Too hot to handle és un dels reality shows recents de més èxit. Cinc nois corpulents i cinc noies elàstiques, tots addictes al sexe i al·lèrgics al compromís, són enviats a una illa caribenya. Han de gaudir d’un retir opulent i sensual, amb tot llest perquè es dediquin a cremar la llenya. Quan arriben en banyador sota les palmeres es fiten amb ulls assedegats i s’afanyen a flirtejar. Creuen que són en un programa clàssic sobre marro i problemes de convivència, però la fantasia s’atura en sec. Un robot els avisa d’un gir de guió: només guanyaran els cent mil euros del premi si són capaços d’aguantar tota l’estada sense cap petó ni conducta sexual. Perversament suporten activitats com més va més provocadores, fins que a poc a poc substitueixen el desig per l’enamorament, la lascívia per l’interès emocional, l’obsessió genital pel vincle.

Catalunya fa el concurs invers. Per explicar la confusió actual hi ha un relat espanyol que diu que va ser tot un somni. Abans parlaven de descontrol emocional. Adolf Tobeña, catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, va arribar a afirmar en un llibre que el procés s’explicava “per un enamorament col·lectiu”. La irracionalitat ha estat una arma recurrent per a desacreditar el procés, no tan sols del punt de vista de la gent i la seva presumpta set baixa d’emocions fortes. També en els polítics, quan els de Parlem Hablemos deien que tot era arran de la tossuderia de Puigdemont i Rajoy. L’emoció certament hi va ser (en quina revolta no hi és?), i certament és una pega de l’enamorament que de vegades fa treure ferro als factors materials que ens van en contra. Però com saben els concursants nimfòmans, al final del camí, si rere el foc no hi ha compromís, la flama és efímera.

Durant la dècada del procés, el lligam narratiu entre la pressió de la gent i el rumb polític del país vinculaven l’exercici del poder amb una conclusió inevitable sobre la independència, que era l’escenari exigit. La paràbola de la pilota, acabés on acabés, tenia una porteria clara. Per més que la relació entre la gent i els polítics fos viciada i el compromís, fe, els ulls miraven la porteria, i això obligava a xutar. No és una ximpleria que s’hagin hagut d’esperar quatre anys per entregar públicament el país a Espanya. Quan el 27 d’octubre la gent va veure que la independència no hi era, l’enllaç entre la pressió de la gent i l’exercici del poder per part dels polítics es va trencar. Hi havia dues opcions: que la gent esclafés els polítics i comencessin els canvis de debò, o que el valor de la pressió s’esbocinés fins al no-res. Va passar això segon. I és aquest el símptoma que el procés tenia un embolcall de farsa, i no pas les emocions.

Les últimes maniobres del govern són allò que resta quan la pressió de la gent ja no pot impel·lir res, quan als polítics ja no els cal presentar cap resultat. Ja no es pot astorar ningú per la barra amb què Junts i Esquerra s’han sumat efusivament a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i la candidatura per als jocs olímpics d’hivern del 2030. Espanya desplega tots dos projectes perquè sap que ens retornen als falsos debats ideològics com si els poguéssim deslligar del nacional; que trencaran els blocs i normalitzaran el PSC; i que ens instal·laran maquinàries d’assimilació en massa que, amb l’excusa del progrés econòmic, l’elit catalana comprarà i que ja serà massa tard quan decidim desfer-nos-en. Si Esquerra i Junts s’hi sumen, és perquè sense la gent són immergits en una il·lusió de poder que els permetrà de remenar diners sense responsabilitat. Sense poder, ni porteria, ni fiscalització, ni dissidència organitzada tan sols hi ha una carretera amplíssima per al saqueig.

Quina altra cosa pot fer una classe política que ha renunciat a tot, sinó anar per on vol Espanya i defensar el desenvolupament de l’estat? Quina altra obra de govern, sinó limitar-se a satisfer els seus interessos particulars i els de grups econòmics que, a diferència de la gent, no cessen mai la pressió? No és ni tan sols una conseqüència natural de la deformació de la política i de l’ocupació espanyola. És realment l’únic que resta. La CUP ja pot parlar de línies vermelles i fingir sorpresa i decepció. Què s’esperaven, quan els van investir, si llavors ja no hi havia cap més pa per a donar? Després d’haver assolat el país políticament i emocional, què li queda, a qui el vol assimilat, sinó robar-nos fins que sigui tot un desert?

Tot i que el títol del reality show se n’ha quedat tot el renom, als països anglosaxons too hot to handle és també un lema mig irònic dels joves que protesten contra el canvi climàtic. Vol dir “insuportablement tòrrid”, més o menys, segons la traducció més pengim-penjam que se m’acut. Els joves d’aquest país lluitem, avui, contra totes les temperatures: mentre ens congela aquest país glacial en què la gent i la política ja no tenen res a veure, l’assimilació nacional avança tan imparable com el canvi climàtic. Tots dos fenòmens ens esclataran, aviat, als dits, tot encavalcant-se: aviat Espanya dirà que ens centrem en l’ecologisme per aparcar l’alliberament, i és el no alliberament que no ens deixa lliurar l’altra lluita. Si haguéssim sabut que aquest desert era el destí, la tardor del 2017, quan els nacionalistes sense fronteres ens deien que tot rebentaria per culpa del nostre sentimentalisme, potser no ens hauria fet cosa deixar anar emocions més perilloses, indelicades i efectives.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.