Treure les pantalles de l’escola

  • Cada cop som més els que veiem que donar un 'smartphone' amb accés a les xarxes socials als nanos de dotze anys va ser un error colossal

Josep Sala i Cullell
05.10.2023 - 21:40
Actualització: 05.10.2023 - 22:48
VilaWeb

Fa un parell d’anys que vaig llegir un llibret titulat La ruptura, del periodista d’El Confidencial Ramón González Férriz. És la crònica d’una generació de pseudo-intel·lectuals instal·lats a Madrid que, amb un discurs conservador i nacionalista disfressat de tecnocràcia a l’americana, van intentar entrar a les institucions durant l’època Rajoy. Tot i que al principi era un grup més o menys cohesionat, més tard uns quants van apostar per Ciutadans i uns altres es van deixar seduir pel PSOE de Pedro Sánchez, i d’aquí el títol de l’obra. Si la menciono és perquè el text conté una d’aquelles frases extraordinàries que recordo tot sovint: “No pensàvem que ho faríem necessàriament millor, sinó només de manera més moderna.”

Quantes institucions no han fet això mateix, abraçar la pretesa modernitat encara que llavors al darrere no hi hagi cap millora tangible, o que només se’n beneficiï una minoria? La factura electrònica ha deslliurat de responsabilitat molts funcionaris (i ha fet que moltes administracions es pengin medalles), però és un turment per als autònoms. La banca online estalvia costos a aquestes grans corporacions, i ha deixat desatesos milers de jubilats. I si mirem l’escola, consellers i ministres s’han fet fotos amb ordinadors i chromebooks, han bandejat els llibres de paper, han regalat la gestió dels infants a Google, i això mentre la qualitat educativa s’ensorrava.

Fa uns quants dies us vaig parlar de l’informe de la UNESCO Tecnologia a l’educació, un recull de tota l’evidència científica que hi ha sobre la qüestió, i que dóna unes conclusions clares: hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit de la tecnologia digital a l’educació, i l’ús creixent de les pantalles perjudica el benestar dels joves. Els Països Baixos van anunciar fa un parell de mesos que prohibirien l’ús escolar de tots els dispositius, incloses tauletes i rellotges intel·ligents. “Tot i que els telèfons mòbils estan entrellaçats amb les nostres vides, no pertanyen a l’aula –va dir el ministre d’Educació, Robbert Dijkgraaf–. Els estudiants han de poder-se concentrar i cal donar-los l’oportunitat d’estudiar bé.” Aquesta setmana Anglaterra ha decidit que seguirà el mateix camí, i aviat veurem més països.

Els qui treballem amb joves sabem com ha caigut en picat el benestar emocional des de la irrupció de les xarxes socials, i com s’han disparat els trastorns de la personalitat; però allò que vèiem fa cinc o set anys no era res comparat amb la doble tempesta que ens ha vingut de la Xina: la pandèmia de la covid amb l’aïllament necessari que la va acompanyar, i sobretot l’aparició de TikTok. Aquesta aplicació de vídeos curts és pensada per passar-hi hores i hores, sense que l’usuari prengui cap paper actiu. És una successió de ballarins aficionats, gent que amanyaga óssos, predicadors d’extrema dreta, denúncies absurdes, famosos decadents i gatets, amb un algorisme que fa que sempre t’arribi allò que t’atreu més. Quan miro amb els alumnes (de setze a dinou anys) quantes hores passen al mòbil, la mitjana sol ser entre sis i vuit, i d’aquestes més de la meitat són dins d’aquesta roda infinita. Ara mateix, quan valorem la prohibició no hauríem de pensar només en la distracció a l’aula, sinó a ser capaços de funcionar socialment sense estar connectats. Cada cop som més els que veiem que donar un smartphone amb accés a les xarxes socials als nanos de dotze anys va ser un error colossal –i que consti que disculpo les famílies, incapaces de resistir la pressió de l’entorn.

La consellera Anna Simó, mentrestant, considera que això de prendre decisions és molt enutjós, i el 6 de setembre va fer aquestes declaracions en una entrevista a RAC1: “Considero que això és una decisió de l’autonomia de cada centre, després d’un debat imprescindible dintre dels consells escolars, on hi ha les famílies, els docents, els representants municipals, perquè de per si no és dolent l’ús del mòbil als centres. El que és dolent és l’abús, no utilitzar-lo com a eina pedagògica a dins de l’aula i que això destorbi el que és el funcionament de l’aula o fora de l’aula, en el cas dels patis. És a dir, jo no sóc partidària de prohibir.” Aquest discurs segur que ha agradat molt als nostres xamans educatius i els gurus tecnològics. El demolidor informe de la UNESCO els pot ensorrar un negoci basat a vendre modernitat a canvi de subvencions, però que no té cap evidència empírica (el gran objectiu d’aquests individus, recordeu-ho sempre, és continuar essent xamans i gurus per a evitar allò que els fa més por, que és tornar a fer de mestres i professors). A més, la posició de la consellera serà desastrosa, perquè passar la decisió a cada centre implica empantanegar les direccions en conflictes i polèmiques, com si no tinguessin prou feina.

Fa anys que l’escola catalana viu una greu crisi de model educatiu i de resultats, amb unes plantilles insuficients i desmotivades, plans pedagògics només pensats per a la burocratització, centres amb mancances, discussions absurdes i massa alumnes que no assoleixen els nivells mínims exigibles. La digitalització de les aules no ha funcionat com ni com a pedaç, i de fet un polític mitjanament competent veuria la prohibició de tots els dispositius electrònics com una mesura eficaç, d’impacte mediàtic i sense cap cost pressupostari. I sobretot que ningú no passi ànsia per una possible decadència pedagògica: un bon mestre encara serà millor amb una pissarra, llibres de paper i bolígrafs, i sense haver de competir amb cap pantalla.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor