Tres mesos d’una guerra que ha canviat Europa, però que podria canviar fins i tot el món

Les conseqüències de la invasió russa d'Ucraïna es faran notar molt en les societats europees, pels canvis de prioritat que originaran

Vicent Partal
Vicent Partal
23.05.2022 - 21:40
Actualització: 23.05.2022 - 22:11
VilaWeb
Ucraïna va posar a la venda ahir una tirada de segells per a commemorar els tres mesos de resistència a la invasió (fotografia de Mikola Tys).

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Avui fa tres mesos exactes que Rússia va començar la invasió d’Ucraïna. El 24 de febrer les imatges dels tancs russos entrant per les fronteres est, nord i sud d’Ucraïna ens van sotragar a tots.

El conflicte, en realitat, ja venia de lluny, car Rússia havia envaït Crimea el 2014 i mantenia també d’ençà d’aquell any una guerra interposada per les repúbliques autoproclamades de Lugansk i Donetsk. Però, evidentment, la perspectiva de l’ocupació completa del país, d’una guerra total, i encara més la negació de l’existència d’Ucraïna que Vladímir Putin va fer en un primer moment, van elevar l’alarma del món –i particularment d’Europa– al màxim.

Rússia intentava una operació curta, d’un màxim tres dies o cinc, que servís per a incorporar el Donbass, per a crear un pont terrestre amb Crimea i per a deposar el govern ucraïnès i instal·lar un govern titella a Kíiv. Però va fracassar. En aquests tres mesos la imatge de l’exèrcit rus s’ha degradat enormement en vista de la poca professionalitat i la incompetència manifesta de les seues tropes. En bona part, per això la guerra d’Ucraïna, que sobre el paper era extremadament desigual en favor de Rússia, no ha estat ràpida i més aviat va pel camí de durar molts mesos, si no anys. Avui no hi ha cap al·licient en cap dels contendents per a signar una pau que puga frenar el conflicte i no es veu que ni l’un ni l’altre puguen guanyar-la.

De manera que ens haurem d’acostumar a conviure-hi. Però, dit això, també hauríem d’estar atents als efectes colossals que aquest conflicte tindrà a Europa i al món, alguns dels quals ja ben visibles avui.

La resurrecció de l’OTAN i l’adhesió de Finlàndia i Suècia són, per exemple, un primer indici –amb una immensa transcendència històrica– d’un gran canvi que Europa ha de pair com més aviat millor. I per a definir-lo i emmarcar-lo m’agradaria apuntar alguns detalls que considere clau i que crec que esdevindran grans debats centrals al món els mesos vinents.

1. Aquesta guerra torna a impulsar una divisió brutal d’Europa en dos blocs. Tres dècades després de la caiguda del Mur de Berlín, els europeus ens tornem a trobar encaixats en dos bàndols irreconciliables i enemics. És cert que, ara per ara, Rússia ha quedat molt arraconada, només amb el suport de Bielorússia, el Casaquistan i d’alguna manera Armènia. Això no és, per tant, aquella Europa posterior a la Segona Guerra Mundial, amb aquell teló d’acer que corria de Stettin a Trieste, de la Bàltica a l’Adriàtica, i que partia el continent d’una manera gairebé simètrica. Però no podem passar per alt que hi ha països com Hongria que, si bé han fet un pas arrere en les relacions amb Moscou perquè en aquests moments és molt difícil de defensar el Kremlin, en el fons es troben més còmodes en aquell costat que no en aquest.

2. Alhora, la violació de la sobirania d’Ucraïna posa fi de manera definitiva a l’ordre mundial nascut de la caiguda del Mur de Berlín. Si en aquell moment els Estats Units van esdevenir una hiperpotència dominadora absoluta de l’escena mundial, ja fa vint anys que Rússia i la Xina, sobretot, qüestionen aquest lideratge únic en múltiples terrenys i amb molta eficàcia. L’atac a Ucraïna reforça la col·laboració entre Rússia i la Xina que va començar el 2012 amb la famosa “mirada cap a l’est” moscovita. I, segons com es consolide aquesta aliança, ens podem trobar aviat amb una nova guerra freda de conseqüències impredictibles per a una Europa que avui depèn absolutament, i irresponsablement, de les manufactures xineses i també en bona part del petroli i el gas russos. I així mateix, segurament, hi haurà un combat ideològic en què un nou autoritarisme posarà en dubte l’eficàcia de les democràcies occidentals, molt degradades i criticades.

3. Europa té, per tant, un gran envit, potser el més gran d’ençà de l’ascens del nazisme a Alemanya: definir quina mena de potència vol ser. Durant moltes dècades, ha confiat en el múscul militar americà i ara ha de decidir què fa per ella mateixa. Europa ha construït una Unió Europea que és un gran poder econòmic, però que a la vegada té uns peus de fang polítics i una incidència militar al món nul·la. Per això, capitanejada per França i Alemanya, sobretot, haurà de decidir si la resposta a l’atac rus és més solidaritat europea i més defensa pròpia o si la Unió Europea, tal com la coneixem avui, es va desfent a poc a poc. I allò que decidesquen serà important no sols en termes polítics, sinó també en termes socials i econòmics. Si Europa sent l’obligació d’avançar federalment per a fer front a Rússia, les prioritats sobre on cal invertir els diners canviaran, com ja es va veient amb les sancions econòmiques, i la vida de la majoria de la població es complicarà encara més. Dissortadament, una nova cursa armamentística sembla imparable.

4. Els Estats Units, per una altra banda, hauran de repensar el seu tomb cap a Àsia, en una maniobra que els desgastarà de manera evident. La Xina –i no Rússia– és el poder emergent al món, però com més recursos haja de destinar Washington a contenir Moscou, més camí tindrà Pequín per córrer. Una perspectiva que no agrada gens ni mica a països com ara Corea del Sud, el Japó i Taiwan. Els Estats Units, a més, van perdent credibilitat com a superpotència a tot el món. I la retirada de l’Afganistan o l’entrada al Sahel de la Xina i Rússia fan malfiar que siguen capaços de mantenir el seu ordre al món.

i 5. I si això és així la inestabilitat crearà més inestabilitat a tot arreu. I podem esperar l’exacerbació de tota mena de conflictes que fins ara han discorregut com a conflictes locals sense incidència planetària, però que, tal com va passar durant la guerra freda, podrien esdevenir en qualsevol moment batalles mundials. És una possibilitat evident en casos com els de l’Alt Karabakh, Taiwan, Somalilàndia i Xipre del Nord, però cal que tinguem en compte que pot arribar a passar amb qualsevol situació de conflicte actiu al món. Incloent-hi, per tant, el conflicte en curs entre Catalunya i Espanya.

 

PS1. Avui continuen les visites guiades amb subscriptors de VilaWeb a l’exposició “Revolució VilaWeb“, al Palau Robert. N’hem fetes d’ençà que s’inaugurà, dijous passat. Ara farem una aturada d’un parell de setmanes i després hi tornarem. Fins a final de setembre, us anirem anunciant hores i dies de visites, perquè el màxim nombre possible de subscriptors pugueu participar-hi.

PS2. I demà, dimecres, els subscriptors de VilaWeb podran participar també en un debat amb Clara Ponsatí, per videoconferència, al CCCB de Barcelona, o bé seguint l’acte en vídeo. Com sempre, els subscriptors podeu enviar les preguntes per correu a director@vilaweb.cat i procuraré transmetre’n tantes com siga possible.

Si encara no sou subscriptors de VilaWeb, penseu que us necessitem per a fer aquest diari i per a fer-lo cada dia més potent i important. Si podeu, feu-vos-en en aquesta pàgina.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Rabha Hmmane
Rabha Hmmane
23.05.2022  ·  22:23

L’editorial jubila la pissarreta.
Trobo que ara el moment de parlar-ne, de saber quin país torna a negociar amb Rússia per comprar gas, quants morts i assassinats diàris hi haurà sense ni tan sols fer-nos esgarrifar en els telenotícies mentre sopavem tranquil.lament.
Els exiliats forçats que han deixat la vivenda, destrossada i sense saber qui els ajudarà. Sembla ser que el d’Open Arms no te previst anar-hi, le pilla lejos, ni tampoc escupirem a la cara dels ucranians que campen amb els seus fastuosos cotxes per la costa catalana.
Europa? L’estat Català?. Miri, d’aquí dos dies tením la foguera de Sant Joan i potser amb sort, els grans escriptors com en Cruanyes o l’Empar ens sorprendran amb nous llibres, com ha de ser.

Josep Usó
Josep Usó
23.05.2022  ·  22:46

Europa és molt vulnerable. Massa. I ho és, en bona mesura, perquè ha confiat en els Estats Units per a la seua defensa. I també perquè en els darrers anys, les autoritats europees han mostrat un comportament poc o gens democràtic, sempre al servei de fer guanyar més diners a uns pocs. Ara, de Xina, Ucraïna i Rússia, per exemple, en depèn el pa i les manufactures. Mala peça al teler.

Anna Linares
Anna Linares
23.05.2022  ·  22:59

Europa, està perduda no sap on va, ha perdut els valors fundacionals i ara només és un club d’amiguetes, que tenen un bon sou i que no volen deixar la moma, tot el cuento de les subvencions i ajudes a projectes de I+D es un xollo que tenen muntats uns quants(ho sé de primera mà) fan fàstic i pena, a la gent del carrer no ens serveixen per res, ni drets humans ni res, sembla que se’n riguin de tothom, val més que pleguin !

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
23.05.2022  ·  23:41

El punt 4 m’ha semblat lúcid. El capítol final del llibre Moments Esteľlars de la Humanitat de Zweig: Wilson Fracassa és de lectura o re-lectura obligada.

José de
José de
23.05.2022  ·  23:50

Leeré mañana esta Editorial pero me temo que solo discreparé en una sola cosa:
No es puede etc…
Es que el Mundo ya ha cambiado.
Es cuestión de supervivencia.
Tanto para (digamos) los guapos como (también digamos) los feos.
Como opinión solo creo haya cambio en aquel que no se sabe si es guapo o feo.

joan rovira
joan rovira
24.05.2022  ·  00:09

Les societats en el seu conjunt, en tant que sistemes complexos, es poden interpretar també amb conceptes matemàtics com (l’entropia). Indicadora de desordre o de disgregació.

Coneixent les previsions dels cicles econòmics de Kondratieff que pronosticaven una vall pel 2020 és plausible admetre altres actuacions predeterminades simultàniament a aquest fenomen.

Com sembla indicar la coincidència d’esdeveniments successius com la covid o els diferents punts de conflicte bèlic arreu del planeta i ara al continent europeu com a disputa multipolar.

Que cada societat segons el seu grau de desvetllament polític, informatiu, econòmic, social i cultural interpretarà segons els seus interessos i capacitats de previsió, adaptació i proposta.

Per tant, som on érem, amb guerra o no al continent, segons la capacitat per a desenvolupar i aprofitar l’entropia com a possibilitat de disgregació d’un ordre antic per un altre de nou.

PS. Perquè, “Un poble deixa de ser analfabet quan aprèn a llegir i escriure …la pròpia història” Paulo Freire

Jaume Riu
Jaume Riu
24.05.2022  ·  00:20

POLÍTICA DE BLOCS INVISIBLES
Fa quaranta anys semblava més evident que mai, i gairebé invariable, la política de tres blocs. Cada un d’ells, la URSS, els USA i la UE amb una peculiar estructura federal diferent. Tot allò ens semblava una garantia de blocs blindats i perdurables, i ens vam equivocar.
La Unió Soviètica ja no existeix, i la Unió Europea és com si no existís perquè és confederal i no té cap poder polític, ni jurídic ni militar. Els Estats Units d’Amèrica no paren de perdre guerres, i els darrers presidents son la imatge de la societat que ha perdut els valors progressistes.
Els blocs emergents com la Xina amb més recursos que ningú, i el continent d’Àfrica més ric que cap altra continent, ens fan preveure una política de blocs que avui encara són invisibles, però ja són implacables.

Ramon Perera
Ramon Perera
24.05.2022  ·  00:32

La societat mundial és cada vegada més complexa. És ben migrat l’anàlisi que se’n pot fer amb l’extensió d’un article editorial i encara més migrat amb el d’un comentari que hi pengi.

Potser un dels aspectes més rellevants d’aquesta societat i de la manera com evoluciona és que promou la sensació d’inseguretat i d’incertesa de molta gent, i aquest és un brou de cultiu excel·lent per a règims dictatorials i totalitaris.

Anant una mica més enllà de l’escala temporal de l’editorial, és possible que a mitjà termini el problema greu no sigui el del canvi climàtic sinó el de l’escassetat de recursos. El famós informe del Club de Roma [Els límits del creixement, 1972], que el mateix any de la seva publicació em va semblar bastant especulatiu, ara tornant-lo a llegir i valorant-lo amb dades i coneixements actuals dóna molta més sensació de credibilitat.
Cal tenir en compte que els possibles desajustos de la seva escala temporal no són gaire significatius. Lo que compta és la seqüència d’esdeveniments.
La primera edició de l’informe es pot consultar en aquest enllaç: https://collections.dartmouth.edu/teitexts/meadows/diplomatic/meadows_ltg-diplomatic.html

A curt termini el paisatge és encara més variat. Un aspecte d’aquest paisatge que a mi em crida especialment l’atenció, és el definit per aquestes paraules: ” una Europa que avui depèn absolutament, i irresponsablement, de les manufactures xineses i també en bona part del petroli i el gas russos.”
Per la solució d’aquest problema Catalunya podria ajudar molt, si no en quantitat, sí per la qualitat de la seva acció. Malauradament aquesta activitat no és possible sense treure’ns del damunt el jou espanyol i l’actual classe política catalana.

Ed Garrido
Ed Garrido
24.05.2022  ·  01:15

Ucraina es el tonto util dels USA, que aixi aconsegueixen vendre mes armes i el seu petroli. USA no vol negociar la pau. La guerra es un negoci rodo. I la UE a fer de titella dels USA, com sempre. Escolti al papa Francesc Sr Partal, no a la guerra! Negociacio.

Lluis Lopez
Lluis Lopez
24.05.2022  ·  01:20

Mes o meys d’acords amb tots els punts excepte el quart. Estic segur que el “miracle de l’exercit ucraines” son els anys de militars de l’OTAN ensenyant com es un exercit modern. I tambe quin tipus d’armament es necessari en cada escenari. Ara guerra d’artilleria pesada a l’est. Tambe segur que el Pentagon diu com actuar a cada moment i amb quines armes. Satelits militars dels EUA fotografien cada pam de terreny, cada dia, i segons les dades, es planifica i s’actua. Enessima ajuda economica dels EUA a Ucraina, fins quant?
Biden, ahir era a Corea, i segurament avui al Japo. Ell va dir que un atac a Taiwan obligaria a una intervencio americana a l’illa. Despres el Departament d’Estat va continuar amb la retorica d’una unica Xina. Pero queda dit. La Republica Popular faria be d’analitzar com ha quedat Rusia, actualment. Un front EUA, Japo, Corea del Sud, Australia, Nova Zelanda, … posaria les coses “dificils”.

Jesus Martinez
Jesus Martinez
24.05.2022  ·  06:13

Sr. Partal, tot i l’admiració pel seu treball en general, en aquest tema, haig de dir que és difícil distingir-lo del de qualsevol periodista d’un mitjà generalista.
“El conflicte, en realitat, ja venia de lluny, car Rússia havia envaït Crimea el 2014”. El conflicte comença als 90s, amb l’ampliació de l’OTAN i més tard amb l’abandonament pels EEUU dels tractats de control nuclear heretats de la Guerra Freda. Començar la història al 2014, ja és parcial, però començar-la amb la invasió de Crimea, i no pas amb el cop d’estat del Maidan a Kiev, passa a ser clarament tendenciós.
“Kíiv”: Jo pensava que, en català, en dèiem Kíev, però ara ja ens hem passat a la moda dels topònims aprovats pel Departament d’Estat. Bé. És clarament indici d’un biaix.
“Rússia intentava una operació curta, d’un màxim tres dies o cinc, que servís per a incorporar el Donbass, per a crear un pont terrestre amb Crimea i per a deposar el govern ucraïnès i instal·lar un govern titella a Kíiv. Però va fracassar. En aquests tres mesos la imatge de l’exèrcit rus s’ha degradat enormement en vista de la poca professionalitat i la incompetència manifesta de les seues tropes”: Comença bé, però ha de fer la nota de rigor sobre la incompetència militar russa per mostrar de quin costat està.
“Avui no hi ha cap al·licient en cap dels contendents per a signar una pau que puga frenar el conflicte i no es veu que ni l’un ni l’altre puguen guanyar-la.”: Centrem-nos en els al·licients dels ucranians: Zelensky no pot signar la pau perquè és un ninot en mans dels americans, i si mira de moure’s ni que sigui una mica, un Alfonsyi Guerreskyi neonazi i malcarat dels que campen per aquelles terres farà que no surti en cap foto, ni en la del govern, ni en cap altra mai més. El govern ucranià, ara mateix, està condicionat per una ultra-dreta ultra-violenta i ultra-servil (als EEUU), i no té capacitat de decisió.
“De manera que ens haurem d’acostumar a conviure-hi. Però, dit això, també hauríem d’estar atents als efectes colossals que aquest conflicte tindrà a Europa i al món, alguns dels quals ja ben visibles avui”: En comptes de l’adhesió de Finlàndia i Suècia a l’OTAN, potser ens hauria d’il·lustrar sobre com Europa s’està suïcidant pel seu servilisme patètic als EEUU. Europa s’acara a una crisi industrial brutal, de la qual sortirà més empobrida i sense capacitat de recuperació, un cop els recursos energètics i minerals de Rússia es destinin a Àsia definitivament. I amb pressupostos de defensa inflats que aniran als comptes dels fabricants d’armament americans. Bingo.
“1. Aquesta guerra torna a impulsar una divisió brutal d’Europa en dos blocs.”: Correcte, però només perquè Europa ha decidit suïcidar-se. Quan d’aquí a uns anys el desastre estigui clar per a tots els europeus, potser foragitarem aquesta desgràcia de servidors del capital americà que tenim a Brusel·les, Berlin i París, i les coses canviaran, tot i que no sóc gaire optimista. Els EEUU s’hi juguen massa i, igual que no han permès una coexistència pacífica amb Rússia, tampoc no permetran una retrobada pan-europea pacífica.
“2. Alhora, la violació de la sobirania d’Ucraïna posa fi de manera definitiva a l’ordre mundial nascut de la caiguda del Mur de Berlín.”: L’ordre de les guerres d’Afganistan, Somàlia, Libia, Iraq, Iemen… És clar, com que a nosaltres no ens queien les bombes, ja ens anava bé.
“3. Europa té, per tant, un gran envit, potser el més gran d’ençà de l’ascens del nazisme a Alemanya: definir quina mena de potència vol ser. Durant moltes dècades, ha confiat en el múscul militar americà i ara ha de decidir què fa per ella mateixa. Europa ha construït una Unió Europea que és un gran poder econòmic, però que a la vegada té uns peus de fang polítics i una incidència militar al món nul·la.”: Però això no és per indecisió europea. L’amo americà no permetria mai una política europea autònoma. I aquesta guerra és, sobretot, el vaitot americà per fer continuar la dependència estratègica (la minoria d’edat estratègica) d’Europa. Plantejar el debat en termes de què vol ser Europa és negar la realitat més evident.
“4. Els Estats Units, per una altra banda, hauran de repensar el seu tomb cap a Àsia, en una maniobra que els desgastarà de manera evident.”: Els EEUU tenen un problema seriós, però mentre tinguin Europa sota la bota, li poden anar xuclant la sang durant dècades i alleugerir el cop.
“5. I si això és així la inestabilitat crearà més inestabilitat a tot arreu.”: Sí, però espero que no argumenti des del marc mental de la Pax Americana: l’hegemonia global americana com a garant d’estabilitat, i tot el que no sigui això, és caos.
“Incloent-hi, per tant, el conflicte en curs entre Catalunya i Espanya.”: Ja veurem on ens porta tot això. Dintre de l’ordre liberal-democràtic dels últims 30 anys, ens han derrotat. I l’alternativa que es prefigura a Europa té més a veure amb l’extrema dreta que amb l’extrema esquerra, i ja sabem què vol dir això per a nosaltres.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
24.05.2022  ·  07:54

Doncs envaïts pels espanyols i dominats per les armes portem més de tres segles. No oblidem però que la violència no s’exerceix tant sols amb les armes. Aquest conflicte d’Ucraïna es un més dels tants i tants conflictes entre pobles veïns en els que un vol dominar . Aqui els espanyols ho tenen molt clar i ho exerceixen : TODO POR LA PATRIA.
Molt ens queda al humans per aprendre.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
24.05.2022  ·  08:13

Bona anàlisi, gràcies. Cal deixar clar també que als països europeus i als EUA tenim l’avantatge de poder canviar algunes coses a través de les institucions democràtiques. A Rússia i al seu veí Bielorrússia hi ha una dictadura. I deixar clar, quant a la situació d’Ucraïna, que aquest país vol participar de la nostra manera de viure, no malviure sota la repressió d’un govern titella de l’imperialisme rus, que viu en l’enyorança de la perduda URSS.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
24.05.2022  ·  08:21

Volia fer un comentari, però llegint a Jesus Martinez no és necessari.

La Unió Europea (que no pas Europa) és un invent del País sense Nom. Punt.

Carles Farre
Carles Farre
24.05.2022  ·  08:50

En Jesús Martinez, ha expressat gairebé tot el que volia dir jo, el director d’aquest diari, adopta la posició generalista i globalista en aquest conflicte, d’entrada parla de la “resurecció” de la OTAN.. per ressuscitar primer s’ha de morir, i la OTAN mai ha mort, ben al contrari, s’ha anat expandint,
El benvolgut director, obvia les massacres dels neo nazis ucranians dutes a terme amb total impunitat i amb el consentiment del govern de Ucraïna al Donbàss sobre la població russa durant anys.
El benvolgut director, obvia que Rússia porta temps advertint que no vol més armament de la OTAN a les seves fronteres, i que occident ni puto cas, cal recordar que la OTAN es bàsicament, una eina mes en mans dels americans per enfortir i expandir la seva hegemonia a nivell mundial, només cal veure a on tenen les seves bases militars.
El benvolgut director, també obvia el document de la RAND. Corporation, que jo mateix vaig posar a Vila web, on un influent TinkThank americà, parla de com s’ha d’afeblir Rússia a base de muntar-li tot tipus de conflictes al seu voltant, per obligar-la a entrar en guerra i desgastar-la, amen de tot tipus de sancions.
Europa només fa de llepaculs dels americans, i així ens va, i pitjor que ens anirà, a no ser que hi hagi algun miracle.
Tinc la impressió que d’alguna manera els EUA, busquen la paulatina desaparició del homus autoctonus europeus”, i reemplaçar-lo per una població mes afí a la seva doctrina globalista, i “l’homus Africanus”, es ideal, ja que no te cap vincle amb la cultura europea, i en aquest sentit, la doctrina Open Society, es una altra eina bàsica, i potser es per això que no hi ha en realitat cap intenció de intervenir a l’Àfrica per millorar allà la vida de la gent, d’aquesta manera se’ls força a emigrar cap a Europa, i en aquest sentit caldria també veure quin paper i juga l’Open Arms en aquest assumpte.
Que no benvolgut director, que no es pot analitzar una situació sense prendre partir si no et col·loques en una posició neutra, després que cadascú pensi el que vulgui, però es primordial tenir tota la informació i no només una part, la que ens convé per la linea doctrinal… perdò volia dir editorial…

Victor Serra
Victor Serra
24.05.2022  ·  09:04

D’acord amb l’Editorial. Hem arribat aquí . Però hi havia opció ? Amb les dictadures de Putin i Xi cada cop més agresives i, sobretot la Xina, amb un potencial econòmic i tecnològic capaç de dominar-ho tot ? La xina va trencar l’acord de Hong Kong, i mireu com ha quedat Hong Kong. Putin té un historial criminal, que no cal repetir-lo i que els comentaristes amb antiamericanisme infantil sempre obliden. Els mateixos Estats Units tenen un problema amb la seva ultradreta, representada per Trump, que quasi es carrega la democràcia. Per cert, s’entenia molt bé amb Putin.
Hauriem de defensar el que queda de les democràcies, de llibertat, d’estat del benestar. No és segur que siguem capaços de fer-ho , ni que , aquest cop, puguem guanyar.

Joan López
Joan López
24.05.2022  ·  09:17

I qui son els bons i qui els dolents?
Malaidas guerras on sempre surten malparats els ciutadans.

Francesc Sichar
Francesc Sichar
24.05.2022  ·  09:42

Avui discrepo i molt, crec q al seu anàlisi li falta profunditat històrica.
No m’extendre el Jesus Martínez ha dit bona part del q jo penso.

Francesc Josep Robert
Francesc Josep Robert
24.05.2022  ·  09:49

Jo crec que al final el nostre món lliure, encara que sempre imperfecte, guanyarà i a més acabarem incorporant altres països com Ucraïna i aprendrem força errors i deixadeses com els que ha apuntat en Vicent. Dictadures estrafolàries (i perillosíssimes) com la xinesa i la russa no tenen res a fer. Forçar el 2022 l’aixecament de murs i blocs com el 1945, és un dels errors més immensos mai vistos fins ara per part de xinesos i russos. Estan segurs aquests dictadors que la seva població vol viure com a Corea el Nord?

Eugeni Terré
Eugeni Terré
24.05.2022  ·  11:55

Existeix una possibilitat remota d’un escenari positiu per Europa com seria que, en breu, Ucraïna i Rússia derroten Putin i el seu règim dels Siloviarchs. Això obriria la possibilitat d’un nou camí per la sensatesa que ara mateix està bloquejat, on Rússia podria assumir la responsabilitat pels crims comesos, inculpar i processar els principals causants corruptes i criminals; iniciar un procés democratitzador des de zero amb nous lideratges de persones sortides de les presons. Permetria reforçar les institucions i apostar per un model econòmic més distribuït, amb més política social, vinculat a la tecnologia i menys depenent de les indústries extractives.
Aquesta nova Rússia podria establir aliances creïbles amb la resta d’Europa per encarar els grans reptes post bèl·lics: la reconstrucció d’Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia,… mitjançant fons estructurals però també d’Hongria i Romania fomentant la indústria local sense colonitzar-la; augmentar la interdependència econòmica entre la tecnologia de la UE, els cereals i els minerals, podria cobrir alguns dèficits demogràfics, consolidant Europa com un bloc amb personalitat pròpia i diferenciada.
Aquest reequilibri geoestratègic “inesperat” i poc probable ara mateix, allunyaria la confluència autocràtica i imperial entre Rússia i Xina i crearia un “alter ego” als EEUU. Aquesta guerra tan estúpida com cruel podria alliberar Rússia del seu passat tràgic vinculat al mal govern.
El nacisme i el feixisme varen ser derrotats el 1945, però no pas el franquisme el 1978.

Lluis Molist
Lluis Molist
24.05.2022  ·  12:51

Europa (i els seus governants ) i com a consequencia de la seva sumisió a EEUU, es la gran culpable de la situació que ens trobem. No han sabut llegir la situació creada amb la caiguda de la Unio Sovietica. Podia ser un moment d’acostament……..en compte d’aixo fan fer cas del EEUU i van apretar a la Federació Rusa a les seves fronteres amb l’expansió de l’OTAN.

Nomes ha faltat que sortis un personatge com Putin, (hitler reencarnat ) i un misarable de president con el d’Ucraina….La pau no valen els morts.

Europa es culpable……EEUU es culpable, Putin es culpable i l’impresentable del president Ucraines es culpable.

Qui hi guanya.Industria armamentistica americana sobretot, Petrolieres i gasificadores americanes

Qui hi perd……..Ciutadania europea, i sobre tot ciutadania Ucrainesa.

Personatges politics………Assasins de merda…..!! Misarables….!!!

Àngel Bosque
Àngel Bosque
24.05.2022  ·  13:40

Totalment d’acord amb en Jesus Martinez.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
24.05.2022  ·  15:21

La Xina és una potència dictatorial emergent gràcies a diverses raons.

Com a mínim dues d’elles gràcies a la curtedat de mires dels mediocres polítics europeus. o potser pel amiguisme amb els poders econòmics d’aquests polítics.
El cas és que ens van vendre la globalització com algo bo, i ara la manufactura xinesa ens te agafats pels……
S’han enriquit moltes empreses occidentals deslocalitzant a la Xina mentre aquí és perdien llocs de feina.
Al mateix temps s’han enriquit una elit de xinesos, i un govern autoritari de partit polític únic, mentre al 95% de la seva població els feien treballar en condicions de semi esclavatge, amb Europa, la social i democràtica Europa, mirant cap una altra banda.

Ara amb els nostres impostos paguem ajuts que, de no haver deslocalitzat salvatgement potser no caldrien, i alhora no tindrien peus de fang en no ser majoritàriament autosuficients.

L’altre que ens te agafats pels……, és la Rússia de Putin. Hem finançat, amb la dependència energètica, un govern autoritari, mafiós, hereu dels pitjors defectes del comunisme.

Quina hipocresia la europea, parlant de valors i democràcia, i alhora covant l’ou de la serp, tant a Rússia com a la Xina.

A això ha ajudat, i molt crec, el corrupte i franquista funcionariat espanyol infiltrat arreu, l’objectiu del qual sempre ha estat transmetre els “valors” borbònics per a poder viure la Corte madrilenya xuclant recursos arreu.

Gerber van
Gerber van
24.05.2022  ·  15:41

Estic d’acord amb l’anàlisi de Partal. El fet que el mercat i la producció a la Xina hagin repuntat des de principis d’aquest segle ja em preocupava aleshores. Ara llegeixo als mitjans holandesos i alemanys que la cooperació de les universitats (sobretot tècniques) amb les universitats xineses és un motiu de preocupació. Com a resultat, una gran quantitat de coneixement i tecnologia ha caigut en mans perilloses. Diria que s’hauria d’haver previst.

Joan Ferrús
Joan Ferrús
24.05.2022  ·  16:28

Europa hauria de saber defensar-se sola, però qui estarà disposat a morir per aquesta Europa que amb el tema català s’ha posat de perfil mentre veien com actuava Espanya? Us enrecordeu dels portaveus europeus?… “Això és un tema intern espanyol”. És a dir…. “Nosaltres cobrem una pasta però no movem ni un dit”.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies