Anys enrere, vaig publicar un article comentant un llibre d’Isaiah Berlin, titulat L’eriçó i la guineu, que és un assaig sobre la visió històrica de Lev Tolstoi. Berlin dividia artistes i filòsofs en ‘eriçons’ i ‘guineus’. Els eriçons serien gent sorruda, amb una visió central que dóna sentit a tot el que són i manifesten: Plató, Lucreci, Dante, Pascal, Hegel, Dostoievski, Nietzsche, Ibsen, Proust; les guineus perseguirien molts objectius inconnexos i contradictoris, lligats només pels fets i mancats de principis morals o estètics: Aristòtil, Heròdot, Montaigne, Erasme, Molière, Goethe, Puixkin, Balzac, Joyce. (Tema interessant per a parlar de Pla i Rodoreda, Llull i Verdaguer.)

El problema comença quan un creador-guineu, com Tolstoi, vol ser un creador-eriçó per conviccions teòriques, fet que crea una lluita entre el seu talent natural i les seves opinions, una lluita entre la realitat de la vida moral –il·lusòriament real– i les lleis que ho governen tot –realment inaccessibles. (I qui digui que pot arribar a conèixer aquestes lleis, sigui un científic, un historiador, o un filòsof, seria un impostor.) Però també n’hi ha, com recordava W. H. Auden, que, com que no la troben en la vida, voldrien imposar una fèrria unitat al seu art (Henry James en seria un exemple; Carles Riba, un altre; amb els dos escenaris de Primera història d’Esther, Espriu se’n va per la tangent.) En les conductes humanes, segons Berlin, hi trobaríem una barreja de formes concretes i diverses de vida (guineus), les quals hem volgut dotar d’uns sistemes unificadors abstractes (eriçons) a través de la ciència i la cultura. Una tasca inútil, segons Tolstoi, perquè el problema de la dinàmica històrica és el del poder d’uns homes sobre uns altres. Però, què és poder?, com s’adquireix?, es pot transferir?, es tracta només de la força física o, també, de la força moral?

Els estats moderns (eriçons) van aparèixer per recloure i domesticar tota mena de guineus –pobles, institucions, llengües, grups socials, tradicions, símbols…– escampades per distints territoris, imposant-los una fèrria unitat en defensa, pretesament, del bé comú i per harmonitzar els interessos particulars. (Lligat a aquest disseny, sempre hi treu el cap Maquiavel, que, tanmateix, sentia entusiasme per una nació guerrera que gaudia, segons ell, d’una llibertat completa, juntament amb la puresa i la modèstia dels costums: els suïssos.)

No cal dir que, en el context ibèric, l’estat espanyol (‘unidad de destino en lo universal’) ha estat, i vol continuar sent, l’eriçó coactivament unificador de les guineus del territori sota el seu domini. I, què hi ha de Catalunya? La seva condició de guineu tràgica l’estaria forçant a esdevenir estat-eriçó? A la Catalunya d’aquests anys, podríem aplicar-li unes altres baules de la cadena simbòlica: entre el 2015 i el 2017, per moments, ha estat una decidida i ferma avantguardista, amb tendència a creure’s la Reina del Cel, com tantes Alícies en el país de les meravelles; però, del 2017 ençà, sembla una dèbil i mesquina Mabel, espantada, com una intel·lectual qualsevol, en descobrir que la vida no és bonica ni amable ni dolça, cosa que li fa adoptar, públicament, actituds pretesament ‘realistes’, pròpies de país acollonit de rereguarda. En la baula del 2015-2017, Catalunya semblava disposada a batre el rècord dels 100 metres llisos en la construcció d’un estat propi, sense plantejar, però, la manera concreta d’aconseguir el premi i, encara menys, què en faria, del guardó, si l’aconseguia; en la baula d’ençà del 2017, n’hi ha que pretenen d’entrenar-se per a una marató (sense substituir els atletes ni els jutges, amb un circuit fantasma, i una meta desconeguda), que hauria de convocar qui es troba còmode al seu lloc dominador i no en necessita cap més, de cursa. En resum, som davant de dos fracassos en l’autoconeixement: el fracàs dels que estan convençuts de la certesa de la seva raó moral, però sense respondre als interrogants de Tolstoi sobre el poder, i els que s’avenen a pensar el que pensin els altres, bo i deixant el poder a les mans dels que ja el detenen i el volen continuar detenint. Ara ens podríem distreure amb una nova distinció entre arcàdics –un passat harmònic, on cadascú feia el que volia– i utòpics –un futur ideal, on cadascú haurà de fer el que li pertoca–; o entre mercurials –en perpetu estat de desfilada festiva– i apol·linis –criatures de l’autoritari fabricant de lleis–, però els temps no estan per a murgues. Si no se sintetitzen velocitat i resistència, agilitat i organització, imaginació i autoritat, Catalunya ho té magre. Tot plegat per dues febleses, que hauríem de discutir en pròxims articles: la d’una massa de gent que no pensava en la possibilitat de descompondre l’estat opressor, quan ho tenia a tocar, per por de no saber-ne construir, ella mateixa, un altre (qüestió de consciència de classe social); i, consegüentment, la impossibilitat que els poders internacionals considerin seriosament la possibilitat d’ajudar a fer un nou estat qui no sap si el voldria fer (qüestió de consciència de classe dirigent).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb