La pel·lícula Una ment meravellosa, de Ron Howard, és un artefacte narratiu fantàstic perquè aconsegueix que durant tota la primera part ens creguem que la conspiració contra la qual lluita el protagonista és real. En el moment que descobrim que la conxorxa només existeix a dins del seu cap, la mirada canvia radicalment, però la sensació d’inquietud ja difícilment ens deixarà. Una de les primeres coses de què alerten els metges als familiars dels malalts de determinats trastorns mentals és que, en l’intent de protegir el pacient, no s’aïllin dels altres. El deliri psicòtic acostuma a ser tan coherent en el seu relat, tan estructurat (un cop assumit com a factible l’error interpretatiu del qual parteix), que fàcilment pot confondre qui hi està massa a prop.

D’ençà de la mort de Franco, els catalans hem estat massa a prop del deliri pseudodemocràtic espanyol, fins al punt d’acabar-nos creient que l’estat espanyol realment s’havia transformat en una democràcia de debò. Fins i tot ho havien fet mig creure a Europa. Recordeu, no fa gaires anys, quan es vantaven de ser ‘una de las democracias más avanzadas del mundo‘ (a Itàlia, per exemple, s’ho van empassar)? Però no. La violència (antidemocràtica per definició) no ha deixat de format part de l’ADN del poder castellà. El portaveu de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà, ho va dir l’altre dia: ‘Si poguessin ens afusellarien’.

A l’article que li va merèixer l’expulsió del diari de trista memòria, John Carlin escrivia ara fa un any, a propòsit del que anomenava ‘els fanàtics espanyols’ (ho deixo en V.O.): ‘Hace mucho tiempo que el hábito de pensamiento intransigente exhibido por la clase política de España es la herencia de 500 años de absolutismo católico. El catolicismo español era, para la cristiandad en general, lo que el Islam saudí es para el mundo musulmán de hoy: el más resistente a la influencia filosófica, política, cultural o científica exteriores. No creo que sea un accidente que no haya traducción en español, o en árabe, de la palabra inglesa “compromise”. El concepto de “cedo un poco yo y cedes un poco tu para que ambos acabemos ganando” es ajeno a la mente política española.’ Intransigència que els cacics han acabat encomanant al comú de la població, per això ni l’aporellos ni altres mostres de primitivisme incivil com aquesta o aquesta són considerades anomalies. De fet, n’estem veient contínuament (si teniu ganes de deprimir-vos, vet aquí un parell de reculls). L’agressió física, la imposició per la força, són consubstancials al tarannà uniformitzador sobre el qual s’ha bastit l’Espanya d’avui, continuïtat perfecta de la més misèrrima de les hidalguías. Brutalitat i fúria per ocultar el complex d’inferioritat.

Al segle XXI, això sí, la força bruta està molt matisada. A l’Europa soi-disant avançada constitueix un estigma. Hi ha principis legals, hi ha interessos internacionals, hi ha el paper de la imatge. Per això no es manifesta de la mateixa manera. Però es delata fàcilment. La provocació, per exemple, és una mena de prova del cotó. Provocar és una manera molt eficaç de posar a prova el contrari, perquè estalvia feina: si s’arruga, si no respon, ja has guanyat (en la mentalitat gallarda, no cal dir-ho), i sense tacar-te les mans; si respon, augmentes la tensió, a veure qui pot més. Fins que, si el provocat no afluixa, has d’acabar arribant al mastegot. Però generalment no cal, perquè la majoria de la gent (la majoria de les civilitzacions) no assignen aquest paper de xoc a la força bruta. A tot arreu del món s’insulta, s’amenaça i es menysprea, sí, però pocs en trobareu on es tregui tant de pit com a Espanya, on s’aixequi tant la barbeta i es desafiï tant el rival amb aquell posat de milhomes. La fatxenderia com a forma de relació. I això és el que està fent ara l’estament judicial i el govern del PP: provocar-nos fins que ens espantem. Què és, sinó, una bravata com la del ministre Catalá i el llaç groc? O acusar de terrorista una membre d’un CDR? I, si no ens espantem, no quedarà altre remei que arribar al mastegot. Que de fet ja s’hi ha arribat. L’empresonament és una forma d’aplicar la brutalitat.

La interiorització del tarannà soldadesc es manifesta en molts detalls de la vida quotidiana. A mi, sempre m’ha cridat l’atenció, per grotesca, la salutació marcial: posició de ferms, pit enfora, mà a la visera i braç desplegat, quadrant-se davant del superior. Però no a les casernes, no. A la vida normal. Li vèiem fer a un fatxa declarat com el futbolista Salva Ballesta quan marcava, però també a un treballador de l’empresa com a benvinguda a un company tornant de vacances o un client del bar saludant la concurrència. És un ressort automàtic (en alguns individus, és clar), i el saludador l’activa per una mena de inèrcia, una forma de solemnitat que ha rebut per transmissió cultural. Com tu pots fer mitja reverència per demostrar admiració sense que t’ho hagin ensenyat mai expressament. La gestualitat militar, manifestació inequívoca d’autoritarisme perquè implica l’acceptació orgullosa de l’obediència deguda, forma part del paisatge moral de l’espanyol mitjà. Només des d’aquesta mentalitat es deu poder xalar (parlant de detalls grotescos) amb un espectacle macabre com el toreig.

Ara mateix la balança del món està oscil·lant. L’embat de l’extrema dreta (ja a Hongria, Àustria i els EUA) s’escamparà i normalitzarà l’excepció espanyola? O serà l’anomalia hispànica la que s’acomodarà a les exigències democràtiques europees? Hem de confiar en això segon per força. Quan finalment aquest malson s’haurà acabat, ja no estarem tan a prop del deliri per córrer el perill d’encomanar-nos-en. Però ells… ells tindran una feinada. Cinc segles de barbàrie no s’esborren d’un dia per l’altre. I com abans s’hi posin, millor per tothom.

[Una virtut, malgrat tot, sí que té aquest deliri de l’espanyolisme judicial: arraconar el fals sinònim virulentament escampat pel burocratès. El jutge sap que una cosa és la violència i una altra la virulència].

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb