The Barcelonian, la revista que no existeix en una ciutat ben real

  • L'any electoral en què Barcelona decidirà qui serà el nou batlle també té representacions culturals · De les portades d'una revista inexistent a la realitat d'un teatre en perill

VilaWeb
Joan Safont Plumed
12.01.2023 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Barcelona serà la mare de totes les batalles electorals d’aquest nou cicle polític. De fet, ho és d’ençà de fa gairebé vint anys, quan el Fòrum de les Cultures i les ballarugues de Joan Clos van donar per amortitzat el model maragallià de Barcelona. Després van venir l’esfondrament del Carmel, el fiasco del referèndum de la Diagonal, la turistització massiva –amb aquelles fotografies d’hostatjats a la Barceloneta beguts i de pèl en pèl–, la bombolla immobiliària i la proliferació d’apartaments turístics… Un desgavell que va impulsar la victòria dels comuns de l’activista Ada Colau després del mandat de Xavier Trias –que es va voler fer caure per fer trontollar el procés independentista incipient amb informació falsa. Amb la sensació que els comuns han topat de cara amb la realitat, i que el PSC de Jaume Collboni pot fer veure que no era al govern aquests darrers quatre anys, mentre el retornat Trias emergeix com l’anti-Colau i Ernest Maragall encara està perplex per haver-se quedat fora de la batllia per culpa dels vots de Manuel Valls, la lluita per governar la ciutat serà aferrissada.

Entretant, el barceloní, eternament enfadat amb la seva ciutat –ara la troba bruta, ara la troba lletja, ara la troba insegura, ara la troba plena de cotxes o amb massa superilles…–, incrèdul quan alguns l’estimen, alhora és capaç de defensar-la amb deliri quan uns altres l’ataquen. També és capaç, fins i tot, d’inventar-se una revista que no existeix per parlar d’una ciutat que és molt més que una il·lusió. Un estat mental, una manera de viure, com recorda la directora del CCCB Judit Carrera que la descrivia un periodista de The Washington Post en el pròleg de The Barcelonian, el llibre que recull les cent dues cobertes d’aquesta revista inexistent que vol homenatjar les cèlebres portades de The New Yorker. Unes cobertes que es van publicar durant el 2020 i el 2021 i que acaben d’editar l’ajuntament i la Factoria Cultural Martínez.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Una determinada imatge de Barcelona

Una revista que només té coberta, que no existeix físicament, permetria molts tipus de metàfores, però sí que són certes dues coses fonamentals: els artistes i la ciutat. La iniciativa va néixer en plena pandèmia de la mà de la il·lustradora Luisa Vera, que havia viscut a la Gran Poma i era una devota de la revista novaiorquesa. Ella va ser la primera que va començar a dibuixar portades imaginàries que mostressin el vincle amb Barcelona, i les va començar a publicar a Instagram. A partir d’aquí, va convidar altres il·lustradors a dir-hi la seva. Finalment, s’han acabat aplegant més d’un centenar d’autors, entre els quals Perico Pastor, Cristina Losantos, Òscar Julve, Jordi Vila Delclòs, Ignasi Blanch, Pilarín Bayés i Miguel Gallardo, a qui es dedica el volum. Tots ells viuen la dicotomia entre la crítica negríssima i fatalista –la ciutat dels turistes, dels llauners, dels desnonaments, de la pandèmia– i la declaració d’amor als terrats, les terrasses, la platja, els mercats de la Boqueria i de Sant Antoni i la festa major. Els taxis negres i grocs, els panots, Floquet de Neu, Joan Miró o la gamba gegantina de Mariscal continuen essent eternes icones de la metròpoli.

Fullejant les diferents portades del volum apadrinat pel consistori, tenim el retrat d’una determinada imatge de la ciutat. No hi existeix el conflicte nacional, per exemple, i en molt poques s’hi intueix la tensió latent, la violència i el desori que sempre han estat inherents en la ciutat que va ser anomenada internacionalment la ciutat de les bombes, o més poèticament, la Rosa de Foc. El resultat és amable, molt barceloní, en definitiva. Fruit de l’amor particular cap a una ciutat que perd identitat, qualitat de vida, imaginari, però que encara atrau d’una manera poderosa. Una ciutat que ha estat a punt de perdre un espai de creació i de cultura com l’Antic Teatre, al carrer de Narcís Verdaguer i Callís, amenaçat pels nous amos de la ciutat: els poders immobiliaris.

La cultura d’una ciutat és també conflicte

“L’Antic Teatre es queda” és el clam que durant aquest temps ha alçat Semolina Tomic, fundadora i directora d’aquest espai singular i autogestionat que vol sobreviure en una de les zones de més concentració turística de la ciutat. Els propietaris, fregant-se les mans, pretenien d’apujar el lloguer fins a un 500%. Ara l’ajuntament ha promès d’actuar-hi, negociar amb els amos, canviar la categoria de l’espai perquè sigui exclusivament d’ús cultural o, en darrer terme, adquirir-lo mitjançant l’expropiació. Per celebrar-ho, el consistori va convocar aquesta setmana un acte amb fotografia de família, amb la batllessa Colau inclosa. És un pas endavant del qual cal congratular-se, però que s’emmarca en la lluita electoral aferrissada que esmentàvem al començament.

La ciutat de The Barcelonian i la ciutat de l’Antic Teatre són la mateixa urbs: una ciutat que fa goig de viure-hi, segons com, però on la cultura és indissociable de la idea de poder i la idea de conflicte. Com pertoca a la capital d’una nació que encara no és estat (o no sap si ho vol ser). I això es pot sublimar, com fan els il·lustradors, o bé mostrar directament, com fan els espectacles contemporanis i provocadors que podem veure a l’escenari del barri de Sant Pere. La cultura no és un bell objecte per a atraure visitants, com moltes vegades ens ha dit per justificar projectes faraònics o plens d’inconcrecions. La cultura és allò que relliga una ciutat amb els seus ciutadans.

La setmana vinent se’n parlarà

Després d’aquestes festes de Nadal, on és habitual que es regalin entrades i que les famílies vagin plegades a veure algun espectacle, els teatres comencen a presentar novetats per obrir l’any 2023. La setmana vinent, el Teatre Nacional de Catalunya estrenarà Terra Baixa (reconstrucció d’un crim), en què Pablo Ley versiona el clàssic d’Àngel Guimerà ressituant-lo en la Barcelona de les bombes i l’anarquisme i amb el llenguatge del gènere criminal. La directora del TNC, Carme Portacelli, dirigeix un muntatge amb Pepo Blasco, Laura Conejero, Mohamed El Bouhali, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Mercè Mariné, Roser Pujol, Manel Sans, Kathy Sey i Anna Ycobalzeta. Novament, un passat de conflicte que no passa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes