14.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 15.12.2021 - 06:50
El Tribunal Constitucional espanyol té un problema greu amb els nombrosos recursos dels dirigents independentistes que encara ha de resoldre. Avui es reuneix el plenari del tribunal per primera vegada d’ençà de la renovació de quatre magistrats, inclosos els polèmics Enrique Arnaldo i Concepción Espejel, pròxims al PP. I haurà de fer malabarismes per mirar d’entomar els recursos de recusació que Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig, d’una banda, i Junqueras, Bassa i Romeva, d’una altra, han presentat contra aquests dos nous magistrats, per manca d’imparcialitat. Si els magistrats del TC seguissin el criteri amb què es van abstenir de participar en les deliberacions Antonio Narváez i Cándido Conde-Pumpido, tots dos perquè havien fet manifestacions públiques contràries al procés independentista, tant Arnaldo com Espejel també se n’haurien d’apartar. I, en aquest cas, el TC podria trobar-se blocat, sense prou quòrum per a resoldre els recursos. Però l’obsessió mateixa dels magistrats per a sortir d’aquest blocatge els fa caure en un cas més flagrant de manca d’imparcialitat, i els pot fer topar de ple contra la doctrina del Tribunal de Justícia de la UE.
El TC té el problema que és a punt de perdre el quòrum de dos terços dels magistrats del plenari necessari per a resoldre sobre aquests recursos. Dels dotze jutges, n’hi ha dos que no deliberen sobre els recursos dels independentistes, Narváez i Conde-Pumpido, i un altre, Alfredo Montoya, que té la baixa per malaltia. En queden nou, dos dels quals són els recusats, Arnaldo i Espejel. Si s’abstinguessin de les deliberacions, el plenari es trobaria amb set magistrats, un menys del mínim exigit per la llei del Tribunal Constitucional. Però encara més: l’advocat Gonzalo Boye ha demanat que el nou president, Pedro González-Trevijano, no participi en l’incident de recusació sobre Enrique Arnaldo per l’amistat pública i declarada entre tots dos.
El primer envit que té el tribunal és justament de decidir si admet a tràmit les recusacions contra Arnaldo i Espejel, i com ho fa. Perquè la lògica jurídica diria que ni l’un ni l’altra no poden participar en el debat sobre l’admissió d’uns incidents de recusació contra ells. Però és clar que si no ho fessin perdrien el quòrum que cal per a prendre una decisió. Per tant, és ben probable que sí que participin en aquest primer plenari sobre l’admissió dels recursos. Ho diuen alguns diaris de Madrid, com El País i El Confidencial, que tenen periodistes molt ben connectats de fa temps amb tot allò que es mou en la cúpula judicial espanyola. La determinació del TC, asseguren, és de fer allò que calgui per a impedir el blocatge amb els recursos dels dirigents independentistes. I això podria dur fins i tot a refusar els recursos, amb l’argument que tenen un propòsit “impeditiu” envers el tribunal, és a dir, que allò que pretenen és de blocar-lo, d’entrebancar-ne el funcionament, i no pas de fer valer el seu dret del jutge imparcial.
Europa no ho veu igual
Si ni tan sols tramitessin els recursos, segurament es traurien un maldecap del damunt perquè ja no haurien de veure com mantenir el mínim de magistrats exigit per llei, però se’n crearien un altre, perquè els posaria encara més en evidència davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Aquests dos tribunals tenen jurisprudència consolidada, que estableix que “tot òrgan jurisdiccional està obligat a verificar si, per la seva composició, és un tribunal independent i imparcial quan sorgeixi sobre aquest punt una controvèrsia que no sembli d’entrada mancada de fonament”, segons que assenyala la sentència del TJUE sobre els casos C-341/06 P i C-342/06 P del juliol del 2008 i que la defensa dels exiliats fa notar en el seu recurs.
Una altra sentència més recent del mateix tribunal, del març del 2020, hi insistia, tot dient: “Les garanties d’accés a un tribunal independent, imparcial i predeterminat per la llei i, particularment, les que en determinen tant el concepte com la composició, constitueixen la pedra angular del dret de tenir un procés just. Això implica que tot òrgan jurisdiccional té l’obligació de verificar si, per la seva composició, és un tribunal que té aquestes característiques quan sobre això hi hagi algun dubte fonamentat.”
Com es pot justificar així la inadmissió d’unes recusacions com aquestes? Perquè, segons el Tribunal de Luxemburg, n’hi ha prou que els arguments de la recusació siguin aparentment ben fonamentats per a haver-la d’admetre. I en el cas d’Arnaldo i d’Espejel els raonaments són força més contundents fins i tot que els que van propiciar l’abstenció de Narváez i de Conde-Pumpido en els recursos relacionats amb el procés. Perquè Arnaldo, entre més coses, té un llibre que lloa la figura de Manuel Marchena i el seu paper com a president del tribunal en el judici contra el procés, que insulta els qui van criticar la querella del fiscal José Manuel Maza per rebel·lió contra els membres del govern i la mesa del parlament, que va signar un manifest espanyolista que es titulava “Aturar el cop d’estat”… I Espejel, quan era presidenta de la sala penal de l’Audiència espanyola, va tenir contacte directe amb una causa que afecta presos i exiliats: el judici contra Josep Lluís Trapero. Es va oposar a l’absolució del major i va emetre un vot particular contra la sentència, tot demostrant una bel·ligerància evident envers Puigdemont i els membres del seu govern.
Si no admeten els recursos, fan més evident la manca d’imparcialitat, o d’aparença d’imparcialitat, que els recurrents denuncien, i carreguen de raons els afectats davant les instàncies judicials europees. I si els admeten, els magistrats del TC s’enfonsaran encara més en un fangar on ja fa temps que són i d’on els costarà de sortir. Hi van entrar quan, enmig de les lluites intestines entre el sector anomenat progressista i el conservador, amb guerres de filtracions incloses, van començar a rebre recusacions de magistrats per part de la defensa dels exiliats. Van ser com bombes incendiàries. Perquè un sector les va aprofitar per a fer la guerra contra un altre. Quan Boye va destapar el vídeo amb les declaracions del jutge Narváez dient que el Primer d’Octubre havia estat pitjor que no el 23-F, Conde-Pumpido, ponent aleshores de les sentències sobre els recursos contra els presos i els exiliats, va pressionar-lo perquè se n’apartés. Però poc després se’n va haver d’apartar ell, perquè el sector dit conservador va esbombar unes declaracions seves en què també desacreditava l’independentisme.
El moviment de tots dos magistrats consistia a abstenir-se de participar en els recursos sobre el procés, de manera que no calia que el tribunal entrés a valorar el fons dels recursos de recusació ni a pronunciar-se sobre els motius. Però establien un precedent amb un criteri d’actuació que ara serà difícil de justificar que no es mantingui. L’arbitrarietat és un altre concepte, a més de la parcialitat, que no sona gens bé ni a Estrasburg ni a Luxemburg. Per això el TC té mala peça al teler amb els recursos dels independentistes: sigui quina sigui la sortida que hi doni, en sortirà tacat.
