Trencada la joguina Valls, a veure si ara passa Rosell

A les anteriors eleccions bona part d’aquest personal orfe de referències i enyoradís dels ‘happy’ vuitanta va jugar fort per Manuel Valls. Ara sembla que toca Rosell

Vicent Partal
05.07.2022 - 21:40
Actualització: 05.07.2022 - 21:54
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Sandro Rosell, l’ex-president del Barça va fer ahir un passet més en la direcció de presentar-se com a candidat a la batllia de Barcelona. Sense concretar encara si s’hi presentarà o no, va acceptar en públic que en tenia ganes.

Entenguem-nos: la gent com ell no té ganes de fer una cosa i es posa a fer-la. Més aviat és al revés. Més aviat hi ha gent neguitosa amb la manera com va, en aquest cas, la ciutat i amb diners gastadors que cerca la manera d’influir, òrfena d’una referència política.

Temps endarrere, per a la gent d’ordre de Barcelona, CiU i el PSC eren dues garanties que tiraria endavant una certa manera d’entendre la ciutat que ells compartien a grans trets i que, lògicament, els interessava també del punt de vista personal i de negoci. No hi ha res de dolent, en això. El problema arriba quan CiU ja no existeix –i Junts s’allunya del que representava– i el PSC és una caricatura d’allò que havia estat: per vots, però sobretot per classe i estil, per la manera de mirar-se les coses.

I ací és on aquestes elits es posen nervioses i apareixen les idees, si m’ho permeteu, de bomber. Com ara aquesta de portar Sandro Rosell, acomboiat per les associacions de sempre i pels vells mitjans que sembla que no han escarmentat, fins a la casa gran.

La inexistència d’una dreta catalana moderada, moderadíssima, és veritat que obre un forat polític gros, en teoria. Junts, en la seua evolució política, no vol omplir aquest forat, tot i que la batalla interna encara és oberta. I el PP i Vox, simplement, són uns marcians. D’ací ve la proposta d’empescar-se la nova dreta catalana, que siga autonomista i molt formaleta, allunyada de l’eclosió independentista popular, amiga dels negocis i gestora professional. I per això Rosell, quan obre la boca, insisteix una vegada i una altra en l’apoliticisme i la gestió –cosa que, diguem-ho tot, no deixa de ser curiosa en veient com van deixar ell i els seus successors i amics el FC Barcelona.

A les eleccions anteriors bona part d’aquest personal orfe de referències i enyoradís dels happy vuitanta va jugar fort a favor de Manuel Valls –i ja deveu recordar quanta literatura napoleònica van arribar a gastar algunes de les plomes de més renom de can Godó. He de suposar que no eren conscients que Valls només havia vingut pel negoci personal i que era evident que els deixaria a l’estacada així que pogués.

Ara sembla que els mateixos culs inquiets ho volen tornar a provar, però amb Rosell. Si a ells els fa il·lusió, què voleu que us diga, però de fora estant m’ho mire amb un escepticisme monumental, molt més que el que em causava Valls i tot.

Barcelona en aquest moment és un desastre de ciutat, decadent i sense rumb ni govern. Incognoscible. Però alhora el peix sembla molt venut i tot fa pensar que és cosa de tres: els comuns, Esquerra i el PSC. Amb Junts, la CUP i el PP en perill directe de no arribar ni a entrar-hi –no s’entén que Junts, després de la renúncia d’Elsa Artadi, encara no haja decidit qui fa candidat– i amb la incògnita de Vox.

En aquest context, i comptant per tant que els tres primers partits seran d’això que en diuen d’esquerres, no s’entén què hi podria aportar Rosell si hi entràs, perquè si obté res és evident que no farà majoria amb ningú. Llevat, és clar, que els padrins compten que la tasca de Rosell, suposant que entre al consistori, siga fer un Valls i ajudar a investir Colau o Collboni en cas que els guanye Maragall i calga tornar a furtar-li la batllia.

I això no deixa de ser sorprenent –no es veu cada dia la dreta votant el qui ells mateixos qualificarien d’extrema esquerra. I significatiu –allò que calga amb la condició d’impedir que Barcelona torne a tenir un batlle independentista; de moment, només ha tingut contemporàniament Xavier Trias.

PS. Als qui encara prediquen i es creuen el romanço –romanço a Catalunya i en el moment actual– del dreta-esquerra, aquest cas, la persistència d’aquesta maniobra interclassista del todoporlapatria, hauria de ser un objecte ineludible d’estudi i reflexió. Si fossen capaços de pensar per ells sols, és clar.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Joan Julià
Joan Julià
05.07.2022  ·  22:04

Quan escoltava l’entrevista aquest matí a Catalunya Ràdio he sentit vergonya aliena. El ridícul ha estat de manual.
Infantil, simplista, populista i un pèssim comunicador. La única cosa que té són quartos, res més

Josep Usó
Josep Usó
05.07.2022  ·  22:07

Quan una pel·lícula és dolenta, ho és i en paus. Quan se’n fa una segona versió amb els mateixos guionistes i pitjors actors, el resultat està cantat. Interessant allò de les esquerres, que han perdut tant el nord que ja fan discurs de dreta o extrema dreta i ni tan sols en són conscients.

Ramon Ausió
Ramon Ausió
05.07.2022  ·  22:18

Jo no visc a BCN, però em semblaria terrorific que un personatje com en Rosell entri al consistori, més del mateix com en Valls.
No entenc com Junts encara no han presentat candidat, deuen tenir molts problemes per deixar escapar la batllia de BCN, encara tornarem a tenir Colau, però aquest cop per incompareixència dels adversaris, seria molt trist.

Carles Blanc
Carles Blanc
05.07.2022  ·  22:19

Ficarà a Nobita Bartomeu de regidor d’Hisenda? No se m’acut ningú més adient.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
05.07.2022  ·  22:54

Perdoneu, Vicent Partal, titllar en Maragall i ERC d’independentistes ¿no és pas fer el ridícul?

I segona cosa: en Xavier Trias, quan era batlle de Barcelona, no n’era pas, d’ independentista. Ell mateix ho havia declarat més d’un cop. ¿Que hem perdut la memòria?

Recomano de veure aquest videu, que potser ens ajudarà a no deixar-nos ensarronar tan fàcilment: https://lamentida.cat/

PERE HOMS
PERE HOMS
05.07.2022  ·  23:00

Sobre les properes eleccions municipals a Barcelona penso que tenint en compte que queden encara pràcticament onze mesos i que onze mesos en política és una eternitat (i més en els darrers temps en què sembla que tot s’ha accelerat) poden passar motes coses.
A mi em fa l’efecte que els Comuns tindran un resultat molt pitjor del que diuen les enquestes, i que és probable que el primer lloc se’l disputin Esquerra i els socialistes (que intentaran fer veure que no han governat aquests darrers quatre anys).
Junts encara ha de designar candidat, però si presenta a Jaume Alonso-Cuevillas pot tenir un bon resultat. És (o seria) un candidat potent, i podria ser una molt bona aposta a mig termini. Dels alcaldables actuals ja coneguts amb franquesa no crec que generi gaire il·lusió cap d’ells.
Sobre en Rosell serà el candidat del grup Godó, que encara es deu pensar que pot posar i treure alcaldes, quan la, seva capacitat d’influència ja és gairebé nul·la. No li auguro un gran resultat, tot i que és cert que a vegades un o dos regidors poden decantar la balança cap a un cantó o altre.
En fi, que ja ho veurem. Crec que la partida resta oberta.

Jaume Riu
Jaume Riu
05.07.2022  ·  23:08

TOT A L’INREVÉS
Molt ben trobat el to de l’editorial de Vicent Partal, perquè hi veig prou elements per descriure la política municipal de Barcelona des de l’humor i la sàtira, que són coses molt serioses.
Després de l’alcalde Maragall, economista culte, funcional i seductor, tots els següents m’han dut a confirmar que en comptes de fer servir la política per satisfet les necessitats i les expectatives de la ciutat, fan servir Barcelona per resoldre la política de partit.
Ho fan tot a l’inrevés.
La sàtira consisteix a descriure amb rigor i amb enginy una realitat que es desaprova fortament.

enric arquimbau
enric arquimbau
05.07.2022  ·  23:27

Em sorprenen, o no, aquets comentaris displicents i desqualificadors contra una persona que el règim colonial ha tingut tancat a la presó, per la cara de la Injustícia Ñ, dos anys!

Josep Sendra
Josep Sendra
06.07.2022  ·  00:05

Ho subscribeixo tot. Jacobinisme de dretes o d’esquerres, és a dir, partits tots de dreta.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
06.07.2022  ·  00:35

Rosell ho té magre. El PSC vol arrambar tots els antics votants de Ciutadans, del partit de Valls i fins i tot del PP. L’altre dia vaig veure circular un pamflet on es vantaven (sí, el PSC) d’haver acabat amb els talls de la Meridiana (“després de tres anys”, haha). El pamflet en castellà i català, és clar. Aquest és el tipus de gent que queda al PSC.

Albert Ventura
Albert Ventura
06.07.2022  ·  00:45

El Rius i Taulet ja va dir fa mes de cent anys que el que mes li agradava de ser alcalde de Barcelona era que li permetia gastar sense mesura i fer el bandarra. Es des d’aquesta perspectiva que s’ha de mirar la lluita pel poder i no per aquestes ximpleries de dretes i esquerres.

Joan López
Joan López
06.07.2022  ·  05:08

La batllìa de Barcelona la dirigeix Colau-collboni(Podem-Psc) si la ciutat està feta una merda es culpa de tot dos partits,no l’ovlidem.
Lo de junts no s’entenc.Barcelona es molt important com per no tindra ancara un candidat.
Rosell ha dit si la mama el deixa(ja sen
riu).
Estem mes perduts que un esquimal al dessert.
Un mandat mes de psc-comuns i las ratas i gavinas faran la resta amb lam’ajuda dels patinets elèctrics.

Carles Blas
Carles Blas
06.07.2022  ·  05:39

Entenc que som al Juliol, però no hi ha cap altre tema per l’editorial? Al pas que va la Colau repetirà com alcaldesa, símptoma de la continuació de la caiguda lliure de Barcelona i de retruc de Catalunya.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
06.07.2022  ·  07:20

Erc ha votat i aprovat els pressupostos del Sanchez i Colau. Dir que erc es independentista es una bestiesa, quan es DEPENDENTISTA COM MAI I SENSE RES A CANVI. Prou enganyar, estafar i mentir. A Barcelona ha givernat el TRIPARTITO NAZIONAL COMUNA.PSOE.ERC

Antoni Cuadrench
Antoni Cuadrench
06.07.2022  ·  07:36

L’alcaldia de Barcelona, com el Barça, són una mamelles d’oportunitats. (La Colau i el Maragall, amb les seves sigles al darrera, també ho saben; ja fan campanya)
Tanta dissort és possible?

Coral Puig
Coral Puig
06.07.2022  ·  07:56

Pregunta : Podria algun dels pressos polítics, els independentistes de debò, presentar-se a alcalde? O per haver estat a la pressó no poden?
Com a barcelonina, estic molt i molt preocupada per el desastre en el que la maleïda dona aquesta i la seva troupe, han convertit la meravellosa Barcelona. I no vull saber res de dretes i esquerres, vull algú que s’estimi la ciutat i els que hi vivim.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
06.07.2022  ·  08:05

Algú hauran de trobar per fer novament “un Valls”…cosa que vindria a ser: Deixar passar Colau al davant però assegurant, com ara, la tutela de Collboni que representa el partit d’estat PSC-PSOE que “ja coneix” i que ja té, per a les coses importants, canals establerts amb el poder real des de fa molts anys.
Com més lluny del poder econòmic, més difícil és lligar projectes.
Fer avançar la societat costa molt perquè vol dir, en part, enfrontar-se a l’especulació.
Com deia aquell: “és l’economia, estúpids!”

Pauli Morer
Pauli Morer
06.07.2022  ·  08:28

El sr. Rossell te una contradicció evident, per una banda es víctima del Deep State, que el va empresonar per catalanista, i per l’altre es presentaria en una candidatura “d’ordre” i “apolítica” al servei del Règim i que demana el vot conservador i dretà moderat. De fet el seu discurs es una caricatura del d’en Valls per fora del temps i del lloc en que hauria d’actuar per tenir sentit

Carles Serra
Carles Serra
06.07.2022  ·  08:31

Només cal anar per Barcelona per constatar que és una ciutat provinciana, una Valencià més, també podria posar com exemple, una Palma més.
Com diu el Sr.Jordi Buil 22:54, cal tenir nassos de seguir definint ER partit independentista; és veu Sr. Vicent que malgrat el suggeriment que ens va fer en els subscriptors de llegir el llibre els Catalans apel·len a les nacions unides, no té proutes demostracions històriques, si també heu llegit l’últim llibre de la conselleria Ponsatí, podreu comprovar abastament que per ER la para INDEPENDÈNCIA, és simplement un eslògan, doncs els seus FETS han demostrat abastament que sempre ha preferit pactar amb allò que ells defineixen l’esquerra espaÑola, abans de lluitar per ser lliures d’aquesta espaÑa que ens roba 16.000 milions d’euros any, que ens reprimeix i fa el genocidi de la nostra cultura i llengua.
Per la resta cap novetat, com ja faig esment, és la Barcelona provinciana, això sí i d’esquerres

Miquel-Àngel Montserrat
Miquel-Àngel Montserrat
06.07.2022  ·  08:54

Home, Sr Partal… no es pot comparar el Valls amb el Rosell… Ens podrà o no agradar el Rosell, però no és un pocavergonya, anticatalà i indecent com el Valls.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
06.07.2022  ·  09:02

Sembla bastant clar que en Sandro Rosell va passar per presó en clara acció repressora de l’estat mafiós-feixista espanyol per deixar clar el que li pot passar a qui pugui tenir temptacions de lligar símbols catalans (el Barça n’és dels més potents) directament o indirecta amb el nacionalisme o el pro-independentisme.
Arrel d’aquesta extorsió-repressió, els successors de Rosell van fer una feina molt professional enfonsant el Barça fins a un nivells que només el terrorisme financer pot explicar. I que, evidentment, mai s’explicaran.

Com un guió que ja hem vist repetit fins a la nàusea a nivell personal (O. Junqueras, C. Forcadell, G. Rufián, I. Rigau,…) i de partits / organitzacions (ERC, JUNTS, CUP, ANC, Omnium), els represaliats fan un gir de 180 graus en el seu discurs i acció donant suport més o menys entusiasta (depenent de la qualitat ètica de cadascú) als extorsionadors / repressors d’aquesta espanya mafiosa-franquista.

Companys, estem en guerra oberta i ultra-desigual entre ells i l’Independentisme, conflicte que està castigant a TOTS els catalans (siguin o no indepes) i que forma part de l’eterna cursa auto-destructiva / suïcida d’espanya. En aquestes condicions, sembla molt estrany que estiguem fent tan poca cosa, oi? És molt difícil desmentir a qui ens titlli de covards…

Ara li toca fer el paperot a Rosell. Res de nou. Com tampoc és nou que ho veiem i ens quedem petrificats amb reaccions purament declaratòries mentre la guerra continua i, de seguir així, ens porta a la derrota.

Entre d’altres moltes coses (especialment a nivell de mobilització popular molt activa i organitzada a partir de l’aprenentatge assolit els darrers anys), necessitem bastir una plataforma electoral plural, ferma, oberta i independent (ni un sol polític “professional”, inútil i venut per naturalesa), per arreplegar els vots independentistes a cada contesa electoral. Aquest partit no ha de liderar res, ha de ser només una eina de l’Independentisme, principalment orientada a no deixar fer als renegats, extorsionats, traïdors, col·laboradors i mentiders que ens roben els vots i els regalen a l’enemic.

Miquel Alsina
Miquel Alsina
06.07.2022  ·  09:06

Per alguns comentaris segueixo veient una obssessió malaltissa en negar a ERC la condició de partit independentista. Es parli del que es parli s’acaba amb els mateixos comentaris adreçats a ERC. És una consigna que va començar a Forocoches i a Enoticíes i veig que ja s’està estenent arreu. Demanaria una mica de contenció. Es pot discrepar d’ERC, només faltaria !. Jo mateix, en discrepo. El mateix Tardà en discrepa. Però negar que sigui independentista, entre d’altres coses és fotre’s un tret al peu. O considerar que el militant o votant independentista, que hi milita o els vota, és curt de gambals. Si tot i així es segueix pensant que ERC no és independentista…on queda el 52% ? On està l’independentisme a l’Ajuntament de Barcelona ? O a la resta d’Ajuntaments del país ? On estan els VERITABLES independentistes ?

Pep Agulló
Pep Agulló
06.07.2022  ·  09:18

DE NIVELL…

En aquesta ciutat, “un desastre de ciutat, decadent i sense rumb ni govern”, surt una fauna d’alcaldables que fan feredat per la seva inconsistència intel·lectual i cultural: Colau, Valls, Rosell… Però se’n treu partit en aquest corral de mediocritats.

Només gestió, diu en Rosell, però cap entesa ni amb l’extrema dreta ni amb l’extrema esquerra. Això és política senyor Rosell, com ho són les aliances perquè no surti un alcalde que es diu independentista, encara que tampoc ho sigui.

Quina comèdia. És el que té ser cap i casal d’una colònia espanyola.

Rita Rey
Rita Rey
06.07.2022  ·  09:38

Francament, Barcelona necessita un alcalde/alcaldessa que tingui les idees clares per governar i organitzar la ciutat. És penós veure com està actualment. No necessitem un equip de gestors per governar-la , com va dir el Sr. Rosell diverses vegades a l’entrevista que li varen fer a Catalunya Ràdio.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
06.07.2022  ·  09:44

Potser sí que ens cal un Rosell per acabar d’enfonsar el vaixell. Pel que fa a erc i psc ja fa temps que a bcn es posen sempre d:acord per a acabar de destruir-la. Quatre anys més de brutícia, desori i incerteses no sé si els podré aguantar

Lluís Paloma
Lluís Paloma
06.07.2022  ·  09:51

Ara manca una anàlisi potent d’altres ajuntaments. No només a Barcelona hi ha situacions… diguem-ne grotesques, i anirà bé que els lectors de Vilaweb en puguem ser conscients.

Ricard Pintado
Ricard Pintado
06.07.2022  ·  10:02

El “todo por la patria” que ens comentes el concretaria amb l'”antes roja que rota”, materialitzat a la perfecció amb el recolzament de Valls a Colau. La dreta ñola ja deu tenir un bon estock de pinces del nas per tornar, si cal, a fer-ho, i si el recolzament d’en Rosell fóra necessari per assegurar el bastió de Bcn de ben segur que l’home faria un Valls. Està clar que la injusta estada a la presó no l’ha pas ennoblit i com sospito que li han desmontat els seus negociets i modus vivendi l’home està buscant les garrofes allà on li ponguin i ni que sigui menjant de la mà del seu mateix botxí. Veure per creure, però quan un entra en aquests nivells de vida acaba perdent les idees i la pròpia dignitat, encara que sigui per un bon grapat de diners. I la causa españolista va sobrada de recursos (amb els nostres dinerets inclosos) per premiar a qualsevol tipus de botifler necessitat. Tot ben controlat i lligat

Josep Salart
Josep Salart
06.07.2022  ·  10:23

Quin riure. Veure com Vilaweb també vol canviar la Colau pel gens intel.lectual i cultural Maragall.
Les despeses d’un ajuntament es classifiquen per: preferents, obligatóries i voluntàries.
Les dos últimes (la última) són les més llemineres, i més en un ajuntament on el pressupost ordinàri, per no parlar del d’inversions, es on hi ha la bossa. Id. Id. diputació.
Els amos d’aquesta bossa de l’ajuntament de Barcelona (que tenen el despatx en un àtic d’un edifici negre a la Diagonal) els es més net i planxat un candidat com el tros d’ase d’ERC.
A diferència dels altres, l’avi es més obedient, barat, fàcil de contentar i reciclable després de quatre anys, per un altre ninot d’ERC i així, anar marxant.
Ah, en els amos, els importa ben poc si la ciutat està feta una merda. Ni l’utilitzen, ni hi viuen. Passen pel damunt.

David Badia
David Badia
06.07.2022  ·  10:23

En Rosell sera el candidat de La Vanguardia i El Periodico, no cal dir res mes

Francesc Fortian
Francesc Fortian
06.07.2022  ·  10:34

El panorama que s’ens obre en la lluita per el control de la capital de Catalunya, es decebedor, decebedor per la falta de projectes, decebedor per els equips que pretenen governar-nos, decebedor per les ejecutories dels partits polítics que els avalen, decebedor per les realitats actuals, en fi, potser es això lo que es pretén, que fastiguejats ens quedem a casa i no ens molestem en anar a votar.
D’aquesta manera el clientelisme d’una part del poble, pot seguir fent lo que els hi vingui en gana.
Ens falta un líder/lideresa per cambiar una ciutat ensopida i víctima d’una política de masses, per una cerca de qualitat de vida per els seus integrants.
Amb tot el meu respecte per el senyor Rosell, estem devant d’una enèsima ensarronada d’una dreta que pretén seguir fent bons negocis amb una ciutat que es ja un immens parc temàtic per el turisme de motxilla.
Més decebedor encara es, que no s’albira una figura emergent que ilusioni als barcelonins.
De la conversió del PSC amb sucursal autonòmica del PSOE, del botiflerisme d’una ERC que decep fins i tot als seus, d’una dreta independentiste que no troba la seva identitat, d’una CUP empenyada amb carregar-se a si mateixa, finalment amb els restes d’un naufragi absolut dels taronges, els neó-feixistes del PPC o els feixistes sensa complexos de VOX. Estem orfes d’un projecte engrescador i vàlid per tornar Barcelona a la capitalitat de la Mediterrània.

Joan Arumí
Joan Arumí
06.07.2022  ·  10:39

Aquest nen es tonto, o li falta un bull.

Alfons Nadal
Alfons Nadal
06.07.2022  ·  10:50

Crec que per mèrits fets aquí i allà no hi ha color: governarà ERC amb ?. No hi han projectes, ni en poden haver amb la que ens espera; però sí les directrius del IBEX35. Les taules i els ponts s’utilitzaran. En Rosell cau pel seu propi pes.

Tomas Pérez
Tomas Pérez
06.07.2022  ·  11:21

Gestionar diu, no fer política. Com?, si tot és política i mentides. Veurem el Sandrusco fent de Valls al servei de la oligarquia e intentar-ho de nou. Només hi desitjo no ho aconsegueixin i per el gestor la mateixa sort que va tenir el seu predecessor.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
06.07.2022  ·  11:29

Ja em perdonareu però em fa l’efecte que us ho esteu prenent massa seriosament. Això no pot ser res més que un globus sonda.

Està clar que la “gent d’odre de Barcelona” són rucs, altrament no es posicionarien en contra dels seus propis interessos defensant que Catalunya segueixi sent una colònia espanyola.

Però, tan tan rucs com per presentar aquest candidat que està cremat per totes bandes?

No es pot presentar com a bon gestor després del com ha acabat el Barça, no es pot presentar com a independentista amb els avals que porta, no es pot presentar com a espanyolista després que l’hagin posat a la presó per ser president del Barça…

És que, com que el vot és secret, no el votarà ni la família, no es votarà ni ell mateix.

Miquel Urquizu
Miquel Urquizu
06.07.2022  ·  11:30

Si l’independentisme no es capaç de presentar un candidat de consens tipus (Jaume giró) prefereixo Sandro a Colau o Ernest Maragall.

(avui l’article https://www.vilaweb.cat/noticies/ulrike-guerot-russia-ha-guanyat-i-cal-una-republica-europea/ té més interès que l’editorial)

Aleix Gaus
Aleix Gaus
06.07.2022  ·  12:24

Volen donar una imatge de centrisme moderat i fan pena
Rossel és més de lo mateix que Valls volen en un espai sideral per ofegar Maragall aquesta jugada ja la hem viscut

Victor Serra
Victor Serra
06.07.2022  ·  13:16

Aquests de l’Upper Diagonal tenen un departament de sel.lecció de personal que més val que s’ho faci mirar. Inclús potser supera el seu nivell de mediocritat habitual.

Joan Parera
Joan Parera
06.07.2022  ·  13:28

Si us plau, que algú avisi a en Joan Laporta que en Rossell pensa utilitzar la “relació especial” que segons ell té amb en Jan, per blanquejar la seva penosa imatge.

Salvador Molins
Salvador Molins
06.07.2022  ·  15:03

Barcelona, capital del futur Estat català

(Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 2 de maig de 2007)

Senyores, senyors,

L’escriptor i periodista de La Vanguardia Lluís Permanyer va publicar l’any 1993 un llibre recopilatori que es diu Cites i testimonis sobre Barcelona i que un subtítol prou explícit: “La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys”. La veritat és que la seva lectura és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle xvi, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinc-centes cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatgística de la nostra ciutat, sinó que parlen de la gent, parlen dels barcelonins, en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinc-centes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Pròsper Mérimée, que en una carta datada el 1803 li escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que “Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu per Barcelona”, fins a un dels pares de la literatura castellana, Francisco de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un “aborto monstruoso de la política”. Jo, la veritat, no sé que hagués escrit aquest home si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.

Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre és perquè tinguem sempre ben present que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de fet tot intentant saber interpretar els barcelonins. Perquè la política és també, i fonamentalment, l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble al qual es vol dirigir. I com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament, a les portes d’unes eleccions municipals on haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcció de la ciutat és un moment oportú per intentar discernir, ni que sigui una mica, l’ànima col·lectiva del nostre cap i casal. Com que això no ho farà cap dels candidats a l’Alcaldia de Barcelona, com a mínim ho farà Catalunya Acció, encara que nosaltres no ens presentem a aquestes eleccions. I no ho faran cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des d’un despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.

Però, anem per parts, i preguntem-nos abans de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins, respecte, naturalment, als altres catalans. En el seu llibre Barcelona, una discussió entranyable Josep Pla afirma:

“Tot en el que els catalans és generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisació i prudència.”

Home, vistes així les coses, des del prisma “planià” pot semblar que la gent de comarques tots siguin uns trabucaires i nosaltres, els barcelonins, una mena de cort versallesca. I francament, per poc coneixement que un tingui del país veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera de fer, diguem-ne, capitalina, i no ens hem d’escandalitzar perquè no en som una excepció, passa a França amb París o a l’Argentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres? De la mateixa manera que dic que en Pla en fa un gra massa a l’hora de diferenciar barcelonins i catalans, hem de reconèixer que afina, aquí potser més, la punteria quan es tracta de definir el tipus capitalí d’aquí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:

“Les grans ciutats segreguen una vivor especial i un sentit de personalitat. Es pensen que només ells tenen sensacions, que monopolitzen la sensibilitat i el pensament, de vegades sembla que només s’entenen entre ells.”

Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensació que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condició capitalina la presenten sempre com un plus afegit al seu legítim sentiment nacional. En canvi, nosaltres, els barcelonins, massa vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecció internacional de la seva ciutat amb un referent nacional que, en definitiva, el que ha fet sempre és maldar per destruir-la. I és aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.

La història ens ha demostrat, i l’inconscient col·lectiu de la ciutat comtal encara ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament s’ha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics, sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament per això, aquell que fou president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat intel·lectualment tant per les dretes com per les esquerres espanyoles, Azaña deia, i això molts de vostès segurament ho sabran, recordava que una llei de la història d’Espanya és la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Així, afirmava textualment a les seves memòries:

“El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.”

Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot d’Aena a l’aeroport del Prat, pel manteniment de la xarxa de rodalies com a trens del Far West o, l’última, pels vídeoreportatges de Telemadrid que presenten Barcelona com si fos la capital del III Reich, on cremem castellanoparlants en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant des de fa gairebé tres-cents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al mínim, és que se’ns ha volgut reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida Barcelona que “convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així, durant tot aquest temps, des del 1714, la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolir-se de ser convertida en una simple “capital de província” o en un simple “solar”, com volia aquell fastigós feixista.

La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecció i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment sóc dels que creu que els miracles es van acabar fa dos mil anys a Galilea, he de dir que si encara podem parlar del cap i casal de Catalunya, como ho fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment, gràcies a l’acció d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital d’una regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres. Perquè aquesta també és una manera de decapitar una nació, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.

Òbviament, dels artífexs d’haver evitat que Barcelona quedés relegada a l’ostracisme en podríem fer una llista molt llarga. Des d’alcaldes com Rius i Taulet o el doctor Bertomeu Robert fins a gegants de l’urbanisme com Ildefons Cerdà. Però em sembla que no exagero i penso no equivocar-me si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.

Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos cap allà a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana per a la nostra ciutat. Així, l’any 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars cròniques de viatges, havia de reconèixer que “l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí”.

Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per l’avinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar la Sagrada Família, “piedra a piedra”. Afortunadament no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè el que no podien era desmantellar el més sublim i espaterrant temple del catolicisme sense haver d’enfrontar-se al Vaticà. Així i tot, durant quaranta anys, l’obra d’Antoni Gaudí va quedar relegada a una mostra més o menys peculiar de l’arquitectura “regional catalana”. En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona, permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Perquè el que no suportava el dictador d’Antoni Gaudí (com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en l’Església catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de l’atrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.

Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua que no fos el català. En són prou conegudes les seves anècdotes al respecte. Des de la seva detenció per part de la policia espanyola per aquest fet quan ja tenia setanta-dos anys (i després que diguin que això de l’independentisme és com l’acne juvenil, que passa amb l’edat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua, encara que al davant tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.

Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem d’oblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barceloní com era Eusebi Güell. Però quina mena de barceloní era el comte de Güell? Era d’aquells que, com en Maragall i els últims alcaldes socialistes que hem tingut, la seva màxima aspiració és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests l’Eusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com a fill de la capital de Catalunya. No tenia cap dubte sobre què i com calia que es projectessin les obres que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les sublims concepcions arquitectòniques d’Antoni Gaudí. Així ho certifica en les seves memòries el pare Miquel d’Esplugues, que era el capellà personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent:

“Aquest parc respon a una massa d’ideals que eren cars en el cor de Güell, en el parc hi ha memorables explosions dels alts ideals catalans, Güell va ordenar l’ús de parc per a l’engrandiment de l’esperit català.”

Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin seguit mínimament els criteris d’un Güell, segurament avui no ens trobaríem amb la creixent sensació d’una capital que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura al mateix nivell de les sevillanes o de la dansa del tam-tam. I com vostès entendran, posats a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions d’aquests dos prohoms artífexs de la dimensió universal que avui té Barcelona que no pas amb les estrambòtiques idees de bomber d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades com les del Fòrum, molta gent de comarques que avui ens acompanya en aquesta sala.

A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres sabem que a través de la gran caixa de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques i els trets més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes d’una certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentir-se representant de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns de vostès, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al “divertimento” que se’ns fa des del nostre consistori i que no amaga res més que l’afany de voler reduir-ho tot a l’infantilisme polític permanent. Una ciutat no és només un seguit de carrers, de places o d’infraestructures, com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica. Sense totes aquestes condicions resulta difícil que els barcelonins mateixos sàpiguen valorar amb precisió la importància que té la capital de Catalunya, i d’aquesta manera també resultarà difícil transmetre a la gent de comarques l’entusiasme i l’orgull pel nostre cap i casal.

Sobre aquesta pobra imatge que sovint donem els barcelonins a la resta de catalans, el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?:

“Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres hem d’actuar com si fóssim uns autèntics pobletans i no ens plau, almenys als reusencs que mai no hem dimitit del Reus, París i Londres.”

Convindran amb mi que en aquests darrers vint anys la situació no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la missió dels barcelonins, i reconeixia, com nosaltres també ho hem fet abans, que si Catalunya encara existeix malgrat els constants intents de genocidi que hem patit és també perquè no han aconseguit imposar-nos la “capital del Imperio” com a focus d’atracció, tot i la quantitat de milions i milions d’euros que s’han invertit per fer de Madrid una ciutat espaterrant. Milions d’euros, tot sigui dit de passada, que surten de les nostres butxaques, per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de tres-cents disset quilòmetres, mentre aquí són una tercera part. Sense parlar del sistema de rodalies de Renfe, on l’increment de la demanda a l’àrea de Barcelona ha estat del 80% des de l’any 1992, però el servei només s’ha incrementat entre un 2 i un 5%. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.

Definitivament, els indicadors econòmics, socials, culturals o històrics de les relacions entre Catalunya i Espanya, o si ho preferim entre Barcelona i Madrid, ens aconsellen d’aturar l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. A allò que coneixem com el catalanisme polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme polític que l’ideal que ha perseguit sempre, és a dir, la convivència harmònica, pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.

Ara, però, afortunadament, són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que només hi ha dos camins per encarar el nostre futur com a poble: la dissolució dins d’Espanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veure-la convertida per sempre més en una vulgar capital de comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella, de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir:

“Tot depèn d’allà dalt. Si cau Barcelona, s’enfonsa tot.”

En definitiva, i ja per anar acabant aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre consciència de quin ha de ser el nostre paper. Podem optar, naturalment, per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O bé podem dir “som-hi!” i recuperar el lideratge que autènticament ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I… tranquils!, perquè avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a l’any 1938. Però sí que, almenys, haurem de ser fidels a un dels millors elogis que s’han fet sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules de Winston Churchill. No podem mai oblidar que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la imminència de la batalla d’Anglaterra, que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model a seguir que el de la nostra capital per mantenir la moral dels seus compatriotes. L’impacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminar-los del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:

“No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona.”

Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat occidental, el nazisme, a través de l’exemple de Barcelona i nosaltres fóssim incapaços de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur Estat català. Perquè desenganyem-nos, només així és com el nostre cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democràcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.

——————————

(Discurs publicat al Llibre
Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

Josep Marrasé
Josep Marrasé
06.07.2022  ·  19:22

En Rosell va anar a la presó per unes imputacions que, sembla ser, no eren veritat. Si aquestes imputacions haguessin tingut com a protagonista el president del Real Madrid, tot i ser veritat, el president d’aquest club no hauria complert ni un dia de presó.
Dit això, prou aclaridor, penso que en Rosell no és tot blat i, si els fets d’absoluta manca d’ètica fossin contemplats com a delictes, en Rosell hauria d’haver sigut sentenciat com a culpable de gran immoralitat. Si, perquè, la manera com va deixar la presidència del Barça és l’evidència, molt clara que només l’interessava passar a la història com un dels presidents d’aquest club. I, un cop va percebre, molt murri, que el club entrava en una fase de grans problemes i de difícil solució, va acomiadar-se deixant la nota de: “ja us ho fareu, jo me’n vaig per la porta gran, rucs més que rucs!”
I, ara, té la barra de presentar-se com a candidat a batlle de Barcelona. Amb quin curriculum? Viure per veure!!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes