Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“S’ha de recomençar”. Un sector intel·lectual de l’independentisme d’esquerra i dels comuns treballa per bastir un canvi a la Generalitat. La idea que fa de marc és “un canvi de cicle”, i en campanya ja s’albirava. Els republicans parlaven de “via àmplia” i oficialment es decanten per afegir la CUP i els comuns al govern de coalició que fins ara compartien només amb Junts. Els comuns demanaven un tripartit nou, tot i que amb el PSC i no pas amb la CUP, i Jéssica Albiach va dir la nit de les eleccions que calia aprofitar “el parlament més d’esquerres de la història”. I la CUP, que durant la campanya va ser més continguda quant a pactes i aliances, ho duia directament a l’eslògan, “un nou cicle per guanyar”. Després dels resultats, de fet, Dolors Sabater va proposar a Esquerra, Junts i també als comuns d’articular un acord al voltant de l’autodeterminació, l’amnistia, un pla de rescat social per encarar la pandèmia i la lluita contra el canvi climàtic.

Dels republicans, qui ha anat més lluny fins ara ha estat Gabriel Rufián, el portaveu al congrés espanyol, que també ha parlat d’una etapa nova. Ahir mateix va preconitzar l’aliança amb els comuns i la CUP. ERC, va assegurar, “vol aglutinar totes les esquerres independentistes, sobiranistes i autodeterministes al seu voltant”. “Senyories dels comuns, senyories de la CUP: intentem-ho i fem-ho. Fem que les esquerres predominin d’una vegada en un front ampli en el govern de la Generalitat”, demanava. I no va aclarir si Junts hauria de formar part d’aquest govern, però sí que els va llançar un dard contundent: que “deixin de marcar-nos el ritme aquells que havien guanyat tant que es pensaven que el país era seu”, va exclamar fent referència indirecta al partit de Carles Puigdemont.

El to de Rufián coincidia amb el de Joan Tardà, que en un article al diari El Periódico deia: “El binomi governamental exclusiu ERC-JxCat és una fórmula acabada.” I proposava tres opcions: “Un govern de front ampli, un govern conformat amb altres forces sobiranistes d’esquerra o un govern en minoria amb suports diversos.” I el to de Tardà, alhora, reverberava la línia que aquests últims dies ha mantingut l’Institut Sobiranies, l’espai intel·lectual de confluència entre els comuns, la CUP i ERC. A la junta de Sobiranies hi coincideixen, a més de Tardà, l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel, l’ex-secretària general de Podem Catalunya Gemma Ubasart, l’ex-regidora del govern d’Ada Colau Gala Pin i l’ex-candidat dels comuns Xavi Domènech, que va ser el principal impulsor de l’entitat amb l’ex-membre de la CUP Quim Arrufat, que ara se n’ha apartat.

L’endemà de les eleccions mateix, Sobiranies va publicar un manifest amb quinze punts que haurien de guiar, segons ells, la nova legislatura. El document desgranava sobretot propostes de polítiques públiques progressistes, com ara un “Green New Deal a Catalunya”, un “sistema nacional de cures” i “una Catalunya municipalista”, però també tenia el context nacional ben definit. Anava adreçat a les forces d’esquerres que compartissin l’autodeterminació i l’amnistia. Per això l’informe es va interpretar com un aval a un govern d’ERC amb la CUP i els comuns, que són les formacions que segons l’esquema de Sobiranies compleixen els requisits, tot i que no esmentava directament cap partit.

Més tard, Domènech, com a portaveu de Sobiranies, ja es va encarregar de suggerir-ho més clarament, en una entrevista a TV3. Repetir el govern actual, descartat. “Aquestes eleccions es van convocar perquè, segons les paraules del president Torra, Junts i Esquerra no podien governar junts“, va dir. L’opció B, un tripartit d’ERC amb socialistes i comuns, descartada, també: “El mateix PSC ho ha dit per activa i per passiva”, recordava. Són “dues situacions de bloqueig”. I el desllorigador? L’opció C. “M’estranyaria que Junts es pogués oposar a un govern format per ERC, els comuns i la CUP; em semblaria estrany, perquè hi hauria dos partits clarament independentistes”, va dir Domènech. “Això ho han de negociar els partits”, aclaria. Però ERC, CUP i comuns “són els únics actors que no es veten entre ells.”

“S’ha de recomençar”

Per apuntalar la publicació del document, Sobiranies va organitzar una taula rodona virtual amb Gemma Ubasart, de l’entorn dels comuns, l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez i el politòleg Jordi Muñoz, afí a ERC i membre de la junta d’Òmnium Cultural. Es titulava Un gir a l’esquerra: escenaris de futur, i tots tres, moderats per la periodista Mar Griera, van reflexionar sobre una escletxa a què Fernández es referia com “un 5% de possibilitats d’un escenari esperançador”, és a dir, el “desplaçament a l’esquerra” de l’arc parlamentari, i sobre com imprimir-lo en el nou govern que sorgeixi de les negociacions. La seva tesi és clara: el llegat de la legislatura passada és l’estancament en l’eix nacional, el país travessa una crisi social i econòmica profunda, i l’únic actor que pot recosir totes dues coses és un front d’esquerra que dirigeixi una nova etapa. “S’ha de recomençar”, resumia Fernàndez.

Parlaven de vuitanta-tres diputats d’esquerres. “Una esquerra socioliberal com ho és el PSC”, segons Fernàndez, “una socialdemocràcia nòrdica com Esquerra”, “una esquerra alternativa que pot representar la tradició PSUC-Iniciativa” i “una esquerra anticapitalista“. I això –deia Muñoz– vol dir que hi ha un “marc general transformador”. Es referien, sobretot, a una transformació econòmica i social. Ubasart deia que no es pot “estirar la lògica de la legislatura anterior” i descrivia la urgència d’un govern d’esquerres: “Fa almenys una dècada que no parlem de model de país o de polítiques públiques.” Muñoz remarcava que “la sortida de la crisi ha estat asimètrica” i que per a resoldre els problemes socials derivats de la pandèmia caldrà “afrontar l’estructura del sistema de poder del règim del 78“. I afegia: “Això inclou l’autodeterminació però no només.” Fernàndez remarcava encara més la necessitat de polítiques socials: “Catalunya ja no és un sol poble, hi ha un 35% de precarietat perpètua i un 15% d’exclusió social.” I la solució, deien, és refer ponts entre les forces d’esquerres.

Això sí: hi ha serrells a resoldre, encara, que també podrien ser els entrebancs d’una negociació hipotètica per a un tripartit d’aquesta mena. Segons Ubasart, a Esquerra hi ha “dues ànimes”, els qui defensen “un front nacional” i els qui defensen “un front d’esquerres”, i caldrà veure quina de les dues pesa a més. També s’haurà d’aclarir si es consolida la nova estratègia nacional d’ERC, centrada en l’amnistia i la negociació. “Carles Mundó i Joan Tardà van posar les bases d’una estratègia que s’ha anat consolidant i s’ha anat fent més explícita”, va dir, i resta l’interrogant de si ara ho farà definitivament. Per a Muñoz, en canvi, els deures pendents són sobretot les desavinences entre els comuns i la CUP: “Amb el procés s’han allunyat molt”, va dir. Fernàndez, menys disposat a parlar directament de governabilitat i partits, remarcava: “Vam néixer contra el PSC i Convergència. […] Hem d’anar al mínim comú denominador i el temps dirà, perquè la confiança no es fa en tres dies.”

Un panorama complicat, malgrat tot

La repetició de la fórmula Esquerra-Junts, ara amb Pere Aragonès de president, és una coalició complicada perquè arrossega cinc anys de desgast, de mala maror interna i de desavinences personals, i tots dos actors diuen que tenen estratègies nacionals diferents. Però així i tot és l’opció que sembla més probable. Ara, hi ha una escletxa i un grup d’influència disposat a aprofitar-la. Aquests dies es veurà si les negociacions l’eixamplen o l’empetiteixen. Els primers moviments, de moment, encara parlen poc. ERC ha triat la CUP per començar la ronda de contactes amb els partits, i totes dues formacions han constatat la victòria de l’independentisme i el tomb del moviment cap a l’esquerra.

Esquerra té 33 diputats, la CUP en té 9 i els comuns, 8. En total, 50. A banda els debats pendents entre tots tres espais, el principal escull d’un govern que els unís –bé amb la participació de la CUP dins del govern, bé amb la participació exclusiva dels comuns i el suport extern de la CUP–, seria que, per a superar la investidura, necessitarien el vot de Junts o bé el del PSC. Junts té tan sols un escó menys que els republicans, i encara no s’ha pronunciat sobre aquesta possibilitat, però la posició oficial del partit és que les urnes han revalidat un govern “netament independentista”. I l’opció del suport dels socialistes és encara més complicada: Aragonès es va comprometre a la campanya a no acceptar-ne els vots per ser president, i el PSC s’ha compromès a no fer president Aragonès.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.