És una de les citacions més conegudes de Joan Fuster, i més utilitzades. Amb aquella capacitat que el pensador de Sueca tenia per a sintetitzar en aforisme pensaments complexos, incisius, necessaris, ens va deixar dit, com un avís, que ‘Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres’.

Hi ha hagut un temps en què, fent surf sobre l’onada de la preciosa presa de consciència del poder que té la gent quan s’ajunta i es fa poble, els partits s’han anat vestint d’això que han anomenat ‘nova política’: han fet discursos per ‘acostar-se a la base’, han provat la paritat a les llistes i ‘processos participatius’ per pintar els seus programes electorals, han tirat endavant primàries per a escollir els seus candidats electorals, etcètera. Justament perquè la realitat els havia desbordats, perquè s’havien trobat superats per la gent, s’hi van adaptar i modelar. I no tan sols superficialment: es fa difícil d’afirmar que res sigui irreversible (llevat de la mort, ai, què ho és?), però no hauríem de menystenir els canvis que ja hi ha hagut i que, de fet i en general, ens han deixat uns partits força diferents dels de fa deu anys.

N’hi ha més, és clar, però cada vegada que penso en desbordament polític em ve al cap una imatge de Barcelona, l’any 2010. Ho recordeu? Sembla que hagin passat mil anys, però no: ni una dècada, encara. Va ser en aquella manifestació que, de tanta, tantíssima, tantissimíssima gent que hi havia, no va poder avançar ni un pam. Que, de fet, va, literalment, desbordar i superar la capçalera institucional. Que va deixar els polítics fent uns ulls com unes taronges sense, potser, acabar d’entendre el què.

Va ser el 10 de juliol, sí. L’estat espanyol havia escapçat barroerament l’estatut que s’havia votat i Òmnium Cultural va convocar una manifestació de protesta amb el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’. El president Montilla va dir que hi volia anar però que sense lema, que darrere una senyera i prou. Hi va haver polèmica. Òmnium no va afluixar. A darrera hora van pactar: una senyera, els polítics, la pancarta amb el lema previst. I la realitat, la gent, el poble, ho va desbordar tot, tant, que va demostrar fins a quin punt era lluny de tot aquell intent de canviar o reduir o esborrar directament el lema de la pancarta. I la gent va passar pel costat, pel davant d’aquells polítics esmaperduts. I cridava independència.

Ara seria agosarat parlar de regressió, i potser també inexacte. Però sembla ben bé que els partits tornin a tenir marge, que ja no sentin, diguem-ne, aquella premsa que van notar el 10 de juliol. I que es recuperin algunes velles pràctiques. Perquè sense contrapès, sense pressió externa, els partits tenen, per definició, tendències conservadores (autoconservadores) i propensió a moure’s en claus internes, particularistes, autoreferencials.

No és tret exclusiu de cap sigla, i no en faré la llista exhaustiva. Són només dos exemples recents que sonen a recuperació de tics passats: a Podem acaben d’executar un pacte de despatx per escollir candidat a les autonòmiques per al País Valencià (dues famílies que tallen el pas a la tercera: res de nou a l’oest en la vella política partidista) i a ERC han passat per alt tranquil·lament les primàries de fa uns mesos per a les municipals de Barcelona i han canviat a dit el candidat que n’havia sortit.

Algú ha comentat que s’esvaeix l’onada de canvi propiciada en els temps del 15-M, l’onada de canvi de fons sobre la qual, al nostre país, cavalca l’independentisme, i que ha desbordat partits i institucions, i que els ha fet avançar tot seguint el camí que marcava la societat. No ho tinc gens clar, que s’esvaeixi. Potser només és que els partits i les seves velles pràctiques senten com s’afluixa la pressió al seu voltant i intenten reprendre el control. Al capdavall, que la vella política es resisteixi a desaparèixer és lògic des del seu punt de vista. Del d’ella, vull dir. Del de la vella política despatxesca i immobilista. Sobta més que aquests intents de retorn a les velles maneres i als vells fons que representen no hagin tingut gran contestació.

Ben mirat, què fa que els temps que vivim siguin d’una manera o d’una altra, que avancin o s’estanquin o tornin enrere? La consciència de la gent, de la societat, del poble, digueu-ne com vulgueu. La consciència organitzada. El pes que tingui el moviment associatiu. I aquesta capacitat de desbordament positiu que ens ha fet avançar en tants camps. I que ha de fer que no es perdin les coses que ja s’han aconseguit. I que es continuï.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb