Un repàs d’El País

«És molt discutible que siga decent la manipulació que fa de la realitat, per tal de crear una imatge colpista del parlament i del govern de Catalunya»

Vicent Partal
Vicent Partal
24.05.2017 - 11:37
Actualització: 24.05.2017 - 13:37
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El diari El País continua explicant-nos la llei de transitorietat, basant-se en un document que tot fa pensar que no és la llei. Supose que argumentaran que tenen el dret de fer-ho i no ho discutiré pas, això. En canvi, sí que és discutible la manipulació que fa de la realitat, per tal de crear una imatge colpista del parlament i del govern de Catalunya. Sap greu haver de rebatre coses tan elementals i assenyalant un mitjà que havia estat el diari més important de l’estat espanyol. Però no ens deixen cap més remei.

Miquel Noguer signava ahir un article (‘Los secesionistas acapararán las subvenciones para el referéndum‘) que palesa com pocs la incoherència i el partidisme que practiquen. Es refereix a les funcions atorgades a la Sindicatura que, com a autoritat electoral, hauria de vetllar pel desenvolupament del referèndum.

Cas número 1: distribució dels espais electorals
L’article caracteritza com una cosa dolenta que, en el cas dels mitjans públics, l’organisme distribuiria ‘el 70% dels espais entre les formacions polítiques amb representació en el parlament, d’acord amb els resultats obtinguts en les darreres eleccions’. Perquè diu que ‘això significa que la major part dels espais seria per al bloc que formen Junts pel Sí i la CUP’.

Lògic. És que passa exactament això en totes les eleccions a l’estat espanyol, amb l’únic matís que s’hi distribueix el 100% dels espais i no el 70%. Ho especifica concretament la secció VI de la Llei Orgànica 5/1985 de 19 de juny, del Règim Electoral General. Concretament en l’article 71, que diu: ‘La distribució dels espais gratuïts per a propaganda electoral es fa atenent el nombre total de vots que va obtenir cada partit, federació o coalició en les anteriors eleccions equivalents.’ La llei, en els articles posteriors, regula fins al mínim detall aquesta decisió que en totes aquestes dècades no ha qüestionat ningú. (Recorde que parlem dels espais gratuïts i no de les notícies, que encara són regulades pels famosos i infames blocs electorals, que tantes vegades hem criticat alguns periodistes.)

Cas número 2: subvencions de campanya
El periodista d’El País hi insisteix immediatament després, ara parlant de les subvencions de campanya. Diu: ‘Aquest desequilibri es repetiria a l’hora d’adjudicar les subvencions públiques per a la campanya, que també es repartirien d’acord amb el nombre d’escons actuals.’ Fixeu-vos que diu ‘desequilibri’.

Tornem a la mateixa llei electoral espanyola. El capítol VII es dedica a ‘despeses i subvencions electorals’ i en les disposicions addicionals s’especifica que l’estat subvencionarà els partits segons el resultat electoral de cadascun. De fet, s’hi fa una referència extremadament detallada, i s’hi indica quants diners rebrà cada partit per escó (1.500.000 pessetes per escó, en la versió original de la llei). Qui més escons té més diners rep.

Cas número 3: les organitzacions socials
El periodista continua provant de descriure la discriminació en favor dels independentistes. Segons que diu el seu document, un 30% dels espais electorals dels mitjans públics es dedicarà a les entitats socials, cosa que és una novetat respecte de la legislació espanyola. I en aquest apartat diu: ‘Però també podria haver-hi manca d’igualtat en els espais de propaganda que els mitjans públics deixarien a les organitzacions socials interessades. Aquests espais es repartirien, diu el text, “de manera proporcional”. Si aquest criteri s’aplica, per exemple, a entitats com la independentista Assemblea Nacional Catalana o l’antisecessionista Societat Civil Catalana, sempre hi eixirà guanyant la primera perquè té més nombre de socis.’

En aquest cas he de reconèixer que ni tan sols acabe d’entendre quina tesi defensa. Com arribaríem a una situació equilibrada. Supose que el periodista defensa que si es presenten 500 associacions el temps ha de repartir-se de manera equitativa, sense tenir-ne en compte la incidència social real de cada organització. O siga, que tinga tants minuts Òmnium, que representa 65.000 persones que paguen una quota cada mes, com qualsevol altre grup que represente, per exemple, tres persones. És un argument certament sorprenent que no recorde haver vist mai que defensàs El País en cap situació, mai. I dir-ne equilibri, d’això, em resulta incomprensible.

Cas número 4: les instruccions als mitjans
L’article continua, ara explicant que la Sindicatura Electoral controlarà els mitjans perquè ‘dictarà les instruccions que considere necessàries i resoldrà les reclamacions d’acord amb el procediment que ella mateixa establesca’. I diu que ‘podrà adoptar mesures compensatòries per a restablir l’equilibri entre les opcions sotmeses a referèndum’. Afirma, finalment, que d’aquesta manera ‘es podria corregir la línia informativa dels mitjans –també dels privats– si es considera que és excessivament decantada a favor d’una de les dues opcions que se sotmeten a votació’.

Torne a recordar que el document que fa servir El País no és la llei. Però som-hi. L’article 75 de la llei espanyola que he anat contrastant en tot l’article defineix les funcions de la Junta Electoral i deixa clar que en matèria de mitjans és ‘l’autoritat competent’, una castissa definició que no permet pas cap dubte.

Pel que fa al ‘reequilibri’, que jo sàpiga això només ha passat en una ocasió. Va ser el setembre del 2015 quan la Junta Electoral va obligar TV3 a cedir tota una vesprada als partits polítics unionistes, amb l’argument que la retransmissió de la Via Lliure era propaganda electoral. Fou una decisió polèmica com poques, però no va suscitar cap crítica d’El País. Ací podeu veure tres articles d’aquells dies i sobre aquella decisió, que no hi troben res criticable:

No sembla honrat que el ‘reequilibri’ no rebés cap crítica d’El País fa dos anys, quan era contra els sobiranistes, i que en canvi ara aquesta possibilitat siga presentada com una mena d’amenaça a la democràcia –i això, malgrat que el diari reconeix que seria en el cas que un mitjà estigués massa decantat en favor d’una de les dues opcions, és a dir, tant a favor del sí com del no.

I per a reblar-ho: qui pot votar
Finalment, en un paràgraf que no té res a veure amb tot el contingut anterior, El País afirma que la ‘manca de garanties democràtiques’ (les quatre ‘manques de garantia democràtiques’ anteriors són totes en l’ordenament jurídic espanyol) s’estén al cens. I això perquè ‘les persones amb el dret de votar, que serien les mateixes que en unes eleccions autonòmiques, es fixen d’acord amb la Llei 4/2010 de Consultes Populars per la Via de Referèndum, que el Tribunal Constitucional va anul·lar precisament el 10 de maig proppassat’.

Es pot entendre, amb molt bona voluntat, que El País considere que no es pot fixar el cens electoral d’acord amb una llei impugnada. Ara, si reconeix que el cens serà el mateix que el de les eleccions autonòmiques, de quina manca de garanties democràtiques parla? O pretén dir-nos que cap de les eleccions autonòmiques que s’han fet fins ara no tenien garanties democràtiques?

No hi ha més article, el text s’acaba ací. Al costat n’hi ha alguns altres en la mateixa línia, igualment refutables de cap a cap i fàcils de desmuntar, però crec que amb aquest repàs –paraula volgudament ambivalent– ja n’hi ha hagut prou per avui.


[Bon Dia] –M’agrada molt més parlar bé dels companys de professió que no pas trobar-me obligat a la crítica. Per això avui vull ressenyar i posar en relleu l’extraordinari treball que fan els periodistes de Público. Molt especialment Carlos Enrique Bayo i Patricia López. A banda la seua feina i, precisament, per la seua feina ahir van comparèixer en la comissió del parlament que investiga l’anomenada operació Catalunya. I si no heu vist encara el vídeo l’hauríeu de veure.

