A les sèries polítiques que ens arriben dels Estats Units, el Regne Unit, Dinamarca, o on sigui que gastin una democràcia avançada, hem vist mil vegades com tomben un candidat a la cosa pública remenant la brossa del seu passat. En una que em ve al cap, The Good Wife, diferents candidats a diversos càrrecs es feien investigar per ser conscients dels seus punts dèbils i avançar-se als atacs futurs de l’oposició. De vegades, sortia una merda tan compromesa que el candidat ja es retirava abans de començar, entenent que representava una gent, un col·lectiu o un interès superior que bla, bla, bla.

Pensant en aquestes sèries, recordo l’impacte de la primera vegada que es van fer córrer les famoses piulades de Quim Torra. En recordo l’impacte, i no tant si les van treure a l’època que havia de dirigir el Born Centre Cultural o més tard, en ocasió de la presidència d’Òmnium. En tot cas, la taca d’oli es va escampar a ambdues institucions, i ja en aquell moment hi van sucar pa amb entusiasme des de l’extrema dreta fins als avui dits ‘equidistants’. I així fou que dos espais del catalanisme (cadascun amb la seua naturalesa, intento ser succinta) van entrar amb aquesta presentació a les llars de molts ciutadans que no havien sentit parlar mai del setge de Barcelona o que coneixien Òmnium de sentir-lo qualificar de ‘chiringuito barretinero de subvencionaos’ o similar. Aleshores, si cap reticent podia tenir gens d’interès per a acostar-se a la història o la cultura del seu país a través d’aquests espais, segons per quins canals s’informés, li’n devien acabar de passar les ganes i per sempre més –això últim ja ho dic jo.

Per aquest motiu, quan el president Puigdemont va anunciar el nom de Quim Torra per a aquesta etapa que encara no sé com qualificar, em va venir automàtic aquell episodi de les piulades i em va caure el front als dits. No podia ser. No podia ser que recarreguéssim aquesta munició esgotada i la tornéssim a oferir a l’adversari, com si li fes cap falta. Vaig entrar a Twitter amb cara de mossegar llimones i, en efecte, la maquinària ja s’havia posat tota en marxa: ja tornaven a córrer, veloços i ressuscitats, recopilatoris i mems de les velles piulades; tornaven a sortir els articles, les entrevistes, els subratllats descontextualitzats; tornaven a atribuir-li textos sense signar difosos per okeidiarios i alertes digitals, virals. I, evidentment: tornaven a sucar-hi pa, ara un pa de quilo, amb la llesca plana, els mateixos que ja se n’havien aprofitat aleshores –amb doble, triple virulència, la que corresponia a un presidenciable– perquè ja tenien la feina feta: quin regal, mare meua, quin regal.

No podem dir que no sabíem què passaria. N’havíem viscut l’assaig de laboratori abans que les xarxes tinguessin la preeminència informativa d’ara. Aquest cap de setmana ha estat impossible de distingir una piulada d’un acòlit de Cs o del PP d’una de gent del PSC o dels comuns: la unitat d’Espanya quedava condensada en la unitat de reacció en l’universal. ‘Què us dèiem, eh, eh? Els supremacistes independentistes, racistes, xenòfobs, etnicistes i excloents feu president un supremacista, racista, xenòfob, etnicista i excloent. I de sobte, la preuada tasca comunicativa de l’era Puigdemont, una feina ingent contra una maquinària mediàtica que ens quintuplica l’abast i la potència, en dos dies se’n va a la mè. A l’era de la comunicació, ens sortirà car haver renunciat a un fenomen de l’ídem com l’enyorat president: només ens faltava ara haver de tenir-lo, a més a més, de corresponsal apagafocs. Tant de bo m’equivoqui, que diuen els opinadors de debò.

Els quatre catalanets –ho dic figuradament, que us veig a venir– que coneixen la persona de Quim Torra, afable, erudit, cultíssim editor, valent per a entomar l’encàrrec que no vol ningú, clamen en el desert. La desproporció entre els altaveus és massa gran perquè cap missatge sobre la seua remarcable trajectòria arribi ni tan sols a sortir del cercle dels fidels seguidors. I mentrestant, hem d’empassar-nos que el titllin de feixista i ultranacionalista els qui es manifesten amb falangistes i nazis abanderats; hem de sentir com el titllen de racista els qui volen ‘netejar’ el seu poble o limitar l’accés a la sanitat dels immigrants irregulars; hem d’entomar que li diguin supremacista els qui pretenen reduir la llengua i la cultura pròpies del país a un mer folklore casolà, o etnicista els qui volen segregar per llengua els xiquets a l’escola o els qui apel·len al passat andalús dels avis dels votants catalans. En resum, hem d’assistir al teatre lamentable dels qui, dient-se ciutadans de la gran nació d’Espanya, pretenen colar que són ells, en aquesta guerra de l’estat, l’amenaçada minoria nacional. Doncs tot això que ja passava abans, ara ens ho hem de menjar amanit amb unes piulades i uns extractes d’articles que ni fets a mida, i trobo que ens ho hauríem pogut estalviar.

A tall de postdata: Hom dirà –perquè ja us sento, xiu-xiu-xiu– que l’espanyolisme ens insultaria i deshumanitzaria com sempre, amb piulades o sense, i que donar-los importància és fer-los el joc. Sí, però no. Sí, perquè quan tens la iniciativa pots conduir el debat cap on tu vols, i no perquè, quan la perds o la regales, et trobes anant a remolc. Només cal recordar que, fins al debat d’investidura, els tavernaris del parlament es quedaven sols bramant el seu ‘monotema’ per a les teles espanyoles, mentre que dissabte i ahir se’ls van afegir de gust els espanyolistes que no criden, amb la qual cosa les formacions republicanes van haver de sortir a justificar obvietats que, abans d’aquesta patinada estratègica i comunicativa, teníem més que superades. No ho sé, valtros, però jo veig clar que menjarem les piulades en cada sessió parlamentària fins a les eleccions i més, atès que el programa de govern, sense autonomia ni diners, no sé com passarà del paper. En fi, per dir-ho a la manera de Twitter: #noespodiasaber.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]