Sergi Pons @ponsergi Tarragona
Fotografia: Sergi Pons @ponsergi

L’accident que dimarts va causar una gran explosió i la mort de dues persones a la petroquímica de Tarragona ha aixecat la preocupació lògica que sempre apareix en aquesta mena de situacions. És cert que és un accident, per tant, un fet de naturalesa poc previsible. Però també és cert que això no pot justificar de cap manera el fatalisme amb què alguna gent ha volgut encarar el problema.

Perquè sembla com si els habitants del Camp de Tarragona s’hagueren de conformar amb el perill. Fins i tot, hi ha qui ha arribat a dir que és normal que tinguen aquests problemes ‘a canvi dels llocs de feina’. La frase i el concepte que s’hi amaga són profundament desafortunats. No hi ha disculpes que puguen justificar el perill de la població. Mai i en cap cas. I per això cal incrementar molt els mecanismes de control públic –no té cap sentit que siguen les empreses mateixes que s’autocontrolen, per exemple– i els protocols de reacció. Si la població afectada considera, com és el cas, que els protocols de reacció no són suficients, les institucions no poden limitar-se a dir que sí que ho són. En aquest sentit, la transparència de la investigació sobre el que ha passat és una oportunitat que caldria aprofitar per fer un debat a fons i per escoltar les reivindicacions dels ciutadans que han de conviure amb aquestes empreses.

Però no ens enganyem: la qüestió de Tarragona va més enllà de l’accident i fa molt temps que reclama l’atenció del país. Les grans conurbacions urbanes de Barcelona, València i Alacant-Elx tenen una vitalitat indiscutible i important per a tots. Però també generen desequilibris molt perillosos. El Camp de Tarragona, i la seua corona, fa molts anys que es veu a si mateix com una mena d’abocador on tot hi cap: indústries perilloses, centrals nuclears, grans complexos recreatius… I com el lloc on els beneficis dels altres són a costa d’ells.

Aquests dies, per exemple, el canvi de traçat de l’Euromed ha comportat el desmantellament de les comunicacions ferroviàries a Salou, Cambrils i l’Hospitalet de l’Infant, amb la qual cosa el sorprenent resultat d’una inversió necessària per a Barcelona i València és la pèrdua de servei, radical i sense alternativa, en aquesta zona del país, i també a les Terres de l’Ebre, que perden, incomprensiblement, la connexió per Euromed que tant els havia costat d’aconseguir.

Ara cal atendre primer les conseqüències de l’accident, evidentment, i aquesta ha de ser la prioritat immediata de les administracions. Però al costat d’això, és urgent reconsiderar el model de país. Perquè no és veritat que l’existència de dues grans capitals com Barcelona i València haja de comportar necessàriament que anar en tren a Manresa avui siga més lent que quan es va inaugurar la línia fa cent seixanta anys, que els trenta quilòmetres que separen els trens entre Gandia i Dénia esdevinguen un mur insalvable o que arribar més enllà de Lleida siga una difícil epopeia diària.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb