El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Un dels personatges d’Incerta Glòria explica que durant la guerra civil una empresa col·lectivitzada va inserir un anunci a la Publicitat per trobar un soci capitalista. L’anècdota és real, com ho és la d’aquella altra empresa col·lectivitzada, on un dels nous gestors va dir als seus companys: ‘Ahora podremos subirnos el sueldo todo lo que queramos.’ El temps no passa debades, però la ximpleria és eterna. Amb motiu dels esdeveniments del passat octubre, la cadena de televisió Arte va emetre un reportatge sobre la fractura de la societat catalana arran del referèndum. El reporter hi entrevistava, entre altres, una família del cinturó de Barcelona. En aquesta entrevista crida l’atenció el relleu ideològic entre generacions, com si l’experiència no comptés. Els pares són part de l’al·luvió migratori dels anys 60-70, però els fills ja han nascut a Catalunya. El 8 d’octubre aquests joves van prendre la bandera espanyola per anar al centre a sumar-se a la manifestació unitarista. Ni l’escola (que suposadament adoctrina), ni la convivència amb els autòctons (que poc o molt els deu haver influït), ni els mitjans d’informació catalans (que poden ser menystinguts però no ignorats) els han suscitat un mínim sentiment de pertinença a la cultura que envolta els barris i les ciutats que ells han transformat amb la seva presència. En aquests joves no hi trobareu cap signe d’identificació amb el país, tret d’una buida afirmació de catalanitat subordinada i en definitiva accidental, una identitat que esgrimeixen nominalment quan cal neutralitzar el sentit del que històricament ha estat i és la catalanitat. Invoquen desvergonyidament la ‘Catalunya real’ o ‘la Catalunya de tots’ per arrasar allò que encara subsisteix de la personalitat d’un país mil·lenari. Aquests catalans sobrevinguts es miren el territori com un erm que els esperava precisament a ells per esdevenir el que aspiren a fer-ne: una societat a imatge i semblança de la que van abandonar els seus pares o els seus avis, sense adonar-se que l’incentiu que els hi portà i els hi retingué era justament la diferència que combaten. L’ideal d’una Catalunya sense catalans, o, cosa que és igual, una Catalunya espanyolitzada, és, si fa no fa, com el d’una empresa que s’ha desfet del ‘soci capitalista’, una cucanya on uns pseudo-catalans d’invencible vocació provinciana podrien apujar-se el sou tant com voldrien abans de fer fallida.

Això, que val per a Espanya en la seva dèria de matar la gallina ponedora, val encara més per al presumpte país de Tabàrnia. La sola idea de la segregació de barris de l’entorn de Barcelona és una pallassada alegrement representada pel bufó de la cort, que escaientment resideix a Madrid. Una catxa en què no creu ni qui l’ha inventada. Una catxa d’altra banda no gaire original, car en plena guerra civil els anarquistes ja havien penjat aquella ignominiosa pancarta a l’entrada de Collblanc amb la llegenda: ‘¡Catalunya termina aquí! ¡Aquí empieza Murcia!’ Tant poc que els hauria costat tornar a Múrcia! El mateix fet de no tornar-hi ja en desemmascarava la insolència i desinflava la pretensió, mai portada a terme, car anys després de murcià no n’hi quedava res, en aquell barri, i avui els descendents d’aquells immigrants d’avantguerra són catalans ‘de soca-rel’, majorment independentistes.

El temps passa, sí, però a certs efectes sembla que no es mogui. Múrcia ja no és un referent de trencadissa a Catalunya i ha calgut inventar-se una província inexistent per referenciar una falsa nostàlgia fruit del ressentiment de la pròpia diferència. Però la integració, a la qual alguns renuncien de manera tan violenta, l’han tinguda sempre a l’abast, com la porta de la llei a la paràbola de Kafka, que sols es tanca quan mor l’interessat. Com aquells murcians dels anys 20 i 30, dels quals no queda ni rastre ni esment, molts espanyols arribats a Catalunya els anys 60 i 70 van acabar fent el més decent que pot fer l’emigrant: integrar-se en la societat d’acollida. Si més no, procurar integrar-hi els fills, que també són fills d’allà on neixen. Res de més tètric que encaparrar-se a fer-ne ciutadans del passat, condemnant-los a ser estrangers al seu entorn. Res de més cínic que convertir-los en peons del genocidi cultural perseguit per l’estat. Ni res de més ridícul que regirar-se contra la concreció de la vida allà on un la troba, oposant-li una transcendència fàtua, com fa qui per semblar més alt s’enfila damunt el tamboret d’identitats superposades en ordre d’abstracció creixent (‘yo soy catalán, español y europeo’) i acaben identificant-se com a tabarnesos, o com a xarnegos, que és la manera definitiva de fer l’enze. El problema és que aquesta piràmide invertida no s’aguanta. No hi ha una identitat europea superior a la catalana; hi ha la modalitat catalana d’europeïtat. Al capdavall, els exhibicionistes d’identitats expansives, els superidentitaris, s’embarquen en una desrealització progressiva, substituint la realitat per un concepte. No és cap altra cosa la fantasmada de Tabàrnia.

En aquests casos, la ficció es revela com l’essència de la pròpia biografia. Aquell bon pare de família entrevistat per Arte afirmava sense enrojolar-se que ells, els vinguts de fora, havien fet Catalunya. Ho substanciava dient que quan ell hi va arribar no hi havia res, tret d’unes cases de pescadors. En alguns ambients el mite de la Catalunya construïda pels immigrants ha assolit la condició de dogma. La pregunta consegüent es planteja tota sola: com és que no van aixecar aquesta mateixa Catalunya allà on eren, sense necessitat de mudar de país? Si per construir s’entén literalment posar maons i fer encofrats, s’ha de convenir que, efectivament, els immigrants van aixecar moltes cases i van transformar pobles en ciutats urbanísticament molt dubtoses. Serà Tabàrnia el purgatori dels pecats urbanístics comesos per un infaust intercanvi, beneït pel règim franquista, entre capital català i misèria espanyola?

Amb el temps molts dels immigrants procedents d’aquelles onades es van solidaritzar amb un país que els acceptava i, per a la major part, els tractava amb consideració. En força casos l’agraïment va niar en els cors i els cervells, i avui, a través dels fills i els néts, tornen al país l’oportunitat i el respecte que varen rebre. Molts dels qui el passat octubre van posar la cara entre les porres i les urnes per defensar la democràcia de tots portaven cognoms d’origen espanyol, i si n’hi havia de primera generació, aquell gest d’amor al país i de respecte a la seva gent els hi arrelà definitivament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.