Una festa “ben parida” de masses i amb tots els ets i uts

Un Sant Jordi confinats. El següent, amb restriccions de pandèmia. L’any passat, ja en plena normalitat, una calamarsada que va fer malbé un munt de llibres i va obligar a plegar veles algunes parades. Enguany, finalment, Barcelona ha viscut un Sant Jordi amb tots els ets i uts. Per fer el ple, el diumenge ha convertit aquesta diada en una jornada de masses, en què es barrejaven famílies de la ciutat i unes altres d’arribades de comarques, parelles que normalment per Sant Jordi es troben al migdia tot sortint de la feina i uns turistes que, per un dia, es veuen desbordats als carrers pels autòctons. La màgia de Sant Jordi.

“El nostre Sant Cristo gros”

La jornada literària comença ben d’hora. A dos quarts de deu s’ha programat el tradicional –avui és un dia en què el mot s’usa a balquena– esmorzar de Sant Jordi al palau de la Virreina. La presència destacada de la pregonera de la lectura d’enguany, Gemma Ruiz Palà, guanyadora del premi Sant Jordi, obliga el Grup 62 a convocar la premsa a primeríssima hora. Tal com toca en un any electoral, cap regidor del consistori no vol deixar perdre l’oportunitat de fer-se la fotografia amb els escriptors, i la batllessa, Ada Colau, tampoc desaprofita l’oportunitat de dirigir-se al públic. Les seves paraules, naturalment, sobreïxen tòpic, quan proclama Sant Jordi “com la festa més bonica del món”. Ruiz reelabora acuradament l’argument i comparteix una experiència viscuda en primera persona, com a amfitriona d’un sopar amb escriptors d’unes altres contrades, amb qui contrastava la migrada vida dels autors catalans amb les possibilitats dels seus ecosistemes literaris, fins que va treure “el nostre Sant Cristo gros”. Cap d’ells no coneixia una diada com Sant Jordi, en què els escriptors fossin els protagonistes i en què la gent fes cua perquè els signessin la seva obra. “Aquesta festa en un racó de món com el nostre és la més ben parida de la capa de la Terra”, ha proclamat.

A banda dels Jordis, que reben felicitacions i petons, com ara Jordi Cabré i Jordi Nopca, que enguany no arriba amb llibre sinó amb una segona paternitat imminent, un dels més sol·licitats és Xavier Graset, esdevingut un autèntic prescriptor literari al seu espai del Més 324, que enguany passeja una Pausa dels dies… que avui no s’escaurà, precisament. L’escriptora Gemma Pasqual, que acaba de publicar Torturades, no s’ha volgut deixar perdre l’esmorzar, tot i que ahir va encapçalar una presentació-protesta davant la “casa del terror” de la Via Laietana i encara va tenir piles per a acabar la nit al concert de la Dharma, al Palau Sant Jordi. Tots plegats, com deia irònicament el poeta Miquel-Lluís Montané, amb una expressió dels temps dels avis, “fent goma”. Una dels absents a l’esmorzar és la poeta i artista Juana Dolores, protagonista de la festa i la portada del diari La Vanguardia, i a qui trobarem signant d’ençà de primera hora a passeig de Gràcia. Al seu costat, Marc Artigau, que rep la visita de companys del món teatral.

Les primeres vegades i els debuts sonats

Aquesta volta, fins i tot hi ha espai per al primer Sant Jordi. Com el de l’escriptor Ponç Pons, que ha deixat per un dia la seva cabaneta de la Figuera Verda per submergir-se en una festa de masses ben allunyada de la seva natural quietud i recolliment. També s’estrenava l’escriptora Anna Manso, que acaba de publicar la seva primera novel·la per a adults, tot i una llarga experiència en el món de la literatura juvenil. Entre xuxos i croissants, dues escriptores d’Anagrama, com ara Imma Monsó i la debutant Andrea Genovart, protagonista, malgrat ella mateixa, de la polèmica literària del moment. Ernest Folch, radiant en el seu segon Sant Jordi al capdavant de Navona, Carlota Gurt, alliberada aquest Sant Jordi del jou de les signatures. O el duo Marta Pontnou i Laura Fa, autores d’Els pecats de la xona, i que sense complexos demanven on era l’escenari del qual volien ser les reines.

Espartac Peran, amb un peu lesionat jugant a futbol amb el seu fill, tampoc no s’ha perdut l’esmorzar. Igual que els periodistes Manel Alías i Vicenç Lozano. La psicòloga i escriptora Leticia Asenjo comentava que aquell esmorzar era una olla de grills a una debutant Maria Vila, malgrat que amb l’advocada i autora novella seran les darreres a deixar el pati del palau manat construir pel molt literari Manuel Amat i Junyent, marquès de Castellbell i virrei del Perú, el famós amant de la Perrixoli i espòs de la Virreina que li dóna nom. El president dels Amics de la Rambla, Fermín Villar, s’ho mirava satisfet perquè aquesta diada hagi recuperat l’emblemàtic passeig com a epicentre de parades de roses i llibres, i feia broma dient que la tempesta de l’any passat obeïa a una maledicció per la limitació de l’any anterior.

Un dels temes de conversa entre la gent del món del llibre ha estat el debut divendres a la llibreria Ona del grup Malalletra, format per escriptors, editors i periodistes, com ara Salvador Macip, Marta Carnicero, Elisenda Roca, Ada Castells, Maria Escalas, Francesc Bombí-Vilaseca, Miquel Adam, Jordi Boixadós o Jordi Campoy a partir d’una proposta de Lluís Llort, inspirada pels Rock Bottom Remainders, encapçalats per Stephen King i format per un grapat d’escriptors nord-americans. Cap d’ells no ha volgut confirmar que hagi deixat la ploma per la guitarra.

Eva Baltasar: esperar-s’ho tot i no esperar res

Tot pujant per la Rambla, les primeres cues corresponen a la requesta d’una autèntica veterana incombustible: la il·lustradora Pilarín Bayés, matinera i complidora a la cita amb l’editorial Mediterrània, que publica les seves mítiques Petites històries. Però és al passeig de Gràcia on la gentada aclapara. Una de les més llargues i impressionants, la que congrega Alice Kellen, una escriptora valenciana de novel·la romàntica que triomfa entre les adolescents de qui no havíem sentit parlar. El romanticisme és avui carn de fotografia per als professionals gràfics, a la cacera d’imatges tendres de parelles en el moment d’intercanviar-se la rosa i el llibre. El rosegador Geronimo Stilton també té el seu públic, especialment infantil. O els membres de la Sotana, que apleguen els seus fidels. També la cuinera Maria Nicolau, que no dóna detalls del seu pròxim projecte. A la parada de Comanegra, la Companyia Elèctrica Dharma signa llibres i còmics, com si poques hores abans no ho haguessin donat tot al concert dels cinquanta anys. Joan Fortuny desprèn carisma i Carles Vidal omple tranquil·lament la seva pipa.

Arribem com podem –fins i tot ficant-nos pels budells del metro– a la cita convocada per Club Editor a la seva parada per brindar per la nominació d’Eva Baltasar, amb la seva novel·la Boulder, al premi Internacional Booker. Tot i que ha passat a la darrera tria, l’escriptora no fa gaires càbales i ho viu amb una certa distància, immersa com està escrivint la seva pròxima novel·la. “M’ho espero tot i no m’espero res”, diu, tot i que també reconeix que la notícia ha fet augmentar l’interès pel llibre entre els lectors que s’acosten a la parada, l’única on signarà la seva trilogia. Mentre atén la premsa, una lectora suïssa –Margarit, com el carrer, diu ella; com el poeta, diu Baltasar– li demana que li dediqui Mamut, darrer volum de la sèrie. Tot just manca un mes per a saber si Baltasar serà l’escollida. De moment, ja ha fet història.