Sumari 699/2024, com ho conten les víctimes

  • El sumari que instrueix la jutgessa de Catarroja destapa la crueltat de moltes morts i la cruesa del que van viure molts supervivents

Esperança Camps Barber
01.03.2025 - 21:40
Actualització: 02.03.2025 - 12:14
VilaWeb
Un homenatge a les víctimes (fotografia: Prats i Camps)

Catarroja, 18.40. Que ja hi havia cotxes surant dins el garatge, que la gent nedava com podia, que el marit va entrar nedant al garatge per cercar la seua germana que ja n’havia eixit, que ell també en va eixir, que va pujar damunt un cotxe i va ajudar gent a pujar al primer pis, que el cotxe on era es va moure, que es va agafar als cables de la llum, que es va enganxar amb una corda als respiralls del garatge, que li van llançar un flotador, però no el va poder agafar, que l’aigua li anava per dalt del cap, que van ajuntar dues escales plegables, que van intentar per tots els mitjans de salvar-lo, que ell era fort. Que ell va cridar molt fort el nom de la seua dona. Que la seua dona va mirar i ell ja no hi era.

Les 20.28 és més tard que les 18.40 i que les 19.30 i que les 20.11

És, sense noms per a preservar-ne la intimitat, el cas d’una de les víctimes de la gota freda del 29 d’octubre que es pot llegir en el sumari que instrueix la magistrada del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 3 de Catarroja. Una entre 227.

El sumari s’ha sabut aquesta setmana i és una mena de catàleg dels horrors. Un inventari de maneres doloroses de morir. És, també, el relat de moments de supervivència extrema i d’incerteses fosques. I l’atzar, que escriu històries descarnades, però sempre guanya, ha volgut que la possibilitat de llegir els fets en primera persona coincidira amb certes revelacions del president de la Generalitat sobre el seu capteniment aquell dia tan negre de tardor. Carlos Mazón ha girat el relat, probablement, per estratègia. Hom suposa que un sanedrí li ho ha recomanat  per evitar, precisament, que el seu nom figure en el sumari. Ara ja situat al centre de la diana i malbaratat el poc crèdit polític que li quedava.

Hem sabut, aquesta setmana, perquè ell ho ha dit, que va arribar a les 20.28 al Centre de Coordinació d’Emergències per incorporar-se al CECOPI. Fins al moment, ell havia deixat que hom creiés que hi havia anat amb presses i corregudes i que quan es va llançar el missatge d’alerta, ell era allà, coordinant l’emergència. Ho va dir un dels primers dies de la crisi per fer veure que dirigia alguna cosa.

Els seus assessors van fer córrer una fotografia on es veu Mazón arribant al lloc de comandament, saludant amb el braç com qui arriba al casino del poble i demana el cremadet de cada dia. A les 20.30 À Punt l’enregistrava parlant amb la consellera i amb més gent. Vol posar cara de circumstàncies i de preocupació, però realment no sabia res. No sabia on era, no sabia el tràngol pel qual passaven els seus conciutadans. Aquells a qui té l’obligació de protegir.

I ho va demostrar a les 21.30 quan va comparèixer per televisió per no dir res. Feia vora tres hores que els morts eren morts i el president va ser incapaç de dir res de coherent.

Que l’aigua pujava i l’angoixa era molt gran

Que quan va venir l’onada serien les 19.50, que l’última vegada que sa mare va veure son pare, l’aigua li arribava per la cintura. Que el van trobar deu dies després en un descampat d’Albal. Que no apareixia ningú, que li telefonaven de Telecinco. Que estava desesperada.

Albal. Que els pares vivien en una planta baixa i tenen una escala per a pujar al pis de dalt, que tot va passar molt ràpidament, que la mare de vuitanta anys li va contar que a partir de les 19.00 va començar a entrar aigua per la finestra i per la porta, que intentaven pujar, però s’esvaraven i l’aigua els atrapava, que estaven a les fosques, que la mare va notar que el marit estava rígid i no aconseguia de fer-lo pujar. Que un metge veí va poder entrar i li va dir que era mort. Que el jutjat no cride a sa mare, que està molt nerviosa.

D’Izan i de Rubén, de tres anys i cinc, sí que en direm els noms, perquè els pares els van dir esperançats fins que no van trobar-ne els cossos i ja no van poder més. Que tot va començar a les 18.30 a la seua casa de camp de Torrent, que els nanos eren dins la casa amb els pares, que de cop cau una paret del saló, que entra molta d’aigua i nega tota la casa, que el corrent arrossega Izan i Rubén i també son pare cap a fora de la casa, que el pare s’agafa a un arbre, que hi aguanta durant dues hores, que no ha vist com els nanos eixien. Que quan baixa l’aigua no els troben i que els cerquen durant dies.

20.00 Benetússer. Que plovia molt i que eren a casa i que sentien molta gent cridant, que el seu marit era policia, que es va canviar la roba i va baixar al garatge per ajudar la gent, que entrava aigua i va ajudar fins que una furgoneta que el corrent arrossegava va tirar la porta i l’aigua va entrar al garatge de cop i volta, que el seu marit no en va eixir. Que dos dies després, l’UME va buidar l’aigua i hi van trobar uns quants cossos. Un era el del seu marit.

Que la seua tia de Sedaví tenia vuitanta-set anys i vivia sola, que no van poder posar-se en contacte amb ella, que l’endemà van anar a veure-la, que la van trobar asseguda a la seua butaca, que era morta. Que l’aigua va arribar al metre seixanta d’alçada dins la casa.

Catarroja. Que sa mare li va dir a les 19.00 que li entrava aigua a casa i que anara a ajudar-la a netejar, que a les 20.00 sa mare li va dir que no podia obrir la porta, que ella va intentar d’anar-hi perquè vivien a prop, però no va poder arribar-hi per culpa de l’aigua que hi havia al carrer, que va haver de refugiar-se, que l’endemà no podien entrar a la casa. Que els veïns els van dir que la van sentir com cridava demanant auxili. Que no van poder fer res per ella. Que la van trobar en l’habitació.

Benetússer. Que a les 19.00 estava en el seu bar amb el marit i els fills de quatre anys i onze, que a les 19.40 l’aigua pujava molt, que a les 20.00 van demanar ajuda als veïns de dalt, que els van llançar una corda que era massa curta, que van col·locar una escala, que la primera que va pujar és la xiqueta, que quan era a mig tram una onada va tirar l’escala i ella va caure i el corrent la va arrossegar, que el pare es va llançar a l’aigua, però no la va poder salvar. Que l’endemà la va cercar amb una fotografia per tot arreu i un policia li va dir que el cos havia aparegut a prop del Leroy Merlin de Massanassa. Que tenia onze anys.

Catarroja. Que a les 19.30 parla per telèfon amb son pare que li diu que només hi ha quatre dits d’aigua, i que mentre parlen es perd la comunicació. I que l’endemà van trobar el cos en la planta baixa.

La matinada a l’infern

Hi ha molts “l’endemà” i molts “dies següents” en aquesta història que també té setmanes que semblen anys i cerques desesperades entre fang i brutícia. Hi ha cossos desfigurats i policies que diuen “és millor que no el veges, t’ensenye una fotografia”. Hi ha cossos aixecats sense que la família sàpiga on els han dut, i aquella morgue improvisada en la fira de mostres. Hi ha llistes provisionals de víctimes.

Hi ha una matinada que pesa mil tones i que molta gent va passar en solitari sabent que allò que portaria l’alba no seria millor que el que va dur la nit. Hi ha una matinada de gel i de silenci.

Al sumari hi ha centenars de pàgines per a centenars de víctimes que van perir en el garatge intentant salvar el cotxe. Hi ha la persona que es va salvar agafada vuit hores en una barana del garatge, i aquella altra a qui els veïns diuen que la seua tia va eixir disparada de la casa asseguda en el sofà. I que l’alarma va sonar quan es trencaven els vidres del Mercadona. Això de l’alarma també hi és. Que va sonar tan tard per a tothom que no va salvar ningú.

La situació que van viure milers de persones és tan complicada que ni el llenguatge policíac ni el judicial, que solen ser tan freds, no impedeixen d’empatitzar amb allò que s’explica sense adjectius. Potser perquè és descarnat. Sense cap ornament ni retòrica innecessària.

És arran de tots els casos denunciats els primers dies de la crisi i reafirmats en les declaracions que els familiars han fet davant seu, que la jutgessa va fer aquella resolució on parlava de l’infern i descrivia fragments de situacions traumàtiques i dramàtiques. La jutgessa que té l’oficina judicial a Catarroja i que va ser arrasada com milers de plantes baixes.

Tot això passava en unes hores en què el president de la Generalitat encara no ha explicat on era i que feia per gestionar la crisi.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor