L’últim brindis de la Companyia Solitària

Són molt amics. Tant, que la complicitat, el respecte, l’admiració i la confiança que es tenen i que els uneix d’ençà de fa tant de temps arriben fins a la darrera fila de la platea en cadascuna de les obres que fan. Ho comprovaran els qui aquests dies els vagin a veure a la Villarroel de Barcelona, amb l’afegit que, aquesta vegada, també hi notaran una emotivitat que oscil·la entre la pena i l’alegria. La raó: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals posen punt final a la Companyia Solitària després de quinze anys. Ho fan amb Mal de coraçon, un espectacle escrit per Victoria Szpunberg i dirigit per Andrea Jiménez, que ha rebut tots els elogis haguts i per haver –merescudíssims– i que podreu veure fins al 21 de juny. Una comèdia desbocada, entre la mística i l’astracanada pop, que s’ha acabat convertint en l’obra emblemàtica de la companyia, tot i haver fet projectes tan icònics com ara Bolxevics, Quietud salvatge, Orsini, La ciutat no és vostra, Filla del seu pare i Incidents.

Si han decidit d’acomiadar-se ara no és pas per falta d’afecte del públic –de fet, aquesta obra la van estrenar el 2023 i no han parat de representar-la pel país i l’estat espanyol fins ara– ni tampoc perquè s’hagi exhaurit la complicitat entre ells, sinó més aviat tot el contrari. “Ens encanta treballar junts, però és important tancar els llocs per poder tornar a començar, reprendre les coses des d’un altre lloc més clar i sense arrossegar coses que potser ja no tenen sentit”, explica Pau Vinyals. El detonant definitiu va ser la decisió de Júlia Barceló d’abandonar la professió: el 2023, va decidir de plegar a causa de la precarietat i la inestabilitat de l’ofici. Però el procés havia començat abans, amb la sortida d’Aleix Aguilà, dramaturg i impulsor del grup. “La veu principal de la companyia, a escala poètica i formal, era l’Aleix Aguilà”, recorda Pol López. “Ell va escriure nou obres de les deu. Quan va decidir d’agafar uns altres camins, la resta vam començar a provar noves maneres de treballar. I quan després la Júlia ens va dir que tampoc no hi volia continuar, vam pensar que potser ja no tenia sentit. Que, sense ella, la Companyia Solitària ja no era el mateix. Si en Pau i jo ens hem de trobar en unes altres coses, ja ens hi trobarem, però era important tancar això.”

El començament

Tot plegat va començar el 2012, mentre estudiaven a l’Institut del Teatre de Barcelona. La química entre ells va sorgir de seguida quan Aguilà els va agrupar tots tres i també la Júlia Molins. “L’Aleix va ser qui ens va unir. És una persona molt original i peculiar, en el bon sentit de la paraula. D’aquelles persones a qui li agrada fer un teatre diferent i que tant costen de trobar. Allò que ens proposava ens va fascinar de seguida. Quan ens va dir de fer una companyia plegats li vam respondre: ‘Evidentment!’ Era molt divertit, treballar amb ell”, recorda Barceló. La companyia mai no es va organitzar amb una estructura convencional, sinó tot el contrari.

“A vegades fèiem la broma que ens dèiem Companyia Solitària perquè érem una companyia, però cadascú anava molt a la seva. No fèiem assemblees ni reunions periòdiques. Era tot molt anàrquic, cosa que respon al nostre caràcter i a la nostra manera de fer les coses”, bromeja Barceló. Això els permetia de no sentir-se lligats de mans i peus a la companyia i que cadascú pogués fer el seu camí. N’és la prova la carrera de cadascun: tots han acabat essent actors i creadors artístics reconeguts. Només aquesta temporada, per exemple, Pau Vinyals ha estat implicat en Nosaltres, els sense nom, de Mos Maiorum, i en la creació pròpia de Tendrament, al costat de Judit Colomer, i també va participar en el Festival Santiago Off amb la seva obra El gegant del pi. Pol López, per la seva banda, ha protagonitzat obres com ara La mà, dirigida per Pau Carrió, i ha continuat forjant la seva carrera audiovisual amb projectes com per exemple Matar a un oso i La desconocida, un film que s’acaba d’estrenar a Netflix. Així doncs, el tancament del projecte col·lectiu coincideix amb un moment d’expansió artística individual per als actors. A Barceló li va passar el mateix quan va decidir de deixar l’ofici: “Vaig prendre la decisió en el moment de màxima feina, i precisament això va ser el fet diferencial. No vaig prendre la decisió per falta de feina sinó perquè, tot i ser al meu màxim, em sentia profundament infeliç perquè, fins i tot tenint feina, els actors pateixen molt.”

Aquella manera de funcionar els va permetre de créixer sense imposicions, però també els va forjar una identitat pròpia com a companyia. “L’Aleix ens va permetre de ser estranyots dins el teatre”, diu Vinyals, que afegeix: “Hem estat molt estranys. I no és fàcil que en aquest món t’ho permetin.” Una llibertat que, segons l’actor, encara avui es percep dalt de l’escenari: “Tot allò que hi fem cada dia està absolutament determinat, però la gent té la sensació –i nosaltres també– que som profundament lliures.” Quan els demanem precisament això, què fa especial la companyia, López esmenta sobretot “la recerca dels extrems”: “Buscàvem la visceralitat, portar al límit l’humor, el drama i la tragèdia. Intentàvem que el llenguatge no es pogués catalogar. La visceralitat, en tant que puguis recórrer diferents gèneres i llenguatges a la vegada.” Barceló i Vinyals assenteixen.

De la supervivència a la consolidació

Amb el pas dels anys, la Companyia Solitària ha aconseguit de consolidar-se com una dels noms teatrals de referència al país. Ara, lluny de voler romantitzar el panorama i enorgullir-se del reguitzell de bones companyies que tenim –com la Calòrica, las Huecas, el Eje, la Ruta 40, Parking Shakespeare i tantes altres–, Barceló, Vinyals i López expliquen que, en certa manera, constituir-se com a companyia va ser un acte de supervivència en plena crisi econòmica el 2008. “Quan surts de l’Institut del Teatre, ja en surts amb la lliçó apresa: d’actor, no tindràs feina”, diu Barceló, que recorda que, tot i que el país va viure uns anys setanta gloriosos en termes de proliferació de companyies de creació artística, el context actual és molt diferent. “Hi va haver uns anys en què la gent del teatre va viure bé, però nosaltres, que vam patir la crisi del 2008, ens vam trobar que, tot i estar molt ben formats, havíem de sobreviure fos com fos”, explica. Va ser aquest el moment en què la Companyia Solitària va prendre força perquè, tal com reconeixen, si no hagués estat per la companyia, en la qual s’ho feien tot ells, no haurien pogut fer teatre i, per tant, treballar. “Molta gent de la nostra generació, com els de la Calòrica, es van constituir per pura supervivència. Per sort, alguns han aconseguit trobar el seu lloc, però hem de ser conscients que per a molts altres ha estat l’única alternativa per a fer teatre en condicions i d’una manera rigorosa a Catalunya.”

Malauradament, d’ençà de la crisi la precarietat al sector s’ha cronificat i continua essent una realitat estructural. Això no sols es tradueix en sous precaris, sinó també en poques setmanes d’exhibició a les sales i treballar sense saber quant cobraràs ni quan. “Ara mateix fem cinc setmanes de funcions i encara no sabem què cobrarem”, revela Barceló. Vinyals afegeix que l’escurçament de les temporades ha agreujat encara més la situació: “Com menys temps d’explotació tenen els espectacles, més baixa el sou.” Una estabilitat que no tothom està disposat a assumir. De fet, amb aquestes darreres funcions de Mal de coraçon Barceló ha refermat la decisió d’haver deixat el teatre: “No és que no m’agradi el teatre, és que no m’agrada tot allò que l’engloba.”

I cal afegir-hi més preocupacions. D’una banda, la progressiva elitització de la professió. “Cada vegada serà més difícil que hi arribin persones que no tinguin una situació econòmica privilegiada”, lamenta Barceló. I Vinyals afegeix: “Si la gent no es pot permetre d’estudiar interpretació, acabarem condemnats a tenir una mirada molt concreta del món. Però crec que passa amb l’art en general, no sols al teatre. I ha passat sempre.”

D’una altra, el retrocés del teatre en català, una preocupació expressada sobretot per Vinyals, que diu: “Potser és perquè visc al centre de Barcelona, però és que no es parla català enlloc. I, a més, el teatre en català està absolutament en retrocés. Sembla que les xifres siguin bones, però el teatre en català costa molt. És molt difícil. Abans, el teatre havia estat una eina molt important per a estimar la llengua, per a cohesionar. Però ara cada vegada hi ha menys espectadors.” Això, evidentment, fa que els actors cerquin feina en uns altres llocs, com ara Madrid. Barceló ho exemplifica així: “Quan nosaltres vam sortir de l’Institut del Teatre, fer un musical en castellà a Barcelona, o certes obres teatrals comercials en castellà, era impensable. Ara és estrany que algú decideixi de fer-ho en català sabent que té mercat a Espanya. Coses que hem naturalitzat, abans no eren normals. A mi em sembla molt greu.”

El teatre, un espai de comunitat

Però, de què va Mal de coraçon? És una obra plena de comèdia i tragèdia alhora que explora el dolor, l’amor i la necessitat de trobar consol en els altres. És una obra que parla de persones ferides que troben refugi en els altres. “Són personatges que intenten de guarir una ferida que probablement no es guarirà mai, però que, com a mínim, la poden ensenyar i compartir. Es fan companyia”, explica Pol López. Per a Vinyals, la gran virtut dels protagonistes és que ja no poden contenir allò que senten. “Són pura incontinència emocional. I aquesta mateixa incontinència és la que els porta a la connexió.” De fet, l’obra s’inspira lliurement en santa Teresa, sense fer-ne un discurs religiós. “No crec que parli tant de religió com d’espais comuns”, defensa Barceló. “Nosaltres no som creients, però sabem què vol dir viure en comunitat i compartir coses”, afegeix.

I el teatre, precisament, continua essent un d’aquests espais, segons tots tres: “És un dels pocs llocs on la gent escolta i comparteix unes normes de convivència i hi ha comunitat”, reivindica Vinyals. Barceló hi coincideix: “Quan una obra t’ha portat a un lloc especial, res més no ho aconsegueix de la mateixa manera. Per mi, el teatre passa d’una manera absoluta i rotunda i t’acompanya tota la vida. I això ho fa perquè és present absolut i per ser allà amb aquelles persones.”

Un adéu sense dramatisme

Malgrat la càrrega emocional del moment, tots tres parlen del final sense nostàlgia excessiva. Més aviat amb gratitud.

Pol López reconeix que combinar els projectes audiovisuals amb aquest espectacle és “una joia” i Vinyals resumeix el vincle amb la professió amb una frase senzilla, però profunda: “És una connexió amb mi mateix.” Per la seva banda, Barceló, que aquests dies continua pujant a l’escenari amb Mal de coraçon, es defineix ara mateix com “la Hannah Montana”, fent una feina d’oficina durant el dia i funcions teatrals el vespre. Ara, amb les últimes representacions a la Villarroel, l’emoció és inevitable: “L’última funció no sé si la podrem acabar…”, admet Barceló. I Pol López deixa anar una advertència amb un somriure: “Potser les sorpreses començaran abans.” Vinyals, durant l’entrevista, ja s’ha emocionat parlant dels seus companys i amics. Potser és allò que sempre ha fet la Companyia Solitària: convertir la fragilitat en comunitat.