Svetlana Aleksiévitx : ‘Quan va arribar la llibertat, no la vam saber exercir i els lladres van prendre el poder’

  • La premi Nobel de Literatura 2015 és a Barcelona i ha parlat amb la premsa sobre els seus llibres, el seu mètode literari i periodístic, la rússia d'avui, Txernòbil...

VilaWeb
Montserrat Serra
14.05.2016 - 02:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Svetlana Aleksiévitx , la Premi Nobel de Literatura 2015, no es mossega la llengua. És una dona valenta. Sòbria. Clara. Plena de lucidesa. Les engalta tot i ser una persona ‘non grata’ al seu país, Bielorússia. Diu que no té por. Aquests dies és a Barcelona on participa en la Fira Literal, fira d’idees i llibres radicals, amb més de seixanta editorials i més de cinquanta autors d’Europa, aquest cap de setmana a Fabra & Coats. I la setmana que ve protagonitzarà una sessió dins de Kosmòpolis, al CCCB, on conversarà amb l’escriptor Francesc Serés.

El petit segell Raig Verd, al capdavant del qual hi ha Laura Huerga, ha publicat recentment al català tres dels seus llibres més destacats: Temps de segona mà. La fi de l’home roig (on parla de la fi de l’era comunista a la Unió Soviètica), La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (sobre el desastre nuclear), i Els nois de zinc (sobre els soldats soviètics i la guerra d’Afganistan), tots tres traduïts del rus per Marta Rebón. Svetlana Alexievitx diu que aquests volums formen part de l’Enciclopèdia de la utopia vermella que ha escrit durant trenta anys.

Els seus són llibres impactants, a cavall del periodisme i la literatura, on mostra una polifonia de veus, de testimonis. És un dir on ella desapareix i en queda amb tota la seva potència (plena de dolor, patiment, cruesa, amor) el monòleg de testimonis directes de cadascun dels esdeveniments que Aleksiévitx mira de mostrar i d’entendre, des de la pluralitat de la societat, dels individus que han viscut i patit aquests fets.

I els seus llibres, que són la consciència d’un país, també mostren la manera d’esquinçar el pensament únic (sigui d’estructura comunista sigui capitalista), per aconseguir una llibertat de pensament. Aquest totalitarisme pervers i aniquilador, la societat de l’antiga Unió Soviètica l’ha patit amb escreix, però els seus llibres i idees depassen l’URSS, mostren una realitat universal, perquè en cada racó de món passa que se t’imposa un pensament, uns prejudicis, etc. Ella és en aquest sentit una dona extraordinària.

Ahir va atendre la premsa. Va ser generosa, extensa en els seus raonaments i explicacions, i va començar parlant del fet que un dia el comunisme tornarà…

«L’ideari comunista un dia tornarà a les nostres vides. Jo m’he dedicat a explicar la variant russa, que va començar d’una manera bonica però va acabar amb un bany de sang. M’interessa el socialisme quotidià, el que afecta la vida de les persones.»

Sobre la importància del periodisme en la vostra vida?

«Sóc periodista. El meu pare també va estudiar periodisme. I tot i que no va exercir aquesta professió, jo volia ser com el meu pare i, per això, la meva vocació ve de ben petita. Ell era mestre d’un poble petit. I jo en aquell poble parava l’orella i volia explicar les veus de les dones. Perquè després de la guerra només hi havia dones. I eren elles les que parlaven de la guerra. Això em va formar. A la facultat la formació era massa genèrica. Com diu un còmic conegut rus: un ha de ser autodidacta. Sí, ho has de ser. Has de posar les antenes perquè captin la vida de les persones. Perquè la gent normal es conforma amb poc, per això accepten que la premsa publiqui sobretot informacions banals. Però no pot ser. Ens hem de renovar constantment. Per això jo em formo amb la meva professió, però també mirant una pintura, escoltant música, passejant pels carrers de moltes ciutats i pobles… I tot això acaba concentrant-se dins la meva intuïció. La literatura la vaig començar dins del periodisme.»

«Vaig començar cercant el testimoni de les dones per explicar la guerra. Elles tenen una visió més interessant que els homes, que acostumen a cercar justificacions. Elles saben que la guerra és sagnant. Per aconseguir el testimoni veritable d’aquelles dones, primer jo em vaig haver d’alliberar de prejudicis, per després ajudar a treure aquests prejudicis a aquests testimonis. El premi més important que puc obtenir a la vida no és el Nobel, és aquell agraïment que rebo quan ajudo una persona a treure d’ella mateixa pensaments i records que no era conscient que tenia. La memòria té moltes portes tancades amb pany i forrellat. Jo quan entrevisto algú no vaig amb una llista de preguntes sinó que intento fer-m’hi amiga. És la manera que ella es pot obrir i parlar d’aquestes bogeries, com la guerra. Alhora, tu has de ser interessant per a aquestes persones. La gent del carrer és el material que conforma la gran història, però passa que és habitual que ningú escolti aquestes veus. Cercar-les és sortir del periodisme banal. I és anar més enllà, perquè el periodisme tracta la informació i la literatura tracta el misteri de l’ànima humana. Els meus llibres són totes dues coses. És un canvi substancial.»

«Jo formo part de la generació de la Perestroika, una generació que negava el comunisme. No pas l’deari, que és bonic, sinó la realització. Avui encara no estem preparats per a viure en un ideari comunista on tothom visqui en condicions. Potser d’aquí a dos-cents anys, no ho sé. Però falta temps. Als anys noranta regnava un romanticisme que ens feia creure que lluitant contra el comunisme arribaria la llibertat. Però no va ser així. Ara hem de viure amb les rates que van sortir de la nostra pròpia naturalesa. L’ànima de cada persona, dins seu, hi té enterrat un monstre. En una societat totalitària és impossible alliberar la persona. De manera que quan va arribar la llibertat, no la vam saber exercir. No en sabíem. I va passar un temps que no hi havia poder. I els lladres el van prendre. I aquells que començàvem la revolució ens vam sentir en fals. Vivíem en un món d’il·lusió, inventat. Desconeixíem el món més enllà del Teló d’Acer. L’idealitzàvem. No pensàvem amb el capitalisme. La mentalitat russa nega el capitalisme, per això somniàvem el socialisme amb cara humana. No estàvem preparats per a aquest món cruel. I ningú tenia plans per a construir una socialdemocràcia. Van passar molts anys abans Gorbatxov no parlés de societat democràtica. I els líders de la Perestroika ens sentim completament fracassats. Avui les noves generacions no volen viure en un país enganyat, volen viure en un país gran. És en això que Putin té l’oportunitat. Ara tenim un país que construeix una cosa molt rara. La paraula ‘capitalisme’ no es diu, sinó que es parla del ‘mercat’. A Ucraïna hi va haver una insurrecció contra aquesta colla de lladres que van prendre el poder, però aquesta oligarquia torna.»

Sobre els testimonis dels seus llibres, aquesta polifonia de veus, aquestes veus que parlen en elles mateixes, com aconsegueix Aleksiévitx aquesta profunda sinceritat? Semblaria que no n’hi ha prou cercant la complicitat de l’amistat.

«No hi ha cap instrument psicològic. Quan m’acosto a aquestes persones no ho faig com una premi Nobel, sinó com una veïna. Comencem a parlar, com en els llibres de Dostoievski. Parlem un idioma humà. I cal aconseguir sortir del lloc d’idees banals característic del nostre temps. Perquè cada persona té una mena de tresor amagat, un cofre on guarda tot allò que ha llegit, que ha viscut, que ha escoltat… I dins d’aquest cofre hi ha una veritat nova. L’has de saber obrir per superar les banalitats. Ara recordo un oficial jove parlant de la guerra. Deia: era el nostre deure, ens hi van enviar, la guerra és matar o morir, és una rivalitat… Per sortir d’aquesta visió banal li vaig dir: ‘Però la guerra provoca assassinats, però només déu té la potestat de treure‘t la vida. Aleshores, com pot ser que la guerra s’atorgui aquest dret diví?’ I a partir d’aquí la seva veu va canviar, va entrar en el seu interior. Ara escric un llibre nou sobre l’amor: parlant amb tres dones molt maques, per entendre què és l’amor, després d’un quart d’hora ja parlaven amb total llibertat.»

Sobre la catàstrofe nuclear de Txernòbil, de la qual ara fa trenta anys, l’escriptora en té un llibre, La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, on apunta que és un repte de futur no pas de passat. Aleksiévitx explica sobre això:

«Quan la primera versió del llibre va ser publicada al Japó fa deu anys, vaig visitar l’illa d’Hokkaido, on hi ha la central nuclear més moderna del país. Em van dir que ho tenien tot controlat i que a ells no els podia passar el que va passar a Txernòbil. Però el 2011, amb l’accident nuclear de Fukushima arran del tsunami, es van adonar que això que pensaven no era cert. Que ni la tecnologia més puntera pot guanyar la batalla contra la natura. Per això en una versió nova de La pregària de Txernòbil parlo de crònica de futur, perquè vaig entendre que la psicologia humana encara es fa la il·lusió sobre el fet que podem vèncer la natura. Però no. La primera vegada que vaig passejar per Txernòbil vaig veure que hi havia molts soldats armats. Els vaig preguntar perquè anaven armats i perquè eren allà, si l’enemic a Txernòbil era invisible, no servien els fusells, no es podia disparar contra la radiació. Es necessitaven altres armes: pensament, nova tecnologia… Aquest és un mal nou, un nou perill. No pots tocar les flors ni seure a terra… En el llibre hi ha el testimoni d’una jove esposa d’un bomber que va estar apagant el foc de la central i va quedar exposat a una gran radiació. A ella li deien que no podia tocar el seu estimat, ni fer-li petons ni res, perquè ja no era un home sinó un objecte perillós que s’havia de desactivar.»

 

Svetlana Aleksiévitx durant la conferència de premsa, al CCCB.
Svetlana Aleksiévitx durant la conferència de premsa, al CCCB.

Preguntada si l’obtenció del premi Nobel ha permès que li sigui més fàcil publicar els seus llibres a Rússia, si el Nobel ha suposat un canvi en aquest sentit, respon:

«Podria dir que a Rússia no tinc problemes per publicar. Perquè Rússia és un país molt gran i és impossible controlar-ho tot. El poder controla sobretot els mitjans de comunicació. Ara, també és veritat que el poder ataca lentament però amb decisió i el control aviat arribarà a les editorials. A Bielorússia no es publiquen els meus llibres, sóc persona ‘non grata’ allà. Però el que s’ha fet és publicar els meus llibres a Eslovènia. Hi ha formes de resistència. Però no em preocupa si publico o no a Rússia o a Bielorússia. El que m’interessa és escriure una obra interessant per a tot el món. En aquest sentit, la meva literatura ha de combinar literatura i periodisme, perquè tracta el temps d’avui i el temps etern.»

Parleu-nos d’aquest nou llibre sobre l’amor que dieu que heu començat a escriure…

«Quan després de trenta anys vaig acabar l’enciclopèdia de la utopia vermella, que han estat cinc llibres, ja no tenia res més a dir i no tenia sentit continuar per aquest camí. Les cinc etapes més importants dels últims cent anys de la nostra història ja eren explicades. Ho havia dit tot. En aquest punt, em vaig plantejar que els dos elements centrals de la vida de les persones són l’amor i la mort. Són el més important per a una persona. I en això estic.»

I sobre la por, a partir de la qual s’han justificat tantes coses? Us heu plantejat fer una anatomia de la por contemporània?

«El sistema soviètic autoritari va inculcar la por a diferents generacions. Aquesta por encara persisteix avui, perquè per dir segons què pots perdre la feina o ser expulsat de la universitat… Sí, la por. El sistema totalitari fa que la gent s’inhibeixi, que la gent no surti al carrer, no protesti. Això persistirà fins que no se’n vagin aquests governants que tenim ara. Però fixa’t que els nous patriotes a Rússia van en contra de Putin per considerar-lo massa tou. Què en sortirà de tot això? A Rússia és un moment molt perillós. Pel que fa a mi, jo no tinc por, i ja sé que entrar a la presó no és agradable, però no tinc por. Només tinc por que torni el passat, que aparegui altra vegada el nazisme a Rússia. Tot i que això va per llarg, perquè Putin fa hoquei i viurà molts anys.»

Quan parleu del retorn del comunisme, a què us referiu?

«Quan vaig emigrar del meu país vaig fer estada a Suècia, Alemanya, França… que són països on la gent ajuda els escriptors perseguits. I vaig descobrir, per exemple, que el sistema suec té molts elements socialistes: hi ha justícia, els impostos són molt alts. Em va xocar veure que una persona rep un percentatge de l’herència només, que l’altra part reverteix en la societat. El socialisme arriba en una certa etapa de l’evolució de la consciència. Perquè la idea de socialisme és bona, però el procés de dur-lo a la pràctica va ser nefast. Ja des del primer dia van començar a matar els millors representants del poble. Avui si a Rússia tinguéssim un Vàclav Havel, tot seria diferent. Però tampoc Putin no és el dimoni, sinó que Putin és un fet col·lectiu. Ha concentrat en la seva figura els anhels de la gent humiliada o enganyada. Però em pregunto, per què els nostres patiments com a poble no es converteixen en llibertat? Encara no en tinc la resposta.»

Parleu-nos per acabar dels vostres referents en aquesta escriptura polifònica tan singular.

«Els meus referents? Dostoievski, Varlam Xalàmov, Alexandr Herzen. Aquesta polifonia de veus és un intent de cobrir tot el territori de la nostra vida, crear un espai èpic. Què pensa el poble de Gorbatxov? I de Putin? Sense aquesta polifonia és impossible veure la veritat. Per això agafo testimonis d’edats diverses, de geografies diferents i també amb professions diferents. Hi involucro el màxim de gent possible. I incloc una persona en estat de xoc amb capacitat de reflexionar. Ara, és clar, quan els demano que rememorin els fets de fa tants anys, s’ha de tenir present que els records es transformen depenent de què s’ha viscut, si s’ha estat feliç, el que s’ha llegit… Amb tot, crec en aquesta veritat del conjunt. I també penso que avui m’agradaria llegir un llibre com el meu de l’antiga Grècia, per entendre el seu viure.»

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes