Eduard Puig i Vayreda.

El 16 d’abril d’aquest any moria sobtadament d’un atac de cor l’enòleg Eduard Puig i Vayreda. Pocs mesos abans havia publicat el llibre El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi (Editorial Brau), que s’ha convertit d’alguna manera en el seu testament vinícola, el seu llegat cultural.

Eduard Puig i Vayreda havia nascut a Figueres l’any 1942. El seu pare era metge i la família tenia terres. Va estudiar a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, d’on va sortir amb la carrera d’enginyer agrònom. Era mitjan anys 1960 i com a part dels estudis, Puig i Vayreda va fer la seva primera verema l’any 1966 a la cooperativa Alella Vinícola. El seu vincle amb aquest celler hauria pogut ser important si circumstàncies familiars profundes no li haguessin canviat el rumb.

Eduard Puig i Vayreda va ser un home important en el món del vi i la gestió política, perquè va dirigir l’Institut Català de la Vinya i el Vi, l’INCAVI, del 1984 al 1990, substituint-ne el fundador, Jaume Ciurana. Tots dos potser han estat els únics directors de l’INCAVI fins ara que han tingut un perfil humanista i no sols polític o tècnic.

Més enllà del vi, era un home cultivat, un humanista, amant de la música clàssica, la literatura i les arts en general. Els anys 1970 va ser el fundador de Joventuts Musicals de l’Alt Empordà, es va vincular a Òmnium Cultural i va ser impulsor de l’Assemblea de Catalunya a l’Empordà. I més tard, del 1991 al 2007, va ser el president de l’Institut d’Estudis Empordanesos.

Els anys 1980 va arribar a l’alcaldia de Figueres (del 1981 al 1983), en el primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista, encapçalant un govern de concentració. Durant anys també va ser professor de la Universitat de Girona, un aspecte professional que li plaïa molt. Va escriure articles i va publicar uns quants llibres, l’últim dels quals fou El jardí de Dionís.

Aquest jardí de Dionís, amb 350 pàgines i profusament il·lustrat, conté una escriptura enciclopèdica, Puig i Vayreda ens ofereix un tractat rigorós i generós que condensa un gran saber al voltant de la cultura del vi: mites, tradicions, història, ciència i tècnica, religions; arts visuals, literatura i música; formes de vida: treball, alimentació, lleure, festa…

El seu fill, Oriol Puig, destaca del seu pare: “Tenia un caràcter molt polifacètic, que també transmetia a casa. Era una persona molt curiosa en deu mil aspectes i vessants de la cultura, de la música, de la literatura, de la història, de la recerca. I sempre tenia un ull posat en el vi. Sempre que feia un viatge, no deixava de buscar el pàmpol i el raïm esculpit en un capitell d’una antiga església o, si es trobava en un museu, es fixava en els quadres que tenien pintats una copa de vi o un Dionís.”

Puig i Vayreda, que venia d’una família de metges de diverses generacions, va començar estudiant medicina, però la va abandonar. Oriol Puig explica: “La família paterna era una família de metges. El seu avi era metge, el seu pare era metge. En una conversa molt sincera amb el seu pare, van adonar-se que la medicina a ell no l’atreia. I va optar per anar a l’escola agrària. Però el meu pare sempre deia: ‘Tinc una formació de ciències, però en realitat sóc home de lletres.’ I la prova és que va fer també uns cursos de periodisme i durant un temps va fer de periodista. Li agradava molt escriure. Però a mesura que anava estudiant a l’escola agrícola es va anar decantant pel vi, segurament perquè pensava que era la part menys agrícola de tot allò que estudiava.”

Tal com recorda el seu amic i també enòleg Jordi Pujolràs: “A ell no li agradava la definició que diu que el vi és la part intel·lectual d’un menjar. Ell considerava que el vi era gastronomia, una part important de la gastronomia.” I així es reflecteix en el llibre El jardí de Dionís (editorial Brau). Un llibre rigorós, però alhora ric en anecdotari. Un llibre sobre l’entorn del vi, d’abast universal però amb un context català.

I un altre amic també enòleg, Josep Maria Pujol-Busquets, per mostrar el caràcter inquiet, les motivacions que impulsaven Eduard Puig i Vayreda i el seu interès per la literatura, explica que aquest va embolicar-lo en un projecte editorial: van crear l’editorial Dionisius, que no va prosperar. Però van editar alguns títols: una edició facsímil del primer llibre d’enologia publicat en castellà o també la traducció d’un manual francès sobre la higiene en l’enologia. Pujol-Busquets el recorda com un home que es movia en un món de curiositat i de cultura, un home del renaixement al qual li interessava tot.

El seu fill, Oriol Puig recorda: “Sé que li va fer molta il·lusió publicar El jardí de Dionís. Feia anys que el preparava, des de la universitat. Perquè els orígens del llibre són uns cursos que va impartir a la Universitat de Girona. I l’esperit curiós i de recerca que ell sempre perseguia el va anar desenvolupant en cada capítol. I a la fase final del llibre va tenir també molta cura amb les il·lustracions, la compaginació… Un llibre que va mimar molt. Per desgràcia, la bibliografia en va quedar fora, per una qüestió de limitació del nombre de pàgines, i també l’epíleg. Amb tot, n’estava molt satisfet i crec que és un bon resum de la seva personalitat.”

Recuperem l’epíleg d’El Jardí de Dionís. Diu així:

«…Però el viatge iniciàtic no s’acaba aquí. Possiblement tot just comença, ja que potser d’ara endavant, amb cada nova copa de vi que et portis als llavis, et vindrà al pensament una figura clàssica de marbre blanc vista com de passada en un museu imprecís, que potser representava un déu del vi, jove i atractiu, coronat de pàmpols.

En un altre moment, amb un altre vi i una altra companyia, et vindrà el perfum de fruita madura amb un lleuger matís de rosa marcida, amb els ulls mig clucs, et transportarà a un paisatge de vinyes tardorals, esquitxades de grocs, cadmis i vermellons, que mai has vist, però el gust amable del vi et recordarà aquella terra desconeguda, generosa i benèvola, que ens retorna amb escreix l’atenció que a desgrat li donem.

Potser algun dia, brindant amb un cava alegre i espurnejant, flotaràs per damunt de tota la gresca del moment i eufòric, com entre núvols, entrellucaràs la silueta d’un celler modernista d’arcada esvelta o les barbes venerables d’un savi desconegut, però a qui saps que li has d’agrair quelcom remot i important, al moment d’alçar la copa per damunt de tots els cants. No, el viatge (com el del déu adolescent Dionís) pot durar, ha de durar tota una vida, i si tu ho vols, et transportarà a un món màgic d’evocacions, d’enyors i de presències que potser t’ajudaran a somniar el futur per a poder suportar el present, que en definitiva és acostar-se a la veritat, si això existeix en algun lloc. 

Quan es comparteix una copa de vi, quan nu de prejudicis comences a oficiar el ritual cerimoniós i incert d’obrir una ampolla respectable i noble, es desclou davant teu una infinitat de delícies possibles, que pots i has d’aprofitar més enllà de la primera glopada impacient i gratificant. Si et quedes tan sols amb el plaer dels sentits i de la conversa espontània i alegra, no arribaràs mai al que el poeta en va dir l’ànima del vi. Una ànima que potser també és immortal. 

Una ànima que tenen tots els vins del món  encara que amb diferents atributs i jerarquies,  com la miserable ànima dels mortals, degustadors de vi des de fa tants segles i capaços de negociar amb el diable la venda d’aquesta ànima, a canvi  no d’una ampolla augusta d’anyada impossible sinó d’uns pocs anys més de vida inútil.

Tots els vins tenen una ànima.

…Jo no sé si avui el moscat de Samos és el millor moscat del món. Em temo molt que no. Possiblement en un concurs seriós d’aquests on qualifiquen sommeliers amb el nas d’or i experts veritables d’aquells que no donen punts ni venen res, quedaria molt per darrere d’un moscat dissenyat tecnològicament  a la Denominació Western Cape de Sud-àfrica,  produït en un celler fundat el 1962, com qui diu fa quatre dies. És molt probable. Però el glop de Samos en la seva deslluïda dignitat, ens retrotrau a un vi antic, ardent, fascinant, carregat  d’història, que ens recorda el blau intens del mar que envolta les illes de l’Egeu, un sol inclement que castiga la terra i el blanc  enlluernador de les seves modestes cases. Ens ho recorda, encara que no s’hagin llegit mai els paisatges de la Ilíada ni les aventures d’Odisseu. Potser fins i tot la guerra de Troia, els ulls orbs d’Homer i el vi perdut de les libacions en honor dels déus indiferents de l’Olimp. Aquella mena de petits cristalls brillants que a voltes trobeu en el fons d’aquesta copa, no són altra cosa que petites busques del pòsit de la història d’un país vinater i mediterrani que va ser. I aquesta és l’ànima immortal d’aquest vi antic beneït per uns déus que ja no hi són.

Perquè pels homes nascuts en aquesta cultura i en aquesta civilització, té molt més sentit i poder d’evocació, d’emoció, de sentiment, d’alegria i de cultura, qualsevol fruit, per modest que sigui, del jardí de Dionís, que una petita magdalena de pastisseria, mal que sigui artesanal, sucada amb un te xinès dessaborit i esblaimat (servit en exquisida porcellana de Llemotges), per molt que ens ho expliqui magistralment un senyor de ploma brillant i esmolada pel geni com Marcel Proust. 

I ja em perdonaran.
Final de trajecte.»

Figueres, 3 de maig de 2017
Dia de la Santa Creu

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb