Aquesta setmana vaig assistir a un judici d’una companya. L’han acusada de trencar un dit a un antiavalots, en un piquet dels que es van fer durant la vaga general del 8 de novembre de 2017. Per mi no és nou que jutgin companyes de l’esquerra independentista per haver participat en vagues, mobilitzacions, etc. contra l’estat espanyol i aquest sistema capitalista patriarcal. És trist, però ho hem normalitzat.

El judici no va sortir de la teatralització habitual: l’acusada al centre, togues als costats, l’audiència pública al fons, testimonis que anaven passant, problemes en la projecció del vídeo; fins i tot hi havia de públic estudiants de dret, talment una pel·lícula dels Monty Python.

Però no per això em va deixar de sorprendre que l’acusació, tot i demanar tres anys de presó i gairebé quatre mil euros, no es prengués la molèstia d’aportar proves, ni testimonis que haguessin presenciat la suposada agressió. Sembla que es conformen amb allò que popularment es coneix com a ‘pena del banc dels acusats’.

Provant la innocència

El teatre comença quan t’expliquen que tens el dret de no declarar. Segur que et passa pel cap de no fer-ho, menys pressió. Llavors recordes que ets innocent i que te’n pots anar a la presó sense haver-ho pogut reivindicar.

De fet, quan ja ets davant la sala essent jutjada, el teatre ja fa mesos que ha començat. En aquest cas, gairebé dos anys. Una part important d’aquest engany és la cerca de testimonis i d’un enregistrament d’una espectadora dels fets que saps que prova la teva innocència. Durant mesos destines molt de temps i molts esforços a buscar els contactes d’aquelles persones que ho van enregistrar tot i que amb una mica de sort no hauran esborrat o modificat l’arxiu; tot i saber que ells no trobaran mai una prova de culpabilitat d’una cosa que no has fet.

Però, com mana el protocol, quan era el torn de la companya li van recordar que tenia el dret de no declarar, per fer veure que és l’acusació qui ha de demostrar la seva culpabilitat, i que no la tractaran com si ja fos culpable.

El fals testimoni

Una vegada acabada la versemblant declaració de la nostra companya, versemblant perquè coincidia amb la de tots els testimonis aportats i l’enregistrament del que va passar, va ser el torn del mosso denunciant, víctima de la suposada agressió. La seva declaració i la del seu caporal van ser per videoconferència, privilegis de ser mosso, suposo.

La part més sorprenent d’aquesta declaració va ser que el mosso posava més èmfasi en la resistència de la companya a ser desallotjada durant ‘l’arrencacebes’ que no en l’agressió mateixa que, segons el relat s’havia produït durant la identificació posterior, com si el fet de participar en la vaga general del 8-N pogués comptar com un agreujant.

Però, més enllà de la criminalització de la resistència passiva i la protesta, els detalls tampoc no van ser el punt fort del policia. Va contradir l’informe del SEM, en què l’aparença del dit és normal, i especificava que es queixava del dolor, però ell va insistir que quan va anar al SEM era perquè estava morat i inflat. Va situar la puntada en el moment en què demanava la identificació a la companya, contradient-se amb el seu caporal, que va aclarir que la seva unitat no s’encarregava de les identificacions. A més, el vídeo presentat com a prova enregistra el moment de la identificació i s’evidencia que no hi ha cap puntada.

Tot i les contradiccions, la fiscalia va parlar de la ‘versemblant’ declaració de l’agent, quan a parer meu l’hauria de portar als tribunals per fals testimoni.

La fiscalia i les proves de fe

El ridícul més gran va arribar quan el caporal, únic testimoni cridat per la fiscalia, va explicar que ell no havia vist l’agressió perquè no era als llocs dels fets al moment que presumptament van passar, però que l’agent li va explicar què havia passat després de la intervenció.

Ni la fiscalia ni l’acusació no van seguir bé el guió i es van descuidar d’identificar la persona que declarava al banc dels acusats com la presumpta agressora, requisit imprescindible per a una sentència condemnatòria. La fiscalia, en el seu al·legat final, en lloc de retirar l’acusació a causa d’aquests descuits i falta de proves, es reafirma en la petició. La farsa es confirmava. Així i tot, en les seves conclusions semblava que demanés a la jutgessa el mateix exercici de fe o corporativisme que el caporal amb el seu agent.

Per acabar-ho d’adobar, en aquest ‘al·legat de la fe’ va recordar que el relat d’un mosso en exercici de les seves funcions era objectiu; per tant, que el relat del demandant el considerava prova suficient per a dictar una sentència condemnatòria. Ja em semblava prou insultant l’argument. Però primer els estudiants de dret de l’última fila i després l’advocat de la defensa em van aclarir que passava per alt que aquesta premissa no és vàlida si existeix un interès particular, com en aquest cas que el mosso es presenta com a acusació particular.

El dret de protesta, qüestionat

Si el paper de la fiscalia va ser qüestionable, el del lletrat de l’acusació particular, que es presentava sense cap prova ni testimoni, encara em sembla pitjor. A més, com el seu client, va centrar les preguntes a la companya en la negativa dels i les concentrades a aixecar-se davant la petició dels mossos. Fins i tot va usar el seu al·legat per reafirmar-se en aquest qüestionament del dret de protesta, recordant que els mossos anaven degudament uniformats i que l’acusada es va negar a aixecar-se quan li ho van demanar.

En el moment dels al·legats finals, la situació ja em resultava repugnant. Sobretot, pel fet de veure com l’acusació, tot i no haver provat res, mantenia la voluntat de privar de tres anys de llibertat una companya. Amb l’agreujant deshumanitzador i humiliant d’haver estat, com el seu company de la fiscalia, més pendents del telèfon mòbil que de la sala. Gairebé no van aixecar els ulls de l’aparell per elevar les conclusions inicials a definitives.

A parer meu, el punt més cínic és que els dos professionals van intentar suplir la seva manca de professionalitat, palesa en el fet de no haver aconseguit demostrar l’acusació, qüestionant la validesa dels testimonis de la defensa i del vídeo. Els primers perquè consideraven que des d’on eren els testimonis no podien veure els fets, equivocant-se a l’hora de situar-los en escena, segurament fruit de la seva falta d’atenció i del fet que l’acusació no els havia preguntat res. I l’enregistrament, per considerar que l’agressió es podia haver produït després, contradient fins i tot la declaració del demandant.

Conclusió: la pena de banc dels acusats

Vista l’escenificació, sembla que fins i tot l’acusació sabia que després d’aquest teatre, en què l’actor principal és un mosso agredit a qui no van donar ni la baixa i un vídeo que desmunta el seu relat, la jutgessa només pot dictar l’absolució. Potser per això no s’havien preparat gaire el judici.

Segurament és la crònica d’una absolució anunciada. Deu formar part d’un percentatge calculat de casos que només porten fins al final, tot i saber que ens absoldran, perquè continuem creient en els cossos de seguretat i aquesta justícia.

Però, per desgràcia, també forma part d’aquestes absolucions que no signifiquen l’absència de pena, sinó que signifiquen el final d’una pena. Una pena que ja va començar fa gairebé dos anys, quan l’advocada informava la nostra companya que es trobava en situació de ‘crida i cerca’ perquè no l’havien trobada quan li havien anat a dur la notificació i que podia ser detinguda en qualsevol moment. Ben estrany quan no l’havien detinguda al moment, quan la tenien retinguda i identificada, perquè no es considerava prou greu. Ben estrany quan no s’havien pres ni la molèstia d’anar-la a buscar al seu lloc de feina.

Són les anomenades ‘penes del banc dels acusats’. Una pena de dos anys en què, tot i saber-te innocent, no has fet plans, dos anys en què si treballes per a l’administració pública te’n pots anar al carrer, dos anys en què abans de protestar t’ho penses dues vegades; en definitiva, dos anys en què la inseguretat guia el teu dia a dia.

I això només és un relat entre tants. El relat d’un judici polític qualsevol en què, independentment de la sentència, es vol alliçonar la gent que lluita. El relat d’un frau en què no es respecta la presumpció d’innocència i comences a complir condemna abans del judici. El relat d’una teatralització en què no importa que els actors i actrius no s’hagin preparat el paper. El relat de com es defensa a través d’un corporativisme entre institucions polítiques, judicials i policíaques el sistema polític, capitalista i patriarcal.

Eudald Vilamajó és militant d’Endavant (OSAN).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb