‘Trets’: Rosa Solbes i Josep Vicent Rodríguez escriuen en blanc i negre la crònica de la transició valenciana

Un llibre recull les imatges més destacades d’un període històric especialment convuls i violent al País Valencià 

VilaWeb
Esperança Camps Barber
29.05.2022 - 21:40
Actualització: 30.05.2022 - 20:29

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Si la fotografia no és prou bona, és perquè no t’has acostat prou a allò que volies fotografiar”, diuen que va dir Robert Capa en algun moment de la seua carrera. Per a informar sobre els temps convulsos que van començar amb la mort de Franco, si fa no fa, la periodista Rosa Solbes i el fotògraf Josep Vicent Rodríguez s’hi van acostar prou. Molt, en alguns casos. Tots dos eren molt joves i, tal com diu Solbes, el canvi de paradigma que va representar la mort del dictador i l’aparició de noves publicacions els permetia d’explorar fins on podien arribar contant, amb texts i amb imatges, totes aquelles revolucions que se succeïen davant els seus ulls. Moltes revolucions emmarcades dins allò que es va anomenar transició i que al País Valencià va tenir uns quants trets que la van diferenciar. La violència de l’extrema dreta, les lluites sindicals, els debats identitaris i les institucions d’autogovern, la transformació urbanística…

Una bona part d’allò que va passar, la cronologia d’aquells anys, és al volum Trets. Imatges de la transició valenciana, que han confegit a quatre mans, jubilats tots dos. Els autors van aprofitar l’enclaustrament forçat per la pandèmia, la memòria vivencial de Rosa Solbes i el fabulós arxiu de Josep Vicent Rodríguez. El publica la Institució Alfons el Magnànim. El títol és volgudament polisèmic. Els trets del fotògraf, els trets de la policia que disparava sense mirar, els trets de l’extrema dreta violenta i impune.

“La idea és d’ell, que vés a saber què li passava pel cap, però jo de seguida m’hi vaig enganxar, és clar”, diu Solbes. Rodríguez retruca que al principi no tenia clar quin format havia de tenir, aquesta antologia d’instants. Fins i tot, van estar pensant en una exposició. Finalment, han confegit aquest volum, tot en blanc i negre, però farcit de molts grisos, com eren els diaris. Com que tots dos són fills fidels de la premsa de paper, l’han organitzat en seccions, a la vella manera dels periòdics: política, economia, societat, cultura, esports, per aquest ordre tradicional. I al final, un gran índex onomàstic per a cercar tots els noms propis protagonistes d’aquells anys. Les primeres fotografies són del 1975, i encara n’hi ha una del 1991. Hi ha alguna clucada d’ull, com ara una secció d’il·lustres fumadors i la glamurosa arribada de Sophia Loren a l’aeroport de Manises.

VilaWeb
VilaWeb
1979. La policia va abatre Valentín González, militant de CNT (fotografia: Josep Vicent Rodríguez).
18 de juliol de 1978. Un grup reduït de falangistes reten homenatge a Franco a la plaça de l'Ajuntament (fotografia: Josep Vicent Rodríguez).

Les millors imatges de l’arxiu i els noms imprescindibles

La idea primera del projecte era fer una tria de les millors fotografies de Josep Vicent Rodríguez, però la memòria de Rosa Solbes es va engegar i va començar a elaborar llistes de fets i de personatges. Eren testimonis que no podien faltar al llibre, diu. Aquelles llistes obligaven Rodríguez a escorcollar entre els milers de negatius desats a l’estudi per trobar allò que Solbes tenia al cap que volia escriure. A pesar que el fotògraf es considera prou ordenat, a vegades posava títols genèrics i costava d’aconseguir la imatge d’una persona que havia participat en tal acte si no hi havia l’etiqueta. Els va passar amb Maria Consuelo Reyna, que va ser directora del diari Las Provincias, i una anticatalanista furibunda, però que al començament de la transició era progressista, amiga d’Eliseu Climent i comprava discs de Raimon. “Com no havíem de traure Maria Consuelo en aquest llibre?”, diu Solbes. I de poc que no apareix, perquè Rodríguez no la va etiquetar en els rotlles de negatius de la manifestació del 9 d’Octubre del 1977. Multitudinària i corprenedora, amb crits de “volem l’estatut” i farcida de senyeres sense el blau.

Hi ha totes les persones que van ser clau en aquells moments. Tot de noms significatius. Alguns han acabat fent una carrera política, artística o sindical de llarga durada. Uns altres han estat estrelles fulgurants i fugisseres. Hi ha moments històrics que fan posar la pell de gallina, com ara un homenatge a Josep Renau, les vagues del calcer al Vinalopó, entrades i sortides de presó, accidents, els presos a la Model, l’obertura de la moral encotillada i els primers topless. Hi és tot. Documentat i contextualitzat.

Repassar les pàgines del llibre és fer un viatge en el temps, a un passat ja no tan recent, les conseqüències del qual encara són ben presents. Ara es parla de la reindustrialització verda i estratègica de Sagunt amb l’arribada d’una fàbrica de bateries per a vehicles elèctrics. Serà com guarir una ferida que va sagnar durant anys amb el tancament per decret de la indústria siderúrgica que donava feina a milers de famílies i que va comportar una conflictivitat social duríssima, amb vagues, tancaments, talls de carreteres i mobilització permanent. La mirada de Josep Vicent Rodríguez es va posar sobre aquell conflicte. Sobre els obrers, i sobre les dones dels obrers, també mobilitzades i també reprimides per la policia. El conflicte va durar anys. Les primeres imatges són del 1978 i les darreres del 1983.

Escriu Rosa Solbes a la pàgina 111: “Ha esclatat el primer i més important conflicte obrer derivat de la reconversió industrial: nou vagues generals, vint-i-quatre de factoria, onze manifestacions a València, set marxes a Madrid, vuitanta dies d’ocupació de fàbrica mantenint els forns encesos durant tres mesos…”

Contra els grisos i contra els verds

A les manifestacions, sobretot, o a la cobertura d’actes amb presència militar o de membres de l’extrema dreta, no era fàcil de treballar, per als fotògrafs. Així com no ho és ara tampoc. Rosa Solbes explica que els redactors miraven de camuflar-se, dissimular la seua presència. Fins i tot, a vegades, provaven de canviar d’aspecte amb una gorra o un altre complement. “Però els fotògrafs anaven amb tot l’equip i eren molt visibles, i, a més, quan havien de fugir perquè els perseguien, els costava més”, diu.

Josep Vicent Rodríguez recorda l’any que Sonsoles Suárez, la filla del president del govern espanyol, va ser nomenada fallera major infantil de València. Un sector de la població no hi estava d’acord. Hi va haver un cert rebombori i intents de manifestacions. “Hi va haver aquelles protestes i, de manera més que gratuïta, la policia m’arreà amb la porra a les dues cames. No venia a tomb, sembla que la meua presència molestava, allí”, diu. I ens demana que observem, a la pàgina 80, la imatge del seu col·lega fotògraf, Francesc Jarque, el dia que eixia de la presó. En el moment de disparar, un guàrdia civil fa una indicació amb la mà perquè apunte l’objectiu cap a una banda. Cal dir que era l’any 1981 i que a Jarque el van fer pres perquè havia fet fotografies en una manifestació no autoritzada d’un grup ecologista. La policia li va demanar la càmera. Ell s’hi va negar i li va caure una pena d’un mes i un dia de presó.

Solbes defensa que el periodisme que feien aquells anys, a més d’informar d’allò que passava als carrers i als despatxos, tenia un fort compromís polític i personal. “Pensa que teníem poc més de vint anys i, a banda de les qüestions professionals, tots érem demòcrates i gent d’esquerres, i teníem la consciència de viure un moment històric molt interessant.” Com a membre del col·lectiu de periodistes B. Pérez, va ser denunciada unes quantes vegades. Les anades als jutjats eren constants. “Ens denunciava Fuerza Nueva, i quan entraves a la sala de vistes, veies la cara del jutge… Fuerza Nueva ens pegava pel carrer i ens denunciava per haver publicat que eren violents.”

L’aflorament després dels exilis

La primera intenció, la que van contar a l’editor, era que el llibre tinguera dues-centes fotografies, però a mesura que anaven reconstruint els fragments de la història consideraven necessari incorporar més i més instantànies. I així és com el volum en té cinc-centes. Cinc-cents trets. “Teníem tant de material que descartar personatges o fets que van marcar aquells anys ens feia molta recança”, diu Rosa Solbes.

Josep Vicent Rodríguez explica que, a pesar de certs moments durs, retratar la transició era emocionant. “El període era apassionant. Cada dia passaven coses i devoràvem informació i anàvem a tot allò que podíem. Després de la dictadura, era una explosió. Actes, manifestacions, gent que no havia aparegut fins aleshores i emergia en aquell moment.” El fotògraf es referia a col·lectius silenciats i amagats per força durant el règim de Franco, com ara molts intel·lectuals, els homosexuals, els transvestits, les feministes, els ecologistes, que van brollar arran de la construcció de la central nuclear de Cofrents i es manifestaven en bicicleta…

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
1977. Manifestació contra la conversió de l'antic riu Túria en una autopista (fotografia: Josep Vicent Rodríguez).
1977. Santiago Carrillo, en un míting a la plaça de bous de València. (fotografia: Josep Vicent Rodríguez).
1977. Manifestació per l'Estatut (fotografia: Josep Vicent Rodríguez).
1976. Manifestació per la igualtat de les dones (fotografia: Josep Vicent Rodríguez).

“I després hi ha persones individuals, els protagonistes de la política i de la cultura que, o bé tornaven de l’exili, o eixien d’un exili interior de dècades i es donaven a conèixer. Hi ha Renau, la família Gaos, tanta gent… Era un goig veure que el país tenia més que no ens pensàvem”, recorda Solbes.

Icones

Josep Vicent Rodríguez és autor d’unes quantes fotografies icòniques a personatges de la política i de la cultura. Una d’elles és la de Vicent Andrés Estellés amb una boina, i l’altra, la d’Enric Valor amb l’abric i el capell. Una imatge que s’ha reproduït milers de voltes i que ha servit de base de diverses creacions plàstiques. “Sa casa era molt fosca i el lloc on escrivia també. Per a fotografiar-lo havia d’emprar flaix i fer-lo rebotar al sostre o a les parets i no m’acabava de convèncer. Al final li vaig demanar d’anar a un jardinet que hi havia a prop. Li vaig fer vuit o deu fotografies. I una d’elles és aquesta. Icònica. Un bon retrat. Ben composta, equilibrada, bona llum. El que m’interessava era desenfocar el fons perquè isquera la figura…”

Carreres llargues i prestigioses

Rosa Solbes va començar de molt jove a escriure en diferents capçaleres d’Alacant, on va nàixer. Després van venir Valencia Fruits, Dos i Dos o Valencia Semanal. Va ser corresponsal d’El Periódico de Catalunya, La Calle o Interviu. Va treballar a la ràdio i a la televisió, i l’any 1989 va ser la primera directora de Canal Nou Ràdio. També va escriure a El País i va ser presidenta de la Unió de Periodistes.

Josep Vicent Rodríguez va estudiar belles arts i va ser un actiu militant antifranquista. Les primeres fotografies les va publicar a Cal Dir. Va ser reporter de Valencia Semanal, Interviu, El Periódico de Catalunya i la Cartelera Turia. També va treballar per a la Diputació de València. Ara continua fent feina en projectes fotogràfics personals.

La complicitat entre la periodista i el fotògraf es palpa en aquesta conversa que mantenim en un desè pis del final de l’avinguda de Blasco Ibáñez de València. D’allí estant, Solbes ha vist com anaven creixent els gratacels i, amb cadascun, com li retallaven un trosset del blau de la mar que fa anys podia veure pràcticament a primera línia. La periodista i el fotògraf intercanvien i barregen records professionals i personals. Quan Rodríguez parla de la seua relació amb les càmeres fotogràfiques, recorda que va començar amb aparells que no eren professionals, que algun amic li ha regalat un equip quan ha estat necessari i, fins i tot, que va vendre una de les seues càmeres a Rosa perquè necessitava diners. Anys més tard, Rosa li la va retornar i ara reposa dins una vitrina a casa de Rodríguez per fer honor a aquell regal.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes