Aquest mes fa noranta anys que es va aprovar el sufragi femení a l’estat espanyol. El primer d’octubre de 1931 s’aprovava l’article de la constitució que permetia a les dones de votar per primera vegada. Aquesta fita històrica no es va posar en pràctica fins dos anys després, el 1933. Tanmateix, als Països Catalans, abans de les eleccions al congrés espanyol, la primera vegada que les dones van votar va ser en una consulta municipal a Canet de Mar. Al Principat, el País Valencià i les Illes les dones van poder exercir el dret de vot força aviat, tot i que pràcticament no tingueren ocasió de fer-ne ús perquè el franquisme el va tornar a negar de seguida. A Catalunya Nord no van poder votar fins el 1944, i a Andorra hagueren d’esperar fins al 1969.

Fent un cop d’ull a més punts del planeta, a Suïssa les dones no van poder votar fins el 1971, dos anys més tard que les andorranes. A l’altra cara de la moneda hi ha el cas de Nova Zelanda, el primer país on s’exercí el vot femení, el 1893. Així mateix, es destaquen els casos del Regne Unit i els Estats Units, amb un moviment sufragista molt potent: les dones hi tingueren dret de vot el 1918 i el 1920, respectivament.

La lluita per assolir el sufragi no va ser fàcil, i les sufragistes van haver de plantar cara a molts tòpics que el temps acabà desmentint. A l’estat espanyol, fins i tot una part dels partits d’esquerra era recelosa de concedir el vot a les dones, perquè tenien por que la influència de l’Església, la família i la tradició –més forta en la població femenina– no les empenyés a votar en massa partits conservadors. En aquest debat, els dos grans partits catalans –ERC i la Lliga Regionalista– van donar suport, en les seves intervencions al congrés espanyol, al sufragi femení, tot i que prèviament havien tingut debats interns i no havien pas votat uniformement. En aquests debats, dones com Aurora Bertrana van tenir-hi un paper destacat. Finalment les eleccions del 1933 les van guanyar les dretes, però alguns historiadors ha desmentit que fos per culpa de les dones. Hi ha diversos factors que expliquen aquells resultats electorals i, a més, el 1936 les eleccions les va guanyar el Front Popular.

Avui dia pràcticament ja no hi ha mites sobre l’orientació del vot de les dones, però hi ha diferències entre homes i dones a l’hora de decantar-se per un partit o un altre? Es pot dir que, estatísticament, les dones tenen certes preferències o vets a alguns partits? Amb les dades electorals, és impossible de saber, perquè el vot és secret, però els sondatges sobre la intenció de vot sí que en donen dades significatives.

Les dones voten menys els partits d’extrema dreta

De diferències n’hi ha, però no pas en el sentit que es creia ara fa noranta anys. Un primer factor és que les dones voten menys que no pas els homes els partits d’extrema dreta.

Intenció de vot a Vox d’homes i dones en els sondatges del CEO

Segons diverses investigacions, els partidaris actuals de l’extrema dreta acostumen a ser homes, molts dels quals joves i insatisfets amb la política convencional. S’oposen a la major part de reivindicacions del feminisme, com ara el dret d’avortament, que té més suport entre les dones. Ací, això ho veiem amb el suport a Vox. El gràfic mostra que aquest partit té, tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes, més suport entre els homes de manera sostinguda en el temps.

Darrer baròmetre d’Opinió Política del CEO. Tercera onada del 2020.
Sondatge postelectoral de les eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià del CIS.
Sondatge postelectoral de les eleccions autonòmiques i municipals a les Illes del CIS.

A les Illes hi ha un suport electoral al bipartidisme del PP i el PSOE més alt entre les dones, de vora deu punts segons el darrer sondatge postelectoral de les eleccions al parlament. Un comportament que, en una mesura menor, també s’observa al País Valencià. Segons investigacions acadèmiques, pot ser degut al fet que les dones, en matèria electoral, generalment són més pragmàtiques i tenen més aversió al risc que no els homes. Les dones no donen tant suport a la ultradreta, però tampoc a les formacions que hi ha als antípodes, com ara els partits sobiranistes –Més i Compromís. En la resta de partits, no hi ha grans canvis quan s’observa l’evolució dels sondatges en el temps.

A Catalunya tampoc no hi ha diferències significatives en els partits més votats, però sí que es revela respecte de l’extrema dreta i de la CUP, amb un suport més gran dels homes.

Diferències generacionals

En aquest comportament hi intervé un factor d’edat. A les Illes, per exemple, en el darrer sondatge postelectoral es veu que un 34,4% de les dones van votar el PSIB o el PP a les eleccions al parlament, i un 25,3% dels homes. Però entre els més grans de seixanta-cinc anys, hi ha un 47,5% de les dones i un 32,4% dels homes, quinze punts de diferència entre sexes.

No obstant això, no hi ha una gran diferència en l’eix ideològic, és a dir, en la situació entre esquerra i dreta. Tant als sondatges d’ací com en investigacions d’àmbit internacional, trobem que sí que hi ha una escletxa en la població d’edat més avançada, en què les dones són més conservadores i amb un nivell més alt de religiositat. En canvi, en els grups més joves hi ha la tendència contrària, amb dones més laiques, favorables a la igualtat econòmica i a la intervenció estatal.

Les dones declaren un interès més baix per la política

Tot i que la desigualtat de gènere a la política s’ha reduït aquests últims anys, les dones diuen que no tenen tant interès per la política –i que no hi entenen tant– com els homes. Una escletxa que es comprova en els sondatges recents a Catalunya, el País Valencià i les Illes, entre cinc punts i deu segons el territori.

Sondatge electoral al Parlament de Catalunya del CEO. Al País Valencià i a les Illes: sondatge postelectoral de les eleccions autonòmiques i municipals del CIS

Les distàncies són més minses entre els menors de vint-i-cinc anys, però a partir d’aquesta edat hi ha diferència en tots els grups d’edat. En aquest cas, s’hauria de comprovar si pot ser un canvi generacional o bé passa que l’accés al món laboral i la desigualtat en les tasques domèstiques allunya les dones de la política.

Hi ha diversos estudis que aprofundeixen aquesta qüestió i que asseguren que no és pas que les dones hi tinguin un interès més baix, sinó un interès que no evoca el concepte tradicional de política, que la gent associa a institucions, govern i partits polítics. Els homes tenen més tirada a dir que estan interessats en la corrupció o en les institucions; en canvi, les dones responen que tenen més interès per polítiques específiques de benestar (com ara el preu dels medicaments) o la diferència salarial de gènere, l’avortament i la violència masclista, aspectes que per a alguns no es vinculen tant amb el concepte de política amb majúscules.

Un suport similar a la independència

Una qüestió clau en la política catalana és el suport a la  independència. Sobre això, hi ha l’estudi “Dones i independència. Les dimensions de gènere“, de Tània Verge. S’hi pot observar que, si bé al començament del procés, fins al 2013, hi havia una escletxa de gènere, amb més suport dels homes i més indecisió de les dones, a mesura que el debat guanyava pes en l’agenda política i se n’informava més, la distància es va anar esvaint.

A la consulta del 9 de novembre  de 2014, el comportament electoral de dones i homes fou molt semblant i, de llavors ençà, el suport a la independència als sondatges mostra una preferència molt assemblada.

Suport a un estat independent d’homes i dones en els sondatges del CEO

A les Illes i al País Valencià sí que trobem un percentatge més alt d’homes que volen un estat que reconegui el dret d’independència. Un 8,1% d’homes i un 4,9% de dones a les Illes; i un 4,7% d’homes i un 1,2% de dones al País Valencià. En canvi, les dones mostren més suport a l’statu quo. Tanmateix, no hi ha diferència clara en identitat i podria passar, com al Principat, que a mesura que el debat entri a l’agenda i hi hagi més informació, el comportament s’equipari.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.