Considerada del punt de vista administratiu, la religió és una cosa untosa, incòmoda, de mal combinar amb l’educació d’un estat laic. Per això fa temps que l’assignatura ha desaparegut de l’educació pública a molts estats. A Catalunya és una relíquia del monopoli educatiu de l’església catòlica, que el franquisme suplementà amb l’assignatura de religió a tots els nivells escolars. Per a l’església, i per a polítics com l’ex-ministre José Ignacio Wert, l’assignatura és innegociable, prova que a l’estat espanyol el catolicisme conserva una gran força política. Però per als hereus de la tradició republicana que el 1931 s’expressava dient que Espanya havia deixat de ser catòlica, abans que amb una carta pastoral els bisbes li demostressin el contrari, la transposició del culte a la pedagogia esdevé un mal de cap, això és, una contradicció. Què cal fer de la religió a l’escola en un estat, tècnicament aconfessional, on l’església reté privilegis fiscals, influència política i capacitat de mobilització popular?

La nova ministra d’Educació, Isabel Celaá, creu haver-ne trobat la solució extirpant l’agulló acadèmic de l’assignatura. Hi haurà classe de religió, però no computarà acadèmicament. Això és com ser-hi i no ser-hi, una fantasmada. En canvi, sí que hi haurà una assignatura amb tots els ets i uts sobre ‘valors cívics i ètics’ per a fomentar els ‘valors democràtics’. O sigui, una versió actualitzada de l’antiga Formación del Espíritu Nacional, una altra maria del franquisme. Llavors hi havia estudiants que aprovaven l’assignatura estampant ‘¡Arriba Espanya!’ en lletres ben grosses a l’examen. Quin catedràtic es podia comprometre suspenent un jove que havia captat tan bé l’essència de la matèria? En el futur la història es podria repetir amb estudiants que, absolutament peixos en valors democràtics, estampin ‘¡Viva la Constitución!’ a la pàgina en blanc d’un examen.

Més multicultural que Celaá, que per això és català, el conseller Josep Bargalló considera oportú refinar la proposta de la ministra. Està d’acord que l’assignatura no computi, que sigui una maria elevada a la quarta o cinquena potència, però tot i així vol dotar-la de contingut: ‘que abasti un coneixement de totes les creences i alhora abordi com han influït en l’art, la literatura o el cinema’. No explica com s’ho faran els mestres per aconseguir que els estudiants s’avinguin a estudiar una matèria tan ambiciosa i a priori tan aliena a les seves inquietuds sense ni tan sols l’estímul de la nota.

Deixem de banda la pretensió d’inclusivitat. Ja fa temps que el país és una ludoteca, i crec que el conseller no espera que se l’entengui literalment sinó d’acord amb la correcció política del moment. ‘Totes les creences’, en el context actual, vol dir les tres religions del llibre, amb les sectorials del cristianisme més presents a Catalunya, sumant-hi algunes referències al budisme i confucianisme, que a les escoles hi ha xinesos a dojo, i unes gotes d’hinduisme per raons també demoscòpiques. Però aquesta inclusió de ‘totes’ les creences abastaria, posem per cas, la llarga història del paganisme, amb les seves representacions a l’art? El neoplatonisme, que durant un temps envescà Sant Agustí i gairebé el privà de ser el primer gran pensador cristià? Els estudiants sabrien alguna cosa de la religió egípcia i del sorgiment del monoteisme en el culte establert pel faraó Amenhotep IV? Hi entrarien les religions precolombines, el totemisme, el mazdeisme i la divinació? Què en farien, de les religions actualment en expansió, com la mormona i els testimonis de Jehovà? No cal continuar, perquè l’absurditat de la proposta és prou evident. I no entro en la dimensió artística o literària de l’expressió religiosa, car perquè la proposta tingués cap sentit caldria encabir-hi gairebé tota la història de l’art i l’arquitectura. I sobre el cinema (cal ser moderns), es recuperarien aquelles llaunes tendencioses i sentimentals dels anys cinquanta, els Marcelino, pan y vino, Fray Escoba, La hermana San Sulpicio, La mies es mucha o Balarrasa, de quan el nacional-catolicisme començava a guanyar-li la partida a Falange? Veurien Fabiola? Els engaltarien les superproduccions Els deu manaments i Ben-Hur, o, en pla més trencador, el Jesus Christ Superstar, reflex de la modernització de la música i de l’art litúrgics inaugurada pel Concili Vaticà II?

Convertir la classe de religió en un aparador del mercat de creences actual és ignorar que tota religió, del culte als lars de l’antiga Roma a la més ecumènica, evoca la comunitat dels qui la practiquen. La història de tota religió és la història de la consolidació d’una comunitat, i una comunitat existeix per oposició a unes altres. L’universalisme cristià, com el musulmà, no ha d’amagar que el tret definidor de tota religió és la separació radical, fonamentada metafísicament, entre els membres i els qui no en són. Creients i infidels, israelita i filisteu, jueu i gentil, cristià i pagà, catòlic i ortodox, protestant i catòlic, sunnita i xiïta, musulmà i budista, hindú i musulmà, cada religió traça un cercle defensiu i agressiu al voltant del poble electe, la gent consagrada. A desgrat dels missatges de pau que puguin contenir els dogmes i de la fraternitat obligada envers el correligionari, l’agressivitat és l’essència de la religió, una agressivitat que pot ser sublimada o franca segons les circumstàncies, però intrínseca atès l’origen dels cultes en societats violentament enfrontades. Només cal recordar que Satanàs vol dir ‘adversari’, això és, ‘enemic’. Per això parlem redundantment de la ‘demonització de l’adversari’. La característica principal de la sobirania, definir l’enemic, no és més que la secularització d’una prerrogativa religiosa. Quan Constantí, segons la història referida per Lactanci, adoptà l’anagrama XP (chi rho) abans de combatre Maxenci a la batalla del pont Milvi, no feu sinó substituir el símbol tradicional de les legions, l’àguila daurada, objecte de devoció pels soldats.

Quan es diu d’una religió que és ‘de pau’, sovint s’oblida que ho és per a la col·lectivitat dels creients. La comunitat s’enforteix en la mesura que rebaixa la dissensió. La suposada universalitat dels deu manaments és un efecte de la transmissió del cristianisme als gentils per decisió de Sant Pau en conflicte amb la comunitat cristiana de Jerusalem; però el Talmud explica que els manaments no s’apliquen fora de la comunitat jueva. I la tolerància ha estat més l’excepció que la regla, com ho demostra la història de les religions. Totes practiquen la doble moral per una raó important. La força amb què aglutinen la comunitat dels creients és proporcional a la vigor del rebuig dels impius.

Exalçant el sacrifici en pro de la comunitat, la religió enforteix la disciplina del grup. Els catalans, generalment escèptics, practiquem una tolerància fàcil i una indisciplina interna, sense adonar-nos que aquest grau de civilització ens afebleix fatalment. A Espanya, la unitat és un dogma de fe. Ho és pels seus orígens religiosos. I en el fet de ser un dogma forjat en el fanatisme de les guerres de religió hi ha l’explicació de la violència desplegada contra qualsevol mena d’heretgia, això és, l’explicació per què el crim capital, imperdonable, és el de lesa pàtria. No és cap altra l’explicació de l’entusiasme, sovint místic, de pertànyer al gremi de la salvació (‘yo soy español, español, español’). I aquesta pressió interna d’una fe irracional i de vegades extàtica és la raó de la unanimitat amb què actuen els partidaris de la ‘unitat de la pàtria’, malgrat discrepàncies en l’àmbit laic de la política o l’economia, quan algú qüestiona el dogma de l’Espanya eterna i infal·lible. Un dogma que s’autocertifica amb multitud de rituals i quan cal amb fanatisme i violència, car el dogma no està al servei de la veritat sinó que posa la veritat al seu servei.

Com més disciplinada sigui una religió, com més anul·li la individualitat amb preceptes que abasten no ja les disposicions subjectives sinó els mínims detalls i gests de la vida quotidiana, més perillosa i violenta serà la seva relació amb les formes de sociabilitat alienes. Que la religió no és un afer subjectiu sinó la forma primària de la socialització, i que religions diferents impliquen organitzacions socials i polítiques diferents, hauria de ser evident. Si no ho és, és per la il·lusió, pròpia d’una societat laica, que la religió és un afer individual de consciència sense efectes a la vida col·lectiva.

Més útil que una assignatura que posi en competició de representativitat o en fals peu d’igualtat ‘totes les creences’, eufemisme pels pocs cultes que han triomfat fins ara en el darwinisme mil·lenari de les civilitzacions, seria una antropologia del fenomen religiós. O sigui, una exploració de la necessitat humana de religió a través d’una fenomenologia de l’experiència del sagrat, la seva evolució històrica, i una visió crítica de fora de l’espai institucional dels cultes existents al país. El pitjor que es podria fer amb aquesta assignatura, que certament hauria de computar, fóra distribuir-la entre un capellà, un pastor protestant, un imam i un rabí. Aleshores, com a la proverbial història sufí, cada un d’ells explicaria la part de l’elefant que abasta amb els seus braços, i els alumnes no entendrien gaire cosa del misteri. Al capdavall, l’elefant a l’aula seria allò de què cap dels mestres no els parlaria.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb