03.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.04.2023 - 12:41
Despús-ahir Yolanda Díaz va oficialitzar la presentació de la seua candidatura a la presidència del govern espanyol –una candidatura que tothom sap que és fictícia, perquè ella només vol ser una crossa còmoda del PSOE. La veritat és que, tret del llançament d’Emmanuel Macron a França, jo no recorde cap presentació d’una nova força política en què l’establishment es mostràs tan entusiasta i descarat a l’hora de donar-hi suport. I, com a prova, n’hi ha prou de fer un repàs de la primera pàgina d’ahir del diari El País. A dalt hi havia vuit notícies, de deu, sobre Yolanda Díaz i l’experiment. Totes favorables. Jo diria que se’ls va escapar una miqueta de les mans…
Díaz és especialment coneguda a Galícia, on té una mala fama guanyada a pols. Potser per això Suso de Toro ha estat tan contundent a l’hora d’explicar què proposa: “Sumar és política per a consumidors. Un experiment comercial, una etiqueta sense programa, sense ideologia, sense organització. Només un personatge que va repartint petons. Caldria que es fessen públics els seus patrocinadors. Qui compre això comprarà qualsevol cosa.”
La definició em sembla encertadíssima, perquè és una maniobra tan descarada que fa feredat. Però això no és de cap manera un no-res buit. Sumar té dues intencions clares: domesticar i uniformar.
Domesticar Podem sobretot i els comuns. En termes europeus, Podem ha estat un aliat fidel de la coalició de govern, però no en termes espanyols –que aquesta gent no suporta ni la mínima discrepància. La solució? Partir-los per la meitat i destruir-los, marginar-los. I, de passada, fer un avís als del “bloc de la investidura”. El PSOE, seguint la seua tradició centenària, ha fet servir Podem com un mocador d’un sol ús. Ara ja no li interessa i el llança sense remordiments a la primera paperera que troba. Ja els arribarà l’hora, als altres.
Però a banda de domesticar, la jugada pretén sobretot uniformar. I reduir a una sola veu, còmoda per al poder, tota la mar de sigles i projectes que han esclatat aquests darrers anys en resposta a la constatació que PSOE i PP són iguals, el famós PPSOE del 15-M.
I això ho explicaré amb dades. En l’actual congrés dels diputats espanyol ja hi ha cinquanta-quatre escons que no són dels quatre grans partits espanyols –cosa que situaria aquest bloc en una tercera posició parlamentària si es poguessen unir. Cinquanta-quatre és la xifra més alta que hi ha hagut mai. Durant les tres legislatures anteriors es movia sempre entre trenta i quaranta. I anys més enrere, entre vint i trenta. L’augment dels partits que en diuen despectivament “menors” és constatable. Encara més: la perspectiva és que augmenten en les eleccions següents. Ja no és tan sols que hi ha diputats d’ERC, Junts, PNB, EH Bildu, BNG, CUP o Compromís. Ara també hi ha, per exemple, Terol Existeix o Fòrum Astúries, o els regionalistes de Cantàbria o Més Madrid. I a les eleccions vinents, segons que diuen les enquestes, la llista podria créixer amb candidatures com Sòria Ara, Per Àvila, Coalició per Melilla o Nova Andalusia.
I quin problema hi ha, en això, us deveu preguntar? Dos. Per al PSOE, dos. Un de nacional –a Espanya, sempre acaba traient la cua la nació– i un de pràctic. El pràctic, per al PSOE, és que ja té un problema gros de gestió de la pluralitat parlamentària. Perquè ha de pactar amb molta gent diferent i això fa les negociacions molt feixugues. Ara, per exemple, Joan Baldoví és l’únic diputat de Compromís, però cal negociar amb ell i fer concessions per obtenir el seu vot solitari, que necessiten. Però si, com lamentablement sembla que passarà, Compromís s’afegeix a la broma, l’hipotètic diputat valencià de Sumar ja no hi pintarà res i, per tant, una negociació que s’estalviarà el PSOE, menys exigències a Pedro Sánchez, que ho tindrà tot més fàcil, si és que torna a arribar a la Moncloa. Per a ell, seria ideal pactar amb Yolanda Díaz i deixar enrere tot aquest batibull d’ara.
I sobre la cosa nacional, finalment, la raó encara és més òbvia. Els espanyols sempre tenen entre cella i cella aquella cosa ledesmiana de la “dissolució de la pàtria”. Rojos o blaus, hi ha una cosa que sempre tenen clara ells, que és que calen organitzacions espanyoles, molt espanyoles, i que cal evitar les que no ho siguen al cent per cent. Per això, per exemple, van assassinar el socialisme i la democràcia cristiana valencianistes durant la transició fent servir totes les armes, legítimes i il·legítimes, que tenien a mà. Per això ara provaran de repetir la jugada amb Compromís o amb qualsevol altre partit de qualsevol altra autonomia, província o ciutat, que siga prou incaut per a deixar-se enganyar pel nou cant de sirena madrileny.
PS. El ciberatac que va rebre l’Hospital Clínic de Barcelona ha implicat la publicació de milers de documents amb dades confidencials de pacients, metges, directius, proveïdors i de l’hospital mateix. El fet és d’una gravetat excepcional i per això Arnau Lleonart s’ha capbussat durant dies en la documentació per a explicar-nos-en la magnitud i els tipus de dades que ja hi ha publicades a la web fosca: “La magnitud de la filtració del Clínic: DNI, signatures, adreces i informació bancària exposada”.
La tendència a tot arreu és la baixada dels socialistes. El darrer exemple, a Andorra. Això neguiteja un PSOE que ha de negociar en plena nova crisi econòmica, cada vegada amb més actors. Esperem que Compromís no caiga en el parany, que sempre és igual.