Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els Stay Homas publiquen avui Agua, el seu disc de debut que culmina uns mesos trepidants que van començar amb unes cançons sense gaires pretensions per a passar l’estona durant el confinament però que es van viralitzar i els van fer mundialment famosos. Una aventura imprevista que els ha aportat més de 400.000 seguidors a Instagram i la promesa d’una ronda internacional que no esperaven de fer mai. Klaus Stroink, Rai Benet i Guillem Boltó havien començat a compartir pis a l’Eixample barceloní poques setmanes abans que el món es posés del revés i els absorbís una voràgine de cançons gairebé diàries, col·laboracions amb artistes de primer nivell i atenció mediàtica. Nou mesos després, esperen amb candeletes la publicació del disc per poder descansar, respirar i observar amb perspectiva com han canviat les seves vides unes cançons a la terrassa amb una guitarra, una trompeta i un cubell de plàstic recremat pel sol. Sigui el que sigui que els espera, saben que tenen un desafiament: trencar la imatge de ser el grup del confinament i demostrar que en un escenari poden lluir encara més que al terrat de casa.

És veritat que el nom de Stay Homas us el va posar Jordi Basté?
—Klaus Stroink [K.S.]: Sí, es pot trobar a l’hemeroteca. Va ser el quart dia de confinament. Ens va dir que li agradaven molt les cançons i com que no teníem nom ens va proposar “Stay Homas”. I vam dir que d’acord. No ens ho vam pensar gaire.
—Rai Benet [R.B.]: Després vam dir, hòstia…
—Guillem Boltó [G.B.]: Ens vam precipitar? Potser.

Potser és un nom que us lliga massa a la idea de confinament.
—R.B.: Sí, és això.

Creieu que podreu trencar aquesta imatge?
—K.S.: Dependrà de com funcioni el disc. La manera més maca de trencar una imatge és fer-ho amb música. Espero que la gent tingui ganes d’escoltar-lo i veure quina és la nova sonoritat. No crec que hi hagi ningú al món a qui li agradin totes les cançons, perquè són molt diferents, però n’hi ha prou que te n’agradin dues.

El confinament us va enganxar poc després d’haver anar a viure junts. De què us coneixíeu?
—G.B.: Ens coneixíem d’anys enrere. El Klaus i jo, d’un curs de música que vam fer quan teníem 14 o 15 anys i anys; més tard, ens vam trobar als concerts, perquè ell toca amb Búhos i jo amb Doctor Prats. Vam recuperar el contacte, ens vam començar a fer…
—K.S.: I va acabar venint a viure aquí. I al Rai l’havia conegut a l’ESMUC i ja havíem viscut junts fa cinc o sis anys. Quan va marxar el Rai va venir el Guillem. Ells dos no havien coincidit vivint junts fins aquest any.
—G.B.: Tot i que ell marxava del pis, jo ja el coneixia i feia setmanes que ja dormia al sofà. Havíem fet força convivència i durant l’any i escaig que ell no vivia aquí vam continuar mantenint el contacte. Va ser ara al febrer que va tornar i vam coincidir tots tres al pis.

Com s’han pres aquest èxit els vostres altres grups?
—R.B.: Estan molt contents per nosaltres, és normal. De fet, ens han ajudat molt i ens han dit que féssim el que haguéssim de fer, perquè estan supercontents i tenim tot el seu suport. S’agraeix molt, perquè havíem arribat a patir per si hauríem de dir que no a certes coses de Búhos i estàvem ocupats amb Stay Homas. Ens va trucar en Guillem [cantant de Búhos] i ens va dir: “Nois, jo no vull que us preocupeu per res, sou els meus amics i vull que gaudiu d’això que us ha vingut.” És molt bonic. Ells s’esforcen perquè nosaltres ho puguem fer tot i nosaltres també ens esforcem per poder-ho fer tot. De moment, així va la cosa.
—K.S.: No hi ha problemes d’agenda perquè no hi ha agenda de concerts. [Riuen]

La idea és combinar els diferents grups?
—G.B.: Mentre sigui compatible, sí. No solament per l’agenda, també mentalment. Poder tenir prou atenció i dedicació per als dos projectes. En el moment que no ho veiem viable, ja veurem com ho fem, però de moment vivim el que toca ara. De totes maneres, és tot tan incert que no té sentit fer plans a llarg termini que potser es desmunten demà passat.

Quan us vau adonar que això de les cançons que fèieu a la terrassa tenia un èxit desmesurat?
—K.S.: El dia que ho va compartir Puigdemont, la veritat. [Riuen] No… El tercer dia, per l’efecte de la segona cançó.
—R.B.: Va ser el primer que vam sortir a la tele, a la tercera cançó ho dèiem: “Hem sortit a la tele”.

Com ho vau viure?
—R.B.: Confinats. La gent et deia “que fort!”, però continuàvem a casa. Anàvem fent més i més cançons, però no assimilàvem gaire què passava. La nostra vida era exactament la mateixa, amb l’única diferència que si miraves el mòbil, veies altres coses. Però continuàvem confinats, amb els amics i fent cançons. Sí que vam notar que quan sortíem al carrer potser ens coneixia a algú i potser es feia més estrany, però res més.
—G.B.: Eren números en una pantalla i no acabaves de creure que allò fos real.

Vau començar a fer col·laboracions amb cantants de molt de renom.
—R.B.: Això ja és una altra història.
—G.B.: Per a nosaltres, això era molt més que fer una cançó. Ens vam trobar fent col·laboracions amb artistes que admirem moltíssim. De cop parlàvem amb ells per WhatsApp i ens preguntaven com estàvem i tot plegat. Era molt proper, molt humà. Ho fèiem desinteressadament i amb tota la il·lusió del món i era bonic, perquè es feia molt fàcil.

Al final vau haver de filtrar la gent que s’oferia a fer col·laboracions amb vosaltres?
—K.S.: Al final i al principi. Ens parlava moltíssima gent i no podies fer tantes cançons. Anàvem molt a batzegades.
—R.B.: A molta gent els vam haver de contestar que ens agradaria, però que ara no podia ser, perquè ja teníem les set cançons següents tancades. Al final es van quedar en res, algun dia les repescarem.

Guillem Boltó.

Com va ser signar amb una discogràfica multinacional com Sony?
—G.B.: Força surrealista. Ens van trucar dient que havien escoltat les cançons que havíem estat fent i que els agradaria agafar Stay Homas perquè enregistréssim amb qualitat d’estudi. Una sessió d’estudi que vam haver de fer a la taula del menjador. Estàvem molt sorpresos. “Ens dieu de debò que voleu que gravem un cubell i una guitarra, i tota aquesta cosa tan matussera que hem fet?” Ens costava de creure que apostessin per una cosa tan poc ortodoxa. Nosaltres, encantats. Ha estat estrany per nosaltres, perquè no havíem estat mai amb cap multinacional ni pensàvem que hi seríem mai, i menys amb un projecte així. Però estem contents, hem hagut de portar la direcció del projecte igualment, no ens han donat unes pautes dient què havíem de fer, ni dient que haguéssim de fer les cançons en castellà o un estil concret per a encaixar en el panorama. Sempre hem estat nosaltres qui hem presentat les nostres idees i, de fet, Sony sempre ens ha dit que ens ho prenguéssim amb calma i féssim el disc per a la primavera de l’any vinent, però nosaltres el volíem a l’hivern. Ens han acompanyat tot aquest camí i estem a l’expectativa de veure com funciona.
—R.B.: La veritat és que jo tenia molts prejudicis sobre treballar amb una multinacional. I si jo els tenia, que treballo en el món de la música, entenc que la gent que no en coneix els detalls, encara més. Sembla que quan signes amb Sony ho facis des d’un iot i amb un puro encès, i no.
—K.S.: És un zoom, des de casa, i amb algú que divendres a la tarda plega i no et contesta fins dilluns, perquè és cap de setmana.
—R.B.: Jo també pensava “si estàs amb una multi, segur que guanyes més pasta”. I no, de fet, en guanyes menys.

I la por de signar un contracte amb clàusules amb què us acabaran prenent el pèl?
—K.S.: Vam estar ben assessorats. El contracte era per a enregistrar “Stay homa”, un altre single i el disc, i al final els hem donat bastant més. El contracte s’acaba divendres, si volguéssim fer més coses, se n’hauria de tornar a parlar, perquè serem totalment lliures. Vam mirar-ho molt, perquè no sabíem si ens n’agradaria el resultat. Jo pensava que serien moltes coses i al final no ha estat tant. Ens han posat en alguna llista de reproducció de l’Spotify, però…
—R.B.: Hem parlat molt amb altra gent que ha treballat amb multinacionals. Ens deien que havíem d’aprendre a treballar junts, perquè ells porten moltíssima gent i el tracte no és tan personalitzat com estem acostumats. Tot té coses bones i coses dolentes, i ho has de valorar. Quan puguem aturar-nos una mica d’aquesta voràgine on vivim des del 14 de març i reflexionar, mirarem què ha funcionat i què no, què caldria millorar… Tot.

Quan podreu aturar-vos?
—K.S.: Ara!
—G.B.: Per Nadal tenim previstes vacances escolars. Tenim uns deu dies, el gener serà una mica tranquil… Amb això em conformo.
—K.S.: No és que sigui tan pesat haver d’estar per Stay Homas, però no et permet gaudir de tot això. Aquest disc ha estat molt divertit de fer, però pràcticament ni me n’he assabentat. Havia d’anar a Girona, o a l’estudi, després tenia un concert, dormia molt poc… Tot ha estat maco, però ha estat difícil.

Esteu cansats.
—Tots: Molt.
—G.B.: Hem portat un ritme… una mica insalubre i tot.
—R.B.: Una mica, no. Ha sigut dur, estressant, angoixant… Molt intens i molt poques hores de son. Ens ho hem passat molt bé, però ara cal descansar per poder continuar.

Klaus Stroink i Rai Benet.

Les cançons les vau fer pràcticament amb un cubell i una guitarra, però ara amb el disc les heu vestides més bé. Com ha estat aquest pas creatiu?
—G.B.: Per sort hem estat envoltats de gent que en sap moltíssim. Ens ha acompanyat l’Arnau Figueres, productor de la majoria de temes del disc, i també hem tingut altres productors que a cada cançó han donat el color que crèiem que necessitàvem. Per als temes que són més de reggaeton vam triar el Sr. Chen. Per a uns altres, vam anar amb els Justin Delasiembra, que de fet són el cantant i el teclista d’Oques Grasses sota un pseudònim. Hem intentat acompanyar cada cançó amb qui crèiem que hi encaixava més. I quan ja no ho graves a casa amb un cubell, sinó que vas a un estudi amb equipament bo i t’envoltes de músics bons, això fa que les cançons llueixin molt més. Estic molt content del resultat.

La ronda, quan la pugueu fer, serà amb banda o vosaltres tres sols?
—K.S.: Serem cinc. Nosaltres tres, l’Arnau Figueres i el Quimi, que és un altre productor del disc. En principi, la idea és aquesta, però és una cosa que hem anat ajornant, perquè per ara hem estat molt centrats en el disc. A l’abril, si la pandèmia ens ho permet, començarem a fer els concerts. I ja ho anirem veient.

A quins indrets del món us portarà la ronda?
—R.B.: En principi, cap a Llatinoamèrica i bona part d’Europa. Ja veurem si es pot fer, però en principi té molt bona pinta.
—G.B.: Si es pot fer, serà molt més del que nosaltres ens esperàvem quan érem aquí a la terrassa.
—R.B.: Quan érem aquí a la terrassa i quan vam decidir fer-nos músics.
—G.B.: És una gira que tant de bo puguem fer una vegada a la vida, però que si l’hem de dividir en tres anys, també estaré encantat. Travessar l’oceà és una de les coses que més il·lusió em fa ara mateix. Tenim els peus a terra, perquè pot ser que passi però també pot ser que no passi fins més tard o que al final no passi. Avui, tal com està tot, hem d’estar preparats.

Si hi ha un nou confinament, tornareu a fer cançons al terrat?
—G.B.: Ni de conya.
—R.B.: Necessitem descansar. Va ser molt bonic, però ens vam esprémer molt. Vam fer moltes cançons. Són moltes idees i moltes hores d’esprémer el cervell. I ara el cervell necessita recuperar-se una mica.
—G.B.: Hem de viure coses per tornar a explicar-les.

Klaus Stroink, Rai Benet i Guillem Boltó.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.