No es pot dir que la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la convocatòria de les eleccions siga cap sorpresa. Reconeixeu que, qui més qui menys, tots hi fèiem broma, perquè es veia a venir. Quan el PSOE va dir que no volia ajornar les eleccions vaig rebre de seguida una quantitat ingent de missatges assegurant que les eleccions serien el 14 de febrer o fins i tot que encara empresonarien el govern si no es feien quan Illa volgués. I què voleu? És lògic que la gent pense així. Perquè tota la legislatura ha estat això mateix. O, dit amb més precisió: perquè tota la legislatura ha estat caure més i més dins aquest pou.

Van fulminar el govern legítim. Ells. Van convocar les eleccions del 21-D. Ells. Van interferir en el procés de formació del govern triat per la ciutadania. Ells. Van decidir que el president no seria el president. Ells. Van decidir qui era diputat i qui no ho era. Ells. Van fer fora el president de la Generalitat. Ells. Van decidir de què podia parlar i de què no el parlament. Ells. Van decidir què es podia publicar i què no. Ells. I com volíeu, després de tot això, que no decidissen –ells!– quin dia havien de ser les eleccions? Ja només falta que decidesquen qui les guanya. Ells…

Catalunya viu en un estat total d’anormalitat d’ençà del colp d’estat perpetrat pel govern de Mariano Rajoy el 20 de setembre de 2017. Des d’aquell dia, la normalitat ha abandonat la vida política i ben sovint de la vida pública en general. Res no té cap lògica més que la lògica de la dominació. De l’exercici de la dominació contra nosaltres. Fins al punt que ja ha arribat el moment que fins i tot els partidaris de la dominació són dominats! Veure ara Carrizosa queixant-se de la irrupció extemporània de la justícia faria riure si no fos que indigna tant i tant. Cal tenir barra, cal tenir moltíssima barra!

Evidentment, que el moment és complicat, com poques voltes abans, a causa de la pandèmia. I no tinc cap dubte que reclama, per això, flexibilitat i capacitat de pactar actuacions fins i tot estranyes que en una situació normal no serien possibles ni convenients, ni voldria adoptar ningú –llegiu, per exemple, això que explica tan bé Esperança Camps en aquest article sobre les mesures que al final no ha tingut cap més remei que prendre el president Puig.

Però a ells, als qui han destruït de manera sistemàtica la normalitat, ara no els demaneu que ho entenguen. Perquè no en són capaços. És demanar-los que pensen, que reflexionen, que miren la realitat, que s’adapten a allò que vol la població, que respecten la política i la voluntat popular. I com voleu que facen això ara si l’estat, Espanya, el règim, el monarca de la família corrupta, el PPPSOE i el sursumcorda precisament els ha encarregat de fer la contrària?

Quan l’estat espanyol va decidir que l’única resposta a la revolta democràtica catalana seria l’exercici quotidià, diari i permanent de la violència –a les mans de la policia i a les mans dels jutges–, les portes de la normalitat, de la possibilitat d’un comportament normal de la societat catalana, d’una vida normal, es van tancar. I no es tornaran a obrir fins que, com a societat, com a nació, no aconseguim de doblegar, i derrotar, aquesta proposta, el projecte dels nacionalistes espanyols.

Per això somniar ara, com fan pràcticament tots els polítics independentistes, que es pot fer la viu-viu i anar passant les setmanes provant de justificar el càrrec amb la recuperació ni que siga d’un bri d’allò que un dia va ser la Generalitat és simplement un autoengany. Un autoengany que tres anys després ja cansa, embafa i irrita. Bascos i gallecs van ajornar les eleccions perquè van poder exercir el seu (limitat però real) poder polític i perquè continuen essent considerats pel règim com una part, més o menys normal, del seu marc constitucional. I aquesta és la diferència que la darrera astracanada del TSJC posa en relleu: la Generalitat de Catalunya ja no en té gens ni mica, de poder polític, ni en tindrà mai més. El preu d’obeir-ho tot és que passes a ser no res. I el país, com a tal, no tindrà gens de normalitat perquè ells l’han de regir com un país ocupat, amb violència i dominació.

PS. I, evidentment també, no hi ha cap dubte que, llevat que el pla siga acceptar la derrota i viure amb l’esquena dreta, cada dia s’imposa més un canvi de rumb total i urgent dins l’independentisme –tant si ho fan els partits, en cas que encara en siguen capaços, com si ho fa la gent. Si ho puc fer, si les notícies del dia m’ho permeten, demà m’agradaria parlar d’això…