Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Potser és una de les frases més importants que ha dit mai Donald Trump: “Podria anar-me’n a la Cinquena Avinguda de Nova York, disparar a algú i no perdria cap votant.” Va ser exactament aquesta exhibició d’infal·libilitat orgullosa, que el va dur a la presidència. El 2016 hi havia disset republicans maldant per succeir Obama, una escala de matisos prou llarga, però Trump va ser l’únic que va entendre que tant hi feia què digués, què fes, fins a quin punt s’extralimités. El sistema polític i cultural estava en crisi perquè la frustració n’havia començat a desfer els consensos i, quan un sistema caduca, les paraules que l’apuntalaven van perdent la força del significat. Una crisi de significats fa que un país es torni cru, i Trump, o Bannon, o qui en fos el cervell, van saber veure que en un país cru es guanya amb cruesa.

Durant els quatre anys del seu mandat, no sembla que ningú hagi reeixit del tot a afinar la proporció de les reaccions contra cada moviment de Donald Trump. Ni l’intent d’acorralar-lo amb la investigació especial sobre els lligams amb Rússia, ni l’atiament de la por per la seva inestabilitat, ni el primer procés de destitució, ni els adjectius dels demòcrates i la progressia europea no han acabat de tenir efecte. Per què? D’una banda, perquè els pronòstics d’una presidència apocalíptica no s’han complert, i l’oposició no ha trobat els pretextos que s’esperava per a escenificar un contrapès estètic tan contundent com la retòrica trumpiana. Però també perquè, amb la desaparició dels significats, desapareix justament la capacitat de mesurar les respostes, la lògica que articula quin topall té cada excés, cada vulneració.

I doncs, com es podria haver trobat el llenguatge efectiu contra Trump? L’error venia de lluny. L’endemà de la seva victòria, el 2016, grinyolava alguna cosa en el relat demòcrata: els seixanta-tres milions de persones que l’havien votat no podien ser només una colla de necis encegats, ni milions de Trumps desbocats, i els entrebancs de la campanya de Hillary Clinton tampoc no guarien l’astorament de la seva derrota. La divisió social era profunda i s’aprofundia, i calia més relat. Per això l’elit del partit va haver de subscriure una part de l’autocrítica que li exigien: sí, Trump havia canalitzat una frustració que ells havien desoït. Però aquesta tesi va ser si fa no fa el màxim grau de responsabilitat que va acceptar la plana major demòcrata. I això va fer que la recepta per a derrotar Trump s’erigís sobre una mitja veritat.

Els demòcrates van assumir que la ràbia que havia entronitzat Trump s’havia de tractar com un fenomen a banda, i, en canvi, que ell mateix com a bèstia política s’havia de derrotar a còpia de forçar el personatge, de caricaturitzar-lo i desgastar-lo. El marge de l’autocrítica parcial només permetia aquesta estratègia: centrar-ho tot en ell, i mirar de combatre la divisió social i el ressentiment amb un conte de fades sobre la possibilitat de “restaurar l’ànima de la nació” i recuperar l’aparença ferma de la institucionalitat, del benfer, de la conciliació. Com si el fenomen Trump hagués nascut per l’agitament i no pas pel col·lapse del sistema. Només així es podia organitzar una campanya contra Trump sense grans canvis en el programa econòmic demòcrata i sense reconsiderar la força predominant de la qüestió de les identitats i la batalla cultural en l’ordre del dia polític.

Precisament per això la majoria de candidats a les primàries demòcrates van quadrar-se darrere de Joe Biden per fer-lo candidat, malgrat els seus mals resultats, malgrat que fos un polític neulit i sense idees noves. Qualsevol altre candidat hauria fet que els votants haguessin de valorar un començament nou, i no pas un retorn. Un començament nou però sense canvis estructurals era el mateix escenari que el 2016, i els demòcrates no tenen cap interès a fer canvis estructurals. La jugada ha sortit bé, la covid ha sacrificat Trump, i Biden és president. Però una solució reeixida amb els fonaments equivocats és un futur col·lapse. Recosir una societat dividida amb un llenguatge desfasat no fa sinó engrandir la ferida, i atiar la demonització de Trump i el bandejament dels seus seguidors no fa sinó aplanar el camí perquè vingui algú a valdre’s de la mateixa ràbia amb més intel·ligència.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.