Transsexualitat, una etiqueta per diferents identitats

  • Les persones transsexuals trenquen amb la divisió home-dona segons la qual la societat ens ha etiquetat fins ara.

VilaWeb
Júlia Sánchez Mireia Moles
08.03.2016 - 13:35
Actualització: 09.03.2016 - 07:48

‘Quan va néixer el meu germà, jo tenia tres anys, i li vaig preguntar a la meva mare perquè ell tenia penis i jo no. Després li vaig dir que quan fos gran me’n posaria un’, recorda en Max Gayà, ja a la seva vintena, com a primera reivindicació del seu autèntic gènere. Des de petits prenem consciència de la nostra identitat i ens expressem acord amb aquesta. També és en cas d’en Dani, en fill d’en David Tello de Chrysallis, associació de famílies de menors transsexuals. Ell explica com al seu nen ‘li encantava disfressar-se de superheroi perquè era com ell se sentia còmode, i em deia ‘sóc un nen, sóc fort”.

En aquest sentit la Paula Huercano, de 18 anys, explica com ‘quan tenia 8 o 9 anys li agafava el maquillatge a la meva mare’. Les persones transsexuals trenquen amb la divisió home-dona segons la qual la societat ens ha etiquetat fins ara. Des de sempre s’ha donat per fet que les nenes anaven de rosa i els nens de blau. Que les nenes tenien vulva i els nens penis. Tots tallats amb un mateix patró i unes característiques comuns. Però moltes vegades els transsexuals també han estat englobats dins d’una mateixa etiqueta, persones que rebutjaven el seu cos i farien tot el possible per invertir-lo.

La realitat és que hi ha tants tipus de transsexuals com persones. I com explica el sociòleg i antropòleg Jordi Mas, ‘hi ha persones que busquen la màxima transformació corporal, en canvi n’hi ha d’altres que amb una mica de canvis amb hormones ja es senten a gust o que directament, acaben acceptant el seu cos’.

Aquí teniu el testimoni d’una parella de nois transsexuals, en Noah Torralba i en Mike Oporto:

Tot i els avenços que s’han fet a nivell social, la realitat és que la transsexualitat segueix apareixent dins de les classificacions de transtorns mentals més importants que hi ha a nivell mundial. Aquestes són el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals) de l’Associació Americana de Psiquiatria i la classificació internacional de malalties de la OMS, l’Organització Mundial de la Salut. I de fet, ‘en el DSM4 – manual de l’any 2000 – la transsexualitat estava en el mateix apartat que la pederàstia’, recalca Jordi Mas.

A l’edició actual del DSM no es tipifica directament com a transtorn mental, però sí que apareix com a disfòria de gènere, és a dir, una situació d’insatisfacció molt greu amb un mateix. Això fa que, com diu Jordi Mas, es patologitzi ‘el símptoma principal de la transsexualitat, que ells creuen que és el malestar’. Com també la Paula Huercano reivindica: ‘La transsexualitat no és una malaltia mental, simplement el teu gènere mental no és concorde amb el gènere que t’han assignat al néixer’.

La transsexualitat va ser recollida a la tercera edició del DSM, l’any 1980, en part també per pressions de professionals i persones transsexuals. Això els hi va servir perquè organitzacions públiques de determinats països, com algunes comunitats autònomes de l’estat espanyol, o asseguradores privades d’altres llocs com els Estats Units, financessin la teràpia de modificació corporal.

Actualment, que segueixi apareixent en aquests manuals de transtorns mentals és també una estratègia en països sense recolzament institucional de la transsexualitat, ja que així tenen una base argumentativa per rebre finançament del tractament. Malgrat tot, la opinió general és demanar que es classifiqui la transsexualitat sense que sigui una patologia, com en el cas de l’embaràs, que ‘no és una malaltia però està estipulat que qualsevol estat del benestar asseguri les necessitats d’aquestes persones’, explica Jordi Mas.

Si voleu saber la situació de la legislació pel que fa a la transsexualitat arreu del món, consulteu aquest mapa. Els països no inclosos no tenen  normativa coneguda.

A l’estat espanyol, cada comunitat autònoma decideix si financia o no la teràpia de modificació corporal. A Catalunya es fa des de l’any 2008, i s’ha creat l’anomenada Unitat d’Identitat de Gènere, com a altres llocs de l’estat. En aquesta unitat, si vols accedir a un tractament has de passar per un procés de diagnòstic. La Paula Huercano opina que ‘no crec que una persona externa t’hagi de dir a tu si ets transsexual o no, ja que moltes vegades has d’estar dins dels motlles de masculinitat o feminitat per a que t’ho aprovin’.

Davant la necessitat de passar un diagnòstic psicològic que et consideri ‘apte’ per ser transsexual, entra en joc la figura del menor. Com diu David Tello de Chrysallis: ‘Els nostres fills han d’anar a una unitat de salut mental per tal de que se’ls diagnostiqui disfòria de gènere’. La necessitat de passar per aquests tràmits pot ocasionar un problema d’autoestima al menor, que des que té ús de raó s’identifica amb el seu gènere sentit.

Les criatures transsexuals acostumen a mostrar comportaments que són detectables tant pels pares i mares, com pel seu entorn. David Tello recomana que ‘els pares juguin molt amb els fills o filles per tal d’ajudar-los en el procés en cas de ser necessari’, ja que és a través del joc que moltes vegades manifesten els seus sentiments reals i se’ls pot conèixer millor.

Però a part d’això, els nens i nenes transsexuals també viuen situacions més decisives. David Tello explica el cas del seu fill, que no anava mai al lavabo del col·legi, ‘això li provocava grans mals de panxa i els metges no li diagnosticavem cap problema de salut’. En Max Gayà també recorda: ‘Quan tenia 5 o 6 anys a parvulari vaig voler utilitzar l’urinari de la paret dels banys’.

A partir de la presa de conciència de la pròpia identitat de les persones transsexuals comença una lluita, per així desmentir la premissa de que som homes o dones segons els nostres genitals. David Tello, explica que el seu fill els hi va demanar que l’ajudessin, ‘que ell era un nen i que els metges estaven equivocats. Volia que li diguéssim Dani i ho diguéssim a tothom’. Per en Max Gayà la reivindicació va venir ‘fa aproximadament 4 anys, mirant vídeos de Youtube. Així vaig entendre el que em passava. Des d’aquell moment li vaig dir a la meva parella que em sentia un home i vaig començar a fer la transició’.

Un cop passada la fase inicial d’acceptació, els transsexuals comencen a passar un procés burocràtic, i si ho desitgen, també físic. Per saber-ne més, consulteu el vídeo adjuntat a continuació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any