Les darreres quaranta-vuit hores han estat frenètiques. Les més intenses de la vida política catalana. Finalment hi ha acord. Un acord sense vencedors ni vençuts i d’on tothom ix reforçat. Hi haurà investidura, tindrem govern i en divuit mesos farem el procés d’independència d’Espanya –amb l’afegit que ara resulta que és Espanya la que no té govern.

És una obvietat que això no ha estat senzill. Els periodistes italians són els millors del món fent descripcions i Francesco Olivo, a La Stampa, n’ha fet una de particularment encertada: ‘acrobatico accordo’. Efectivament, aquest és un acord acrobàtic, que ningú no podia ni somniar fa només trenta hores i que segurament no és perfecte però funciona. I funcionarà.

Algunes reaccions són inevitablement nervioses i no semblen pas gaire alegres. Però també les hem d’entendre. El president Mas, Junts pel Sí, CDC, ERC i la CUP, tots, fan concessions importants. Que alguns reaccionen amb cares agres i sense entusiasme simplement és humà i no ens hauria de preocupar gaire. És una expansió. Allò que compta és el text escrit, i després d’haver-lo fet públic ningú no se’n retirarà, perquè no hi ha marge per a canviar l’acord assolit. Perquè això seria la mort política immediata de qui ho fes.

Artur Mas, molt particularment, ha tornat a demostrar una enorme capacitat política i una gran habilitat per a trobar fórmules impossibles d’imaginar i posar-les en pràctica. Avui, només de saber-se l’acord, Íñigo Errejón s’ha declarat ‘astorat per la flexibilitat catalana’. I és cert: segurament Catalunya avui ha donat una lliçó a Europa de saber construir fins i tot en les situacions més difícils. No oblidem, però, que ho ha fet perquè el projecte és monumental. Parlem de la llibertat amb majúscules i això no sé si Errejón és capaç de capir-ho, ni que siga el dirigent de Podem més atent i amable amb la realitat d’aquest país.

Tanmateix, allò que ara compta són els divuit mesos que tenim davant. Els més trepidants, emocionants i importants de la nostra vida. Demà Carles Puigdemont serà el president de la Generalitat. És una tria tan sorprenent com magnífica. Dilluns es formarà el nou govern amb tota la potència que hi havia prevista, amb Junqueras, amb Romeva, amb Munté i amb tota la gent que fa setmanes que preparen un executiu únic, un executiu que, responent al vot de la nostra vida, haurà de portar a terme la legislatura de la nostra vida. I de seguida, calceu-vos, que començarà l’enfrontament amb Madrid i la desconnexió.

En tots els processos d’independència la batalla final és el combat entre la legalitat del país del qual et separes i l’efectivitat de les accions que prens i que fan que et desconnectes del vell estat i del seu sistema legal. Després de la declaració del parlament i de les amenaces del Tribunal Constitucional espanyol, aquest xoc arribarà abans d’un mes, quan el govern presente les tres lleis que preventivament els tribunals espanyols van il·legalitzar. Som, doncs, a trenta dies de la independència ‘de facto’. I cal que sapiguem i assumim que ens tocarà eixir, tots junts, a defensar el nostre govern i les nostres institucions.

Molta gent ha treballat moltíssim per arribar on som. No tan sols aquests darrers cinc anys, sinó des de fa dècades, des de fa segles. Nosaltres hem tingut la gran sort i el privilegi de ser ací en el moment adequat i de poder viure les hores més ambicioses de la història de Catalunya. Feliciteu-vos-en, feliciteu la gent que teniu al costat i preparem-nos tots. Ara és l’hora definitiva.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb