Rosa Peral com a ‘femme fatale’ i més casos mediàtics: és possible un ‘true crime’ sense masclisme?

  • L'acte "Pecat o delicte?", organitzat per Nèmesi Advocades, s'ha qüestionat quins canvis caldria aplicar en els documentaris sobre crims per no reproduir estereotips de gènere

VilaWeb
D'esquerra a dreta, Marina Freixa, Elena Garrido, Olga Arderiu, Júlia Humet i Sònia Ricondo. Fotografia: Albert Salamé
Clara Ardévol Mallol
26.10.2023 - 02:00
Actualització: 26.10.2023 - 08:07

El crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona és un dels casos d’assassinat que més fascinació han despertat aquests darrers anys. Té uns quants elements que ho expliquen, però la construcció mediàtica que s’ha fet en molts casos de Rosa Peral com a femme fatale i vídua negra segurament n’és una de les raons principals. Com tanta altra gent, Júlia Humet i Sònia Ricondo, de Nèmesi Advocades, van dedicar un cap de setmana a mirar El cuerpo en llamas, la sèrie de ficció de Netflix sobre el cas. Allò que van veure, expliquen, les va dur a organitzar i moderar “Pecat o delicte?”, un acte que es va fer ahir al vespre a Ca la Dona, en una sala plena a vessar. Aquest cas va ser el punt de partida per a analitzar els documentaris sobre assassinats i violència sexual en general, amb una pregunta ben clara: és possible un true crime amb perspectiva de gènere?

D’esquerra a dreta, Marina Freixa, Elena Garrido i Olga Arderiu (fotografia: Albert Salamé).

Sense vidus negres ni homes fatals

“Hi ha periodistes que m’han arribat a reconèixer que venia molt més la figura de la vídua negra que no pas una baralla entre dos homes.” Olga Arderiu, advocada de Rosa Peral, va obrir l’acte denunciant el judici mediàtic previ que considera que va viure la seva clienta i que creu que va influir en la decisió del jurat popular. Un relat mediàtic marcat, en molts casos, per estereotips masclistes sobre Peral: “Ambdós eren acusats del mateix, però només es parlava de la Rosa i de la seva vida sexual, del pecat i de la femme fatale. El que venia era la vídua negra que, o bé va cometre directament el crim o bé va convèncer un suposat ximple abduït perquè l’acabés fent. Fins i tot es va arribar a dir que en Pedro havia agredit un motorista anteriorment perquè l’havia coneguda a ella, estava neguitós i per això reaccionava de manera agressiva. Semblava que fos culpa de la Rosa tot allò que passava als homes del seu voltant.” L’advocada explica que aquesta visió de Peral com a dona molt perillosa i manipuladora va afectar-la a ella i tot: “Quan l’anava a veure al calabós, a mi em passaven el detector de metalls, però a l’advocat de l’Albert, no”.

En cap moment de l’acte a Ca la Dona no es va discutir sobre la culpabilitat de Peral, condemnada amb sentència ferma, però sí que es va denunciar la construcció masclista sobre el personatge i el fet que aquests prejudicis afecten totes les dones: “Peral s’ha entès com una dona que condueix els amants a la bogeria. Un altre lloc comú de les femmes fatales és la sexualitat que transgredeix la norma”, explica Marina Freixa, documentalista i realitzadora audiovisual. Un element curiós en aquest cas és que s’ha passat del true crime al true crime de ficció. “El cuerpo en llamas és un thriller eròtic, una eclosió de la femme fatale com la de les pel·lícules dels noranta, però amb la diferència que es basa en un crim real, i això és gairebé un nou gènere”, diu. I afegeix: “Aquest cas és especialment morbós perquè duu una veritat oberta, no acabarem de saber-la mai, la veritat.”

En aquest cas, el biaix de gènere s’ha vist també en el llenguatge emprat per alguns mitjans. “Potser en un any trobem quatre dones assassines i noranta homes. En canvi, no tenim cap concepte per a dir ‘vídua negra’ en versió masculina”, apunta Arderiu. Tampoc no existeix cap concepte per a dir femme fatale en masculí, la fatalitat s’acostuma a lligar a la sexualitat femenina. Més enllà del relat mediàtic, l’advocada també considera que al judici es va fer un escrutini innecessari de la vida sexual de la seva clienta.

Elena Garrido i Olga Arderiu. Fotografia: Albert Salamé

Relats sense perspectiva social?

Però la qüestió no és Rosa Peral, sinó de quina manera els relats audiovisuals sobre crims reflecteixen les dones assassines i, sobretot, com passa en la majoria de casos, les dones assassinades i els agressors. Sovint les expertes en violència masclista recomanen un tractament informatiu que contextualitzi els feminicidis com una causa del masclisme estructural, no com a casos aïllats, i que no faci espectacle dels fets. Això és difícil de trobar en els documentaris sobre crims, que sovint se serveixen de músiques d’intriga i imatges punyents. “La majoria de true crimes generen la pregunta ‘per què la gent actua així?’, en comptes de ‘per què com a societat hem acabat amb gent que actua així’? S’allunya de la societat per anar cap a l’individu”, explica Freixa. “En el cas de la Guàrdia Urbana, la pregunta més interessant seria per què tenim un cos policial en què passen aquesta mena de coses.”

Segons Elena Garrido, psicòloga clínica i forense, aquest gènere acostuma a tenir més problemes que també poden influir a l’hora d’interpretar els casos. “La gràcia del true crime és que es convenç la gent que pot entendre la magnitud de la motivació delictiva i de la resolució d’un cas des de casa i amb una bossa de patates fregides a la mà, perquè van ensenyant tota la seqüència. Aquestes persones després creuen que tenen criteri i opinió, i no totes les opinions són vàlides o expertes”, assenyala. Això també té a veure amb la cerca dels perquès, que sovint va acompanyada de prejudicis: “Per exemple, en el cas Ana Júlia Quezada, es va focalitzar molt en la seva procedència. […] I quan, des de casa, no tens ni idea de per què aquell autor ha fet allò, l’explicació sempre s’acaba portant a la salut mental. Normalment quan es diu ‘es va tornar boig’ és quan hi ha una raó de gènere pel mig, no en altres casos.” A més d’invisibilitzar les causes estructurals de la violència masclista, l’experta considera que aquestes visions estigmatitzen les persones amb problemes de salut mental.

El cas de Crims 

Ací Crims és el programa de true crime més popular, molt ben valorat pel públic. Però, d’ençà de la primera temporada ha anat rebent crítiques que l’acusen de manca de perspectiva de gènere. Freixa va criticar-ho públicament. “La resposta a les crítiques va arribar amb la segona temporada: ‘Les dones també maten’. Però per què maten? Es posen en el mateix sac casos que tenen a veure amb l’autodefensa, en què una dona mata el seu violador, amb casos d’una altra mena.”

Marina Freixa (fotografia: Albert Salamé).

Considera que el fet que ara es facin produccions de la magnitud i qualitat audiovisual de Crims esborra la línia d’allò que és legítim: “Hem normalitzat que Crims sigui un producte de la televisió pública, i no pensem si seria més propi d’una televisió privada. Segurament entreté més que no informa, tot i que s’entén com un programa que informa.” Posa l’exemple del feminicidi d’Ulldecona, en què s’anava repetint una fotografia de l’assassí quan era petit, mirant a càmera, somrient i amb música d’intriga. “D’alguna manera et fan entendre que aquest nen ja és culpable d’un assassinat, però el cas és que és un nen petit i aquest crim s’ha comès per la misogínia de l’autor, que és un tret après socialment, no innat.”

El relat del terror sexual

Moltes feministes també han assenyalat que certes cobertures mediàtiques, especialment de casos de violència sexual, poden construir allò que la politòloga Nerea Barjola denomina “relat del terror sexual”. Es fonamenta, en part, en l’argument que l’espai públic és un espai de perill per a les dones i per això elles han d’evitar certs indrets o conductes. Les dades desmentirien aquest relat, perquè la majoria dels casos de violència són comesos per gent de l’entorn de la víctima. “Sovint, no tan sols es fomenta la por, sinó la idea que allò que va passar a la víctima era previsible. La responsabilitat del cas Alcàsser es va posar en el fet de fer autostop; en el cas Diana Quer, en el fet de tornar sola a casa. No tan sols es transmet que allò et pot passar, sinó que s’explica que a una bona dona no li passa, i el focus sempre s’hauria de posar en l’autor”, afegeix Garrido.

“Contràriament a allò que puguem pensar, el true crime té un públic majoritàriament femení, i últimament hi ha més dones que en produeixen”, diu Freixa. “Segurament hi ha un element una mica pervers d’identificació amb les víctimes. S’estableix una disciplina de gènere: saber com t’has de comportar i fins i tot avançar-te a la teva possible autodefensa.” Per a evitar aquest relat, les expertes no parlen mai d’invisibilitzar els casos, sinó de sospesar de quina manera es narren: quina tria de casos es fa i si es transmet certa voluntat, encara que sigui implícita, d’alliçonar o aterrir.

És possible un altre true crime?

Amb tot, la pregunta clau és si és possible un altre true crime o si aquest gènere és molt difícil d’enfocar amb perspectiva feminista. “Un true crime amb perspectiva social és possible i necessari”, diu Garrido. “Cal preguntar-se si, emparant-nos en el dret d’informació, tot s’hi val. Si es poden exposar whatsapps o àudios privats, per exemple.” En general, considera que s’ha de canviar la “cultura de la premsa de societat”: “No tot s’hi val en nom de víctimes que no han demanat aquesta representació social”. Arderiu hi coincideix: “Seria possible de fer-ho d’una altra manera. S’hauria d’aprofitar que tenen tanta audiència perquè fossin didàctics.” Proposa, per exemple, d’explicar conceptes que tenen a veure amb la violència masclista, sovint també amb els feminicidis, com el cicle de la violència o la llum de gas.

Elena Garrido (fotografia: Albert Salamé).

Marina Freixa, en canvi, considera que el gènere té tants elements viciats que és molt complicat de reformar-lo, més enllà d’incloure opinions expertes i de parlar dels feminicidis com a tals: “Em costa de pensar que doni més de si. Fer-ho bé requereix una creativitat visual complexa. Normalment tenen uns ritmes i es deuen a una audiència, i no s’ho plantejaran. Però crec que a la televisió pública sí que hem de fiscalitzar què s’hi fa. No es tracta de treure els elements morbosos de Crims, sinó segurament de plantejar una altra mena de documental.” Recorda, finalment, que hi ha alguns casos concrets de documentaris que es podrien considerar true crime amb perspectives socials força encertades, com ara Out in the Night o Ciutat morta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any