Un membre del TEDH desmunta l’informe de l’advocat general que feia costat a Llarena contra Puigdemont

El professor Johan Callewaert troba preocupant les conclusions amb què Richard de la Tour diu que Bèlgica hauria d'haver extradit Lluís Puig a Espanya

Josep Casulleras Nualart
04.11.2022 - 21:40
Actualització: 05.11.2022 - 08:20
VilaWeb
L'advocat general del TJUE Jean Richard de la Tour

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan es va acostant el moment de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) en el litigi entre el jutge Pablo Llarena, Bèlgica i els exiliats, una persona molt influent dins un altre tribunal, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), ha publicat un article demolidor contra les conclusions de l’advocat general del TJUE que donaven la raó a Pablo Llarena. El professor Johan Callewaert, secretari adjunt de la Gran Cambra del TEDH, una de les persones que assessoren el president i la cúpula del tribunal, ha publicat al seu web personal un text que desmunta fil per randa l’argument principal de l’advocat general Richard de la Tour segons el qual Bèlgica hauria d’haver extradit Lluís Puig a l’estat espanyol perquè no podia qüestionar la competència del Suprem si abans no demostrava deficiències generalitzades i sistèmiques de l’estat de dret a Espanya. L’article de Callewaert és molt contundent, tota una desautorització de l’advocat general De la Tour.

Per desmuntar els arguments de De la Tour, el secretari adjunt del TEDH esmenta un precedent que el magistrat del TJUE que fa de ponent de la sentència sobre les pre-judicials de Llarena, Lars Bay Larsen, va assenyalar com a referent a tenir en compte en la vista oral que es va fer el 5 d’abril d’enguany. Vet aquí la importància d’aquest article, perquè entra de ple en el diàleg entre tribunals europeus; com més va, el Tribunal de Justícia de la UE (l’àmbit d’actuació del qual són estrictament els vint-i-set estats membres de la Unió) i el Tribunal Europeu dels Drets Humans (l’òrgan judicial internacional del Consell d’Europa, que inclou quaranta-sis estats) més es tenen compte l’un a l’altre. De fet, Johan Callewaert és un dels responsables del TEDH de vetllar perquè hi hagi aquesta coordinació, perquè les institucions de la UE i els estats membre tinguin en compte el Conveni Europeu dels Drets Humans i la jurisprudència del TEDH.

Desmuntant el doble examen de De la Tour

I aquesta jurisprudència, recorda Callewaert en el seu article, és contrària a allò que diu l’informe de Richard de la Tour sobre la denegació de les euroordres que tant va agradar a Pablo Llarena i als representants de l’estat espanyol. El secretari adjunt de la Gran Cambra del TEDH troba que el plantejament de De la Tour pot ser preocupant, perquè topa amb un dels principis bàsics metodològics del Tribunal d’Estrasburg, que consisteix a tenir en compte sempre les circumstàncies individuals de la persona que demostri que hi ha un risc evident que li poden ser vulnerats drets fonamentals si és extradit o deportat a un altre estat. I això, per més que no es pugui demostrar que hi ha riscs generalitzats en el país que el reclama.

És el plantejament contrari del que defensa De la Tour. “Si bé les proves de l’existència de deficiències generalitzades en un país poden ser un antecedent molt útil per a l’examen d’una sol·licitud individual, l’absència d’aquestes proves o les llacunes que hi pugui haver no poden eximir el jutge encarregat d’aplicar el Conveni [Europeu dels Drets Humans] d’examinar qualsevol al·legació seriosa sobre un risc de violacions individuals en aquest mateix país“, escriu Callewaert en el seu article. “En unes altres paraules, i en contrast amb allò que suggereix l’advocat general sobre la conseqüència de l’examen en dues fases, la valoració que s’ha de fer en virtut del Conveni no es pot aturar després de la constatació que un suposat risc no és prou sistèmic o generalitzat.”

L’advocat general deia en el seu informe sobre el cas de les pre-judicials de Llarena que Bèlgica no podia denegar l’extradició de Lluís Puig perquè no va aplicar correctament aquest doble examen, que consisteix a comprovar, en primer lloc, si en l’estat que envia l’euroordre hi ha una fallada sistèmica i generalitzada del sistema judicial i de protecció dels drets fonamentals, si hi ha proves detallades i concloents. Perquè, segons aquest mateix principi, si no hi ha aquesta disfunció general del sistema judicial, no es pot denegar l’euroordre per les circumstàncies particulars de la persona afectada.

No es pot fer, si més no, en algun tipus de drets fonamentals, segons De la Tour, perquè l’advocat general els categoritza: els que són absoluts i els que són limitables. El dret del jutge predeterminat per llei és limitable, a diferència d’un dret com el de la prohibició de la tortura i el tracte degradant. L’advocat general deia que, tot i que pugui haver-hi indicis que apuntin que a Lluís Puig li podrien vulnerar aquest dret del jutge natural, com diuen l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU i algunes sentències del TEDH, l’estat que emet l’euroordre (Espanya) ja té prou mecanismes en la via judicial interna per a corregir aquesta possible vulneració. Com que el sistema judicial espanyol, en general, funciona bé, ja s’encarregarà de vetllar pels drets del senyor Puig (en darrera instància ho faria el Tribunal Constitucional). Hi ha en De la Tour una confiança cega en el bon funcionament de la justícia espanyola, i l’argument de preservar l’eficàcia del sistema d’euroordres, que cal enfortir la confiança mútua entre els sistemes judicials dels estats i que no es poden crear precedents nous de denegació d’euroordres alegrement perquè posaria en risc aquest sistema.

El secretari adjunt del TEDH, el professor Callewaert, rebat aquests arguments de De la Tour. Li retreu que posi el llistó tan amunt perquè una persona a qui li poden vulnerar els drets fonamentals si és extradida hagi de demostrar que el sistema judicial de l’estat que el reclama té una fallada generalitzada. Diu que és gairebé impossible de demostrar. “Segons aquest enfocament, només quan les deficiències són d’una magnitud tan gran que impliquen tots els recursos [judicials] disponibles en un país, un individu podria afirmar que és en risc de sofrir una violació del seu dret d’un judici just en el país emissor [de l’euroordre].”

L’avís de la magistrada Rossi

El seu parer ja el va expressar una de les magistrades del Tribunal de Justícia de la UE en la vista que es va fer sobre aquesta causa el 5 d’abril. Aquell dia, la italiana Lucia Serena Rossi va parar els peus a l’advocat de la Comissió Europea, que defensava la mateixa posició que l’estat espanyol (i que curiosament era espanyol) segons la qual calia que es demostressin aquestes deficiències sistèmiques abans d’entrar a valorar les circumstàncies particulars. “Nosaltres dèiem que quan hi havia un risc sistèmic de vulneració de drets calia fer la segona fase d’examinar el cas concret, que no n’hi havia prou. No hem dit mai que calgui una violació sistemàtica prèvia per a denegar una euroordre. S’ha de mirar cas per cas, no tindria lògica dir que si no hi ha una violació sistemàtica no es pot denegar. Perquè tenim un sistema de dret que protegeix els drets fonamentals, però és perillós de dir que si no hi ha una violació sistemàtica no hi haurà mai una violació particular. El jutge té el deure d’examinar-ho.”

Rossi ho deia molesta, fins i tot enfadada. Això que expressava anava en sintonia amb una sentència molt recent, del febrer d’enguany, sobre uns ciutadans polonesos reclamats a la justícia dels Països Baixos que al·legaven que els vulneraven el dret del jutge predeterminat per llei a Polònia. “Cal comprovar si hi ha motius fonamentats per a creure que, tenint en compte la informació facilitada per l’interessat sobre la seva situació personal, la naturalesa de la infracció per la qual és perseguit, els antecedents de l’ordre de detenció europea, hi ha un risc real de vulneració d’aquest dret fonamental”, deia la sentència. Sobre el doble examen de si hi ha deficiències sistèmiques de l’estat de dret en l’estat que reclama l’extradició, per una banda, i els riscs individuals per a la persona afectada, per una altra, el plantejament és tot el contrari del que fa De la Tour. És com si l’advocat general ho capgirés. Perquè la sentència deia que no n’hi havia prou de constatar que en un estat hi ha aquestes deficiències generalitzades, sinó que s’ha d’examinar el cas particular, i la persona afectada ha d’aportar totes les proves necessàries per a demostrar que l’euroordre contra ell ha de ser denegada.

És el mateix plantejament que fa la sentència del TEDH del 2021 que esgrimeix Johan Callewaert en el seu article. El problema, segons diu, és quan l’avaluació general sobre l’estat que reclama “no es complementa amb una avaluació concreta […] del risc individual en què incorre la persona de la qual se sol·licita el trasllat”. I acaba amb un recordatori molt important. Després d’haver demostrat al llarg de tot el text que les conclusions de De la Tour són incompatibles amb el Conveni Europeu dels Drets Humans (en què es basa el TEDH), cita un paràgraf de l’informe de De la Tour en què l’advocat general del TJUE afirma que el Conveni i la Carta Europea dels Drets Fonamentals, amb què treballa el TJUE, han d’anar alhora. Així queda recollit en l’article 52, apartat 3, de la Carta.

L’informe de De la Tour s’apartava de la jurisprudència més recent del TJUE sobre casos de denegació d’euroordres. Per això va ser sorprenent. Ara aquesta veu autoritzada dins el TEDH també afirma que s’aparta del Conveni Europeu dels Drets Humans. La sentència del cas de les pre-judicials de Llarena és més a prop, es preveu per a final d’any, i el TJUE haurà de decidir si segueix la línia de l’advocat general o si l’acompanya en el gir copernicà que l’aparta de la protecció dels drets fonamentals.

Ací podeu llegir l’article sencer de Callewaert:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes