Un partit racista

No és cap atzagaiada, que la vice-presidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, digui que en el fons Junts sempre ha estat un partit racista. L’adverbi és una manera de dir que el problema no són les posicions ni els discursos ni les mesures, sinó l’essència. L’esquerra espanyola necessita una dreta catalana monstruosa, tan reaccionària com la dreta espanyola, per poder-se redimir. El factor nacional determina tant la distribució del poder a l’estat espanyol, que els manlleva el monopoli del victimisme, i d’aquí neix l’obsessió: si Junts no és pas tan lluny de Vox, si no hi ha cap element de qualitat que els distingeixi, s’estalvien d’haver-s’hi d’aliar per a l’autodeterminació, o per fer reformes democràtiques i territorials que els obligarien a cedir.

Durant aquesta legislatura a Madrid, per exemple, la tossuderia amb què s’ha repetit la cantarella que el PP, Vox i Junts ja funcionen com una unitat cohesionada no ha fet sinó anunciar una profecia autocomplerta. En lloc de castigar-los, cada vegada que Gabriel Rufián repeteix que Junts ja és un element més de la dreta espanyola abarateix el cost que s’alineïn, i contribueix a falcar el marc mental que interessa a Pedro Sánchez. És el mateix mecanisme que l’acte de la setmana passada, en què Rufián va dir que hi havia feixisme espanyol però també feixisme català. Aquesta mena d’equiparacions, que obvien cínicament la diferència de tenir un estat darrere o no tenir-lo, tan sols serveixen per desentendre’s de la qüestió nacional.

No és cap casualitat que Díaz titlli de racista Junts la mateixa setmana que una colla de mandataris són a Barcelona per beneir-la com la capital del progressisme mundial, en castellà, amb la bandera espanyola i tot passejant mentre una orquestra de fira toca la marxa reial. La unció de Sánchez com a far moral d’Occident ve amb aquest peatge: l’esquerra espanyola farà servir tant com pugui els deliris de Donald Trump per reservar-se la potestat exclusiva de dictar què són els drets i les llibertats, què és extremisme i què no ho és. Ara que els socialistes ja donen Catalunya per pacificada, han entrat a la fase següent: la relegitimació del progressisme espanyol, desgastat per la repressió de l’independentisme, com un agent democràtic.

El desgavell internacional va com l’anell al dit als socialistes per fer divisions maniquees que els rescabalin del descrèdit perdut durant el procés. La intenció és aprofitar el moment perquè qualsevol rastre de nacionalisme català porti la llufa del bàndol reaccionari. Per això el president Salvador Illa mira de treure rèdit sistemàticament de l’enfrontament amb Sílvia Orriols: Aliança els va com l’anell al dit no tan sols per a tenir un rival electoral execrable, digne de la primor del seu discurs polític, sinó per a desfigurar i estigmatitzar el discurs independentista en conjunt, sigui xenòfob o no. L’acusació de racisme estructural a Junts –que sens dubte va radicalitzant les seves propostes en política migratòria i seguretat– funciona de la mateixa manera: l’objectiu del relat que Díaz abona és la proscripció de l’espai polític perquè convé històricament.

La conversió de Sánchez en una icona pop de la pau implicarà necessàriament –ja ho veiem ara– una simplificació dels marcs que anul·larà l’independentisme per una generació si no és capaç de superar-la. La lawfare que ha rebotat contra el PSOE o la posició exemplar que el president espanyol ha tingut amb el genocidi a Gaza i els atacs a l’Iran no poden fer oblidar que la missió històrica de la seva presidència, que encara no s’ha acabat, és la pacificació de Catalunya. L’interès de l’estat espanyol és que l’independentisme sigui substituït, en la banda esquerra, per una amalgama subordinada als marcs del PSOE i de Sumar contra l’auge reaccionari, i, en la banda dreta, en un fals pragmatisme gallinaci que cooperi amb la dreta espanyola en canvi d’un plat de pèsols. No hi pot haver més indici d’allò que convé a l’independentisme: exactament el contrari en tots dos fronts.