Un Pujol sense sentiment

Va passar gairebé alhora: mentre Jordi Pujol elogiava l’obra d’Enric Prat de la Riba a Castellterçol, Salvador Illa mirava d’imitar-los tots dos a S’Agaró. Dos de catalanistes i un d’espanyolista, però tres presidents amb el destí compartit de fer llaminer el possibilisme, d’encabir les aspiracions de Catalunya en una administració feta amb un esclop i una espardenya. Pujol demanava que ens fixéssim en la llista de proeses de Prat: telèfons als pobles, l’escola industrial, una xarxa de biblioteques, carreteres. I deia: “Hem d’aconseguir un sistema que no se’ns pugui discutir per part del govern espanyol en el sentit de la llengua, la cultura, l’ensenyament, la funció pública, i la capacitat de Catalunya de fer un poble que valgui la pena, que era la idea d’en Prat de la Riba”. Illa prometia una millora dels serveis públics, una administració eficaç i nova indústria.

Illa esmerça molta energia a repetir l’esquema pujolià. És normal que s’hi emmiralli: Convergència va obtenir quaranta-tres diputats a les eleccions de 1980, quan superà per sorpresa els socialistes, i la legislatura següent assolí una majoria absoluta de setanta-dos diputats. El PSC d’Illa té ara quaranta-dos diputats i n’hi ha que ja saliven d’imaginar-se’l vint-i-tres anys al poder. De moment, però, el baròmetre del CEO publicat aquesta setmana no li augura ni de bon tros el mateix camí de roses. Si les eleccions fossin ara, Illa continuaria estancat als quaranta-dos diputats i fins i tot podria baixar als trenta-nou, i això, malgrat que el 76% de la població no sap qui és el cap de l’oposició. Som en la mateixa lògica que l’ha dut al poder: Illa aguanta per incompareixença, després de proscriure la independència del debat i de cancel·lar l’opció de fer política en llibertat.

Illa no podrà imitar Pujol. Qualsevol podria esgrimir que el món és molt diferent del 1980 i que fóra absurd de fer comparacions amb tants anys de diferència, però, de fet, entre Prat i Pujol passà encara més temps que no pas entre el primer Pujol i Illa, i el paral·lelisme aguanta perquè, dins Espanya, la història del catalanisme és cíclica. No: Illa no pot emular Pujol perquè ho impedeixen qüestions molt més vinculades a l’estructura que no pas al context. El problema central són els sentiments. A l’acte de Castellterçol, Pujol hi va explicar que la lectura que l’havia fet més efecte en l’elaboració del seu nacionalisme, a banda de La nacionalitat catalana de Prat, fou El sentiment de pàtria, de Joan Maragall, en què el poeta defensa precisament el component emocional de la idea de pàtria, més enllà de polítiques, institucions, possibilismes i serveis públics.

Pujol va poder créixer perquè es nodria del dolor de molts catalans i el va saber encarnar. Tant en els escrits desolats de la presó, a començament dels anys seixanta, com en els laments d’ara, a noranta-quatre anys, Pujol transmet una gran càrrega emocional quan declara que “això de la independència és molt difícil” i que no serem independents, almenys, fins d’aquí a molt de temps. Tal volta Pujol va empetitir el país per poder-lo controlar; tal volta va trair l’aspiració d’alliberament que revelaven els seus texts quan era jove; tal volta va pecar de mesquinesa i de sectarisme; però va construir sentimentalment la seva posició política per poder-se plantar a Madrid a rendir-se i col·laborar en nom del país. És una cosa que no podrà fer mai un home que el 8 d’octubre de 2017 es manifestava al costat de Societat Civil Catalana i Vox i que diu que hauria aplicat l’article 155 molt abans.

La diferència té una traducció gairebé estètica. Pujol parlava en un teatre de poble davant 230 persones que després van compartir un piscolabis molt simpàtic. Illa parlava a la Fundació Internacional Olof Palme davant els rètols de CaixaBank, Mobile World Capital, la Cámara de Comercio de España, La Vanguardia, l’Ajuntament de Barcelona, el Consorci de la Zona Franca. Els esforços dels autèntics convergents per a renéixer de les cendres i els esforços de la federació catalana del PSOE per imitar Convergència tenen audiències molt diferents. El públic de Pujol, a Castellterçol, s’impacientava visiblement perquè l’acte era massa llarg, i els micròfons s’acoblaven de vegades, i hi havia una complicitat silent per a no delatar les paràboles confuses del president. A S’Agaró tot era ben seriós, però l’autoritat moral no la dóna pas el poder econòmic, sinó el públic impacient.

La rendició que capitanegen els socialistes no funcionarà perquè no hi ha cap sentiment de tristesa que la justifiqui. És exactament allò que ells volien; per això el vernís salta de seguida, i ben prest se’ls veu la imposició. Mentrestant, el mateix baròmetre del CEO manté que el 71% de la població de Catalunya està insatisfeta amb el funcionament de la nostra democràcia i més del 50% de ciutadans responen o bé “cap partit” o bé que no saben quin d’ells està més preparat per a impulsar el creixement econòmic, mantenir l’ordre i la seguretat, reduir la pobresa i les desigualtats o tractar les relacions Catalunya-Espanya. Un sistema polític que no absorbeix els sentiments ni projecta solucions està condemnat a esclatar.