Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Dimecres l’Hospital Clínic va fer públiques un seguit de dades alarmants sobre agressions sexuals. L’hospital de referència de Barcelona atén una víctima d’agressió sexual cada dia i calcula que a final d’any n’haurà atès vora 400. És un augment del 33% respecte de les 302 de tot el 2017 i més del doble respecte de les 170 del 2005. Parlem amb Teresa Echeverría, infermera coordinadora de la comissió de violència de gènere del Clínic, sobre aquestes dades, de la manera com són ateses les víctimes i quines mesures cal prendre per a solucionar un greu problema que consideren de país.

El Clínic alerta de l’augment d’agressions sexuals a Barcelona

Dimecres, en fer públiques les dades, vau assegurar que les agressions sexuals són un problema de país.
—Sí, perquè és un problema social. El fet que hi hagi gent al carrer que consideri que pot tractar les dones com si fossin un objecte o una presa és un problema per a tothom. A més, la franja d’edat de les víctimes és molt variada i és un problema de seguretat. L’impacte és molt més gran que no mostrem nosaltres. Parlem de dades d’un servei al qual acudeixen els qui volen que els atengui el servei públic, però molts, per vergonya i discreció, van a la clínica privada, sense protocols adequats. Això vol dir que la xifra pot ser dues, tres o quatre vegades més gran. La víctima d’aquests traumes pot acabar incapacitada de manera molt severa. Tenen molta vida encara i difícil d’afrontar.

Però és possible de sortir-se’n?
—Sí, i moltes dones se’n surten. És un procés molt llarg, molt dolorós, i que, com tots els de traumes greus, requereix el suport de la família, les amistats i la societat. En la mesura que socialment s’entén que això és una xacra i que la dona no n’és culpable, sinó víctima, un se’n recupera més bé. Algunes que no se’n surten mai, però hi ha moltes possibilitats de tenir després una vida normal.

Què cal fer per a provar de combatre aquesta xacra?
—La solució és un compromís polític i social. L’element imprescindible és l’educació. Quan es parla de sexualitat a les escoles, versa únicament i exclusivament sobre reproducció, no de la manera com s’estableixen les relacions d’igualtat, no de què vol dir una relació sexual i emocional igualitària. Això no es fa ni a les escoles ni a l’entorn públic. Els models de sexualitat en aquest entorn i als mitjans de comunicació són basats en la relació de poder i, si no ho corregim, tindrem problemes per a resoldre-ho.

A l’estudi heu detectat que les agressions sexuals han augmentat. A què creieu que és degut?
—No sabem si han augmentat o no. Sabem que, d’ençà que nosaltres ho registrem, sí. Per a saber si realment és així, cal saber com era de bon començament. I com que mai no s’ha registrat i sempre han estat dades que no han interessat, no en tindrem mai referències clares fins que no comencem tots a registrar-ho i n’aconseguim de transparents i globals. Nosaltres en recollim d’ençà del 2005. I sí que hi ha hagut un increment. La presència del problema als mitjans i el coneixement que és social i de salut fa que la gent estigui més conscienciada de la necessitat de demanar ajuda i suport. Creiem que aquesta és una de les coses que han fet que un acudeixi a demanar ajuda quan és en una situació com aquesta. Primer perquè la identifiquen. Saben que és una agressió de la qual s’han de protegir i saben on poden anar a demanar ajuda.

Quina mena d’agressions us trobeu? Hi cap patró comú?
—El factor comú és la sorpresa. Que t’agredeixin, fins i tot si l’agressor és conegut, és sempre sorprenent. El 92% de qui atenem són dones. Que l’agressió sigui en un pàrquing, una discoteca, tornant a casa o en un domicili en què et despertes sense saber què ha passat, són variables transcendents d’un punt de vista delictiu, però no assistencial. És força divers. Majoritàriament, les agressions són en domicilis, a la via pública en segon lloc, i després als espais d’oci.

Hi ha també una xifra elevada d’agressions al transport públic. Com s’explica?
—Quan parlem de ‘transport públic’, parlem de sistemes de transport públic, per exemple els taxis. Quan parlem de ‘via pública’, parlem de carrers, de la porta de casa… De trobar-te en un moment d’aïllament en què no hi hagi gent a qui puguis recórrer de pressa i, per tant, en què estiguis en una vulnerabilitat absoluta.

En el 36% dels casos els agressors són coneguts de la víctima. N’hi ha hagut gaires dins la parella?
—És el quart indicador. Si l’agressió sexual és una cosa complexa en general, en aquests casos ho és encara més, fins i tot a l’hora de reconèixer-la. Moltes vegades, en funció de com es donen les relacions, o si hi ha un maltractament fet crònic, per a les dones el problema més greu no és l’abús sexual en aquest context. Quan vénen és perquè ja tenen una consciència absoluta que han arribat al límit.

Segons l’estudi, han augmentat les agressions múltiples. Creieu que hi pot tenir a veure amb el ressò mediàtic del cas de ‘la Manada’?
—Nosaltres, a partir del 2005 hem alertat de la presència d’agressions per part de més d’un agressor. Del 2005 al 2010 van créixer a un 7-8% de les visites. De llavors ençà, s’han estabilitzat.

El 25% de les agredides i el 33% dels agredits sospita haver patit submissió química. Esteu preocupats per l’ús de drogues com l’anomenada popularment burundanga?
—La submissió química és un terme que convé utilitzar amb criteri. És qualsevol droga psicoactiva que t’impedeix de reaccionar de manera normal. La burundanga existeix i a internet es ven de manera normalitzada, perquè és una medicació inductora d’anestèsia com qualsevol altra. Nosaltres fem una detecció de tòxics a tothom qui ve perquè és un element necessari per a la teràpia. No hem detectat mai burundanga, i ens referim a gairebé tres mil casos. Hi ha consum d’alcohol, essencialment. Però no vol dir que sigui gran. Són casos que expliquen que s’han pres una cervesa, com sempre que surten, però que aquesta vegada no es podien moure. Això vol dir que els han administrat alguna cosa més. Això és la submissió química. Hi ha un 25-30% de les dones que vénen que tenen una combinació d’alcohol i més d’una droga. Això les fa extremadament vulnerables. Hi ha drogues d’una vida mitjana molt curta i, com que arriben quan ja se n’han recuperat dels efectes, de vegades costen de detectar i cal fer una recerca indirecta per a saber quines substàncies hi han intervingut.

Com ajudeu les víctimes d’agressions sexuals després de la primera atenció?
—Nosaltres tenim un sistema d’atenció integral. El protocol té tres parts interrelacionades i que no es poden separar mai si volem donar una intervenció terapèutica que pugui ajudar a resoldre el problema. La primera és l’assistència clínica: exploració física, descripció de les lesions, tractament dels possibles contagis o dels factors de risc, assegurar-se que no hi ha embaràs… Després ve el seguiment i l’avaluació psicològica. Les lesions físiques greus no sempre són presents, i més quan les agressions tenen relació amb el consum de tòxics. Aquests casos n’ofereixen poques perquè hi ha poca resistència, però les conseqüències psicològiques hi són sempre i sempre són greus. Tenim un dispensari de seguiment psiquiàtric en què el garantim durant un any. L’últim pas és el legal: fem un informe que aquesta persona té al seu poder per a poder defensar-se de qualsevol situació.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.