“Mr. G. K. Chesterton ha tornat de Barcelona a Londres i l’Observer d’avui, diumenge, li ha anat a fer unes preguntes sobre el viatge. […] Mr. Chesterton ha tornat encisat. Ha dit que el llibre que pogués fer sobre el seu viatge seria un pobre present per a l’hospitalitat rebuda. Hem de desitjar i demanar a Mr. Chesterton que escrigui aviat aquest llibre, no solament per l’enriquiment que això representarà per a la literatura anglesa, ans pel bé que pot fer a tothom. No es pot pas desitjar un observador més intel·ligent i més honorable. […] Mr. Chesterton ho ha comprès tot. Barcelona li ha agradat i ha trobat que a la península hi ha pobles que dormen menys que altres. ‘Els catalans –ha dit– donen molta més feina que la resta dels seus compatriotes.’ Ha trobat que a Catalunya hi ha un gran desig de neteja i d’higiene. Segons l’escriptor, aquest desig pot donar molts disgustos.” La crònica, signada a Londres el 12 de juny de 1926 per Josep Pla, feia referència al retorn a Anglaterra de l’escriptor Gilbert Keith Chesterton, provinent del seu primer viatge a Catalunya, que acabava de posar per escrit les seves impressions a The Observer. D’aquell viatge fa cent anys, i els chestertonians catalans, encapçalats per la professora Sílvia Coll-Vinent, directora del Centre d’Estudis i Documentació dedicat a l’assagista, novel·lista i pare de la paradoxa, en fan memòria com una fita destacada de la nostra història cultural, en col·laboració amb el PEN Català, l’entitat que va fer possible la visita.

Un escriptor admirat

Era un viatge llargament esperat pels intel·lectuals catalans, que havien descobert el polemista abrandat arran de la Primera Guerra Mundial, quan havia estat una veu clara i rotunda en la defensa dels aliats. La seva ploma no havia passat per alt a Antoni Rovira i Virgili –sempre atent a les qüestions de política internacional i amb un ull posat sobre les illes britàniques–, que n’havia parlat a la revista Iberia. Però sobretot va acabar seduint un altre dels noms propis de la redacció d’aquesta revista pro-aliada barcelonina: Josep Maria Junoy, el poeta que en la postguerra europea es convertí, com Chesterton, al catolicisme, mal que fos en una versió parisenca. Potser un dels qui més l’havien llegit era Joan Crexells, un dels escriptors més superdotats i ben informats de la Catalunya del seu temps, coneixedor de la llengua anglesa, que féu una llarga estada a Anglaterra poc abans de l’arribada a Catalunya de l’autor de L’home que fou dijous.

Crexells havia estat, justament, un dels fundadors de la secció catalana del PEN Club, en un mític sopar al Ritz el 19 de febrer de 1922. Era la tercera delegació, després de l’anglesa i la francesa, d’aquesta associació internacional d’escriptors que volien refer els ponts intel·lectuals i guarir les ferides espirituals causades per la darrera guerra. A més de Crexells, s’hi havien afegit el poeta Josep Maria López-Picó –un altre chestertonià–, l’escriptor Josep Maria Millàs-Raurell, l’antropòleg Josep Maria Batista i Roca i un jove professor d’anglès, el poeta John Langdon-Davies, que havia arribat a Catalunya feia un any i preparava una antologia de poetes catalans per a traduir i publicar en anglès. Eren anys en què la cultura catalana mirava de treure el nas a Europa i fer-se conèixer, i el PEN esdevenia un canal predilecte de diplomàcia cultural, especialment en els temps foscs de la dictadura de Primo de Rivera. Per això el 1924 ja s’havien fet gestions per fer venir Chesterton a Catalunya, però aquell seria l’any del poeta occità Paul Valéry, i l’anglès encara trigà dos anys més a posar els peus a Barcelona.

Després d’un viatge per la península, a final d’abril va arribar a la ciutat acompanyat de la seva esposa, Francis, de la seva neboda Miss Rodha Bastable i de Junoy, el seu guia durant aquella visita. Hostatjat a l’hotel Majestic, de seguida va resultar un personatge popular. Carregat de diaris anglesos que comprava a la Rambla i que duia sota el braç, es passejava pels carrers sense parlar un borrall de català ni castellà, i escrivia en les taules dels cafès, visitava l’Ateneu Barcelonès i s’adormia als salons aristocràtics. El bigoti paradoxal, els ulls clars, l’alçada de més de metre noranta, el volum prominent de la panxa i el barret amb què es cofava i la capa que l’embolicava, el convertien en una figura que feia que els vianants es giressin i la canalla el seguís.

La morsa franciscana

El 5 de maig va pronunciar una conferència a la Universitat de Barcelona i l’endemà el PEN el va homenatjar amb un sopar al Ritz. Josep Maria de Sagarra va immortalitzar aquell àpat en un dels seus articles a la Publicitat, en què no s’estava de comparar-lo amb una “morsa franciscana”: “Chesterton porta un frac de creixença, i un frac de creixença posat en una mole de carn com la seva ja és com si diguéssim un frac de l’altre món. La pitrera emmidonada de la seva camisa té valls i muntanyes, tot de pendent ràpid com un tobogan. Aquesta pitrera blanca se la va tacant sistemàticament mentre menja, ara és una gota de vi, ara és un grumollet de la salsa tàrtara del peix; quan ha començat el sopar només hi havia la nota fosca del perlot que li fa de botó: a les acaballes les perles han criat que és un gust. Quan En Nicolau d’Olwer li ha ofert el sopar d’una manera càlida i elegant, Chesterton resta en un correcte endormiscament. Qui sap quina mena de veles exòtiques llisquen per l’aigua blava dels seus ulls! Després ha parlat Chesterton; en aixecar-se, el tòrax i el centre s’han fet al·lucinants; ens ha semblat que ens venia damunt de les estovalles la proa d’un gran vaixell.”

Al seu discurs, transcrit i traduït per Batista i Roca, Chesterton va assegurar: “Hauria desitjat passar desapercebut, però m’heu fet el gran honor descobrint-me. El PEN Club existeix per a crear una mena de república internacional de les lletres i crear un esperit de germanor entre els literats de tots els països. […] La unió dels pobles, fins ara, sols ha volgut dir la unió dels polítics, és a dir, de les persones menys representatives de cada poble. Si fossin els poetes els que s’apleguessin, els uns farien estimar la terra dels altres. Avui, jo no he entès la vostra llengua, però sí que he comprès quant dolça i amable pot arribar a ser.”

El creador del Pare Brown encara allargà la visita un mes, amb una estada d’una setmana a Sitges, allotjat a l’hotel Subur. Els Amics de les Arts, presidits per l’activíssim Josep Carbonell, li van donar la benvinguda amb una toia de clavells i organitzaren un àpat en honor seu. Hi va descobrir un poble que emblanquinava les cases i netejava els carrers, tal com esmentà a l’article de The Observer, però també li cridà l’atenció la relació entre pares i fills, tan diferent de la rigidesa eduardiana. Durant aquells dies, va rebre les visites de Junoy i l’arquitecte Joan Francesc Ràfols, amb qui s’entenia amb tot el francès que podia saber un anglès de cap a peus com Chesterton. També va visitar Tarragona, la ciutat romana que l’impressionà i que s’escolà en els seus discursos, abans de tornar a Barcelona. Abans d’anar-se’n, encara va tenir temps de convertir-se en una comparsa involuntària de la processó de Corpus. El pòsit que va deixar va ser profitós: López-Picó, Junoy, Marià Manent, Pau Romeva i Maurici Serrahima van formar una renglera d’escriptors catalans que apreciaren en ell, especialment, el pensador i polemista a la seva manera catòlic. Publicat i traduït, fou un dels primers contactes de les lletres catalanes amb la literatura anglesa. Chesterton encara va tenir temps de tornar a Catalunya, nou anys després, però això ja és una altra història.