Tarragona: més que un accident

«El Camp de Tarragona, i la seua corona, fa molts anys que es veu a si mateix com una mena d'abocador on tot hi cap: indústries perilloses, centrals nuclears, grans complexos recreatius...»

VilaWeb
Fotografia: Sergi Pons @ponsergi

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’accident que dimarts va causar una gran explosió i la mort de dues persones a la petroquímica de Tarragona ha aixecat la preocupació lògica que sempre apareix en aquesta mena de situacions. És cert que és un accident, per tant, un fet de naturalesa poc previsible. Però també és cert que això no pot justificar de cap manera el fatalisme amb què alguna gent ha volgut encarar el problema.

Perquè sembla com si els habitants del Camp de Tarragona s’hagueren de conformar amb el perill. Fins i tot, hi ha qui ha arribat a dir que és normal que tinguen aquests problemes ‘a canvi dels llocs de feina’. La frase i el concepte que s’hi amaga són profundament desafortunats. No hi ha disculpes que puguen justificar el perill de la població. Mai i en cap cas. I per això cal incrementar molt els mecanismes de control públic –no té cap sentit que siguen les empreses mateixes que s’autocontrolen, per exemple– i els protocols de reacció. Si la població afectada considera, com és el cas, que els protocols de reacció no són suficients, les institucions no poden limitar-se a dir que sí que ho són. En aquest sentit, la transparència de la investigació sobre el que ha passat és una oportunitat que caldria aprofitar per fer un debat a fons i per escoltar les reivindicacions dels ciutadans que han de conviure amb aquestes empreses.

Però no ens enganyem: la qüestió de Tarragona va més enllà de l’accident i fa molt temps que reclama l’atenció del país. Les grans conurbacions urbanes de Barcelona, València i Alacant-Elx tenen una vitalitat indiscutible i important per a tots. Però també generen desequilibris molt perillosos. El Camp de Tarragona, i la seua corona, fa molts anys que es veu a si mateix com una mena d’abocador on tot hi cap: indústries perilloses, centrals nuclears, grans complexos recreatius… I com el lloc on els beneficis dels altres són a costa d’ells.

Aquests dies, per exemple, el canvi de traçat de l’Euromed ha comportat el desmantellament de les comunicacions ferroviàries a Salou, Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant, amb la qual cosa el sorprenent resultat d’una inversió necessària per a Barcelona i València és la pèrdua de servei, radical i sense alternativa, en aquesta zona del país, i també a les Terres de l’Ebre, que perden, incomprensiblement, la connexió per Euromed que tant els havia costat d’aconseguir.

Ara cal atendre primer les conseqüències de l’accident, evidentment, i aquesta ha de ser la prioritat immediata de les administracions. Però al costat d’això, és urgent reconsiderar el model de país. Perquè no és veritat que l’existència de dues grans capitals com Barcelona i València haja de comportar necessàriament que anar en tren a Manresa avui siga més lent que quan es va inaugurar la línia fa cent seixanta anys, que els trenta quilòmetres que separen els trens entre Gandia i Dénia esdevinguen un mur insalvable o que arribar més enllà de Lleida siga una difícil epopeia diària.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
15.01.2020  ·  22:35

Vivim a un país on hi ha moltes normatives i legislacions molt avançades. Però que molt sovint s’incompleixen i no passa res. Fins i tot la gent ens hem avesat a queixar-nos al veí o a l’amic i no fer-ho com cal i arribar fins el final del procés. Esperem que tot comence a millorar d’ací a poc. Difícilment passarà dins d’Espanya, però.

Berta Carulla
Berta Carulla
15.01.2020  ·  22:42

El capitalista d’aquesta empresa que ens contamina l’aire, l’aigua i el paisatge, és de Jerez de la Frontera i té la seu en un d’aquests paratges idílics andalusos, entre deheses hectàrees i subvencions. Hauriem de comprar pam a pam Espanya perquè seria la forma que ens deixarien en pau, sent-ne els amos. Però no, ens deixem vendre i trinxar el país.

Oriol AGELL
Oriol AGELL
15.01.2020  ·  22:45

Aquest comentari no va destinat a ser piblicat, només es una proposta per perfilar millor, potser, el discurs.

Aquest incís: –no té cap sentit que siguen les empreses desafortunat. Les empreses han de responsabilitzar
se de les instal•lacions i processos que duen a cap. Una cosa dferent és que les administracions en qui recaiguin les competències vetlin perquè aquests aspectes siguin atesos diligentment. Altrament caldria responsabilitzar les administracions sempre ( i qui supervisaria el vigilant?). .

Josep Salart
Josep Salart
15.01.2020  ·  23:00

A mi m’ha fet pensar amb l’accident del 84 a Bhopal, a la Índia. El que no sabem és si pot petar més grossa algún dia d’aquests, doncs fins que no siguem un estat independent i ben administrat, sempre sentirem a dir lo mateix: be, obrirem una comissió d’investigació ¡¡

Suposo que l’enginyer municipal deu ser l’últim mono mandril que valida el projecte i la llicència. Tot es deu cuinar a les barbacoes dels àtics, rés de sótans..

Matilde Font
Matilde Font
15.01.2020  ·  23:21

En primer lloc vull manifestar el meu suport als afectats per l’explosió de la petroquímica.
I ara vull dir que en lloc d’anar cap a un país més equilibrat territorialment, anem a un país on la prioritat són les grans ciutats i les seves conurbacions. Tothom ens hem de concentrar a viure allí.
És la tendència que se porta a quasi tots els països.
Desitjo que la República Catalana que tenim pendent d’implementar, la qüestió de l’equilibri territorial siga prioritari.

Jordi Tudó
Jordi Tudó
15.01.2020  ·  23:23

Tot s’ha fet malament i així continuem.
L’any 1964 un alcalde franquista “regala” el municipi de La Canonja a Tarragona, amb nocturnitat i premeditació. D’aquesta forma un municipi clau per tota la martingal·la que s’estava gestant, passà a ser un simple barri de Tarragona. I així continuà fins fa quatre dies, recuperant la independència municipal. Una zona rica en fruita dolça s’ha convertit en un polvorí, poca broma del canvi.
A part dels impostos de les multinacionals petroquímiques, era més fàcil gestionar-ho des d’un gran municipi. Amb tot, des de fa més de cinquanta anys, respirem porqueria, infinitat de perills per la població i aquí s’ha anat concentrant ens pocs kilòmetres una autèntica barbàrie monstruosa.
I, els organismes públics tenen bona part de culpa d’aquesta selva i disbauxa absoluta. Amb IBIS, impostos varis, subvencions de festes majors, pavellons, camps de futbol i demés… així tothom calla i seguim en perill diari respirant porqueria i preparats per quan foti tot un pet com un aglà.

Pep Vinyals
Pep Vinyals
15.01.2020  ·  23:24

Vicent, tens raó quan dius que la frase que cites al segon paràgraf sigui desafortunada. Ho és, cert, però amaga també un classisme insultant i un menyspreu cap a la població que viu a la zona afectada més que notable. Segur que els que diuen això no viuen a la zona de perill..
A banda d’això, cert és que hi ha d’haver unes mesures de control públic de la seguretat a les empreses i que aquest control públic suposa un seguiment i una vigilància de les mesures de seguretat que les empreses han de mantenir actualitzades i que en cas de fer-se aixó han de suposar greus sancions a qui no les compleixi.
I no amagar o maquillar la informació a la gent per tal de quedar bé amb les patronals corresponents.

Rosa MONTSERRAT
Rosa MONTSERRAT
15.01.2020  ·  23:38

Tota aquesta problemática es l’aplicació de “A los catalanes ni agua” i així estem.

Josep M Armengou
Josep M Armengou
16.01.2020  ·  00:43

Absolutament d’acord.
Quan tan sovint em refereixo a que parlem tots els dies de la independència necessària i que descurem cada dia les misèries que ens acompanyen, i que ens empitjoren cada dia que passa, em refereixo a coses com la de Tarragona.
Molt ben descrita la situació, Partal.
Gràcies.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
16.01.2020  ·  02:23

Jo ja fa anys que em queixo d’allò que apunta aquest editorial. I tot es redueix a centralisme copiat dels espanyols (imposat per ells, però que hem fet nostre). Catalunya és Barcelona i Barcelona és Catalunya. La Plaça de Catalunya de Barcelona, Km. 0 de Catalunya. Xarxes de mobilitat radials. Ciutats invisibles als mitjans de comunicació, mentre tots els catalans som puntualment informats de tot el que passi a l’ajuntament de Barcelona, i això encara que visquem a Cambrils o a Gandesa. Trens que només serveixen per a anar a Barcelona, mentre que per a anar de Terrassa a Martorell (14 Km.) s’ha d’anar a fer volta per Barcelona i travessar-la tota. A tots els efectes, el no-res comença a Vallvidrera. I quan arribem a la Terra Alta, és com entrar en un documental dels anys 1960. Fins i tot la cultura és Barcelocèntrica (i famós-cèntrica, per cert). I el problema és que això és una decisió que ve de dalt: aquest és el model de país “i punt”, amb tot decidit des d’uns pocs despatxos, alguns de polítics, altres d’empresaris diversos. L’explosió de Tarragona ha aconseguit que de sobte es parli. Jo assenyalo un punt encara més perillós: les nuclears. Ascó I i II, Cofrents i Vandellós II. No voldria pas que ens convertíssim en Pripiat o Fukushima.

ENRIC ROIG
ENRIC ROIG
16.01.2020  ·  03:02

Hi ha moments en que penso que vivim ben enganyats per les frases altisonants i taumatùrgiques amb les quals alguns catalans vivim mentalment segrestats somiant un paradís a la terra, al preu d’invertir.hi xavalla i fer baba. I quan estic immers en alguns moments iconoclastes sento que estic en un estat de màxima lucidesa i llibertat, sense dependre de promeses de projectes inexistents, de falòrnies, ni de fórmules màgiques. Penso que som en un “impasse” en el qual la realitat s’embolica amb paraules altisonants i buides de realitat ni de futur si no van ben acomboiades de la humil, dura i malvista feina de derruir lo que és nociu per a fer lloc pel que necessitem. Tenim gent formadísima i disposta a pencar el que calgui per a crear un futur social, econòmic, polìtic, industrial, tecnològic….d’alta volada, mentre que certes institucions imprescindibles per a la col.lectivitat segueixen segrestades en mans de normatives, de fanàtics, de directoris, de personatges prehistòrics de criteris neanderthals. O venuts a cacics poderosos que desprecien i trepitgen els principis cívics i morals. Aquest buit d’unes institucions sanes, eficaces i resolutives ens té als catalans incapacitats per assolir moltes capacitats que en un estat modern català ben organitzat serien al nostre abast.

Albert Miret
Albert Miret
16.01.2020  ·  06:48

La base del problema de l’explosió consisteix -com en gairebé totes les coses d’aquest país-, en la manca de previsió o en la mala qualitat del manteniment de les coses. Totes les empreses que volen obtenir millors resultats -que són totes-, quan pensen que poden estalviar, ho fan amb el manteniment. Tots pensen: “no es notarà”, i es suïciden econòmicament. Perquè tot allò que de moment no gasten, ho hauran de gastar multiplicat per 10 al cap de poc temps. Està demostrat que la maquinària no mantinguda en un bon estat de conservació, dura tres anys, i després comencen les avaries, els ensurts, les imprevisions i en el pitjor dels casos explosions i desastres com aquest. I és que en aquest país de la señorita Pepis, on importa molt més fer veure que progressa que progressar, quan es fa una inversió, la gran majoria de vegades ni s’hi compta amb el manteniment, no és important, tant li fa, ja ho farà el porter, etc., etc. I així anem.

Esther Miquel
Esther Miquel
16.01.2020  ·  08:39

Doncs que aclareixin els fets, que es posi fil a l’agulla per part de tothom per tal de prevenir aquestes tragèdies i els riscs que pateix la població.
El meu condol a totes les famílies i amics de les víctimes.
Protestem siguin de qui siguin les responsabilitats.

Pep Agulló
Pep Agulló
16.01.2020  ·  09:12

RESIGNACIÓ COLONIAL

L’administració catalana encara té molts de tics de l’espanyola i ho paguem. Improvisació, manca de planificació i de manteniment, permetre guanys a certes empreses a costa de la vida dels treballadors per manca d’exigència i fermesa en fer complir els protocols de seguretat, incompliment de lleis i normatives per ambdues parts, etc. No conec cap catàstrofe natural a Catalunya que no hi hagi hagut responsabilitats de l’administració…

Quin model de país volem quan encara avui s’estan donant permisos per construir habitatges i destruir la malmesa costa?

A tot això, sempre surt el colonitzador, Espanya. Actualment l’avis de catàstrofe a la població, s’hauria de fer per llei Europea, com quan travesses la frontera que reps un missatge de les operadores telefòniques. Tan fàcil com això. I Espanya ho incompleix. La manca de competències i autoritat per imposar un nou model de país, és una altre llast que hem de suportar i patir.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
16.01.2020  ·  09:49

El que passa amb el camp de Tarragona i terres de l’Ebre és un clar exemple de l’egocentrisme de Barcelona i bona part de la Catalunya del nord, resumit en el molt “Barcelunya”. La resta no existeix.

A les desgràcies i despropòsits que vostè enumera cal afegir el macroabocador que ha autoritzat la Generalitat a les terres de l’Ebre, molt a prop del riu, per poder-ne clausurar i buidar un de l’Empordà ( vés quina casualitat, no?).

Totes aquest industries contaminants, a més, han estat la causa de la castellanització del territori, que paga el preu més alt de la colònia catalana, a canvi de què al nord els “deixin fer”.

No, senyor Partal, precisament ara hauria de ser el moment d’encetar el debat del model territorial. Si esperem a després de veure les causes de l’accident ho tornarem a deixar estar. Com sempre, els arbres no ens deixaran veure el bosc.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
16.01.2020  ·  10:04

Ens poden garantir que a Tarragona és impossible un Bhopal? La meva impressió és que és pot repetir. Com a mínim cap ciutadà del carrer ho sap del cert.

Una vegada començat pel franquisme aquest cúmul de despropòsits no m’hatreveixo a dir que la culpa sigui la Generalitat. Però ara sabem que el nostre govern, Generalitat o Govern republicà, HA D’AGAFAR EL BOU PER LES BANYES i fer que les empreses que cerquen el benefici facil sàpiguen que estan controlades per un Govern tant estricte com el suís o finlandès.

Això demano al govern perquè ens hi va el futur com a gran nació europea.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
16.01.2020  ·  10:30

El meu sentit condol a les families que han perdut una persona estimada. La seguretat total no existeix pero els mitjans pr prevenció han de ser els màxims. Però aqui primer passa la desgràcia i despres es lamenten els responsables. Ara posaran al dia la seguretat pero amb el pas del temps donaran prioritat a reduïr despeses i guanyar mes peles-euros.

Jordi Casaponsa
Jordi Casaponsa
16.01.2020  ·  11:25

Del tot d’acord amb el Sr. Agell. Cadascú (i per tant, cada empresa) s’ha de responsabilitzar del que fa. L’administració ha de comprovar que compleixen la legislació, ho ha de comprovar amb diligència i actuar (avisos, multes, aturada d’activitats… fins i tot denúncies penals) quan calgui, però no més. No ha de “dirigir” l’empresa.

Pel que fa a la legislació, n’hi ha per donar i per vendre, de vegades amb punts gairebé contradictoris i més vegades amb redacció diguem-ne poc apropiada o dubtosa, però Déu n’hi do del que hi ha. Òbviament mai no ho preveurà tot, és segur que en falta i també que es pot millorar, d’entrada el que cal és que s’apliqui bé el que ja hi ha. Molta legislació aplicable a la indústria química i al medi ambient és cuinada a Brussel·les, per tant igual a tota la UE, o bé derivada de la d’altres estats (p.ex. Alemanya) amb adaptacions més o menys encertades; és important que siguin ben encertades.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
16.01.2020  ·  11:37

El que diem de l’àrea Tarragona-Reus ho tenim també a d’altres ciutats mitjanes intermèdies entre Barcelona i València, com la Plana de Castelló-Vila-real amb polígons com el petroquímic del Grau barrejat amb turisme i agricultura decadent, rodalies deplorables i estacions tercermundistes; el Baix Ebre i Planes de Benicarló-Vinaròs o el Camp de Morvedre-Port de Sagunt i l’enllaç vers Sogorb i el Terol que ja ha començat a reaccionar políticament a l’abandó i el buidat demogràfic. Planificar el territori per la gent i, en concret, tot l’arc mediterrani balear és urgent.

Amando Suriñach
Amando Suriñach
16.01.2020  ·  11:56

Un pais necessita d’una planificació coherent per evitar riscos innecessaris.
I ara per ara ni els ajuntaments han estat a l’altura. El seu lema es,encara, construir poligons i noves vivendes sense parar.
I tot això amb el vist i plau d’urbanisme de la generalitat.
Els veritables culpables,al meu entendre, son els gestors politics i tecnics de torn.
Pero ja sabem com va aixó de assumir responsabilitats al nostre pais.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
16.01.2020  ·  19:16

Gràvies Sr. Partal, bona reflexió.

Opino com la Sra. Berta Curulla..

Àngels Grau
Àngels Grau
16.01.2020  ·  21:18

Sr. Partal,
Hi ha una tercera via, i em sap greu utilitzar aqueixa expressió, la tercera via és l`alternativa de retornar Tarragona als seus orígens. Una Tarragona que ha patit durant 40 anys la sequera i salinització de l’aigua, que ha patit fuites de gasos, de productes químics mortals i ensurts d’explosions, una Tarragona que té les centrals nuclears que li han contaminat les platges, el mar i l’entorn. La incineradora de Constantí o Polígon, els transport continu de materials altament perillosos ( Alfacs) per les nostres carreteres, i tot allò que ni Barcelona ni València no volen va a parar a Tarragona.
Ature-m’ho ¡¡¡ Els tarragonins ens mereixem després de 40 anys de perdre la salut i molts la vida, retornar als nostres orígens. DESMANTELLAMENT DE TOT. Ara es podria començar per aqueixa nefasta Empresa que ha petat, ja no se li ha de donar permís de reixir. Que comencin a desfer tot aqueix enrenou i anant instal.lant centres de recerca I+D, centres d’investigació mèdica, centrals solars ( veure model Alemany), indústries alternatives al plàstic i a productes químics perillosos. Si hi ha recerca hi ha solucions, que som catalans punyeta¡
I per acabar, NO A BARCELONA WORLD, penseu amb més de mil apartaments, cases de joc, botigues i negocis tots contaminant amb milers de persones que fan llurs necessitats, que faran ? instal.laran depuradores caríssimes per tot aqueix enrenou? No, com sempre contaminaran més el mar, i a més a més quanta i quanta energia els hi caldrà per tanta il.luminació, més centrals nuclears?. Això s’ha d’aturar ja¡
Els tarragonins/nines ens mereixem més respecte, i ara cal trobar noves alternatives netes , ecològiques i sostenibles per a les nostres comarques, perquè jo tinc tant dret a respirar i a viure sense perill com els qui viuen a la Vall Fosca o a l’Empordà.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes