Un advocat general del TJUE contradiu les conclusions de De la Tour sobre les euroordres de Llarena

  • Les conclusions d'un advocat general sobre un cas d'extradició a Croàcia podrien causar un tomb de guió en les perspectives dels exiliats

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
02.12.2022 - 21:40
Actualització: 02.12.2022 - 23:54

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’informe d’un dels advocats generals del TJUE, l’espanyol Manuel Campos Sánchez-Bordolia, sobre un cas d’extradició a Croàcia podrien causar un tomb de guió en les perspectives judicials dels exiliats a Luxemburg. Les conclusions del magistrat no solament contradiuen directament el polèmic informe amb què Richard de la Tour desautoritzà Bèlgica per haver-se negat a extradir Lluís Puig, sinó que a més prometen de redreçar la jurisprudència del tribunal sobre els casos d’extradició cap a un rumb més favorable per als interessos dels exiliats.

Un cas a Croàcia amb reverberacions a Catalunya

Les conclusions de Sánchez-Bordolia, presentades abans-d’ahir al TJUE, responen a una pregunta pre-judicial formulada pel Tribunal Constitucional italià sobre una euroordre emesa l’any 2019 per Croàcia en què es reclama l’entrega d’un resident a Itàlia acusat d’haver distribuït substàncies estupefaents al país adriàtic l’any 2014. L’acusat, que té un trastorn psicòtic reconegut pels informes mèdics, argumentà en la vista sobre l’ordre que l’extradició a Croàcia li impediria de seguir el tractament a què se sotmetia, cosa que suposaria un perjudici inequívoc per a la seva salut. Fou d’acord amb aquesta al·legació que el tribunal d’apel·lacions de Milà decidí d’interrompre el procediment d’extradició del reclamat, l’empresonament del qual considera que podria comportar un risc greu de suïcidi.

No obstant això, el tribunal reconegué que la llei 69/2005 italiana, que regula els supòsits sota els quals la justícia pot suspendre un procediment d’extradició, no preveu els casos de vulneració dels drets fonamentals del reclamat –com ara el dret de la salut. Per això suspengué el procediment i traslladà una qüestió de constitucionalitat al Tribunal Constitucional italià, que al seu torn traslladà una pregunta pre-judicial sobre el cas al TJUE.

Ara, l’advocat del TJUE ha afermat la decisió de suspendre l’extradició d’acord amb l’article quart de la Carta dels Drets Fonamentals de la UE, que prohibeix tractes inhumans o degradants contra les persones: en aquest cas, l’empitjorament del trastorn del demandant –degudament acreditat pels informes mèdics– per la impossibilitat de continuar rebent a Croàcia el tractament a què se sotmet actualment a Itàlia. “El risc d’infracció de l’article quart de la carta pot justificar, excepcionalment, la suspensió o la denegació de l’entrega d’un reclamat en virtut d’una ordre d’extradició”, conclou Sánchez-Bordolia.

El dictamen és significatiu per a la situació processal dels exiliats perquè contradiu frontalment l’informe presentat aquest juliol per un altre dels advocats generals del TJUE, Richard de la Tour, sobre l’ordre d’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol. Al text, De la Tour considerà que Bèlgica no havia actuat d’acord amb el dret europeu quan denegà l’extradició del conseller. La justícia belga va justificar originalment la denegació de la petició perquè va considerar, quan va qüestionar la competència de Llarena com a jutge predeterminat per llei, que el risc de la vulneració d’aquest dret fonamental de Puig era substancial. L’inconvenient, a parer de De la Tour, era que, atès que el dret d’un jutge predeterminat per llei no és absolut sinó que s’hi poden aplicar limitacions, Bèlgica hauria d’haver justificat “amb dades objectives, fiables, precises i degudament actualitzades” que aquest risc de vulneració no responia a les circumstàncies particulars del cas de Puig sinó a les deficiències sistèmiques del poder judicial espanyol.

Precisament, la qüestió de les deficiències de l’estat de dret al país emissor ha estat l’argument amb què la justícia europea ha confirmat el rebuig d’ordres d’extradició a estats membres, especialment Polònia, en què la fallida sistèmica de la justícia és demostrable. Tanmateix, l’ordre jurídic a Espanya difícilment es pot considerar meritori d’aquesta qualificació i per això l’advocat general argumentà que, encara que fos possible d’acreditar una vulneració en els drets fonamentals de Puig, el conseller sempre tindria l’opció de corregir qualsevol possible deficiència per mitjà de les vies de recurs judicial disponibles a l’estat emissor.

És a dir: va dir –en un argument que també concerneix la resta d’exiliats– que la justícia belga hauria d’haver extradit Puig perquè encara que se’n pogués demostrar la vulneració de drets fonamentals, la seva defensa podria corregir aquesta deficiència a posteriori per mitjà dels mecanismes legals que oferia l’ordre jurídic espanyol. Abans de rebutjar l’extradició, per tant, Bèlgica hauria d’haver demanat més informació a Llarena –a partir de la qual hauria pogut, si més no, provar d’argumentar que les deficiències de l’ordre judicial espanyol no eren conjunturals sinó estructurals.

L’advocat espanyol contradiu l’argumentari de De la Tour

És un raonament antagònic al de Sánchez-Bordolia, que sosté que en els casos en què les deficiències sistèmiques, “en principi inconcebibles en un estat membre”, no puguin demostrar-se, el tribunal que ha de decidir si accepta l’euroordre ha d’examinar la “concurrència d’un risc específic per al reclamat”. Dit d’una altra manera: el punt de partida per a la decisió de rebutjar una ordre d’extradició no han de ser les mancances demostrables en el gruix del sistema judicial, sinó les mancances demostrables en el cas particular del reclamat. “El problema rau en la situació individual de la persona i és vinculat intrínsecament a la seva situació, independentment de les condicions de detenció a l’estat membre que ha emès l’ordre de detenció”, sentencia l’advocat espanyol.

Les conclusions de Sánchez-Bordolia també són importants per als exiliats perquè parlen explícitament del concepte de la necessitat del doble examen, que consisteix a comprovar, primerament, si al país emissor es pot acreditar una situació generalitzada de deficiència jurídica i, en segon lloc, si aquesta fallida sistèmica afecta el cas particular al qual es refereix l’euroordre. Del concepte del doble examen, se’n deriva una conclusió que és clau per a l’argumentari de De la Tour: que si no es pot demostrar la fallida sistèmica de la justícia en el país emissor, tampoc no es pot denegar l’extradició per les circumstàncies particulars del demandat. De la Tour admet que això no és aplicable en el cas de drets absoluts, com ara el dret de la integritat personal, però matisa que sí que ho és en el cas de drets limitables, com el dret d’un jutge predeterminat per la llei.

Ara, per Sánchez-Bordolia, el doble examen tan sols és aplicable en el context en què ha estat concebut, és a dir, en els casos en què el risc de vulneració dels drets del reclamat deriva directament d’una situació de disfunció sistèmica de l’ordre judicial al país demandant. En el cas concret de la pre-judicial presentada pel Tribunal Constitucional italià, el risc de vulneració no és derivat d’un problema sistèmic a Croàcia sinó de les circumstàncies particulars del demandat.

“Per avaluar la magnitud i l’abast d’aquest risc, entenc que no és imprescindible d’examinar el conjunt el sistema sanitari o penitenciari de l’estat membre d’emissió. Allò que importa és verificar si el reclamat tindrà garantida l’assistència mèdica que pugui necessitar”, diu Sánchez-Bordolia. I afegeix: “Per a procedir a aquesta verificació, no és ineludible valorar ex-ante el sistema sanitari/penitenciari [de l’estat emissor] en la seva integritat, sinó les possibilitats d’assistència mèdica que es poden esperar, de manera raonable, per al reclamat.”

Dit d’una manera més planera, Sánchez-Bordolia argumenta que la clau per a decidir si l’extradició ha de ser acceptada és, senzillament, si es pot acreditar un risc de vulneració de drets fonamentals, no pas si es pot acreditar que aquest risc –tal com sosté de la Tour– es deriva d’una situació de fallida sistèmica del país emissor. És a dir: si el risc es pot substanciar, l’ordre d’extradició es pot denegar. Les circumstàncies de l’euroordre croata i les del cas Puig i els exiliats, naturalment, són molt diferents, però el principi que Sánchez-Bordolia i la defensa del conseller esgrimeixen per aturar l’ordre són, en essència, el mateix: que el risc de vulneració dels drets del demandat pugui ser demostrat, amb independència de les condicions generals dels sistemes judicials en què aquests riscs s’esdevenen. En el cas de Puig, el risc no és derivat de la manca d’opcions de tractament a l’estat emissor, com en el cas de què parla Sánchez-Bordolia, sinó de la pertinença del conseller a un grup de gent que corre el risc que vulnerin els seus drets per raons polítiques. Però el punt de partida de l’argument, en tots dos casos, és el mateix.

Un horitzó incert

Les conclusions de De la Tour van ser rebudes amb cert estupor, atès que xocaven frontalment amb la línia general de la jurisprudència recent del TJUE en casos de denegació d’extradicions. El dictamen, en el seu moment, semblà inaugurar allò que Boye titllà de tomb copernicà dins tribunal, però les conclusions de Sánchez-Bordolia podrien tornar a fer virar el criteri cent vuitanta graus –és a dir, fins al punt de partida original.

Per bé que els precedents semblin apuntar en una mateixa direcció, i per bé que l’informe de De la Tour aixequés polseguera fins i tot més enllà de les sales del tribunal –va rebre crítiques de membres del TEDH i acadèmics de prestigi, per exemple–, l’argumentari de De la Tour sembla tenir almenys un aliat de pes al tribunal, el president, Koen Lenaerts. En vistes anteriors, com bé demostra l’intercanvi de parers tens amb Boye a l’abril, el president del TJUE ja ha demostrat guiar-se pel mateix principi que sembla guiar De la Tour: el de la confiança cega en la justícia espanyola.

L’informe de Sánchez-Bordolia no és vinculant, com tampoc no ho és el de De la Tour. Però els pronunciaments dels advocats generals solen tenir una influència molt important en les decisions finals del TJUE. La posició del magistrat ponent de la sentència, el danès Lars Bay Larsen, encara és una incògnita. Però la jurisprudència, amb permís de De la Tour, sembla arrenglerar-se en una mateixa direcció.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes