Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’eurodiputat que té a les mans una bona part de la decisió sobre la immunitat de tres parlamentaris votats per més d’un milió de ciutadans és un ultraconservador amb un discurs homòfob i xenòfob. El búlgar Angel Dzhambazki, a més, va fer com a mínim dues coses rellevants aquest dilluns passat, 16 de novembre: al matí, va fer la primera intervenció a la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu presentant el cas del suplicatori contra Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Ell haurà de fer l’informe que haurà de votar la comissió proposant de retirar-los la immunitat, tal com demana el Tribunal Suprem espanyol, o bé de mantenir-los-la. I al vespre, Dzhambazki llançava des de la finestra de l’edifici del seu partit, el Moviment Nacional Búlgar, petards i traques contra els manifestants que protestaven per la corrupció del govern del qual forma part el seu partit.

Les imatges van tenir impacte a Bulgària. Un eurodiputat atacant els manifestants amb pirotècnia i ruixant-los amb una mànega d’aigua.

Angel Dzhambazki, doncs, haurà d’escoltar el 7 de desembre les al·legacions que facin Puigdemont, Comín i Ponsatí; haurà de revisar l’abundant documentació que han presentat els seus advocats a la comissió per demostrar que es tracta d’un cas de persecució política ple d’irregularitats; haurà de prendre nota de les intervencions que hi hagi en el debat obert entre els vint-i-cinc membres de la comissió sobre la conveniència de tirar endavant el suplicatori, i s’haurà de pronunciar i elaborar una proposta argumentada. Ell, Dzhambazki, que va participar en un acte de Vox al Parlament Europeu el març del 2019 que es deia “Catalonia, a Spanish region”. Un acte que es va fer poc després d’haver estat prohibida a l’eurocambra una conferència precisament del president Puigdemont i del president Torra.

L’eurodiputat ultraconservador búlgar, Angel Dzhambazki.

Al currículum de Dzhambazki com a eurodiputat hi ha dos incidents polèmics més: el desembre de l’any passat va ser aturat quan conduïa begut, sobrepassant l’índex d’alcoholèmia permès a Bulgària, i un any abans, el novembre del 2018, el van aturar a l’aeroport de Sofia perquè viatjava amb una pistola.

Que recaigués en ell la ponència del suplicatori de Puigdemont es deu, en part, a un factor atzarós: l’eurodiputat responsable es designa mitjançant un sistema rotatori entre els grups que són a la comissió, i en aquest cas va correspondre a un membre del grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), que ha acabat essent Angel Dzhambazki. També es deu al fet que entre les incompatibilitats perquè un eurodiputat assumeixi una responsabilitat com aquesta no hi ha el fet que tingui posicionaments polítics antidemocràtics o actituds que atempten de manera flagrant contra drets fonamentals o bé que evidencien un posicionament polític clarament contrari al dels eurodiputats afectats per la petició del suplicatori. Les incompatibilitats que preveu el reglament de l’eurocambra són únicament que el ponent no sigui del mateix grup que l’eurodiputat de qui es demana l’aixecament de la immunitat o bé que no tinguin la mateixa ciutadania.

Manon Aubry hauria assumit el cas de Ponsatí… o de Comín

Però com és que Dzhambazki assumeix la ponència de tots tres? La defensa dels eurodiputats catalans al·lega que una decisió com aquesta els perjudica, que un sol ponent s’encarrega de resoldre cada cas d’immunitat d’un eurodiputat, i que això perjudica sobretot Clara Ponsatí, perquè el seu cas és diferent del de Puigdemont i Comín perquè a ella no l’acusen pas de malversació. Però el cert és que hi ha algun precedent en què un únic ponent s’ha encarregat del suplicatori de més d’un eurodiputat per un mateix cas. I curiosament la darrera vegada que va passar això fou el 2018 amb Angel Dzhambazki com a ponent, per la retirada de la immunitat de tres eurodiputats del partit d’extrema dreta grega Alba Daurada. En aquell cas, a Eleftherios Synadinos, a Georgios Epitideios i a Lampros Fountoulis el Parlament Europeu els va llevar la immunitat perquè poguessin ser jutjats al seu país per incompliment d’anteriors decisions judicials contra ells. Dzhambazki va elaborar uns informes totalment asèptics, sense desenvolupar mínimament cap argument, com sí que passa en algunes ponències d’altres casos.

Inicialment va arribar la petició de suplicatori contra Puigdemont i Comín alhora, per part del Tribunal Suprem espanyol. La presidència de la Comissió d’Afers Legals, que en aquell moment era de la britànica Lucy Nethsingha (Renovar Europa) i els coordinadors dels grups parlamentaris a la comissió (Marie Toussaint dels Verds-ALE, Axel Voss del PPE, Tiemo Wölken, de S&D) no van considerar que calgués dividir el suplicatori en dues ponències, i tant el cas de Puigdemont com el de Comín van anar a parar a l’eurodiputat búlgar d’extrema dreta. Després, amb l’execució del Brexit i la reconfiguració dels òrgans del Parlament Europeu amb la sortida dels eurodiputats britànics, l’espanyol de Ciutadans, Adrián Vázquez, també del grup de Renovar Europa, va assumir el càrrec de president de la comissió. I Clara Ponsatí va entrar com a nova eurodiputada. Tampoc van considerar que el seu cas l’hagués de portar un altre ponent, tot i haver arribat més tard el seu expedient i que ella no sigui acusada de malversació.

La colíder de l’Esquerra Unitària Europea, Manon Aubry.

Què hauria passat si haguessin dividit el cas de Ponsatí i l’hagués assumit un nou ponent? Doncs que a la consellera li hauria tocat, pel sistema rotatiu de repartiment de ponències, l’eurodiputada de la França Insubmisa, Manon Aubry, dirigent de l’Esquerra Unitària Europea. Aubry ha criticat la repressió espanyola contra l’independentisme català, es va pronunciar en tot moment a favor del reconeixement de Junqueras, Puigdemont i Comín com a eurodiputats quan se’ls va privar d’aquesta condició, i ha criticat el paper de la UE en el conflicte català. En una entrevista d’ara fa un any a l’ACN, va dir: “La direcció que pren Espanya amb l’afer català és molt perillosa. En democràcia les coses es resolen amb el vot. No és normal que tres persones electes no puguin seure al Parlament Europeu ni que condemnin les persones a tants anys de presó per haver convocat un referèndum.”

Quin caire hauria pres l’informe d’Aubry sobre la retirada de la immunitat de Ponsatí? O de Toni Comín, si els tres suplicatoris s’haguessin dividit en tres ponents? Quin enfocament tan diferent de la qüestió i quina valoració de les proves i dels drets en joc que segurament hauria fet, comparats amb els que pugui fer Angel Dzhambazki. Aquesta és la principal arma del Tribunal Suprem espanyol perquè se li concedeixin els suplicatoris que demana: el ponent. I també la presència destacada d’eurodiputats espanyols en aquesta comissió, no només per a votar a favor del que pugui proposar Dzhambazki, sinó també per a influir en el vot d’altres diputats.

El joc de la cadira dels eurodiputats espanyols

En aquesta comissió hi ha una de les proporcions més altes d’eurodiputats espanyols respecte del total de membres. I això que és una comissió que no acostuma a ser de les més preferides per part dels eurodiputats tan bon punt comença una legislatura. Quan va començar aquesta, i preveient que en aquesta comissió s’hi podrien discutir qüestions importants sobre els eurodiputats independentistes, els partits espanyols es van afanyar a prendre-hi posicions. Però sobretot fou després del Brexit, amb la reconfiguració dels organismes de l’eurocambra per la sortida dels eurodiputats britànics, que els espanyols hi han guanyat més pes.

La legislatura anterior només hi va haver en aquesta comissió un membre de l’estat espanyol, la popular Rosa Estaràs. Ara n’hi ha cinc de titulars, dos dels quals són eurodiputats espanyols que van entrar de nou pel Brexit: Adrián Vázquez, de Ciutadans, que, a més va assumir la presidència de la Comissió, i Marcos Ros Sempere, del PSOE. A més, hi ha també Esteban González Pons i Javier Zarzalejos, del PP, i Ibán García del Blanco, del PSOE. I entre els suplents –que voten quan hi ha absències dels membres titulars– hi ha Jorge Buxadé (Vox), Javier Nart (independent després d’haver sortit de Ciutadans) i Nacho Sánchez Amor (PSOE).

L’argument principal que exposaran Puigdemont, Comín i Ponsatí contra el suplicatori és la motivació política que té, és a dir, que es fa per persecució política, amb la voluntat d’alterar i de perjudicar l’activitat política d’aquests diputats. Se’n diu fumus persecutionis, i n’hi ha uns quants precedents en suplicatoris anteriors denegats. D’aquests, cap no és equiparable al que encaren el president i els consellers a l’exili, perquè no hi ha precedents d’un tribunal d’un estat de la Unió que abans no es resolgui el suplicatori ja vulneri els drets dels tres eurodiputats, impedint-los mitjançant ordre de detenció de poder circular amb llibertat per l’estat espanyol, quan sí que ho poden fer per la resta dels estats membres. Com ho veuran els membres del Comitè d’Afers Legals? I el ponent, Dzhambazki?

Podran al·legar que el Tribunal Suprem espanyol és el competent a l’hora de demanar el suplicatori perquè així ho recull aquest document del Parlament Europeu sobre procediments d’immunitat i òrgans competents a cada estat. Però per a jutjar-los en darrera instància? Quin pes tindrà la sentència de la justícia belga denegant l’extradició de Lluís Puig perquè se li vulneraven drets fonamentals perquè el Suprem no era el tribunal competent per a jutjar-lo, tot invocant la resolució del grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU? No seria pas un indicador de motivació política, de fumus persecutionis?

I un altre argument encara és el delicte de sedició de què se’ls acusa. El fet que sigui un delicte de naturalesa política i que no tingui un equivalent (no tan sever en la pena, si més no) a la resta d’ordenaments jurídics europeus també hauria de ser motiu de denegació, de fumus persecutionis. O de concedir el suplicatori per un delicte, la malversació, però no per la sedició, cosa que reglamentàriament seria possible. Ho faran? Què proposarà l’eurodiputat búlgar que atacava amb petards els manifestants al seu país? La trama política i jurídica que s’ha bastit a l’entorn de la Comissió d’Afers Legals fa pensar en una acceptació del suplicatori. Però quedaran encara els vots, no només de la comissió, sinó també del plenari de l’eurocambra. Què votaran els eurodiputats dels diversos grups si són secrets? I sobretot, quin serà l’impacte que pugui tenir per a l’estat espanyol i les conseqüències judicials d’abast europeu que pugui desencadenar posteriorment un aixecament de la immunitat.

Per què el suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí es pot girar contra l’estat espanyol?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.