Un any després de la sentència: contra la moda i, sobretot, contra el plany

No es pot entendre aquest aparent punt baix de l'independentisme, i dic aparent amb tota la intenció, sense tenir en compte el context

Vicent Partal
Vicent Partal
13.10.2020 - 19:50
Actualització: 13.10.2020 - 21:50
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Tots ho sabem: les emocions, els sentiments, tenen un paper determinant en la vida política de les persones i de les nacions. No conec cap cas en què s’haja format un moviment important sense invocar i fer servir les emocions. De fet, els grans moviments polítics apareixen quan es combinen en la justa mesura els arguments racionals i els sentiments. I els grans canvis, aquells moments preciosos en què de sobte tot es fa possible, arriben tan sols quan els sentiments són capaços de superar el pes de la raó, fins al punt que el ciutadà s’exigeix a ell mateix d’eixir al carrer i lluitar. Les revolucions es guanyen sempre empeses per les emocions desbordades. Perquè sense emocions ningú no s’arrisca a posar en joc tot allò que calga.

Això ho sabem nosaltres però ho saben també ‘ells’. I per aquest motiu ells hi esmercen tant, en la campanya persistent per a remarcar, exagerar i magnificar, als mitjans o a les xarxes –com una pluja fina que ja fa anys que dura–, la decepció dels independentistes amb la classe política catalana, els dubtes sobre la capacitat de rematar la feina i en general qualsevol obstacle, real o inventat, que arrossegue la població al desànim.

El terreny és en bona manera adobat perquè els catalans del Principat tenen una tendència notable a la desconfiança en les pròpies forces. Però també perquè d’ençà de l’octubre del 2017 s’han comès errors importants que desperten un dubte justificat. No proclamar la independència el 3 d’octubre va ser l’error més gran. Suspendre-la el dia 10 va ser un desastre. Lliurar-se a la justícia espanyola, els qui s’hi lliuraren després del 27, va ser una equivocació immensa que ha condicionat la vida sencera del país. I la penosa batalla partidista per l’hegemonia ha desorientat la població fins a extrems difícils de superar.

Tot això és cert i ben real, i cal tenir-ho en compte, sí. Però, sense ànim de convèncer ningú ni d’entrar en cap debat metafísic, em sembla que posar tant d’èmfasi en aquesta realitat, oblidant o negant tot allò que ho contrapesa, és una actitud malaltissa i poc útil –si em permeteu l’abús de l’adjectiu. Perquè no es pot entendre aquest aparent punt baix de l’independentisme, i dic aparent amb tota la intenció, sense tenir en compte el context.

Sense tenir en compte, per exemple, que la pandèmia de la covid-19 ha frenat els moviments populars de tot el món, tal com es documenta en aquest article. Demanar a l’independentisme català una mobilització permanent que cap moviment del món no té avui de resultes de la pandèmia no em sembla seriós. Ni extraure conseqüències particulars d’un fet que prové d’un fenomen global.

Que aquest fet haja alterat l’equilibri, tan important en tota la dècada, entre una classe política deixem-ho en discreta i una capacitat monumental de mobilització popular no vol dir res més que això. Si de cas explica, com era previsible, que els partits, deslliurats de la pressió del carrer i de la por pel votant, s’hagen dedicat aquests mesos als seus negociats en compte de tenir el procés al cap. Ara: hi ha ningú, seriosament, que es pense que això continuarà essent així, d’una manera automàtica i irremeiable, quan les condicions sanitàries canvien, quan finalment tomben per bé?

Ho dic amb una certa rotunditat perquè no cal sinó recordar que avui fa un any que el país esclatà, literalment, concitant una força en favor de la independència que va cridar l’atenció del món sencer. L’ocupació de l’aeroport de Barcelona, les immenses Marxes de la Llibertat, el Tsunami Democràtic, tot i les seues contradiccions, i la batalla d’Urquinaona van deixar clar que, malgrat la irresponsabilitat ja aleshores notòria dels partits polítics independentistes, la població es mantenia a lloc. I l’acte del Consell per la República a Perpinyà, fet just quan l’arribada de la pandèmia era imminent, va certificar, entre més coses, que l’octubre republicà del 2019 no havia estat cap miratge, sinó més aviat un punt i a part.

Insistesc que no vull convèncer ningú ni posar ningú contra els sentiments que puga tenir, íntimament. Però sí que crec que tinc l’obligació, ja que em toca escriure cada dia aquesta columna, de dir que no em sembla gens raonable d’oblidar tantes coses, desfer-se del context, tan fàcilment i a aquesta velocitat.

Sobretot perquè tot allò que va passar ara fa un any significa també un canvi d’orientació, una revolució dins la revolució, que estic segur que tindrà fortes implicacions amb vista al futur immediat.

Si tots estem d’acord que el Primer d’Octubre va ser un tall emocional, més enllà de la política i tot, la sentència, l’ocupació de l’aeroport i els fets d’Urquinaona també ho foren. D’un valor semblant. Potser la pandèmia n’ha congelat el desenvolupament, la comprensió i la visibilitat, però tenim davant un autèntic tall epistemològic com el del referèndum, un abans i un després en la història del catalanisme.

Observeu tan sols que hi ha discussions i actituds que tots recordem d’abans d’Urquinaona però que després d’Urquinaona ja són literalment inexistents. Els contenidors han deixat de ser una espècie a protegir i el qüestionament descarat, irrespectuós, del monopoli de la violència per l’estat ha causat un enorme impacte en la nostra societat. En el sentit que Frantz Fanon va saber definir com ningú. ‘La violència desintoxica l’individu’, va dir el polític i psiquiatre anticolonialista antillà. Fou una frase que es va fer famosa però que també cal contextualitzar per a no banalitzar-la. Fanon reivindica la violència si és útil políticament, però sobretot si allibera mentalment els individus. I ho fa després de constatar a la pràctica que la violència del carrer, en resposta directa a la repressió exercida pel poder, reequilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat retira les seues forces i fuig dels carrers de Barcelona, és evident que la relació entre el poder i els ciutadans es torna a equilibrar. L’estat agafa por i els nostres joves ens demostren que s’hi pot plantar cara, que es pot guanyar una Espanya que d’ençà de l’aplicació del 155 s’havia acostumat a tractar-nos d’una manera sàdica, sempre temptejant els límits de la nostra capacitat de resistència.

I per si amb tot això no n’hi hagués prou, permeteu-me d’acabar el dibuix del context afegint-hi que l’acció de l’independentisme del 2017 ençà destrueix Espanya, aconsegueix d’esmicolar les bases i el fonament del règim i n’aguditza al màxim les (moltíssimes) contradiccions.

Perquè Espanya ha caigut en barrina des que el Principat va viure tres dies com un estat independent, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Perquè Espanya ha embogit institucionalment des que el Parlament de Catalunya va votar la ruptura en aquelles històriques i mai prou elogiades sessions del 6 i 7 de setembre del 2017. I sobretot perquè Espanya, des que la conjunció de la classe política i la gent va ser capaç de parir el Primer d’Octubre, viu amb l’ai al cor de saber que qualsevol dia pot ser el seu darrer dia en aquest tros dels Països Catalans que s’havia arribat a creure que seria seu per sempre.

Ja sabeu que sempre dic allò que pense. Ni us vull convèncer de res ni us negaré mai el dret, i l’obligació, de pensar pel vostre compte. Estic segur que els comentaris dels subscriptors i els correus i comentaris a les xarxes seran aportacions interessants a un debat que trobe necessari. Però m’he sentit obligat a dir tot això, simplement perquè a mi les modes, i encara més les lacrimògenes, generalment no em fan gens de peça.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
13.10.2020  ·  22:09

En qualsevol cas, només cal mirar-los a ells. El seu país està enfonsat i té poques possibilitats de reeixir. Ningú és prou insensat, ni a la UE ni enlloc, per a salvar, amb un cost econòmic altíssim un país que permet descaradament apologies del nazisme. Tots estem posant-nos a recer del virus; però ells tenen fins i tot la seua capital fins el coll. I segueixen mentint per a no mirar la realitat de cara.

Sílvia Poll
Sílvia Poll
13.10.2020  ·  22:20

Crec que l’editorial d’avui s’ha de llegir més d’un cop. Gràcies Vicent per ser tan clar i per fer-nos pensar, al menys a mi.

Núria Coma
Núria Coma
13.10.2020  ·  22:32

Doncs tens tota la raó Vicent.
És evident que tans caps tans barrets, i cada una de nosaltres pot tenir una llista llarga i feixuga, de disgustos, contradiccions i emprenyaments, que ens fan sentir vergonya i ràbia de com s’ha pogut ficar la pota fins tan endins…
Però si mirem l’adversari, comencem, hem de començar a fer-nos grans, perquè malgrat la pila d’errades l’hem destrossat. Espanya se’n va de dret al precipici.
Aleshores, si fent-ho malament hem arribat tan lluny, per gota que n’haguem après, la propera serà la definitiva.
Espanya ja és el gra al cul d’Europa, no sé si hem de ser més, si hem de superar el 50%, a mi això se me’n fot, però si sé que dels que ja hi som, no en pot fallar ni un.
Beti aurrera! Seguim!

Anna Linares
Anna Linares
13.10.2020  ·  22:35

Els independentistes estem a l’espectativa, a veure si surt algun lideratge, a part del president Puigdemont que des-de el parlament tingui la suficient força i suport per aixecar la DUI, i nosaltres que no ho dupti ningú i serem!!

Carles Viñals
Carles Viñals
13.10.2020  ·  23:04

Compro l’editorial, i en especial la molt diplomàtica reivindicació que l’autor en fa de la violència popular com a legítima defensa contra la violència estatal, que l’autor exposa en les 16 línies del paràgraf nº 11.

En espera de l’ocasió que més d’hora que tard se’ns presentarà per reeditar accions “políticament útils i mentalment alliberadores,” en paraules de l’editorial, reitero la necessitat de començar a crear l’organització clandestina que necessitem com l’aire que respirem. Una organització en què tothom, home o dona, jove o vell, hi trobi el seu lloc i la seva tasca a realitzar.

No puc en conciència dir el mateix de l’editorial d’ahir, on m’hauría agradat veure l’esperit i reflexions dels Srs. Miquel Gilibert i Eduard Samarra, cabalment descriptives de la realitat que vivim.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
13.10.2020  ·  23:15

Subscric totalment l’editorial d’avui. Espanya ha aturat la independència de Catalunya a base de rebentar les costures de la democràcia. Cosa que no havíem pensat que podia passar. Ara s’ha fet evident la gran mentida de la transició. Dir-se democràtic no vol dir ser democràtic. Pels seus actes els coneixereu.

joan guinarda
joan guinarda
13.10.2020  ·  23:21

Com sempre -i va bé que així sigui- molt optimista. Però continuem mirant Espanya, dient que és el Titànic que s’enfonsa… A mi no m’ho sembla, de més dures n’ha passat i se’n ha sortit, amb les armes, és clar, que és com ho saben fer… I no tornem a parlar d’Europa que prou feina te i sempre serem, als seus ulls, un problema intern!
Enfonsar-se, Espanya no ho farà, debilitar-se potser sí. La qüestió és si nosaltres serem prou hàbils i valents d’aprofitar-ho.
Penso com Anna Linares, ho veig més clar i útil…

Montserrat Canela
Montserrat Canela
13.10.2020  ·  23:21

Gràcies, les batalles s’han de guanyar primer al cap i al cor abans de poder-se guanyar al carrer.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
13.10.2020  ·  23:26

Projecte clar. Deixem-nos de romanços, de taules i percentatges ensorranadores. Prou de nous referèndums. En van fer un i el vam guanyar malgrat tot en contra. Cerquem líders/esses amb intel.ligència, fermesa, determinació i coratge, amb capacitat per construir la república proclamada el 270c. El poble hi és, hi som, hi serem!

Antoni Gavarró
Antoni Gavarró
13.10.2020  ·  23:27

Ara el MHP Puigdemont ha afegit el terme “confrontació intel·ligent” en els principis independentistes dels catalans. Sembla banal i no ho és, perquè és una nova fita del camí que va des de la “confrontació negada”, que preveia en darrer terme que la UE no la permetria, passa per la “confrontació imprudent”, siguem mansois perquè la bèstia no es desfermi encara més vista la no reacció europea, i supera el retorn estratègic a la trista “confrontació esquerra-dreta espanyola” com si els aprenentatges de la història podessin ser obviats.

Els qui s’han plantat en la prudència i la perspectiva hispano-cèntrica, acusen de poca transparència i contingut la proposta del MHP exiliat, com si el primer requisit de la intel·ligència no fos limitar i confondre les informacions que recull l’enemic a batre, és a dir no ser gens transparent i encara menys explícit.

El problema en aquesta tessitura és de confiança, perquè l’opacitat del general no ha de minvar ni l’ascendent sobre el gros del moviment ni la determinació del mateix. I harmonitzar totes aquestes variables en democràcia, encara que sigui sota la repressió, no és gens ni mica fàcil.

A més ens orienta el recordar els aforismes de Sun Tzu sobre la “intel·ligència” en les confrontacions, com per exemple:

1. La millor victòria s’obté quan es venç sense arribar a combatre a vida o mort.
2. En l’art de la guerra, el valor suprem és sotmetre l’enemic sense el risc del combat a mort.
3. El poder més evident s’obté amb la derrota de l’enemic utilitzant les seves flaqueses.
4. Un bon general sap aprofitar el coneixement del medi on es combat per adaptar-s’hi avantatjosament.

Des d’aquesta perspectiva, inicialment la intel·ligència no estava de la nostra part si s’opta per la prudència i l’hispano-centrisme.

I així és que a hores d’ara hi ha generals que no passarien amb bona nota quatre de les cinc condicions que determina l’aforisme de Sun Tzu per a l’excel·lència en el lideratge en una confrontació, perquè s’han estimat tant la vida que duien que han acabat presoners, són prou apassionats per ser ridiculitzats, pregonen la seva alta moralitat de forma que queden deshonrats i es mostren tant empàtics amb l’enemic que la torbació els venç. I el principi de “confrontació intel·ligent” és un dard a totes aquestes mancances, i hauria de ser molt més per portar-nos a la victòria, perquè l’adversari no és ni el prudent ni l’hispano-cèntric, i l’error és no concentrar-se en el combat apreciant-ne tota la magnitud.

Encara Sun Tzu ens ensenya que un líder ha de saber aprofitar els valents per combatre, els amatents per fer de sentinella i els “intel·ligents” per analitzar, estudiar i comunicar. La “confrontació intel·ligent” passa doncs per aprofitar els més experts en cada una de les vessants preparatòries, i aquesta ha de ser la “intel·ligència del general”.

I efectivament, tot això no és possible sense incorporar serenament la violència que tot estat, també el de la República Catalana, ha de controlar i ser capaç d’exercir per protegir la seva població.

Josep Jallé
Josep Jallé
14.10.2020  ·  00:05

Les modes, com be expressa l’editorial, fan superficialitat de tot plegat. El consumisme accelerat les genera, en tots els ordres de l’existència. Lamentable aquesta tendència a l’oblit dels fons de les accions, dels objectius. Aviat trobarem quotidiana una involució que de la de conceptes de solidesa, ha passat a la liquiditat, camí de la vaporosa. Cal estar molt al cas amb tota la informació / deformació que emmalalteix lentament però sistemàtica. Cal anar endavant, sense perdre el pas … o l’oremus estabornits pels mitjans. Salut!.

Jaume Riu
Jaume Riu
14.10.2020  ·  00:18

COM SI TOT FOS NORMAL
Ara, en mig de l’aparent passivitat de l’independetisme, sembla que no hi ha cap proposta de candidat a la presidència de la generalitat i em sembla un fet determinant i potent. No necessitem cap estructura política que blanquegi una Autonomia sense competències i obedient.
Fer el joc a aquest autonomisme i proposar un nou president és trair la justícia, i és trair l’autodeterminacio.
L’autonomia és l’inconvenient, com diu Quim Torra.
El president ja hi era, i no volem passar full com si tot fos normal.
No és doncs refredament de l’independentisme sinó ben a l’inrevés perquè no seguim el joc ni ballem la música del regne d’Espanya.
De vegades el silenci fa més soroll que un crit

Jaume Ballùs
Jaume Ballùs
14.10.2020  ·  00:19

El dia 3 va ser un error. Jo no em puc imaginar com hauria sigut el dia 4 si s’hagués mantingut. Sí, m’ho puc imaginar: l’exercit i tancs al carrer i tot el govern a la presó. També veig sang en alguns llocs. S’havia de fer aquest sacrifici ?.

teresa labourdette
teresa labourdette
14.10.2020  ·  00:28

NINGÚ NO ENS POT OBLIGAR A SENTIR-NOS ESPANYOLS. Això deia ahir una pancarta penjada a Girona sota la via del tren. Jo també ho tinc claríssim. I vosaltres?

Gerber van
Gerber van
14.10.2020  ·  00:50

Espanya està autodestruir-se i la crisis de COVID-19 ajuda en aquesta direcció. Això es veu cada dia en la batalla sobre l’estat d’excepció en Madrid. I m’estranyaria molt si les conselleries dels estats europeus no ho veuen, encara sigui pel seu propi interès i el del Euro. I quant el país arriba en el seu punt més feble, és el moment oportù per agafar l’iniciativa.

Per alguns països la segona guerra mundial va ser l’oportunitat per a independitzar-se perquè el païs occupant estava en guerra. Ara no és una guerra mundial, però una pandèmia que podria ser a favos nostre. Cal paciencia, però sense deixar empenyar.

Gemma R.
Gemma R.
14.10.2020  ·  00:52

No crec que sigui una moda Vicent. Sóm un país petit, i l’ independentisme la meitat. El CNI, les cloaques, els jutges, la PN, els Mossos i l’ ultranacionalisme Espanyol al territori, ens volen liquidar. Tot el que tenim són els partits. De debò creus que la gent no hi vol creure per moda? Al contràri, la gent hi ha cregut més del que hauria cregut mai cap col.lectiu als seus líders amb tots els errors i mentides que s’ han comès i dit, en especial els últims 3 anys. Però no sóm estàtues de sal, ni de pedra. Arriba un moment que miris ón miris ja no saps ben bé si queda algú a la sala a voluntad, o si el que queda t’ espera per educació, perquè no et quedis sola, però que està pendent de la resta que ha fugit corrents a la festa de la casa del costat. Almenys jo ho sento així.

Francesc Macià
Francesc Macià
14.10.2020  ·  00:57

Diu l’editorial: “…per aquest motiu ells hi esmercen tant, en la campanya persistent per a remarcar, exagerar i magnificar, als mitjans o a les xarxes –com una pluja fina que ja fa anys que dura–, la decepció dels independentistes amb la classe política catalana, els dubtes sobre la capacitat de rematar la feina i en general qualsevol obstacle, real o inventat, que arrossegue la població al desànim.”

Crec que és molt important remarcar aquesta idea cabdal. No siguem il·lusos. L’Estat té encara centenars d’agents dels serveis d’intel·ligència (abans de l’1 d’octubre es parlava de més de 600, molts d’ells reciclats de la seva guerra a Euskadi) treballant diàriament contra l’independentisme. I forma part de la seva feina intoxicar en el terreny de les emocions i de la desinformació, a les xarxes, als mitjans de comunicació, atiant les divisions i les baralles… De vegades barroerament, però més sovint “com una pluja fina”, “para que surta el efecto sin que se note el cuidado”, com ja deien al segle XVII.

Tanmateix, i com molt bé assenyala Partal, hi ha molts més motius objectius per a l’esperança i la lluita que no pas per al desànim, malgrat la brutal patacada social que la pandèmia està comportant aquí i arreu del món (i segurament que encara més als espanyolistes). I cal que en siguem ben conscients, identificant i contrarestant aquesta guerra psicològica, si no en volem ser víctimes.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
14.10.2020  ·  01:06

Tant els lectors com qui és llegit tenim l’obligació de pensar pel nostre compte i de pensar fonamentant el pensament amb la màxima informació veraç que puguem obtenir i exercint el pensament crític. Les emocions són el riu i el pensament un canal o una séquia. Tard o d’hora l’aigua dona més i millors fruits si és conduïda i repartida amb saviesa . La conducció precisa coneixements tècnics i el repartiment un sentit de la justícia i una bona administració.
Tot això no nega en cap moment l’emoció, l’admiració, la gratitud, pel tresor de l’aigua.
En cap moment m’ha semblat que , com a poble, anem justos d’emoció o de sentiments. En canvi crec que el nostre gran repte és conduir amb saviesa i coneixements tècnics aquest doll generós d’aigua que és el desig de Llibertat.
Oblidem massa sovint el nostre passat. A voltes, ens en avergonyim i el neguem per oblidar-lo , una actitud coherent amb la condició d’esclaus i maltractats.
No hem tingut mai un estat -encara menys una república nostra- i no sabem com s’ha de fer. Quan ens passa això ens enfadem com aquell nen a qui no li surt bé un dibuix o la prova del 9. I si algú diu que sap com s’ha de fer menteix descaradament perquè encara no hi hem treballat prou com a poble.
Les séquies s’han de cavar pam a pam i amb el pendent ben ajustat perquè l’aigua corri i regui com més terra millor.

Dolors Rovira
Dolors Rovira
14.10.2020  ·  01:12

De tant en tant és necessària una bona ruixada que refresqui les ments dels més caparruts i cridaners. Visca les tardors, com més calentes, millor

Núria Castells
Núria Castells
14.10.2020  ·  01:21

Molta gent està expectant; no pas derrotada. Saben que l’objectiu és correcte i desitgen la independència igual que la desitjaven abans.
La majoria esperen. I n’hi ha molts que segueixen treballant activament en grups i entitats.
Entre les coses que hauran de passar, però, n’hi ha una de clara: els partits hauran de ser més transparents i honests que no ho han estat en els darrers temps. Perquè la gent -això sí, que és cert- està enfadada i decebuda amb els polítics. Encara que tampoc en la mateixa mesura amb tots.
Un estat d’ànim que s’observa clarament és la desconfiança. Molta gent diu que s’ho pensaria abans de participar en determinades accions perquè senten que se’ls ha utilitzat amb interès partidista.
Però no sento gairebé ningú que no asseguri que, si s’hi va de veritat, ell o ella hi serà.
I espero que ens adonem que depèn molt de la nostra EXIGÈNCIA que els partits polítics no facin passar els seus interessos davant de tot.
Ara coneixem més bé l’estat al que ens enfrontem. Però també “ens coneixem” més bé tots plegats. Compte, doncs, amb els malabarismes.
Hem d’aconseguir que aquesta experiència jugui a favor del bé del país. No de res més.

Josep Gualló
Josep Gualló
14.10.2020  ·  01:46

LA PANDEMIA ENS FA MAL PERÒ ENFORTEIG EL DESIX DE LLIBERTAT

Aquest desastre global ha afectat a tothom però no ha fet perdre el senderi a tots igual. L’estat espanyol, es un dels dels mes perjudicats.

L’exercit de l’aire, comandat pel capità general de les forces armades Felip L’últim, ni recorda com és la bandera Espanyola. L’amnèsia és la mostra del desconcert en que els fem moure.

La presidenta de Madrid, embogida, es baralla amb el govern de l’estat. Les barbaritats que fa la judicatura, sobrepassen els límits de la raó. Espanya es trenca perquè tal com fa anys va sentenciar no sé qui “No has tenido mas verdugo que el peso de tu corona”. Certament els borbons son la riota de tot el mon.

I nosaltres tenim l’obligació d’hostigar-los des de aqui, però sobre tot des de l’exili, que és el lloc on no es poden defensar. Així es com vencerem.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
14.10.2020  ·  05:04

Amic Vicent, magnífic Editorial el d’avui

Anna Linares
Els independentistes estem a l’expectativa, a veure si surt algun lideratge, a part del president Puigdemont que des-de el parlament tingui la suficient força i suport per aixecar la DUI, i nosaltres que no ho dubti ningú i serem!!

Un dels millors comentaris

Joan López
Joan López
14.10.2020  ·  05:54

Penso al mateix, som mes madurs I estem en stand bye, per la covid,per fer les coses menys visibles,però l’indepemdentisme segueix molt viu. I com diuen en algù comentari amb un llider(Puigdemont) meridianament definit. Al’s fatxas ho saben el estat central tambè, per això van cremar fotos de Puigdemont I no altres politics independentistes. Ara no mes cal que se n’adonin als altres,I nem units,això serìa per espanya el cop definitiu, si no ho fan, les pròximas eleccions podem esfonsar a un partit que no acaba de creure que som molts mes del 50%. Estem sense fer soroll però “on fire”.

Salvador Molins
Salvador Molins
14.10.2020  ·  06:21

Que Puigdemont guanyi la Gereralitat i el Parlament. I nosaltres guanyem la República. Que tots fem camí lleials al 1r d’octubre. S’entesten a dir que no, però la DUI s’ha de completar i la Independència aixecar. Estructurem – nos en xarxa en tot el territori i els 90.000 o 100.000 de Waterloo empenyem rebels que de moment el CxR dorm massa. Il’lusionem i reforcem els convençuts.
Una pregunta tècnica: Quants nano segons van passar des de l’impacte de l’avió fins que la gran torre va baixar? Espanya és la torre, en la paràbola, i l’avió és el “Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya”. L’impacte primer fou el Referèndum i l’impacte segon fou la votació de la DUI al Parlament el 27 oct guanyada per majoria absoluta, 72 diputats. EMPENYEM. Partal ens diu el que tots sabem i volem, però hi ha una segona pregunta: quan tornem a l’aeroport o a Orquinaona, tindrem apunt una plana major amb les idees i la determinació clares? Això també ho hem de vetllar.

jordi Rovira
jordi Rovira
14.10.2020  ·  07:03

És del tot innegable l’apel·lació a la part emocional versus la racional. I jo diria que en aquesta qüestió tenim la iniciativa, tal i com demostren els actes de l’extrema dreta espanyola per la celebració del 12-O a Barcelona: cremen les fotos de Puigdemont! Dit a la inversa: van a remolc. I si l’art de la guerra és actuar afavorint la derrota del enemic, cal repensar fins a quin punt són errors tan grans els fets de més enllà del 3 d’Octubre del 2017. No són èpics, però l’èpica ja ens la porten embolicada “ells”. Si un bon mestre ha de tenir la pell fina per sentir sota la pell els sotracs de la vida dels alumnes que s’acompanyen; una persona atenta al pols social, ha de saber recollir el batec del cor. No pas el crit.
No hi ha optimisme ni pessimisme. Ambdues només són projeccions. Hi ha lluita i discurs. I sobretot desmuntar aquest tap generacional que ha vingut retenint la impressió que el país progressava, quan de veritat no ho feia.

Quim Paredes
Quim Paredes
14.10.2020  ·  07:23

La por és si sabrem trobar la via. Unes eleccions a principis de l’any que ve amb els mateixos polítics crec ens porten al mateix cul-de-sac, com podem confiar-hi?. Avui els joves recordaran Urquinaona, ells són l’esperança.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
14.10.2020  ·  07:32

Gràcies Sr. Partal, un editorial excel.lent, d’aquells que cal guardar. Els comentaris de Sílvia Poll, d’ASERET ALMAR i de Montesrrat Canela ho sintetitzen bé.
Gràcies també a les aportacions valuoses que cada dia ens ajuden a pensar.
ENDAVANT, SEMPRE ENDAVANT!!!

Belén Solé
Belén Solé
14.10.2020  ·  08:08

Com diuen per França: chapeau!

Albert Miret
Albert Miret
14.10.2020  ·  08:41

Extraordinari editorial. La feina que s’ha fet és ben visible pels que ho volem veure. Estem derrotant a l’enemic, i ho veiem cada dia amb les guerres a mort entre ells, encara que els mitjans venuts que abans eren catalans ens simulen molt més importants les discussions entre els polítics d’aquí que les guerres fratricides d’allà. Espanya ja no pot sortir de l’arena movedissa en la qual la vam empènyer i ara, qualsevol moviment que fa, l’enfonsa més i més. La seva gent comença a olorar el tràgic final i pròximament començarem a veure la clàssica fugida de rates. Ara el temps va a favor nostre.

Carles Serrano
Carles Serrano
14.10.2020  ·  08:41

Gràcies Vicent. Diguin el que diguin, hi som i continuem, què no s’equivoquin!!!!. És questió que la fruita maduri. L’independència la tenim a tocar, i ñ cada dia mes esmicolada.

Pep Agulló
Pep Agulló
14.10.2020  ·  08:58

PER QUAN PASSI LA PANDÈMIA…

L’altra cara de la brutal repressió dels policies i dels togats és la campanya mediàtica per encomanar el desànim a les files de l’independentisme. Desànim que té dos eixos: victimisme, impotència i divisió entre ciutadania i classe política.

Ara deixo que parlin els arguments de l’editorial que `podríem resumir en que “l’acció de l’independentisme del 2017 ençà destrueix Espanya”; que l’1-O va ser un esclat emocional; que les mobilitzacions van ser un pols amb l’Estat que vam guanyar; que amb la covid-19 s’han frenat; etc.

Destacar també de l’editorial, el paper de la violència del carrer, en resposta directa a la repressió exercida pel poder. En la mida que es practica deixa de ser un dilema moral i s’assimila com a necessària per al combat. I en aquest punt a banda de ser un esclat emocional hem d’anar més enllà i convertir-la en un embat sostingut. La glorificació del carrer ha de passar encara la prova de la sostenibilitat. No pot ser que el 3-O després de vaga i mobilitzacions l’endemà tothom tornés a la rutina, al treball deixant altre cop la iniciativa al govern català, als partits.

L’autocrítica de la ciutadania ens ha de portar a una autoorganització, amb un estat major clandestí (digueu-li com vulgueu), que pugui fer front a la repressió durant un període de temps. Hem acorralat l’Estat però se l’ha de vèncer.
————–
PS. Vicent: “els catalans del Principat tenen una tendència notable a la desconfiança en les pròpies forces”.

Trobo que aquesta afirmació és del tot gratuïta perquè no s’explica amb rigor històric d’on ve. És a l’ADN dels catalans? És un perjudici? No! Potser hauríem d’indagar al falç pacifisme que l’esquerra estalinista ens va inocular per tal que la caiguda del franquisme no fos el començament d’una revolució. La famosa “transició” company…

Carles Farre
Carles Farre
14.10.2020  ·  09:01

Antoni Gavarró esmenta a Sun Tzu sobre la “intel·ligència” en les confrontacions, doncs molt intel.ligents no han estat els nostres polítics, en encetar una guerra que de totes totes no es podia guanyar en una confrontació directa, també Sun Tzu, estaria d’acord en que un guerrer ha d’estar ben alimentat i en perfecte estat de salut per a la confrontació, i en cas d’una pandèmia, utilitzaria qualsevol cosa al seu abast, per tal de mantenir els guerrers ben sans, la qual cosa li donaria un avantatge molt gran sobre el suposat enemic. Però quant resulta que els teus propis metges, que han de mantenir el guerrers sans i vigorosos, fan tot el contrari, i els hi neguen, els hi prohibeixen beure d’allò que els donaria aquest plus, que l’enemic no te…Sun Tzu, els tallaria el cap, cosa esgarrifosa però habitual als seus temps, excepte als que en reconèixer la seva culpa, es farien l’Harakiri…actualment presentarien la seva dimissió, però ja sabem que els temps dels samurais i cavallers ja han passat a la història.
Nou himne per la República: https://www.youtube.com/watch?v=SBjQ9tuuTJQ

Francesc Fortian
Francesc Fortian
14.10.2020  ·  09:14

Avui una editorial per donar esperança a una població que esta atemorida per el Covid.
Aquestes vitamines independentistes implícitas amb un amagat sentiment de tornar a la ortodòxia el moviment independentiste més actiu, ens posa devant de una necessitat cada vegada més constreta, la força del Procés ve donada per la unitat i defensa de totes les postures de enfrontament al enemig espanyol.

Ulderic Rovira
Ulderic Rovira
14.10.2020  ·  09:15

Un cop més no hi canviaria ni una coma.
Personalment només estic expectant, no abatut ni apagat. Esperant el moment…..que arribarà

JOSEP MARIA CIERCO
JOSEP MARIA CIERCO
14.10.2020  ·  09:17

Recordo llegir en aquestes pàgines el símil que va fer en Vicenç del estat espanyol, que era un tren sense frens per una pendent que ja no podia aturar-se. Ho vaig veure amb un cert escepticisme.
Però el que esta passant a Espanya li donen tota la raó.
Estic totalment d’acord amb els comentaris de que nosaltres seguim i nomès ens cal liders que tinguin la nostra confiança, per aprofitar les finestres d’oportunitat que segur seguiran apareixent.
Però tambè voldria remarcar que l’estat espanyol ens ajuda força. Ès imposible fer-ho mès malament. Dia a dia van apareixen nous fets que els ensorra encara mès. Per ells trobo encertada la sentència de quant pitxor, millor.
I respecte a Europa, no mouran un dit fins que no siguem un problema per a ells.
Persistim.

Mercè Saló
Mercè Saló
14.10.2020  ·  09:39

Mira només dir-te una cosa: GRÀCIES!! MOLTES GRÀCIES
no cal posar més pa que formatge aquesta és l’essència i estic cansada de llegir articles de gent “nostra” criticant tot sense moure’s de la cadira.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
14.10.2020  ·  10:12

El M.H. PRESIDENT TORRA ha dit que personalment estava disposat a ser empresonat en resposta si calia en l’exercici LLIURE del seu càrrec. Els que vulguen liderar l’independentisme han de pensar com ELL. ELL no és un polític professional, per aixó se la juga, pel seu país. Per coherència i honestedat. No per l’interés personal ni la poltrona. Dificultats de movilització popular? Quan va aparèixer la pandèmia, ja vaig expressar en opinió dels lectors que seria ella la que ens prendria i guanyaria el carrer. Tan normal com, malgtat tot, no ens deixariem vèncer en nostre objectiu. També es parla de ser pacíficament creatius i eficaços en aquests moments. Faig una proposta: Que els líders independentistes al govern s’emmanillen voluntaris, asseguts davant la Generalitat en protesta reclamant la implicació d’Europa pel nostre dret d’autodeterminació no respectat. No cal ni vaga de fam. Però sí persistència. Fins ser escoltats i atesos. Com correspon.

Pere Grau
Pere Grau
14.10.2020  ·  10:25

Primer vull aplaudir el Sr. Antoni Gavarró i la Sra. Mercè Saló, als que m’adhereixo cent per cent. I, segon, no cal dir que agraeixo una vegada més al Sr Partal la seva formidable lucidesa i fondària de visió. Voldria afegir-hi, que passi el que passi en el temps vinent (eleccions, claudicacions d’alguns, repressió continuada, o potser un agreujament de la davallada sanitària, econòmica i política de l’estat) tinc l’esperança de què la majoria dels catalans seguirem al peu del canó i no permetrem que Urquinaona, el Pertús o Perpinyà siguin inútils. Quan fa un any es va acabar la gran farsa escandalosa del judici contra els nostres polítics, vaig escriure uns versots que desitjaria que fos el lema de tot l’independentisme:
Tots els injustament empresonats
o en dur exili, lluny dels estimats,
tots es mereixen que ara els defensem!
Que aquesta trepa de perjurs roïns
de malparits i de legals botxins
tingui ben clar que mai ens rendirem!

David Badia
David Badia
14.10.2020  ·  10:27

En el seu escrit, hi ha una frase que diu, els mitjans o les xarxes, com una pluga fina que fa anys que dura, un bon exemple son RAC1 amb en Baste, Clapes , Bundo(els cap de setmana) i tambe La Vanguardia i El Periodico.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
14.10.2020  ·  10:29

Mai ni enlloc ningú ha qüestionat el dret de defensa pròpia. Ni en el cas que l’abusador fos un sàdic uniformat. Literatura i cinema, d’exemples, en van plens. La qüestió és qui els faciita l’uniforme i per què sense un bon exàmen psiquiàtric. Magnífic editorial.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
14.10.2020  ·  10:31

La història és una ciència que s’escriu després dels fets. Els dies 3, 10 i 27 d’octubre són el què van ser, especular amb el què podrien haver estat és una simple conjectura i, per més que raonem, no ho sabrem mai. Atribuir-se la victòria en la batalla d’Urquinaona també és molt poc científic. Dir que l’estat agafa por, retira les seves forces i fuig dels carrers de Barcelona és faltar a la veritat, perquè moltíssima gent no ho va viure com aquell que llegeix un TBO i guanyen els bons. Hi va haver gent ferida, empresonada i encara encausada i els policies van tornar a les seves casernes victoriosos aplaudits i rebuts com herois. És evident que l’estat espanyol va tenir molta por abans de les declaracions del 10 i 27 d’octubre i la prova son les pressions de tota mena i sentit que va rebre el president Puigdemont -es pot llegir en el seu llibre ‘m’explico’- i té molta por encara perquè s’hi juga molt, el 20% del PIB entre moltes altres. Nosaltres només hi podem guanyar perquè partim de ser perdedors. La nostra sort és que l’estat, amb tota la seva força policial, judicial i de claveguera, no sap, no entén i sembla que no podrà encertar mai la manera de resoldre el conflicte. Al contrari, cada acció que fa per fer-nos mal fa que -no l’esquerda perquè ja ens hem trencat- la distància entre ells i nosaltres sigui més i més gran. Avui passa que una pandèmia ens ha aturat a nosaltres que no tenim més armes que el carrer. En canvi a l’estat no l’ha aturat la pandèmia i la seva piconadora continua fent camí mentre els nostres polítics s’ajeuen en el dolç -i profitós- somni de Morfeu. Quan passin uns quants anys (?) la història escriurà qui es va equivocar, com i perquè.

Josep Salart
Josep Salart
14.10.2020  ·  10:33

Només ens queda la darrera, l’última mobilització que ni el covid ni ningú pot parar: anar a votar tots a l’únic partit independentista que en aquests moments no ens ven fum, sinó un projecte d’independència: el del President Puigdemont.

A l’estado español, als assassins i causants de tenir presoners i exiliats, només els queda una darrera bala: que guany ERC.

Si em llegeixes el comentari et vull fer una pregunta: tu penses cada dia amb els presoners i les seves familíes? i ja que em llegeixes: necessites veure-ho més clar que ERC és un partit empresa i que, probablement, si actua com actua es perquè està comprat i/o amanaçat? i ja que estàs llegint: encara necessites més fets? No en tens prous amb el que ha fet el President del Parlament, un tal Torrent, o veure que no es pot veure TV3, o la submissió al 155 i la destitució del MHP Torra, o els contractes amb Ferrovial? o que tens encara compte obert en alguna entitat bancària española?.
Si continues així, sense veure rés, passaràs a la història com un babau que vares viure l’época en que podíem ser lliures i per la teva p.. ignorància i gandularia, no vares aportar-hi rés, o que ERC et paga mensualment i no volíes que se sapigués.

Només ens queda una darrera mobilització i no podem despreciar-la: el 14 de febrer.

Mireia Costa-Pau
Mireia Costa-Pau
14.10.2020  ·  11:02

(Sóc Daniel Bonaventura). Admirat Partal: com saps que els revoltats d’Urquinaona eren joves? “Els nostres joves”, arribes a dir. Un paternalisme esgarrifós. L’estat espanyol és ben viu. I ara, a diferència de quan Franco vivia, té el suport d’Europa. No li ha calgut ni tancar TV3 ni Vilaweb. Els nostres polítics no volen la independència. És qüestió de classe social. Els nostres polítics defensen un model econòmic que rebutja introduir un nou regulador, l’estat català, que la història ens diu que tendeix a caure a mans d’una majoria “comunista” (deixa’m definir així el bloc partidari de canviar-ho tot). Només guanyarem quan estarem disposats a morir per la independència. Un país no té dignitat sense ciutadans disposats a donar la vida. Espanya és digne. Catalunya, no. Jo dono el meu cos a KRLS o a qui me’l demani per interposar-lo entre Catalunya lliure i la policia espanyola. Quan KRLS entri a peu per La Jonquera (encapsulat per desenes de milers de patriotes), la policia espanyola haurà de decidir si dispara a matar o es retira del territori. Qui és KRLS per privar-me d’aquest servei al meu país? Dit això: sí, necessitem el teu editorial per infondre moral de victòria. I sí, hem de sortir a votar i superar el 50 per cent. Clar!

MONTSERRAT TREPAT
MONTSERRAT TREPAT
14.10.2020  ·  11:25

Plenament d’acord, amb tu, Vicent, una gran editorial. Però costa molt de lluitar contra la força dels mitjans de comunicació que es dediquen a fer política i que són aquesta pluja fina que tu ja denuncies. I quan els mitjans són públics, la impotència és insuportable. Molts catalans i catalanes hi cauen de quatre grapes, en les tergiversacions de la premsa. Com han de qüestionar la nostra TV3, la nostra Catalunya Ràdio? Jo, ja ho saps, hi havia treballat i és difícil que m’empassi segons què, però en el meu entorn veig que encara es dóna força credibilitat a la Corporació, la gran desmobilitzadora.
Recordes a Lleida, deu fer uns dos anys, quan vaig preguntar-te en un auditori de la UdL, ple de gom a gom, com era possible la deriva de TV3? Tu no la vas criticar, vas treure pilotes fora i vas dir que en Sanchís era amic teu i que anàveu a sopar de tant en tant. Però era una pregunta clau i pertinent. I és una crítica que cal fer cada dia, i no només els quatre gats que ho fem per tuiter, sinó des de la mateixa premsa, des del Col·legi de Periodistes, des del grup de periodistes Ramon Barnils, des de Vilaweb. Perquè els partits ja sabem con funcionen, el carrer ja sabem quan i com es mobilitza, però no controlem el gran agent que juga contra la independència de Catalunya i contra els drets fonamentals dels catalans: la premsa. Ara, des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals toca tergiversar una mica (Madrid, Madrid, Madrid, Trump, Trump, Trump…), distreure el personal amb productes ben justets, castellanitzar una mica, acovardir també una mica i apostar per un partit polític en concret. La paguem amb els nostres impostos. No hi ha dret.
Per una altra banda, m’hauria agradat que al recull d’imatges del 14 d’octubre, hi hagués sortit algun dels nois que va perdre un ull aquella nit, a l’aeroport i a Urquinaona. Algú a mans dels Mossos. Perquè aquelles ferides són per a sempre.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
14.10.2020  ·  11:42

Que consti que escric aquest comentari emprenyat per la perspectiva d’un nou confinament a partir de divendres (no és sostenible viure així!). Crec que una cosa (la pandèmia) guarda relació amb l’altra (la nostra llibertat). Vagi per endavant també que no nego els avenços que el nostre poble ha fet. Però la pregunta és: per a què? Aquí és on em surt la vena crítica, perquè així com hi ha avenços, hi ha coses que no estan bé i no s’acaben de poder comentar.

No es pot tractar la pandèmia com si fos una cosa externa, aliena a nosaltres, que senzillament ha congelat la vida. No. La pandèmia, més ben dit, la reacció a la pandèmia, és la vida mateixa, que ha fet sortir a la llum les costures del sistema d’organització racional-capitalista. És un problema d’avast global, però com amb tot en la globalització, cada comunitat adapta allò global a allò local.

En el nostre cas, s’ha demostrat que no som tan llibertaris com ens pensàvem. El dia que em va caure el món a sobre va ser el dia que gent que fins fa quatre dies cridava “llibertat” al carrer va aplaudir amb les orelles una mesura populista com la de fer la mascareta obligatòria a tot arreu a tot hora.

No entraré a valorar detalls concrets del virus, de la seva mortalitat, de si els números són el que són, de si la mascareta protegeix o no, de si Bill Gates i l’OMS, etc. El que sí diré és que la falta de veus crítiques en català sobre la gestió de la pandèmia és palesa i preocupant (en castellà sí que les he vistes, tot i que els nivells d’organització i credibilitat no són comparables als d’altres països “del nostre entorn”). Metges que denunciïn irregularitats. Polítics que defensin allò de casa. Analistes que sàpiguen què passa al món.

És sa que aquestes veus discordants hi siguin i al debat públic no apareixen per enlloc, ni es constitueixen en algun grup de treball o de pressió. Això em condueix a pensar que com a poble som molt més obedients del que creiem i que la nostra opinió pública no és tan exigent com ens pensem. Que estem tan colonitzats que només entenem els principis de llibertat i democràcia quan és l’estat espanyol el que ens els roba. Els nostres polítics això ho saben i els convé, i d’aquí el Tsunami (quina eina de control més ben parida!) i la comèdia aquella de Plaça Universitat, que faríem bé en no oblidar.

No hi haurà un dia en què la pandèmia s’haurà acabat i tornarem al d’abans. Perquè el que ara passa esdevindrà la norma. A saber, autoritarisme, control per mitjà de la tecnologia (passaport biològic, big data i internet of things), restricció de la vida pública, regulació extrema de totes les relacions socials i un estat policial com a norma.

I, com ja vaig dir ahir, en aquest context, l’espiral manifestament autoritària en què ha caigut Espanya des de l’arribada d’Aznar (abans d’ell la cosa estava més amagada), segons com vagin les coses, els pot anar al seu favor i tot. Si mirem la història, sempre han fotut el que els ha sortit dels pebrots amb la connivència de la comunitat internacional, la qual s’està en bloc feixistitzant. Per tant, em costa de veure-li un futur al moviment independentista que no sigui actualitzar-se als nous temps i concebre’s des del canvi de paradigma: governs oberts, sobirania alimentària, energètica i tecnològica, economia centrada en la vida i la cura i harmonia amb el medi ambient.

És evident que no es pot deixar de ser independentista mentre et governi Madrid, però certament no m’engresca en absolut plantejar-me donar la meva vida per a crear un nou país amb un exèrcit, fronteres i polítiques d’immigració dures, desigualtats socials i un estat autoritari que compleix les ordres d’organismes internacionals corruptes. Potser soc ingenu, però molta gent d’arreu del món desitja el mateix que jo.

P.D: sobre els errors que comenta el director, jo discrepo. Crec que un error es comet quan tens dues o més opcions a escollir i n’esculls la incorrecta (cosa que només pots saber a posteriori). En el cas dels nostres governants, aquests errors no van existir perquè no hi havia camí a escollir; les decisions preses van ser fruit de les presses i la improvització davant del desbordament inesperat provocat l’1-O. Per tant, l’únic error que van cometre els nostres polítics és mentir-nos i no prendre’ns seriosament.

jaume vall
jaume vall
14.10.2020  ·  12:00

Estant d’acord amb l’editorial, no puc sinó subscriure els comentaris i l’esperit del text del que diuen Gemma R. i Josep Salart.
Espanya s’enfonsa, de nou, gràcies als sobiranistes catalans, de nou. Molt bé. Aconseguit.

Ara, Catalunya continua, de nou, gràcies a (la covardia, la incapacitat) dels sobiranistes catalans, de nou, lligada al destí de Madrid.

I aquí, algunes de les energies de l’ANC, ConsellXRepúblia i CDR, almenys a nivell territorial, es gasten en la quantitat de fotos del rei que s’han d’imprimir i cremar, i qui ha de sortir en els pòsters.

M’incloc en els que es planyen, ara bé, també en els que han fet propostes, que malauradament no han tingut recorregut. Assemblea que originalment era assembleària (en el bon sentit de la paraula), i que actualment envia correus amb “noreply”, no cal que es respongui. La opinió que val és la del secretariat, la dels membres, no cal.

No ho sé. Si l’excel·lència de Cuevillas, Borràs, Ponsatí, Puigdemont ha de veure’s qüestionada per Rufián, Tardà, Sol, Sabrià, Rovira, francament….
No sé si hi ha tan de ressentiment o enveja en SNP escocès. En qualsevol cas,, 2,4 M de sobiranistes dividits no guanyarem mai 45 M d’unionistes sense escrúpols.

Propostes, per no conformar-se en el plany. N’hi ha moltes en els darrers mesos. En recupero una. Reactivar l’energia de la gent per un procés participatiu que redacti un text protoconstitucional. Amb el millor de cadascú. I si de moment no és la Constitució de la República, que sigui una guia per l’autonomia.
I partits polítics amb llistes obertes.
O aviat els votarà sa tia, amb perdó.
si volem assemblar-nos a la gent “noble i neta, culta,rica i lliure, desvetllada i feliç”, alguna cosa haurem de fer com ells. Cívicament.

Josep Antoni Alcalà
Josep Antoni Alcalà
14.10.2020  ·  13:26

No hi canviaria ni una paraula. Hem sento reconfortante amb aquest editorial. Sempre endavant.

Jordi Torres
Jordi Torres
14.10.2020  ·  13:46

Totalment d’acord amb l’editorial. Una altra referència complementària a la de Frantz Zanon, al qui no coneixia, per entendre millor el concepte de ‘violència justificada’, quan aquesta s’exerceix com a defensa contra actes injustos de represió o tirania, és la de Howard Zinn: “Disobedience and Democracy: Nine Fallacies on Law and Order”. És un assaig curt escrit a l’època de les protestes contra la guerra del Vietnam, que desmunta amb arguments sòlids moltes fal·làcies que s’utilitzen habitualment per a desacreditar les protestes contra els estats.

Josep Soler
Josep Soler
14.10.2020  ·  13:56

Subscric fil per randa, el contingut del teu editorial d’avui que em sembla d’una lucidesa extraordinària i per tant, aquí tens la meva mes entusiasta felicitació.
Veig però, que hi ha forces comentaris, amb la tendència de llegir el teu article, mirant mes aviat el got mig vuit , en comptes de veure’l mig ple.
No hi estic d’acord. La pandèmia es un fet universal d’unes conseqüències que encara avui, estem molt lluny de tenir clares.
Hom sap perfectament que no es moment de gresca i de mobilitzacions. Hom sap que la prioritati es salvar vides i si be la raó tendeix a veure segons que, depenent de l’hora del dia, els sentiments – que es una paraula que els adlàters de la raó menyspreen en facilitat – ens diu i ens aconsella que estiguem tranquils i esperen, el que sigui justament necessari d’esperar.
M’encanta la descripció que ens fas del panorama, no sols per la coincidència amb el meu pensament (mes aviat radical, pel que fa al tema de la independència) sinó per la claredat expositiva ,del teu comentari d’avui. Repeteixo gracies Sr. Partal per mostrar -una vegada mes- la vostra claredat d’idees.
I una cosa mes. Per edat hauria de ser mes aviat impacient, però penso que el que s’hagi de fer, si no ho acabem nosaltres, ho acabaran els nostres fills, i que aquesta pandèmia també te la seves contrapartides, una d’elles, es donar prou perspectiva a la gent, a prendre consciència del que representa el salt mortal cap a l’espanyolisme, del partit salvaguarda de les essències espirituals de Catalunya. Crec que la historia, mes tard o mes d’hora, en passarà comptes. La darrera , el respecte mostrat cap al Sr. Heribert Barrera. Ni tant sols han sabut mantenir les formes.

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
14.10.2020  ·  14:34

MUCHOS SON LOS QUE LE CUESTA ENTENDER QUE ESTAMOS EN GUERRA CONTRA UN ESTADO ESPAÑOL TERRORISTA PREVARICADOR Y CRIMINAL CONTRA LA HUMANIDAD

Es Verdad que la pandemia dificulta que el Pueblo baje a la calle y en plan masivo tome el control del territorio, Derecho exclusivo que le pertenece por ser él, el Pueblo Soberano, la única insindacable Autoridad en una Democracia.

Pero hay muchas maneras de combatir en modo muy eficaz y contundente el “Estado” terrorista español usurpador de una Autoridad que no le corresponde sin por esto tener que bajar a la calle.

Hay que romper el muro de falsificación de la realidad edificado por los medios de comunicación españoles para aislar la represión del Pueblo Catalán de su conocimiento por parte de la comunidad internacional.

Hay que predisponer un servicio constante de información de la realidad represiva, detallando minuciosamente cada acto de represión subidos por los 2750 represaliados que han habido hasta ahora desde el 1 de Octubre 2017 y llegar con esta información en las sedes de los diarios y medios de comunicación de Europa y del mundo, en las sedes de los Gobiernos y Partidos políticos de todos los países europeos.

No hay que tener ningún escrúpulo en romper un conformismo burocratico insostenible que solo empuja el Estado español a continuar en su obra criminal de represión y al pacífico Pueblo de Catalunya a la única alternativa de someterse o responder a la violencia con la violencia.

Hay que ser mucho más claros en la definición de Estado represivo español: ya basta de eufemismos… Nos encontramos delante de un Estado terrorista y criminal y en un País que tiene la desfachatez delante de todo el mundo de llamar Arte y Cultura a hechos sangrientos que sólo sirven para el destrozo de las capacidades empaticas, la manipulación de las mentes de las personas con el único claro objetivo de conseguir un país sumiso en la estructura gerarquica de una sociedad ordenada por la violencia y la destrucción de todo comportamiento moral.

Hay que hablar claro que esta España no ha progresado de la “cultura” de la Santa Inquisición y de la violencia cual medio para imponer un egoísmo angosto y embrutecido al mundo exterior.

Hay que solicitar la intervención de las fiscalias y las magistraturas de los países que tuvieron víctimas en el atentado terrorista del 17 de Agosto 2017 cuyo Estado de España siendo el artífice no puede ser en condición para realizar ninguna aspiración de legítima justicia.

Hay que abrir la Conciencia de los ciudadanos de Catalunya, de España y de Europa a una realidad monstruosa porque esto es el único medio para realizar la República de Catalunya y cumplir aquel subvertimiento de un país indecente que es España que se tenía que hacer ya desde cientos de años.

Roser Caminals
Roser Caminals
14.10.2020  ·  16:48

La pandèmia no és una excusa, sinó una raó legítima per frenar les mobilitzacions.
Coincideixo amb Jaume Riu en valorar positivament el boicot a la candidatura a la presidència de la Generalitat, és a dir, el boicot a l’autonomia.
El pas següent són les eleccions, probablement seguides de la remissió del Covid el 202, gràcies a una vacuna i tractaments més eficaços. Si el resultat és el desitjat, serà l’hora de recuperar el momentum.

Joan Royo
Joan Royo
14.10.2020  ·  17:23

Confrontació intel.ligent. Des de Juntsxcat se’ns diu que si se supera el 50% de vots independentistes hi haurà “conseqüències” però no detallen quines seran les conseqüències. Detallar les conseqüències he llegit per ací que no convé informar l’enemic dels plans, però veig un problema greu, si no detallem les “conseqüències” els ciutadans independentistes, escaldats del passat, potser no aniran a votar. Crec que els partits independentistes han de dir clarament què faran després de les eleccions i oblidar-nos de què farà l’enemic. Prou de prudència, preparar estructures d’estat, quina serà la resposta internacional…Els exemples dels països que han guanyat la independència crec que marquen el camí, valentia, mobilitzacions permanents indefinides defensant físicament les institucions i també intel.ligència, i és clar, obediència única a les institucions catalanes. Els vots no poden ser donar carta blanca a ningú.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
14.10.2020  ·  18:30

Totalment d’acord Vicent, només vull afegir que jo no estic gent des il·lusionada, el que estic moltes vegades és emprenyada perquè mira que en son d’ animals! i quan sigui possible per la pandèmia, continuarem.!

ramon Feixas
ramon Feixas
14.10.2020  ·  18:32

Molt ben raonat i una manera molt desitjable gens comú(sinó tot el contrari), per part directors de diaris d’encendre el cuc del tema, proposar una orientació i deixar clar el respecte a la diversitat d’opinions.
Em sembla coherent que molts de nosaltres veiem com a error la congelació de la república. Per altra part és imprescindible que la totalitat de l’independentisme hi posi la seva part, per petita que sigui perquè el procés no surti de mare. Una totalitat tan diversa que no pot anar al ritme de moviments humans en els que el conjunt delega la facultat de pensar al seu líder. Els membres del grups liderats actuen segons el voler del líder que té la capacitat d’esborrar-los de la llista. En un procés d’alliberament cultura, els membres del grup a alliberar són peces vives com ho és qualsevol òrgan d’un cos. El reflex de qui no necessita pensar per obeir és ràpid, però així com en una empresa l’amo es queda tot el que és l’empresa i el treballador ja no compta un finalitzada la funció que l’amo li ha donat, no es pot parlar de teixir un bé social de tots. Si no és un bé social de tots………….? En el cas de que la cultura empenyi una acció social com ho és el procés independentista català, ningú en pot quedar al marge, encara que és imprescindible que hi hagi aquest comú desig. Salvant les distàncies i motius un sentiment que fa de nexe com els musulmans que van a la Meca. Un sentiment comú sorgit de la captació de realitats com les de la cúpula judicial espanyola, És clar que caldrà organitzar-se. De ben segur que tant els presos polítics com els exiliats s’hi trenquen les banyes. Però serà en el moment de la percepció comú de les aigües baixes i la força del sentiment comú alt, l’adequat per travessar el riu i trobar la pau Pàndols. Una pau indissociable de la veu de les urnes. Com més ens dediquem a donar-nos culpes, més impossible és fer el pas. i és evident que ens les estem donant.

Antoni López
Antoni López
15.10.2020  ·  01:32

Jaume Vall dixit. Hi estic d’acord.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies