Trencada la joguina Valls, a veure si ara passa Rosell

  • A les anteriors eleccions bona part d’aquest personal orfe de referències i enyoradís dels ‘happy’ vuitanta va jugar fort per Manuel Valls. Ara sembla que toca Rosell

Vicent Partal
05.07.2022 - 21:40
Actualització: 05.07.2022 - 21:54
VilaWeb

Sandro Rosell, l’ex-president del Barça va fer ahir un passet més en la direcció de presentar-se com a candidat a la batllia de Barcelona. Sense concretar encara si s’hi presentarà o no, va acceptar en públic que en tenia ganes.

Entenguem-nos: la gent com ell no té ganes de fer una cosa i es posa a fer-la. Més aviat és al revés. Més aviat hi ha gent neguitosa amb la manera com va, en aquest cas, la ciutat i amb diners gastadors que cerca la manera d’influir, òrfena d’una referència política.

Temps endarrere, per a la gent d’ordre de Barcelona, CiU i el PSC eren dues garanties que tiraria endavant una certa manera d’entendre la ciutat que ells compartien a grans trets i que, lògicament, els interessava també del punt de vista personal i de negoci. No hi ha res de dolent, en això. El problema arriba quan CiU ja no existeix –i Junts s’allunya del que representava– i el PSC és una caricatura d’allò que havia estat: per vots, però sobretot per classe i estil, per la manera de mirar-se les coses.

I ací és on aquestes elits es posen nervioses i apareixen les idees, si m’ho permeteu, de bomber. Com ara aquesta de portar Sandro Rosell, acomboiat per les associacions de sempre i pels vells mitjans que sembla que no han escarmentat, fins a la casa gran.

La inexistència d’una dreta catalana moderada, moderadíssima, és veritat que obre un forat polític gros, en teoria. Junts, en la seua evolució política, no vol omplir aquest forat, tot i que la batalla interna encara és oberta. I el PP i Vox, simplement, són uns marcians. D’ací ve la proposta d’empescar-se la nova dreta catalana, que siga autonomista i molt formaleta, allunyada de l’eclosió independentista popular, amiga dels negocis i gestora professional. I per això Rosell, quan obre la boca, insisteix una vegada i una altra en l’apoliticisme i la gestió –cosa que, diguem-ho tot, no deixa de ser curiosa en veient com van deixar ell i els seus successors i amics el FC Barcelona.

A les eleccions anteriors bona part d’aquest personal orfe de referències i enyoradís dels happy vuitanta va jugar fort a favor de Manuel Valls –i ja deveu recordar quanta literatura napoleònica van arribar a gastar algunes de les plomes de més renom de can Godó. He de suposar que no eren conscients que Valls només havia vingut pel negoci personal i que era evident que els deixaria a l’estacada així que pogués.

Ara sembla que els mateixos culs inquiets ho volen tornar a provar, però amb Rosell. Si a ells els fa il·lusió, què voleu que us diga, però de fora estant m’ho mire amb un escepticisme monumental, molt més que el que em causava Valls i tot.

Barcelona en aquest moment és un desastre de ciutat, decadent i sense rumb ni govern. Incognoscible. Però alhora el peix sembla molt venut i tot fa pensar que és cosa de tres: els comuns, Esquerra i el PSC. Amb Junts, la CUP i el PP en perill directe de no arribar ni a entrar-hi –no s’entén que Junts, després de la renúncia d’Elsa Artadi, encara no haja decidit qui fa candidat– i amb la incògnita de Vox.

En aquest context, i comptant per tant que els tres primers partits seran d’això que en diuen d’esquerres, no s’entén què hi podria aportar Rosell si hi entràs, perquè si obté res és evident que no farà majoria amb ningú. Llevat, és clar, que els padrins compten que la tasca de Rosell, suposant que entre al consistori, siga fer un Valls i ajudar a investir Colau o Collboni en cas que els guanye Maragall i calga tornar a furtar-li la batllia.

I això no deixa de ser sorprenent –no es veu cada dia la dreta votant el qui ells mateixos qualificarien d’extrema esquerra. I significatiu –allò que calga amb la condició d’impedir que Barcelona torne a tenir un batlle independentista; de moment, només ha tingut contemporàniament Xavier Trias.

PS. Als qui encara prediquen i es creuen el romanço –romanço a Catalunya i en el moment actual– del dreta-esquerra, aquest cas, la persistència d’aquesta maniobra interclassista del todoporlapatria, hauria de ser un objecte ineludible d’estudi i reflexió. Si fossen capaços de pensar per ells sols, és clar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any