Un jurista europeu afegeix pressió al TJUE per a l’escac i mat a Llarena

El magistrat que dictarà sentència sobre les pre-judicials té una altra veu de pes que qüestiona l’informe de Richard de la Tour

Josep Casulleras Nualart
21.11.2022 - 21:40
Actualització: 22.11.2022 - 10:06
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La batalla de Gonzalo Boye a Luxemburg és sobretot en dos fronts. Dijous i divendres té dues vistes molt importants perquè el Tribunal General de la UE anul·li el suplicatori contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que els va retirar una part de la seva immunitat com a eurodiputats. I mentrestant està pendent de la decisió que prengui finalment el Tribunal de Justícia de la UE sobre les preguntes pre-judicials que Pablo Llarena va enviar per mirar d’aturar la derrota definitiva sobre les euroordres contra els exiliats. La sentència ha de fer-se pública aviat, previsiblement a final d’any, però encara no té data. I el magistrat ponent de la sentència, el danès Lars Bay Larsen, té entre les mans un material molt sensible, perquè si bé l’advocat general del tribunal, el francès Richard de la Tour, avalava el manteniment de les euroordres de Llarena, aquests darrers mesos hi ha un debat jurídic europeu de fons molt intens que empeny en un sentit contrari. El cas més sonat és el d’un membre del Tribunal Europeu dels Drets Humans que qüestiona la posició de l’advocat general. Però on és pas l’únic.

El doctor Leandro Mancano és professor de dret de la UE a la Facultat de Dret de la Universitat d’Edimburg. Una de les seves preocupacions (i matèria d’estudi) és si les euroordres, com a mecanisme de cooperació judicial entre estats de la UE, poden afavorir en alguns casos condemnes injustes o il·legals. Ha anat seguint l’evolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea cap a una posició cada vegada més oberta, amb més matisos i excepcions per a detectar els casos en què la confiança mútua pot ser una confiança cega, i pot obrir la porta a abusos de drets com el del jutge imparcial o el del jutge predeterminat per llei. Mancano, en aquest seguiment meticulós de la jurisprudència del TJUE, va a parar inevitablement al cas dels exiliats catalans contra Llarena.

En parla en el seu article més recent, publicat el mes passat a la revista European Law Journal, i toca de ple la qüestió central de la topada que van tenir Gonzalo Boye i el president del TJUE, Koen Lenaerts, en la vista judicial del 5 d’abril d’enguany. L’advocat i el magistrat van tenir un intercanvi d’impressions molt intens, en què es podia observar la posició de Lenaerts clarament alineada amb Llarena o, més ben dit, amb el sistema judicial espanyol. “Si ja heu presentat recursos al Tribunal Constitucional per vulneració del dret del jutge predeterminat per la llei, de què us queixeu”, venia a dir. Boye mirava de fer-li entendre que els recursos dels exiliats encara no s’havien resolt, i que aquesta via de recurs era ineficaç en el cas dels independentistes, que hi ha un patró d’actuació de les altes instàncies judicials espanyoles que no funciona com un estat de dret en aquest cas.

Però Lenaerts (que, tot i que és el president, a efectes de deliberació és un dels quinze magistrats del tribunal) no ho va entendre, o no ho va voler entendre. Deia a Boye que si una persona afectada per una petició d’euroordre ha fet tot el recorregut judicial dins Espanya a l’hora de qüestionar que el Suprem sigui el tribunal competent, ja no hi havia res més a dir. És a dir, que Bèlgica no tenia res a dir-hi, que no podia interferir en aquesta qüestió. I en cap moment –que és allò que Boye mirava de donar-li entenent– no es preguntava si tot aquest recorregut judicial intern espanyol originava en Lluís Puig, pel fet de ser qui és, una indefensió. Ni Lenaerts, aquell dia, ni Richard de la Tour al juliol, en les conclusions com a advocat general.

“El risc de confiar excessivament”

I mentre l’un i l’altre feien pinya amb l’estat espanyol, la seva justícia i el seu estat de dret, s’anaven alçant veus molt autoritzades que ho criticaven i que connectaven amb la visió diametralment oposada que ja van expressar alguns magistrats en la sessió oral de l’abril, i que parlaven de la necessitat d’examinar totes les particularitats de cada cas en què es denunciï, amb proves fefaents, un risc de vulneració de drets fonamentals en cas d’execució d’una euroordre. Aviat sabrem si aquestes altres veus són majoria dins el tribunal. Però les veus externes han estat aprofitades per la defensa que dirigeix Gonzalo Boye per a demanar la reobertura de la sessió oral i pressionar, una mica més, el magistrat danès Bay Larsen.

El doctor Leandro Mancano escriu: “El risc de confiar excessivament en les vies de recurs legal en els casos d’execució de les euroordres i l’article 47 de la Carta Europea de Drets Fonamentals (el dret de tutela judicial efectiva i d’un jutge imparcial) es desprèn clarament del recent informe de l’advocat general en el cas Puig Gordi.” Recorda que ja hi ha hagut sentències del TJUE que deixen clar que “qualsevol prova de què disposi l’autoritat judicial d’execució [de l’euroordre, en aquest cas Bèlgica] que li permeti de concloure que el procediment de recusació o les vies legals de recurs són ineficaces serà pertinent”. Diu que l’estat que ha de decidir si lliura la persona reclamada ha de tenir en compte si hi ha proves segons les quals els recursos interns en els estats que reclamen l’extradició no serveixen de res.

I ho rebla amb aquest raonament: “Un argument fonamental en què es basa l’opinió de l’advocat general és que, en absència de deficiències sistèmiques [en el sistema judicial de l’estat que demana l’euroordre], no hi ha cap raó per a dubtar que la persona veurà ‘constatada i, si escau, rectificada i sancionada’ cap vulneració dels seus drets. Tot i que això sembla perfectament raonable, un enfocament més matisat no perjudicaria pas el principi de confiança mútua. Si hi ha un risc real, basat en proves fiables i objectives, que l’execució d’una ordre de detenció europea implicaria una infracció del dret d’un tribunal establert per la llei, per què ha de ser lliurat de totes maneres i permetre que es cometi aquesta probable infracció per després haver de rectificar? […] Un sistema judicial sa hauria de ser capaç de ‘absorbir’ i rectificar ràpidament el trastorn abans del lliurament, de manera que l’euroordre pugui ser dictada per una autoritat que compleixi els requisits de la tutela judicial efectiva.”

És a dir, Mancano capgira el raonament de l’advocat general, i diu que si no hi ha constatades unes deficiències sistèmiques en l’estat que reclama l’euroordre, Espanya en aquest cas, però hi ha proves serioses que a la persona afectada per la petició d’extradició li pot ser vulnerat el dret del jutge predeterminat per la llei, val més no lliurar-lo, perquè, altrament, si el risc acaba essent real, ja seria massa tard per a evitar aquesta vulneració. Per això proposa que no sigui lliurat si ha aportat prou informació per a pensar que pot ser víctima d’aquestes vulneracions, i que en tot cas, si el sistema judicial de l’estat emissor de l’euroordre funciona correctament, ja serà a temps d’esmenar els errors en el procediment i demanar correctament l’euroordre.

D’aquesta manera, el professor concilia la necessitat de mantenir el principi de confiança mútua amb la necessària protecció dels drets fonamentals dels reclamats mitjançant euroordres. És la tensió eterna amb què treballa en aquest cas el Tribunal de Luxemburg, que recentment l’ha dut a fer passos jurisprudencials importants encaminats a introduir més supòsits d’excepcions per a no lliurar la persona reclamada. Amb els drets fonamentals sempre al bell mig. Per això van sobtar tant les conclusions de l’advocat general Richard de la Tour en el cas de Llarena contra els exiliats catalans, perquè s’allunyaven d’aquesta jurisprudència.

En direcció contrària

El TJUE ha anat avançant cap a una convergència de criteri amb el TEDH sobre el respecte als drets fonamentals. Però no hi ha arribat, i encara n’és lluny. Un membre destacat del Tribunal d’Estrasburg expressava fa poc perplexitat per les conclusions de l’advocat general De la Tour en el cas de les prejudicials de Llarena. El professor Johan Callewaert, secretari adjunt de la Gran Cambra del TEDH, desmuntava l’informe de De la Tour amb una sentència d’Estrasburg de l’any passat que el ponent Lars Bay Larsen havia dit que calia tenir molt en compte. La sentència diu que sempre cal parar esment a les circumstàncies individuals d’aquell qui demostri que hi ha un risc evident que li poden ser vulnerats drets fonamentals si és extradit o deportat a un altre estat. I això encara que no es pugui demostrar que hi ha riscs generalitzats en el país que el reclama.

Bay Larsen ja té damunt la taula l’article de Mancano i el de Callewaert, i una petició de reobertura de la fase de judici oral per part de Boye que és difícil que reïxi. També sap que Boye fou espiat amb el permís del Suprem (el mateix que ha emès les euroordres) amb programari espia mentre preparava aquesta causa judicial a Luxemburg que és en fase de resolució. I té l’informe de l’advocat general que va en sentit contrari, i un tribunal aparentment dividit sobre aquesta qüestió que sap que no pot emetre vots particulars sinó que ha d’arribar a una sentència de consens. I la sentència, amb tots aquests condicionants, haurà de sortir abans del mes de març vinent.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes