El cara a cara de Jordi Borràs amb Josep Alsina ha ofert per primera vegada una confrontació dialèctica entre el periodisme d’investigació més seriós i militant que s’elabora a Catalunya i la impunitat d’un feixisme espanyolista que s’amaga al darrere dels valors líquids de la llibertat d’expressió i la democràcia liberal capitalista per presentar-se de manera honorable. Més enllà de la llarga llista de qüestions que el cara a cara suscita de les darreres setmanes, n’hi ha una que cal abordar de manera prioritària: el discurs històric revisionista de l’Holocaust de Josep Alsina.

Catalunya Ràdio ha donat veu així a la relativització del màxim i més ben planificat genocidi modern, a la minimització de la solució final i al retrat del jueu com un ésser obscur, perillós i viciós que mou els fils per tergiversar la veritat –l’esment d’Alsina a l’Escola de Frankfurt, corrent filosòfic marxista nodrit per pensadors d’origen jueu. Aquest ha estat el discurs que, en nom del debat i la lliure circulació d’idees, Catalunya Ràdio ha difós. Per primera vegada s’han pogut escoltar de manera absolutament plena i fins i tot honorable les tesis històriques emparentades amb el negacionisme que és legalment perseguit en uns altres països europeus, però que a l’estat espanyol sembla que tenen cobertura de tota mena. I sembla que a Catalunya també, encara que Borràs hagi pogut contrarestar i negar tots els arguments i afirmacions d’Alsina amb un documentadíssim dossier de proves i una certa complicitat de Mònica Terribas.

Però probablement el discurs revisionista i negacionista d’Alsina no és tan inusitat com pugui semblar.

En un moment del cara a cara, Alsina ha parlat obertament del ‘genocidi palestí’, amb molta habilitat retòrica, sense esmentar l’altre subjecte del conflicte, que és l’israelià i, en darrer terme, el jueu. Amb tot, la seva afirmació connecta amb un discurs molt més popular: el de la maldat del sionisme i del jueu que s’amaga al darrere de la formulació d’aquest sionisme. Hem de comprendre que l’absoluta fallida moral a la qual han arribat ambdós bàndols de la guerra entre àrabs i israelians haurà permès, sense cap mena de dubte, que molts oients de Catalunya Ràdio hagin pogut considerar plausiblement acceptable el revisionisme de l’Holocaust explicat per Alsina.

La fallida moral de la guerra entre àrabs i israelians –recordem que encara hi ha països àrabs que no han signat mai cap tractat de pau amb Israel d’ençà del 1948– nodreix l’antisionisme. S’identifica el sionisme com el mal ideològic que sosté Israel i la seva política. És ja, en si, un retrat parcial i erroni del sionisme, molt més plural i crític de si mateix del que usualment es creu –d’aquesta crítica van aparèixer Martin Buber i Tony Judt, defensors de la solució d’un sol estat. El pas següent, més seriós, és el de rescabalar vells tòpics de l’antisemitisme clàssic i aplicar-los a l’antisionisme, com el de l’infame ‘lobby jueu’, el ‘diner jueu’ i els ‘plans secrets del jueu’. És en aquest punt quan, de sobte, el sionista esdevé el jueu, plenament revestit dels estereotips racials de l’antisemitisme occidental. Quan els estereotips racials emergeixen s’elabora el més gran perill per al jueu i per la reedició, novament acceptable i acceptada, de l’antisemitisme i les seves conseqüències exterminadores.

I aquí és on tornem a Alsina.

En el sentit comú general de la societat catalana, poques persones aprovaran mai un negacionisme clàssic, com el que va intentar practicar l’extrema dreta francesa, alemanya i austríaca. Això no obstant, un cert relativisme dels genocidis, la tendenciosa asseveració que ‘hi ha hagut molts genocidis a la història’, i el retrat ‘espontani’ de l’Holocaust –amanit amb la devastació moral i històrica que significa la guerra àrabo-israeliana– contribueixen a fer possible que sorgeixi un ‘no n’hi ha per a tant’ o ‘té un fons de raó’, dues expressions del catalanet benpensant que històricament acaba col·laborant amb les màximes iniquitats possibles. I ho reblem amb la crítica a l’Escola de Frankfurt, ‘que ho va exagerar molt’, i ves per on que la majoria dels filòsofs d’aquesta escola eren tots d’origen jueu, marxistes malvats i exiliats de l’Alemanya nazi. Ningú no sap qui són els de l’Escola de Frankfurt, ni han llegit el ‘Minima moralia’ de Theodor Adorno, però tot ha sonat molt acadèmic. El mal ja ha estat fet.

Al final del cara a cara, Jordi Borràs ha anunciat que aquest seria el primer i últim cara amb Alsina. Han estat unes paraules de dignitat, tota una lliçó d’antifeixisme. Josep Alsina ha respost amb la disfressa de demòcrata liberal capitalista: ell sempre debat, ell és molt tolerant, en Borràs és un pro-etarra, i tot això. Té molt de mèrit per part de Borràs d’ensorrar en directe, en una ràdio pública, el discurs i les mentides de l’extrema dreta espanyolista a Catalunya, i al final ésser capaç de marcar la línia de tolerància i combat. Ara que s’ha fet un pas més perquè la màscara caigui, és responsabilitat nostra de contrarestar el mal que s’ha fet sobre la qüestió de l’Holocaust. Les dosis de revisionisme històric de l’Holocaust i d’antisemitisme que Catalunya Ràdio ha permès de difondre requereixen una gran pedagogia i difusió d’aquest mateix antifeixisme. És un complement indispensable. L’antifeixisme català avui ha de sentir-se satisfet, però alhora alarmat pel perill que ha comportat l’exposició amable i plausible del pitjor negacionisme de l’Holocaust.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb