El 9 de gener de 2016 és un dels dies més trepidants de la política catalana recent. L’imprevist ho capgira tot. Passa allò que no s’havia imaginat ningú, com en les ocasions en què els fets bons o dolents es presenten, de sobte, rotunds i no els pot aturar ningú. És el dia de cara o creu. La discrepància sobre Mas sembla precipitar els fets cap a unes noves eleccions. Ja no hi ha temps de res més. El to és agre, tant dels partidaris de Mas com dels de la CUP. I de sobte passa un fet inesperat. Fumata bianca en forma de piulets accelerats. No hi ha eleccions, hi ha president, no serà Mas, serà Puigdemont. Tothom enganxat a les xarxes. Puigdemont? Segur? En Mas hi ha renunciat? No pot ser? Sí que pot ser? És. I d’això ja fa un any.

En menys de vint-i-quatre hores el nou Molt Honorable converteix les seves intervencions al parlament en virals, fent broma amb Anna Gabriel o responent al discurs d’Arrimadas amb paraules esmolades. Puigdemont supera la investidura amb bona nota mediàtica. Mas comença a quedar enrere més ràpidament que no havien previst cap dels dos. Puigdemont esquerda la imatge que en fa l’oposició i l’unionisme: només és un titella de Mas. Però, malgrat aquests primers èxits, no tot són flors i violes.

Recels a dins de casa i a fora
L’aire fresc que representa el nou líder no és prou fort per a vèncer els recels, ni de dins de casa ni de fora. Per alguns dels seus, és un intrús que ha saltat massa passes; per ERC, un competidor massa igual que ells. Sectors del seu partit, superats pels fets, se’l miren desorientats i sobretot en guàrdia. Homs i els seus havien jugat fort la carta de les eleccions pensant que valia més desempallegar-se de la CUP. Això no ha sortit bé i a sobre Puigdemont, des del moment zero, deixa clar amb gests simbòlics que vol mantenir oberta la porta del diàleg amb els cupaires.

H_3146853.jpg

Aquests primers mesos, malgrat el xoc que li causa la soledat estructural, Puigdemont troba aliats de la seva mateixa pasta: independència o independència. Gent ben situada més enllà de les estructures de partit que li han fet costat enmig del foc encreuat, perquè hagi pogut anar dibuixant la seva estratègia. Lluís Llach en seria un exemple, però no pas l’únic. Puigdemont veu clar on vol anar des del primer moment, encara que no ho demostri ni en nomenaments ni en discursos. Ni li interessa manar en el partit ni ser president de la república. Ho deia al primer segon i ho continua dient ara.

Estratègia pròpia: moció de confiança i RUI
La negativa de la CUP a acceptar el nou pressupost podia haver estat el seu final. Ni amb les xifres ni amb les negociacions no n’hi havia hagut prou, molta maror de fons en totes direccions. Puigdemont no dilata la resposta. L’entoma amb estratègia i mostra amb determinació la voluntat de lideratge: moció de confiança al setembre, sense avís previ a ningú. No deixa temps a maniobres de curt termini. Envia el missatge a la CUP però també als de casa, als veïns i als de fora: no està disposat a cedir ni un mil·límetre a l’hora de blindar el procés cap a la independència de qualsevol temporal. Encara més, aprofita l’ocasió per guanyar temps i trobar la manera de ser més inclusiu. Esquiva allò que hauria pogut ser la serp de l’estiu i un nou front de baralles amb la CUP: referèndum sí, referèndum no. Ho fa deixant portes obertes i escoltant, sense menysprear ningú i encara menys el missatge de l’ANC.

Entre més decisions determinants fruit de l’aprenentatge, es reserva el paper de negociar directament amb la CUP. Sembla que no vol ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. El final, tothom el sap: Puigdemont guanya la moció de confiança, amb un inequívoc referèndum o referèndum. S’acaba la polèmica, que alguns interpreten com una cessió a la CUP, però tal com ja es pot comprovar els últims dies és una jugada de molt més abast.

El president de la Generalitat ha modificat el full de ruta? Pot haver-hi molts matisos, gairebé tècnics, en la resposta. Potser tots vàlids. N’ha tret la DUI i hi ha posat el RUI? Sembla que té respostes per a convèncer que no ha estat així, però aquesta no és la pregunta fonamental per a entendre com ha quedat marcada la política d’aquests mesos vinents. Puigdemont ha jugat les seves cartes per trencar una inèrcia que polaritzava i enfrontava partits o independència i ha fet possible un espai més nítid per al consens independentista, on els ganivets esmolats no causin baixes i l’independentisme s’autocentri amb comoditat. Oriol Junqueras ho ha entès. Marta Pascal, també. Les eleccions no frenaran el referèndum, ni el futur d’ERC i PDECat no interferirà en el procés. La qüestió deixa de ser tabú i la carpeta pot tancar-se.

Aquesta cohesió té més força que mai en la recta final per a l’aprovació del pressupost del 2017, però no ho és tot. Un any després, aquest torna a ser el gran envit, perquè els recursos són l’eina imprescindible per a avançar. Si una vegada es va poder superar el ‘sense pressupost no hi procés’, és impossible de passar aquest tràngol una segona vegada sense que acabi en fracàs. De moment ha passat el primer escull, el de la tramitació. Ara l’aprovació té el punt d’inflexió en la vaga anunciada pels sindicats sobre l’educació, i aquí cal veure com la majoria independentista troba resposta a l’evidència que la situació de l’educació és un pou on el país s’escola. En aquest sentit, Puigdemont haurà de sortir del cofoisme amb què de vegades es mira el Departament d’Ensenyament i moure fitxa, però tenir la mirada centrada en el referèndum pot ajudar tothom a ser més clarivident.

Durant aquest any, les habilitats de comunicador de Puigdemont han estat un dels seus actius principals. Coneix les xarxes i l’ofici de periodista. Però això no li ha estalviat relliscades importants, com la de permetre que Pilar Rahola utilitzés la seva imatge en una festa privada d’una manera frívola i inconsistent i que hi reincidís amb una entrevista tronada a Marcela Topor. La lleialtat als seus pot ser una de les seves fortaleses, però també un dels seus punts febles.

La distensió dins el territori, la confrontació amb Espanya
Un dels efectes que han passat més desapercebuts de la presidència de Puigdemont en la política catalana és la facilitat per a crear distensió. Es veu en les fotos amb Ada Colau o amb les batllesses del cinturó roig. Ha dut distensió en situacions d’estancament endèmic, gairebé putrefactes, creades per governs anteriors. Pensar diferent ha deixat de ser un obstacle per a fer polítiques sobre el territori d’una manera conjunta entre Generalitat i municipis. Això s’ha notat especialment al Baix Llobregat, on problemes blocats durant anys s’han pogut començar a tractar i resoldre. Núria Marín en pot donar testimoni. El seu passat de batlle facilita les coses en aquest sentit i probablement també va influir perquè no deixés passar per alt l’actuació de Gas Natural arran de la mort de Rosa P. V. a Reus i denunciés la companyia. Un fet totalment insòlit i de gran valor simbòlic i polític.

Aquesta capacitat de destesar no ha tingut cap repercussió en la relació amb Espanya, on el president veu clar que no vol jugar cap més partit de la lliga de l’autonomisme ranci. Ara Puigdemont rebrà molta pressió perquè es repensi la seva decisió, que ja va manifestar al novembre, de no anar a la cita autonòmica amb Rajoy el dia 17 de gener. I és que ara, quan fa un any del mandat, el perfil del president de la Generalitat és molt més dibuixat i aquest no a Rajoy acaba de tancar el cercle de la seva estratègia. Qui no la vulgui entendre ha begut oli. El president Puigdemont tenia agenda pròpia des del minut zero i la compleix.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb