Tot allò que no volem canviar

Va ser, i ho continua sent, una dels escriptors més intel·ligents del segle XX. Tant a l’hora de les novel·les com a l’hora d’intervenir públicament en els dilemes, canviants a tot drap, de la vida col·lectiva al llarg d’aquella confusa i temible centúria. No es deixava encasellar per ningú, ni pel feminisme dels seixanta i setanta que la convertia en reina en publicar El quadern daurat el 1962. Res, Doris Lessing cantava les quaranta sempre que ho considerava convenient. Als comunistes del seu temps que feien els ulls grossos amb tantes coses, a les feministes que evitaven el contacte amb els homes, al mercat editorial que anava en una direcció que no permetia als autors sortir-se de la casella (va publicar dues novel·les amb pseudònim per demostrar-ho), als horrors quotidians.

Tossuda i decidida, vivint amb austeritat a Londres, anava fent. I així li van caure tants premis, entre els quals, el Catalunya del 1999 i el Nobel de literatura el 2007. Tampoc aleshores es va deixar etiquetar. No crec que li fes del tot gràcia l’argument suec sobre “la seva èpica narrativa de l’experiència femenina”, perquè la Lessing escriu com a dona, en efecte, però no sols de les dones ni sols per a les dones. Sí que fou encertat dir que aquesta èpica narrativa “ha sotmès a examen, amb escepticisme, passió i poder visionari, una civilització desunida”. Desunió entre homes i dones, volien dir els del Nobel. Entesos, sí, però, i això és igual de valuós, a Lessing li importa de manera sostinguda la desunió entre tot allò que la humanitat arriba a saber dels pitjors aspectes d’ella mateixa i allò que (no) fa per canviar: saber i no fer res. Progressar en el coneixement i no fer-lo servir. És el tema de Les presons on triem viure.

Publicat ara fa dos anys (Edicions 62, traducció d’Alba Dedeu), no hauria de passar desapercebut. Llegim-lo abans no desaparegui de les lleixes de les llibreries i dels magatzems editorials. Amb prosa clara i argumentativa, en la millor tradició de Virginia Woolf, Lessing aborda uns quants aspectes d’allò que ens evita pensar.

Són cinc conferències impartides el 1985 sota els auspicis de la radiotelevisió canadenca. “Si poséssim en pràctica tot el que sabem… Però el problema és aquest. Penso que, quan la gent recordi la nostra època, es quedarà parada amb una cosa més que amb cap altra. I és el fet que, tot i que avui dia sens dubte sabem més sobre nosaltres mateixos del que se sabia en el passat, s’ha posat en pràctica una part ben minsa d’aquests coneixements” (p. 15). Escrit fa quaranta anys, quatre dècades. Llegit ara fa encara més efecte, el llibre. És el factor visionari Lessing.

Va viure gairebé cent anys, entre 1919 i 2013. Què en devia pensar, els últims anys i en el nou segle, de tot això que escriu aquí, que anticipa les xarxes socials i el seu cafarnaüm, i que desmunta creences com que només en temps dels nazis els executors del mal se n’amagaven dient que “seguíem instruccions”? L’experiment Milgram, conegut des del 1963, després del judici al responsable màxim dels camps d’extermini nazis, Adolf Eichmann, ens recorda Lessing, confirma que aquesta actitud formarà part de la naturalesa humana fins que no sigui rectificada en les criatures de bon començament.

Escrit abans de la caiguda del Mur de Berlín i de la desfeta del món soviètic, Lessing afronta qüestions essencials avui com aleshores, però és avui que vivim. Una es queda admirada de l’ampla paleta de l’escriptora que observa i analitza un món que estima i li fa paüra. Les presons on triem viure, i d’aquí el títol, són les que no fem res per enderrocar. Que la natura humana és així i no pot canviar és el mantra, quan la natura humana no fa més que ser modelada, al ritme de les tecnologies que, ja en els vuitanta, Lessing advertia que “noves i aterridores, estan vinculades a informació psicològica nova” (p.60). No n’hi ha prou amb pensar, que per descomptat és el que cal fer per tal d’observar bé el món i els seus canvis. Després de pensar, cal corregir tot allò que fem malament des de temps immemorials o des de fa poc: “Crec que és justament perquè les coses són tan esfereïdores que ens quedem com hipnotitzats i no advertim forces igualment poderoses en sentit contrari, les forces de la raó, el seny i la civilització.” És el convit de Doris Lessing a afonar les presons on hem triat viure. Fa quaranta anys i encara ara.