Toni Albà: ‘Si posen en qüestió la meva llibertat d’expressió, no declararé’

La brigada d’informació de la policia espanyola a Barcelona va denunciar l’actor Toni Albà, el mes de novembre passat, per haver publicat uns piulets a Twitter que considera que van adreçats contra la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela. Arran de la denúncia, a la qual Albà no ha pogut accedir i que ha conegut a través de periodistes, el jutjat d’instrucció número 5 de Vilanova i la Geltrú l’ha citat a declarar dimarts.

—Hi ha una certa confusió sobre què haureu de declarar dimarts. Segons algunes informacions, és per uns piulets que vàreu fer adreçats a la jutgessa Carmen Lamela, i segons un altres, pel contrapregó de l’any passat per les festes de la Mercè.
—Començo pel principi. La meva parella em va dir que havia arribat una carta que m’informava que havia d’anar al jutjat a buscar una citació per injúries. Quan hi vaig arribar, vaig demanar al funcionari per què era la citació, i em va dir que no em lliurarien el dossier fins el dia 30, el dia que haig de declarar. Llavors em va fer passar a un despatx i va fullejar el dossier davant meu. Era un dossier de la policia espanyola. Per tant, ja sé qui ha posat la denúncia. Em va dir que era per injúries però que no me’n podia donar més detalls. Però mentre fullejava l’informe vaig guipar dues fotografies meves: una, vestit de Felipe VI, i una altra de rei Juan Carlos. Per això vaig pensar que devia ser una denúncia per un delicte d’injúries a la corona. Quan vaig sortir a fora, hi havia un desplegament de periodistes que feia guàrdia pel cas de l’assassinat del guàrdia urbà a mans de dos companys seus. Quan em van veure, em van abordar i els vaig explicar que havia lligat caps i que segurament la citació era per un delicte d’injúries a la corona.

—I no ho és?
—No. L’endemà vaig començar a rebre moltes trucades de mitjans interessant-se pel que m’havia passat. I em van fer preguntes sobre un delicte d’injúries a Carmen Lamela. I aquí vaig dir: Ep! D’això, jo no en sabia res. Em van explicar que la citació era per injúries fetes del dia 3 d’octubre al 21, en una sèrie de comentaris a Twitter. I ells ho sabien perquè havien tingut accés a la interlocutòria, tot i que jo ni tan sols hi havia tingut accés! És trist, no?

—Llavors ja sabeu que haureu de declarar per aquells piulets (vegeu-los ací).
—Exacte. Oficialment jo encara no ho sé, però els companys de premsa em van passar el que tenien i jo ho vaig donar tot al meu advocat.

—Ja sabeu si declarareu?
—Com que això encara és la fase d’instrucció, sí que declararé i respondré a les preguntes del jutge o la jutgessa, i del meu advocat. Del fiscal no. Quan arribi l’hora del judici oral ja veurem què farem i com em defenso. És clar, si posen en qüestió la meva llibertat d’expressió, no declararé.

—No ho faríeu?
—No, diré que de cap de les maneres. I hauran de demostrar que en els piulets jo em refereixo a aquesta jutgessa, perquè, és clar, si llegeixen els piulets pot ser que parli de qualsevol jutgessa.

La vaca lame la hierba.
El perro lame la mano.
Rivera le lame a Mariano.
Y la jueza lame la mierda.

— TONI ALBÀ ||*||🎗 (@tonialba) October 19, 2017

—‘La vaca lame la hierba. El perro lame la mano. Rivera le lame a Mariano. Y la jueza lame la mierda’, dèieu.
—Vés a saber de quina jutgessa o de quin personatge de ficció parla el piulet. Si hi ha deficiència en la comprensió lectora per part d’algú, no sé pas de qui pot ser. Però els texts s’han de llegir bé.

"Le gusta tanto la mierda a Carmen, que Carmen lame la mierda a gusto. Y le dice su madre: lámela…lame la mierda y te quedarás a gusto!"

— TONI ALBÀ ||*||🎗 (@tonialba) October 16, 2017

—O aquest altre: ‘Le gusta tanto la mierda a Carmen, que Carmen lame la mierda a gusto. Y le dice su madre: lámela…lame la mierda y te quedarás a gusto!’
—És clar, no sé de qui parla. Que em facin una llista amb tot el que es pot dir i tot el que no. Perquè si no els presentaré el diccionari. Allà hi són totes, les paraules. Que les combinin totes i tot el que jo penso de la Carmen o sobre el que vulguin, serà al diccionari de la RAE. És la llibertat d’expressió. Quan explico a companys de professió francesos i anglesos això que em passa , al·lucinen. Ni a Turquia. Bé, a Turquia, sí.

—Tot això ens porta a preguntar-nos quin és el límit de l’humor.
—Jo no puc posar límit a l’humor. De la mateixa manera que puc dir el que sigui, sobre qui sigui, no nego a aquesta persona que em faci exactament el mateix a mi. Ans al contrari. Els animo que ho facin. Fem humor i, per tant, no hi pot haver límit. Una altra cosa és que després agradi o no agradi això que fas, o que sigui de bon gust o no, segons la persona que ho analitza.

—Suposo que aquí és on entra la subjectivitat?
—Woody Allen diu que l’humor és tragèdia més temps. I és cert. No podem riure’ns d’una tragèdia recent i que ens hagi tocat de ben a prop. Has de deixar passar temps i posar-hi espai. Hi ha un sentit comú de la situació, un seny, que sempre s’ha d’imposar. Però això que us dic, uns altres humoristes ho rebatrien.

—És clar, jo puc considerar que no es pot fer broma d’un discapacitat intel·lectual. Per això, en segons quins casos, potser sí que és bo posar barreres.
—És clar. Pots riure’t d’un avi venerable que va en cadira de rodes?

—Personalment, no.
—Jo també penso que no. Però, podíem riure d’en Pinochet quan anava amb cadira de rodes? Podia ser un avi venerable, però era un dictador cabró. Ens en podem riure? Doncs sí. Per això us dic que el seny també hi fa el seu paper. Però, en principi, jo crec que l’humor és humor, i pretén fer-nos riure. I fer riure és molt sa. I, en el moment que posem límits a l’humor, comencem a plantar la llavors del tabú. És a dir, t’estàs marcant una frontera que diu de què es pot riure i de què no. Quan faig un monòleg davant una platea de 500 persones, segur que dic coses que fereixen algú. És inevitable. Ara faig un espectacle que es diu Brots i s’ambienta en un funeral. Fa poc una dona em va dir que dos dies abans havia enterrat el seu pare i s’havia fet un fart de riure, però segurament hi haurà persones a qui els haurà afectat molt. Per què? Per les raons que siguin. No pots estar preguntant-te tot el dia si afectaràs algú. Jo faig humor, i l’únic problema és que la gent ve a veure’m. Només sóc un bufó.

—El contrapregó de fa un any tampoc no va ser ben rebut per molta gent.
—Sí, però si la gent veiés el pregó de Vilanova i la Geltrú durant el carnaval… Són demolidors. I a Dames i Vells de Tarragona, és impressionant perquè amb noms i cognoms es diu que el bisbe de Tarragona agafa un nen i… I no passa res. Quan vaig arribar a Vilanova després del contrapregó de Barcelona, un home em va dir que havia estat molt light. No ho sé, crec que hi ha gent que té la pell molt fina.

—Vàreu denunciar que el restaurant que regenteu amb les vostres germanes havia estat víctima d’una campanya de difamació. Què va passar?
—Personalment, he denunciat amenaces de mort. Així m’ho van aconsellar i ho vaig fer. Un senyor em va enviar per Twitter una foto d’ell, amb una pistola i una bala, i deia que anirien per mi. I l’advocat em va dir que ho havia de denunciar immediatament. Sobre la campanya de difamació, ens va passar una cosa similar a l’Ada Parellada. Es van publicar comentaris falsos, com que hi havia rates al restaurant o que els cambrers recollien el menjar de terra i el tornaven a posar al plat. Però l’efecte ha estat tot el contrari. El restaurant és ple i la gent en gaudeix molt.

—Hi haurà investidura?
—Sí. Jo ho espero amb candeletes. És que el mandat del poble va a missa i crec que n’hi ha d’haver.

—Telemàtica o presencial?
—Ara em fots. Però jo espero que sigui presencial. Seria la derrota d’aquest estat malalt, perquè ja agonitza. El món s’ha escandalitzat amb això que ha passat a Catalunya i, precisament, si l’exili ha servit per a res, és per a fer-ho a conèixer. Només de veure a Davos el rei espanyol fent de primer ministre i parlant de Catalunya és al·lucinant. I amb el desplegament de personalitats espanyoles que han fet. Al final fan més propaganda ells que no nosaltres. I diuen que és una democràcia. Quan tu vas dient que ets ‘una, grande i libre’, segurament no ets una, cada vegada ets més petita i de lliure, res. És semblant a això que els ha passat a França. La igualtat, la llibertat i la fraternitat cada vegada s’han reduït més. Llavors, en nom de la república es defensa tot. Mireu, tinc l’estelada al balcó i és un drap sense color. Tinc moltes ganes de fotre-la al calaix i només treure-la una vegada l’any, com fan tots els països del món.