El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Un encausat per tràfic d’influències instal·lat a l’ajuntament des del 1995. Una regidora del PSC des del 2007, l’ex-regidora d’Educació i Hisenda dels dos darrers mandats del PSC i ICV-EUiA, o un independent que va posar per condició enderrocar Can Vies per a entrar al govern (esperem que no tingui gaire paraula). Aquestes són les persones que la direcció de Barcelona en Comú proposa per a entrar al govern, en àrees absolutament estratègiques, durant els anys vinents.

Ada Colau ha justificat l’acord dient que hi hauria un quadripartit natural a l’ajuntament, però que ERC i la CUP no hi havien volgut entrar. Com a justificació, o més aviat com a excusa, funciona poc. Potser la pregunta que Colau hauria de respondre és: el trencaria, l’acord amb el PSC, si ERC o la CUP s’oferissin per a entrar al govern? La resposta, molt probablement, deixaria les excuses donades fins ara en paper mullat. Afirmar que l’aliança ‘natural’ per a formar govern és un pacte que inclou el PSC només pot voler dir dues coses: o que intenta prendre’ns el pèl o que no es creu ni mitja paraula de tot això que diu. La realitat, la vesteixin com la vesteixin, és que amb l’entrada del PSC, el seu aparell i el d’ICV ja tornen a controlar la majoria de l’ajuntament. I no, ningú no els obliga a governar amb el PSC: ho faran perquè hauran volgut, perquè aquells que eren casta, màfia, passat, especulació… ara es veu que ja no ho deuen ser tant.

Barcelona en Comú ha repetit molt allò de ‘sí que es pot’, però a l’hora de la veritat ‘la nova política’ ha demostrat que o no poden o no volen. A la primera dificultat hem vist com Podem assumia públicament que necessitava el PSOE per a governar –perquè aquí es tracta de governar, com sigui i pel que sigui– i que Ada Colau i el seu equip feia això mateix amb ICV, el PSC i els seus aparells de partit. I tot sense qüestionar els principals pilars del sistema que deien impugnar. El missatge no pot ser més desolador: no hi ha alternativa. Margaret Thatcher somriu.

Al final, l’objectiu no era pas guanyar Barcelona, sinó tornar al govern bipartit que ha patit aquesta ciutat durant més de tres dècades. Si el govern de BComú considera que necessita més regidores per a ocupar les àrees de govern, que ho digui sense embuts, però que no intenti vendre un pacte amb el PSC com el pacte del canvi ni l’acord d’esquerres a la ciutat, perquè senzillament és mentida.

Però a la CUP – Capgirem Barcelona no defugim la nostra responsabilitat ni el nostre compromís amb qui ens va fer confiança ara fa un any. No som ni serem crossa de cap govern continuista, no avalarem la gestió de la misèria. Volíem ser la garantia d’avortar qualsevol procés d’institucionalització i cooptació dels moviments i les lluites, de desactivar el carrer, de repetir la desmobilització veïnal articulada pel PSC i el PSUC i ICV. Un any després, i especialment amb la possible entrada al govern del PSC, encara ho veiem més clar.

Barcelona en Comú no necessita quatre grups municipals al govern, sinó que pretén neutralitzar tota oposició d’esquerres al plenari, i aquest és un error que nosaltres no podem cometre. L’entrada al govern de la CUP equivaldria a eliminar l’oposició d’esquerres al ple, cosa que se sumaria a la desmobilització brutal del carrer d’aquests darrers anys. Al final, si ningú no estira, a dins i a fora, poques estaques tombarem. Quina esperança queda si deixem l’ajuntament sense ningú que pugui pressionar el govern, amb les mans lliures?

Era un pacte temut, anunciat, quasi assimilat, però això no vol dir que no hagi estat decebedor. Incorporar el PSC al govern no implica simplement un tomb de les polítiques municipals cap a la dreta, sinó que dificultarà moltíssim la relació amb el govern. La CUP – Capgirem Barcelona no ha amagat mai que les relacions amb Barcelona en Comú són difícils, però també som conscients que amb molta de la seva gent compartíem preocupacions i punts de vista que ens haurien permès d’arribar a acords estratègics per a transformar la ciutat. Però articular polítiques transformadores en matèria econòmica amb el PSC al capdavant de Promoció Econòmica, Mercabarna, Fira de Barcelona o el MWC? Vam advertir que guanyar les eleccions no era guanyar Barcelona, però tampoc no es tractava d’acabar ressuscitant el bipartit de l’especulació, el Fòrum i la ‘Ciutat morta’ a la primera de canvi. De canvi?

Maria José Lecha és regidora de la CUP – Capgirem Barcelona

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.