Un Santiago Rusiñol en els temps de ‘Eufòria’

  • Dagoll Dagom comença el seu comiat amb 'L'alegria que passa', un musical basat en Santiago Rusiñol que vol connectar amb els joves per la seva contemporaneïtat

VilaWeb
Joan Safont Plumed
09.03.2023 - 21:40

Una nit d’estrena especial, amb tots els ets i uts i sense pressa per començar, que hi ha molts amics i companys de professió a qui saludar, abraçar, petonejar. Finalment, s’alça el teló –metafòricament parlant, perquè des de l’entrada a la sala podem veure una mena d’espai esportiu annex a la fàbrica la Puntual Components S.A., un no-lloc, on se situa l’acció– i l’espectacle comença amb la potència d’una cançó que ens endurem enganxada. “Benvinguts al meu poble gris…”, canta Eloi Gómez, la veu de la consciència d’aquest poble monòton i industrial, el “poble qualsevol” on passarà l’alegria, sense provocar-hi canvis. O potser sí.

Aquest és el punt de partida de L’alegria que passa, el nou espectacle de Dagoll Dagom, que es va estrenar dilluns al teatre Poliorama. El darrer espectacle de creació abans d’abaixar definitivament el teló amb Mar i Cel, l’any vinent, després de cinquanta anys de trajectòria. Com havien fet anteriorment amb Pere Calders, Mercè Rodoreda i Àngel Guimerà, la companyia encapçalada per Anna Rosa Cisquella agafa un text clàssic del repertori català i el converteix en un espectacle absolutament contemporani amb voluntat de masses. I amb un explícit desig de connectar amb el públic jove. Amb el públic d’Eufòria, per dir-ho d’una manera que tothom entendrà. De fet, entre el públic –format per gent de la faràndula, polítics, periodistes, escriptors i artistes, alguns estretament vinculats al passat de la companyia, com Xavier Bru de Sala i Albert Guinovart–, hi vam veure la guanyadora del programa de TV3, Mariona Escoda.

La tenacitat de defensar el musical en català

El dramaturg Marc Rosich dirigeix aquesta adaptació lliure de l’obra de Santiago Rusiñol –del text original, pràcticament no en queda res– amb afegitons de més obres del pintor i escriptor modernista, convertida en un musical compost per Andreu Gallén i coreografia d’Ariadna Peya. Tres noms clau de l’actual panorama artístic català. Tres noms de gran talent, que ajuden a definir un musical modern i atrevit, coherent sempre amb la tenaç voluntat de Dagoll Dagom de fer espectacles musicals populars i en català que marquin una època, d’ençà del fundacional Antaviana. Ho deia Joan Lluís Bozzo, fundador de la companyia amb Cisquella i Miquel Periel, en un piulet: “Després de 50 anys defensant que el teatre musical en català és viable i possible, em sento molt orgullós de l’èxit de L’alegria que passa“.

Però, per als més clàssics, aquesta Alegria que passa serà, alhora, un homenatge als predecessors, a la història de Dagoll Dagom, i per això un dels personatges principals l’interpreta una formidable Àngels Gonyalons –impossible de no recordar-la com a Blanca del primer Mar i Cel–, que canta, balla i interpreta amb una desimboltura total, enmig d’un repartiment jove encara que sobradament preparat, que deia l’anunci de final del segle. Entre aquests, Mariona Castillo –un nom imprescindible del teatre musical i que ja va protagonitzar A cop de rock, també de Dagoll Dagom– i Jordi Coll, que ja va ser protagonista d’una de les adaptacions més sonades i recordades de Rusiñol, Els Jocs Florals de Can Prosa, a càrrec de Jordi Prat i Coll al TNC.

Una lectura dels nostres temps d’un clàssic de Rusiñol

La història que Rusiñol vestit de simbolista europeu explica a L’alegria que passa és prou coneguda. Una companyia de circ arriba a un poble “indiferent, vulgar i ensopit” i en capgira la vida monòtona dels habitants amb la possibilitat de conèixer de primera mà la poesia. Especialment Zaira –la “perla de la bohèmia”–, sotmesa per un home violent –”veritable bruto ambulant”–, que fa perdre el cap a Joan, el fill de l’alcalde, per a qui el seu pare té previst un matrimoni amb una noia “indiferent i adotzenada”, com tots els altres vilatans. Així, mentre Joan, que gràcies als seus estudis ha pogut conèixer món somnia de marxar rere la poesia, la desarrelada Zaira busca una estabilitat que no ha conegut mai. Però l’enamorament, com l’alegria, passa, la companyia de circ se’n va i tothom resta allà on era.

És impossible de no veure en Joan i els seus ingenus anhels de poeta en la rebel·lia parcial contra els seus orígens, un transsumpte del mateix autor. Per naixement, Santiago Rusiñol i Prats era l’hereu d’un negoci tèxtil del seu avi, a Manlleu, però aviat se n’acabà desinteressant. Casat amb Lluïsa Denís, la va deixar amb una filla petita a càrrec i va fugir cap a París a fer la bohèmia, seguint els cants de la poesia i la pintura. Va ser llavors quan va escriure L’alegria que passa, “quadro líric en un acte” amb música d’Enric Morera, que s’estrenà a final del segle XIX. Era l’època de les festes modernistes a Sitges, en què l’escriptor i pintor defensava la incompatibilitat entre el materialisme i l’art, entre el món prosaic i el món poètic. També era l’època en què Rusiñol s’havia acabat convertint en un morfinòman, un addicte que va tocar fons abans de recloure’s en una clínica de desintoxicació, i que es va acabar reconciliant amb la dona i la filla –que en fou la més gran apologeta. Va començar una nova etapa en la qual, com al final de l’Auca del senyor Esteve, el treball i la bohèmia ja no seran tan incomptables i la prosa, com explicava Raül Garrigasait, substituiria la poesia. Al capdavall, algú havia de pagar el marbre.

La contemporaneïtat de l’adaptació de Dagoll Dagom, no és només que s’hi combinin el rap i la música electrònica amb els pianos i les guitarres, o que els personatges ballin i es moguin amb moviments orgànics propis de la dansa moderna –tot plegat podia acabar essent com el mem aquell del senyor Burns, dels Simpsons, vestit de jovenalla–, sinó que la història de Rusiñol portada al present permet de fer-nos pensar en qüestions encara actuals. Com la possibilitat de refer el destí marcat –el de Joan, però també el de Zaira o de Lina, la promesa–, el despotisme del poder –encara que sigui democràtic– o la relació de la cultura amb aquest poder. En relació amb això, Nil, el revolucionari que volia aprofitar aquesta oportunitat mancada per canviar les coses i que es quedarà al poble per tornar-ho a intentar, retraurà a Clown i la seva colla que es venguin al batlle perquè tot quedi igual. Fins i tot, l’opció per un final protagonitzat per elles, molt en la línia de la setmana del 8 de març, trenca amb la resignació aparent que Rusiñol proposava a l’obra original. Com deia, tot no restarà igual al poble gris. No són arguments perquè els joves omplissin la sala del Poliorama, sense que calgués que els hi portessin les escoles?

Aviat podrem llegir

Un brindis per Sant Martirià, del director de cinema Albert Serra, que recull la “versió vitaminada, revisada i eixamplada” del pregó que va pronunciar el 22 d’octubre proppassat amb motiu de la festa major de Sant Martirià de Banyoles, la seva vila natal. Segons els seus editors, H&O, el llibre és important per tres raons. La primera, “perquè ens permet accedir al ritme d’una intel·ligència capdavantera del cinema europeu d’avui, que aquí es mostra tant o més literària que visual, catalana i planetària”. La segona, perquè l’editorial emprèn amb aquest volum l’edició de texts en català. I la tercera, perquè amb el llibre de Serra també comença una nova col·lecció, “Numèrika” (NMK), en què cada autor al·ludirà en el títol a un número, el que sigui, sense cap justificació. Serra, com no podia ser de cap més manera, ha optat per l’u. Un brindis i prou. Salut!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any