–L’European Council on Foreign Relations ha publicat un extraordinari treball titulat ‘EU Coalition Explorer‘. A partir d’una enquesta entre experts, dibuixa les coalicions d’estats més versemblants dins la Unió Europea, qui vota qui, qui està més connectat o més aïllat, entre qui hi ha coincidències… Un estudi modèlic, magnífic també en la presentació, que cal estudiar molt a fons si volem entendre els mesos que vénen.

–Theresa May ha anunciat que apuja el nivell d’alerta antiterrorista al Regne Unit al màxim i que desplegarà cinc mil soldats, de manera que implica l’exèrcit en la vigilància. Sobre el paper, els soldats ocuparan llocs de vigilància per permetre als policies de concentrar-se en la investigació i la prevenció. És un moviment molt seriós que espere que haja estat pres de la manera més reflexiva possible i sobretot que siga proporcional a l’amenaça que el govern britànic valora. Fins ara, des de l’agost del 2016 el Regne Unit havia estat tres voltes en nivell d’alerta màxima i l’exèrcit no havia eixit al carrer.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
23.05.2017  ·  22:57

Fa molts anys, El País era un diari amb prestigi i tot. Recorde jo que la nit del 23F del 1981 va publicar fins a cinc edicions extraordinàries. Però els anys han anat passant i s’ha anat convertint en un mitjà massa depenent de la publicitat i massa poc dels lectors. Així, s’ha acabat convertint en un altaveu d’aquells que hi publiquen publicitat. I, entre ells, l’administració central. L’onze de setembre del 2004 ja es va veure molt clar que els “mitjans tradicionals” havien perdut l’exclussivitat de la informació. En aquell moment va començar el seu definitiu ensorrament com a diari. A hores d’ara, només és un altaveu més, i deficitari, d’un poder central que està desesperat i que veu amb impotència que Catalunya se’n va sense remei. En aquest moment, efectivament, diu aquestes barbaritats que esmenta l’editorial i moltes més. Però el problema rau en que no serveix de res. Ningú li fa cas. Ja li ha passat amb la campanya en favor de Susana Díaz que ha acabat amb un fracàs estrepitós. Han d’estar molt desesperats, perquè ja només els resten 129 dies.

Josep Blesa
Josep Blesa
24.05.2017  ·  00:49

Crec que he llegit El País (d’ells) dos o tres vegades i perquè alguns amics del PSC de Granollers el duien a alguna reunió. Exacrtamet igual que El Alcázar , El Pueblo, el ABC (tret del suplements de Ciència i d’Art que estan força bé).

Ramon Barnils li’n deia, a El País (d’ells), el Boletín Orteguiano Español.

Amb això, crec, que ja “no cale dessir nâ mâ” .

La “conllevancia”…i altres masturbacions mentals front a “La rebelión de las masas”

Tenim un bon símptoma…com ja veuen la “cosa” impossible d’aturar han començant a discutir-nos els “què”, els “com” i els “on”?

Comencem a tindre’ls bullits i endins de l’olla. Ei, que sí?
Josep Usó de Vila-real (Plana Baixa), digues-los-hi quants dies en queden J

Joan Raga
Joan Raga
24.05.2017  ·  00:50

L´altre dia vas escriure un article força interessant on exprimies totes les implicacions de la proposta del govern d´Espanya “Veniu a debatre al congrés”.
Totes les possibilitats que esmentaves eren (i son) possibles,
però al llegir la portada del país de l´endemà et quèia l´ànima als peus: “Puigdemont es nega a debatre el referéndum en el congrés”
O sigui que (des del meu punt de vista) l´objectiu principal del moviment del govern era veure aquesta frase publicada l´endemà en portada:
“Puigdemont es nega a debatre el referéndum”
Ells també van construint el seu propi arsenal de raons.

Tornant a l´article d´avui: Si El Pais és capaç de ser tan groller en el traç gruixut (Puigdemont es nega a debatre el referéndum), què no farà amb la lletra petita?

Carles Balbastre
Carles Balbastre
24.05.2017  ·  00:53

Vicent, el teu editorial no el llegiran els lectors de el País. Però igualment cal fer-lo. És important que nosaltres estem al cas dels paranys en que ens volen fer caure. Gràcies.

Genís Vendrell
Genís Vendrell
24.05.2017  ·  00:54

El govern espanyol va adoptar a partir d’ahir la postura més bel·ligerant dels últims anys contra l’independentisme i ningú s’imagina que aquesta es suavitzi en els propers mesos. Per això és probable que diversos grups de poder d’Europa i del món s’hagin posat en alerta i hagin destinat més recursos a fer un seguiment de la situació a través dels mitjans, escoltant les dues parts enfrontades en el que preveuen que serà un greu conflicte i intentant comprendre-les. Com que hi ha una tendència natural- que per cert afecta la nostra ràdio i televisió públiques- de donar més importància a la veu del qui té un altaveu més potent, em puc imaginar que sempre comencen per Madrid, pels mitjans de l’estat. És a partir d’aquí quan és possible que molts d’ells es perdin. Quins són els mitjans amb seu a Barcelona que exposen una resposta clara a les acusacions de Madrid, que diu que Catalunya s’està convertint en una dictadura? Qui les desmunta i diu que són mentida? On és la versió alternativa? No n’hi ha?

Esperem que, si no ho han fet encara, els observadors internacionals descobreixin com més aviat millor Vilaweb. Que llegeixin aquest editorial amb l’ajuda d’un traductor i que s’apuntin el que diu com a resposta més representativa, completa i ben explicada a les acusacions infundades de Madrid. D’un sol cop ens quedaríem en una posició molt bona que mantindria el seu valor en els propers mesos.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
24.05.2017  ·  00:54

I el fotut és que més enllà de la Franja només reben notícies així. Llavors ens estranyem dels resultats electorals del PP, però és que els tenen a tots “atontolinaos”. El dia que ja no ens tinguin a mà, no sé com es taparan les vergonyes (potser els hauríem de donar una caixa de fulles a tal propòsit).

Roger Civera
Roger Civera
24.05.2017  ·  00:55

Llegint el teu editorial i veient-te al sense ficció a TV3 sobre la post veritat…
Com deia aquell “no hase falta desir nada más”…

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
24.05.2017  ·  00:56

Ja fa uns mesos que el diari “El País” li falta afegir al final “español”. Per això cita i comenta uns documents que no són els que ara s’estan treballant i acordant amb la qual cosa ja es veu que ho han fet per veure si poden espantar algú parlant de la postveritat que ahir comentava TV3 per demostrar que el govern català manipula els vots.

Sempre miren de treure els aspectes d’aquest esborrany que podrien semblar més favorables a l’opció independentista però tot els arguments que citen, quan es comparen amb la llei espanyola, resulten molt semblants quan no idèntics. Vist això, no em cal dedicar-li més temps. Si segueixen fent-ho així, acabaran com “la Vanguardia” o “El Periòdico” amb fortes pèrdues i anant a la baixa cada dia que passa. Abans eren, “El Mundo”, “La Razon” i l”ABC”, ara a aquestes conegut diaris espanyolistes, cal afegir-hi els tres esmentats. Només ens podem refiar de l’Ara” i del “PuntDiari” ja sigui en format paper o digital, a banda de Vilaweb, és clar, que per això hi estem subscrits.

Montserrat Pàmies
Montserrat Pàmies
24.05.2017  ·  00:57

“Un mitjà que en el seu moment havia estat el diari més important de l’estat”…. El moment ha passat i El País s’ha unit a la premsa escombraries de l’estat espanyol. Em pregunto quina pot ser la cause que bons periodistes i bons diaris es decantin pel cantó fosc, tendenciós, demagógic i tergiversin els fets fins al put de fer-los irreconeixibles.En aquest cas,… és perqué odien Catalunya? perqué els propietaris son feixistes i els col-laboradors del diari tenen hipoteques per pagar? Perqué pensen que Catalunya perdrà i volen estar al cantó guanyador de forma preventiva?..Sabeu si hi ha algún diari no català que presenti els fets de Catalunya d’una manera justa, imparcial, aclaridora i veritablement informativa? Quan no pasan la piconadora per tot el que fa a Catalunya, a Espanya en general hi ha un silenci ensordidor respecte al moment històric que estem vivint. Gràcies per l’article però no cal que ens escarrassem…. no volen saber res.

jaume vall
jaume vall
24.05.2017  ·  01:49

Senyors, el poder és això !! (el poder utilitzat deshonestament) La possibilitat que quan tu fas A i l’altre fa B, puguis acusar-lo de fer B. I quan et convé fer B, no hagis de donar explicacions de perquè fas B.
Més clar , si és que cal, l’exemple Trump de viatge oficial a un país àrab. Quan el president era Obama, i la senyora Michelle Obama l’acompanyà en un viatge al Pròxim Orient , en no posar-se aquesta el vel, fou durament criticada per l’aleshores empresari Trump.
Quan és Trump el president que viatja a Orient Mitjà, i la seva senyora es comporta igual que ho va fer la senyora del seu adversari, el relat canvia, i de ser una confrontació cultural, passa a ser un acte normalitzat.
Un acte de cinisme, que denota qui té el poder. El poder estableix el relat. Just o injust, això ja és una altra qüestió.

Roser Giner
Roser Giner
24.05.2017  ·  07:57

El poder i l’ambició del senyor Cebrián no té límits. El prestigi del diari ha caigut ja a la claveguera més fastigosa que pot haver-hi. Cebrián forma part de la vella casta, sí tots aquells polítics, intelectuals, progressistes i han acabat com el que no són, ni progressistes, ni demòcrates, ni defensors de la llibertat. Cal publicar editorials com la teva. No la llegiran, diuen, i què ? SÍ que ho fan, no en dubteu pas, i aniran rebent hòsties, com la última de la seva protegida Susana Díaz. El fracàs i l’ensorrament del diari és un fet. De la meseta només podem confiar en els diaris digitals. I com diu en Usó, falten 129 díes i rebran la més gran de les hòsties. Com en diran a la seva editorial de l’èxit del referèndum i la victòria del Sí ?

Josep Segura
Josep Segura
24.05.2017  ·  08:04

Confesso que, per primera vegada en molts mesos, no he llegit l’article d’en Vicent. Només les primeres línies. Em fa massa mandra. Comprenc que el pobre Partal s’hagi d’empassar els bodris casposos de l’artilleria pseudo-periodística mesetària, ja que forma part de la seva feina i ho ha de fer com a bon professional que és. El País està condemnat a l’ostracisme per raons molt diverses. Veient l’estat penós del seu germà petit, El Periódico, només es poden aplicar aquella dita tan espanyola de “cuando las barbas de tu vecino veas pelar…” I més ara, que s’han quedat sense l’aval del partit del qual eren boletín oficial. El PSOE ja no és el seu PSOE, el dels barons i de les andròmines. Qui els dictarà els comunicats a partir d’ara ? El nou futur partit escindit PSOE-momio-histórico ? Nosaltres ens ho mirarem des de fora, amb crispetes. Aviat, poc després dels 129 dies segons la comptabilitat d’en Josep Usó.

Albert Miret
Albert Miret
24.05.2017  ·  08:06

Em sorprèn cada dia més veure com perden els estreps aquesta colla de gamarussos que els anys de la postveritat anomenada “la transición” simulaven ser uns intel·lectuals seriosos i dignes.
Ahir en Cuní feia intervenir a un demacrat senyor Anson que es va dedicar a dir una animalada darrera una altre durant deu minuts. Aquest home, igual que el Cebrián sempre han estat feixistes, però se n’amagaven. Ara ja no. I és que la diferència entre ara i avanç és que estan segurs que viuen en un país on el feixisme és la ideologia única i tots els demés, o s’hi adapten o se’ls ha de destruir. Imitadors compulsius del Franco, no es donen compte que això en el segle XXI és ridícul i patètic, i els propis espanyols ho van veient mica en mica
i els acabaran apartant de qualsevol poder per irresponsables.
A mi això ja no em fa ni fred ni calor. Ell veuran el que volen fer del seu país, que en qualsevol cas no els durarà gaire. Però em dol profundament que a la Unió Europea els sembli que això és normal, o bé s’escudin en la cínica frase “es un problema interno de un país”, que ja fa riure a tothom.

Pep Agulló
Pep Agulló
24.05.2017  ·  09:32

El que és impecable per una llei electoral espanyola, és un prova de colpisme del parlament català. Aquesta varietat de manipulació de la realitat en podríem dir del relativisme polític. Trump la pràctica a dojo.
Si un argument és positiu i negatiu segons context ideològic, en l’àmbit dels qui tenen el poder, estem davant d’una indefensió absoluta. Recordem cas Nuet.

Lluitar contra la impunitat d’aquests mitjans és una obligació del bon periodisme com ho fan Carlos Enrique Bayo i Patricia López de El Público amb l’operació Catalunya, i és clar, Vilaweb.

David Badia
David Badia
24.05.2017  ·  10:16

Des de fa temps, El Pais s’ha possat a la mateixa linia informativa de La Razon, ABC i El Mundo es a dir d’un gran nacionalisme espanyol i sobretot anticatala. El seu ideari per a Catalunya es aquell que una mentida repetida unes quantes vegades, al final quedar com una veritat. El que ens pot preocupat mes es el quintacolumnisme que estan practican La Vanguardia i El Periodico.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
24.05.2017  ·  11:53

Felicitats per la crítica evident però necessaria.
Ni un segon més dedicat a aquesta premsa espanyola. Però si una minima reflexiò: a part d’obeir als seus patrocinadors i divulgar el seu relat, no creieu que publiquen també el que els seus lectors volen llegir? Hi ha coses que secseixen els fonaments culturals implantats (ells sí que adoctrinen i porten segles així), cosa que és molt saludable democràtica i intelectualment parlant, però que amb absència d’aquestes dues coses incomoda massa.
Una abraçada, Josep Usó, el nostre comptador diari.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
24.05.2017  ·  12:12

Benvolgut Partal,
Podria ampliar-nos la visió de per què “És molt discutible que siga decent la manipulació que fa de la realitat….”?
És només “discutible” ?. Per quina raó no és indecent ?
Estem parlant d’El Pais, esclar…..No d’un libel indecent, mentider, groc,,…..de tota la vida….

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
24.05.2017  ·  12:40

El País. Naturalment no estic d’acord amb el que fa últimament. Però..
Cap polític nostre ha dit mai que Catalunya va ser absolutament subjugada,”genocidada”, anihilada i vençuda del les armes i per tant ens falten arguments per a justificar que volem tornar a ser el País que vam ser.
Molta gent creu que sempre hem estat part d’Espanya i nosaltres no volem donar arguments reals i contundents per justificar fugir del invasor o expulsar-lo.
Els que argumenten com el diari El País tenen certa raó per desconeixement involuntari o no de quina és la nostra realitat d’opressió absoluta des de fa moltíssims anys.
Però sobre aquest tema del genocidi hi ha un silenci esfereïdor. Algú ha imposat el “ara no toca” suïcida i tots hem dit amés_ara no toca parlar de la realitat.
Mentre ens autocensurem sobre la tirania de l’absolutisme espanyol, sentirem arguments com els “del País” i pitjors.
Donem massa avantatge a l’enemic. Real i reial enemic.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
24.05.2017  ·  13:03

Algú ha dit: ara no toca parlar de genocidi català. I hem dit AMÉN_ara no toca. I així ens va amb sortides com les de “El País” i altres.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies