Saray Ruiz: “Em sembla impossible que troben mon pare, jo ja imagine qualsevol cosa”

Cada dilluns, Saray Ruiz, de Montserrat, espera la telefonada del tinent de la Guàrdia Civil de Llombai perquè li explique com va la recerca del cos de son pare. Francisco Ruiz, Paco, va perir la vesprada del 29 d’octubre. Aquesta telefonada és el nexe que la manté lligada a una esperança que va perdent, perquè ja han passat quatre mesos, perquè l’extensió de terreny on hi ha els equips de recerca és molt ample i perquè hi ha àrees on el gruix de sediments fa més de tres metres.

El pare de Saray és un dels tres desapareguts, encara, de la gota freda del 29 d’octubre. Aquell dia, les peces del seu trencaclosques vital es van descompondre totes i ara malda per posar-les a lloc. Aquesta perruquera de trenta-tres anys viu el dol com pot, amb sa mare, que és dependent, i amb Alejandro de deu anys i Ruth de cinc, els seus fills que van ser testimonis de la desaparició de l’avi. De fet, l’últim que va fer va ser pujar-los damunt el cotxe en què viatjaven confiant que l’aigua no els arribàs. Aquest serà, per sempre, el seu llegat.

Fem l’entrevista en un parc de Montserrat, municipi de la Ribera Alta que fa part de la vall dels Alcalans. Les respostes de Saray són curtes i contingudes. Potser, com diu ella, perquè el dol el duu d’una manera diferent. Assegudes al banc veiem el barranc de l’Agroix, que arreplega les aigües de Torís, les aboca al riu Magre, i aquell dia d’octubre va arrossegar Paco Ruiz.

—Com esteu?
—El temps va passant i anem encaixant les peces del puzle sense fi.

—Les persones que no heu trobat els cossos dels familiars, és que heu de passar el dol d’una manera diferent.
—Sí. Jo el passe d’una forma diferent. No hem trobat el cos, no s’han depurat responsabilitats, els tràmits burocràtics són prou complicats. Tot això fa que entre unes coses i unes altres estigues en una lluita constant, en la supervivència del dia a dia. No tens temps de plorar, i això complica més la situació.

—El dia 29 d’octubre, què va passar?
—El dia d’abans ja va ploure molt ací, a Montserrat. El col·legi on duc els xiquets, a Montroi, ja ens va avisar que el 29 no hi hauria classe. Jo treballe en una perruqueria de Torrent, i de bon matí vaig enviar vídeos a la meua cap en què es veia la situació i per a dir-li que no podia anar-hi per l’estat de les carreteres. Però cap a les dotze va deixar de ploure, tot estava un poc més tranquil. Guaitava al balcó i no hi havia aigua. Llavors, vaig telefonar a mon pare perquè vinguera a buscar els meus fills.

—Ell estava amb la vostra mare al xalet de Montroi?
—Ells viuen allí. Vivien allí. Jo vaig anar a Torrent, a la perruqueria, i cap a les tres passades, la meua cap, que es veu que rebia informació de l’Ajuntament de Torrent, em va dir que estava molt angoixada perquè l’oratge s’anava posant pitjor, i que me n’anara a casa. Com que hi havia una clienta que era d’ací, de Montserrat, vam venir totes dues amb el seu cotxe. Vam arribar a l’entrada de Montserrat cap a les quatre i mitja, però la situació era tan dolenta que vaig tardar una hora fins que no vaig poder arribar a casa.

—Els carrers de Montserrat ja tenien aigua?
—Sí. En algunes zones l’aigua arribava a mitja roda del cotxe on anàvem. Era com un vaixell que es movia, com una barca. En arribar a casa vaig enviar un missatge a mon pare que no li va arribar mai. Li deia que no isquessen, que es quedassen en el xalet, perquè a mi m’havia costat molt d’arribar. Queien unes pedres que eren tan grosses com ous. Semblava l’apocalipsi. De fet, de broma, li vaig dir a la xica que anava amb mi en el cotxe, “estàs preparada per a morir?”… Imagina.

—No vàreu tenir cap notícia de Montroi?
—No teníem comunicació, no hi havia llum, no hi havia aigua, no hi havia res. Pense que poc després de migdia es van quedar així d’incomunicats, perquè al matí sí que vam parlar per dir-li que vinguera a buscar els meus fills, i després, ja res.

—A quina hora van eixir ells, del xalet de Montroi cap a Montserrat?
—Jo, normalment, acabe la faena a les set. Com que no hi havia comunicació, supose que mon pare es va imaginar que eixiria a la mateixa hora, i ma mare em va dir que havien eixit cap a les sis i deu.

—I l’aigua, on els va atrapar?
—Ells venien per uns caminets que comparteixen Montserrat i Montroi, que són pels disseminats i els xalets. I això acaba o comença en el polígon de Montserrat. Imagine que hi venia l’aigua que se n’havia eixit del barranc de l’Agroix i va empènyer el cotxe contra una de les palmeres que hi ha i es varen quedar encaixonats. Van pujar damunt el cotxe i s’hi van quedar durant dues hores, segons em va dir el xic d’una empresa de davant. Ells van intentar eixir a buscar-los amb una furgoneta, però l’aigua l’arrossegava. Van intentar tirar cables i coses per veure si els podien enganxar, però res.

—Aquesta gent va veure com l’aigua s’enduia el vostre pare?
—Ells anaven encenent una llum per veure com estaven. Els deien que estiguessen tranquils, que semblava que l’aigua anava baixant, però en una d’eixes voltes que els van il·luminar, mon pare ja no hi era. Imagine que els meus fills es van salvar perquè el xiquet s’havia posat la xiqueta a la falda i la rodejava amb els braços, i estava recolzat en la palmera. Ell sí que tenia un suport per a no anar-se’n, però mon pare no tenia res. Van estar dues hores damunt el cotxe.

—Com els van rescatar, els xiquets?
—Un veí que anava amb una furgoneta per allí va poder agafar-los. També va arreplegar una dona i una altra xiqueta, que no sé on els havia trobat. La dona era d’un autobús que s’havia quedat per ací dalt.

—Com van arribar a casa?
—Aquest home els va arreplegar al voltant de les vuit, i se’ls va endur a sa casa. Els va canviar la roba, els va eixugar i va telefonar a la policia, i cap a les onze i mitja de la nit, la policia els va dur a casa. El xiquet major va saber donar l’adreça.

—Supose que feia molta estona que intentàveu saber coses.
—Jo havia estat tota la vesprada amb l’enrònia que passava alguna cosa. Eixe pressentiment que tens que alguna cosa no va bé, que se’t fica un nervi a l’estómac. Em vaig ficar al llit, i en aquell moment va sonar el timbre de la porta. El meu fill em deia: “Mamà, sóc jo.” Em va estranyar, perquè mon pare tenia claus. I quan vaig sentir la veu del xiquet i els vaig veure, i la xiqueta anava en braços d’un policia, vaig preguntar què havia passat. I la xiqueta em va dir: “Mamà, el iaio s’ha mort.” I jo: “Com que s’ha mort?” I el xiquet diu: “No, no, se n’ha anat nadant.” Els policies tampoc sabien donar-me més explicacions. Sabien el que els havien contat un poc els xiquets i poc més.

—Com estan, Alejandro i Ruth?
—Ells, ben mirat, estan bé. La xiqueta sí que fa alguna pregunta, o alguns dies ha comentat alguna cosa. O si ha plogut, diu: “Mira com el dia de la dana.” Però el xiquet, no. Diu que no en vol parlar, o li diu a la germana: “No et quedes amb les coses dolentes.” I ja està.

—Tenen un suport psicològic?
—Vaig demanar a l’orientadora de l’escola que els vigilara, perquè passen moltes hores en el centre, per veure si els eixia alguna cosa. En principi, em va dir que el seu comportament era normal, que es relacionaven bé, que jugaven. Però a mi el que m’espanta un poc és que Alejandro, que és el major, bloquege això i no vulga parlar de la situació. Anant a fer gestions, vaig saber que ací, al poble, hi havia un equip especial de traumes infantils i d’adolescents que recull la gent de la Vall dels Alcalans. Vaig demanar si podien atendre’ns i estem esperant que ens criden.

—La vostra mare, com es troba?
—Ma mare és en casa. Tampoc no vol parlar gaire.

—Sou molt activa en les manifestacions contra Carlos Mazón. Què us empeny a anar-hi?
—El que realment m’empeny, i fa que vaja a totes les manifestacions mentre puga, és fer justícia. Fer que la gent es faça responsable d’allò que no ha fet. Responsable de totes les actuacions que no es varen fer. I que si les persones que no eren allà on havien de ser han de dimitir, que dimitisquen o les destituïsquen, o que els facen alguna cosa. No podem tenir algú per a protegir-nos que no ho ha fet.

—És una de les coses que dieu totes les víctimes, que ningú no us va avisar.
—A mi, la primera alarma que em va aparèixer va ser a les 21.45 del vespre. La de les 20.11 no la vaig rebre. I una veïna del meu replà no en va rebre cap. Ni eixes, ni les que van enviar dies més tard, quan no passava res.

—De tota manera, ja era tard, ja feia moltes hores que el vostre pare havia desaparegut.
— A les sis i poc ja estaven en perill.

—Assenyaleu Carlos Mazón.
—Segons la llei, en cas d’emergència, és el president de la Generalitat qui té eixa competència. Així ho ha dit la jutgessa, i ell mateix ho va assenyalar el 2019 quan va ocórrer la dana del Baix Segura, i Ximo Puig era el president de la Generalitat. No sé què fa, no sé a què juga. Tampoc entenc què fa rient-se de les víctimes quan Joan Baldoví li diu les coses a la cara. Té molt poca vergonya.

—La Generalitat diu que està en contacte permanent amb vosaltres.
—[Riu.] No. No ens ha cridat, no s’ha posat ningú en contacte amb nosaltres. Ningú. Llevat de la delegada del govern, Pilar Bernabé, que va tractar de posar-se en contacte amb el meu germà, no ha cridat ningú, ni hi ha hagut una assistència psicològica, ni hi ha hagut res de res, absolutament.

—Us informen de com va la cerca?
—Sí. Cada dilluns, que és quan tinc el dia lliure, em crida el tinent de Llombai per a donar-me la informació que té.

—Les tres famílies heu demanat que no paren de buscar, però quan veieu la gran extensió de terreny on cerquen, us desanimeu?
—En sóc molt conscient. Sembla impossible que els troben. I com que ha passat tant de temps, ja penses en qualsevol escenari. Que els hagen trobat i que, com que tot ha funcionat tan malament, jo ja imagine qualsevol cosa. Que els hagen pogut enterrar, que els hagen cremat, que els hagen fet desaparèixer. O que, efectivament, estiguen soterrats perquè la gent que hi ha en la cerca ens diuen que hi ha tres metres de gruix de fang i de sediments. Tots els escenaris són possibles.

—Encara teniu l’esperança de trobar-lo?
—Jo sí, encara que sóc molt conscient que eixe moment pot no arribar mai, o arribar d’ací a dos o tres anys, o vés a saber. Tant de bo els puguem trobar molt prompte.

—Formeu part de la querella de l’Audiència Espanyola, de SOS Desapareguts. Per què heu optat per fer-ho amb aquest col·lectiu?
—Perquè, en un principi, el meu germà i jo no sabíem on anar, i em va arribar el telèfon de Joaquín Amils, de Sos Desapareguts. Vaig parlar amb ell i va ser quan ens hi vam integrar. Som l’única associació on tots tenim familiars que són morts o desapareguts, i pense que tenim molta més força sent de SOS Desapareguts, que si creem una associació.

—Confieu en la justícia?
—Realment, no. Tant de bo, però jo sé que s’escaparà. I que com que tot està tan corrupte, en algun moment ens intentaran tapar, ens crearan problemes. Al final, ho sobreseuran, o ens diran que està fora de temps, o qualsevol cosa per no fer el que s’ha de fer que és justícia i que paguen.

—Ara els mitjans de comunicació encara us fan cas, però temeu que en un moment determinat us obliden?
—Sí. Eixe moment arribarà perquè un dels problemes que tenim com a societat és que ens oblidem de les catàstrofes. Ens oblidem de la nostra història. Però jo no pararé, ho tinc molt clar. Encara que judicialment no ens donen la raó, jo continuaré la batalla i la lluita perquè es reconega que això ha estat un assassinat, que tota la gent que ha mort es podria haver salvat. També pense que això que ha passat ha de pertànyer a la història de València: com un president va abandonar el seu poble. I que no s’oblide, encara que ens deixen de banda a l’àmbit judicial.

—Com era el vostre pare?
—Mon pare era una persona molt important per a mi. Tenia seixanta-quatre anys. S’havia jubilat perquè un poc abans de la covid la seua empresa va tancar i, com que ja havia cotitzat més de quaranta anys i venia d’un ERO, es va poder pre-jubilar i feia vida de jubilat. Anar a comprar, dur els xiquets a l’escola, anar al parc…

—Quin ofici havia tingut?
—Era camioner. Treballava per a una empresa de desballestament de cotxes, però mon pare deia “sóc ferroveller”.

—Què li agradava fer, a banda la feina i dels xiquets?
—Li encantava la música! Fa molts anys va fer de monitor en una pista de gel. Va estar com a tècnic de so d’Amistades Peligrosas. El món musical li agradava molt. Va ser discjòquei. Li agradava tocar la guitarra, sempre li ha agradat això.

—Us ho ha inculcat, això de la música?
—No, jo no. Ho va intentar [riu] però mon pare per donar classes no tenia gaire paciència.

—Sou separada. Era el vostre pare qui es feia càrrec dels vostres fills, quan treballàveu?
—Sí. S’ocupava dels xiquets. Ara eixe buit és molt gran. Quan va passar tot, era com les peces d’un dòmino quan cauen totes… Tot era fora de lloc [plora]. Jo no volia agafar la baixa perquè necessite treballar per a poder pensar un poc i evadir-me, però al final, per les circumstàncies de no tenir cotxe, de no tenir la carretera en condicions, de no tenir com fer-ho amb els xiquets, la vaig haver d’agafar. Vaig tornar a la feina el mes de desembre. Intente fer-ho tot tan normal com puc, pels xiquets, perquè no noten la falta i la diferència de les coses.

—Anàreu al funeral que es va fer a la catedral de València?
—No. I tampoc no em varen convidar… No ho sabia. Ho vaig saber per la premsa, i perquè va eixir a la televisió.

—A Montserrat no va haver-hi més víctimes?
—Que jo sàpiga, només mon pare.

—Heu tingut suport del poble i dels veïns?
—Hi ha gent que sí, altres que no. Tampoc l’alcalde m’ha telefonat ni m’ha dit res. Aquesta és una cosa més de les coses que no han fet.

—Rebeu tractament psicològic?
—No. Ho necessite, però com que encara no he parat de fer coses no m’ha vingut el moment de la baixada.

—I el vostre germà?
—És quatre anys més jove que jo. Ho gestiona bé. Segons les afinitats que tenim uns i altres, la reacció és una o una altra, i jo era molt afí a mon pare.

—Voleu afegir res?
—El meu germà i jo ja hem anat a declarar davant la jutgessa de Catarroja. Vam ratificar i contar tota la història. Ens van demanar si no ens oposàvem que un metge forense ens mirara. La jutgessa em va semblar una persona molt amable, molt transparent, que busca justícia i pense que emocionalment és molt important que un jutge diga que fa les coses perquè això arribe on ha d’arribar. És com una altra via més, a més de la que hem agafat nosaltres.