Sònia Moll (Barcelona, 1974) posa nom a experiències d’una generació de dones que encara vivim sense adonar-nos que els desencaixos privats també són polítics. La inseguretat de caminar sola a la nit, la identitat afectiva, la invisibilitat de les cures, la fe o la història familiar són algunes de les qüestions quotidianes a les quals aquesta filòloga treu la pols a Beneïda sigui la serp, un recull de les seves columnes d’opinió a la Directa. Publicat per l’editorial Godall, el llibre ens mostra com mitjançant un procés d’escriptura íntim i honest es pot articular una crítica social totalment arrelada i contemporània. Perquè, tal com reivindica l’autora, també es pot pensar a partir del cos i no únicament des del cap. En poques setmanes, s’han venut més de 500 exemplars del llibre, i ja tenen a punt la segona edició.

Per què aquesta serp, que il·lustra i dóna nom al llibre?
—Resumia molt tot el llibre. A més, és el títol de l’últim article que havia escrit quan van detenir els Jordis i que parlava de la desobediència quan els mandats són injustos. ‘Beneïda sigui la serp que em va ensenyar la desobediència’ són uns versos d’Anise Koltz citats a l’article. Va relacionat amb la desobediència de les dones en referència al passatge bíblic, quan els mandats sobre el meu cos, sobre la meva vida i sobre el meu desig són injustos.

Vau trobar que la desobediència era el fil subterrani que travessava tots els articles d’opinió que havíeu escrit?
—Sí, tots els articles giraven entorn d’aquest desencaix que sentim quan no obeïm tota una sèrie de mandats tant en l’àmbit corporal com en l’emocional. Ara tot és Mister Wonderful. Hem de somriure tota l’estona i, si no ho fem, és culpa nostra. Hi ha molts articles que parlen de violències, però crec que les violències neixen d’aquí, d’aquests mandats injustos que interioritzem i que de vegades no tenim recursos ni xarxa per a combatre, per a desobeir.

És a posteriori quan us adoneu que els textos sempre giraven sobre aquesta qüestió?
—Sí, me’n vaig adonar després, quan ho repartia per temes i per apartats. Ara sembla que jo sigui una dissident, però en realitat sempre he estat molt obedient. I, justament, té a veure amb el meu procés, perquè m’ha costat molt desobeir i encara hi sóc. La veu que narra no és especialment dissident, és una veu que li costa desobeir i que per això sent tant la necessitat de fer-ho.

L’escriptura us ha servit per a posar-ho tot al seu lloc?
—Sí, exacte. Fins i tot per a posar paraules quan estava tot desencaixat. Encara no sabia com ordenar-ho, però com a mínim tenia les peces allà. El desencaix és la imatge que em descriu millor.

Quan escriviu columnes d’opinió ordeneu aquest desencaix?
—La paraula tampoc pot dir el desencaix, en realitat. Per això faig poesia, perquè com que no es pot dir, amb la poesia no cal dir-ho. Però aquí, posar les peces i ordenar-les per paràgrafs m’ha anat molt bé, fins i tot en qüestions sobre les quals no sabia què opinava. He intentat ordenar-me jo per dintre i ordenar-ho fora amb el discurs.

A la presentació del llibre a la llibreria Contrabandos, van definir el vostre estil com un punt de vista que partia d’una experiència pròpia, íntima i quotidiana, per convertir-se en posicionament polític i filosòfic. Quan elaborem un discurs sempre partim de nosaltres?
—Hi ha una manera de fer articles d’opinió que és partint de les coses que tu penses, i això és el cap. De vegades, es fa el trajecte invers. Jo no sóc periodista i no estic acostumada a escriure columnes d’opinió, la filosofia també se m’escapa força. Per tant, necessito fer el trajecte des de la cosa més corporal i emocional i anar cap a la més racional. Penso que és l’única manera autèntica de fer-ho. Això no vol dir que els textos sempre estiguin solucionats, la majoria de vegades estan a mitges o deixen moltes preguntes obertes perquè no tinc les respostes. La idea és que la cosa personal vagi a la col·lectiva, perquè si no, seria un dietari. En el cas de les cures, per exemple, tinc una experiència que és la meva i és des d’aquesta experiència que puc escriure. Però la idea és fer-ho d’una manera que porti a altres experiències de cures de diverses intensitats, proximitats, contradiccions.

Qüestions com les cures, la sororitat i la idea de comunitat sembla que són al centre del debat social i de la reflexió acadèmica, ara. En parleu des d’aquesta veu íntima sense reproduir discursos que ja són en circulació. Us és difícil fer un discurs propi?
—Hi ha discursos que els agafes perquè els necessites, però després veus que viure’ls no és tan fàcil. I és aquest, el camí que faig. Qüestions com la sororitat o el poliamor són gairebé una utopia. Jo crec que la gent que fa aquests discursos és perquè els ha viscut a través. Jo sóc molt de processos, penso que s’ha de donar molt espai i molt temps als processos de cadascú. De fet, a l’article d’aquesta setmana parlo d’això. Perquè amb aquest ritme de vida, no tenim temps i no ens el busquem. I ens agafem a aquests discursos que diuen que si somrius, ja està. I no, no està. La vida és transitar per processos que potser no sempre ens agraden, i no passa res. Allò de les coses personals són polítiques, fer-ho de debò.

Penseu que és necessari identificar-se públicament? Fer públic que sou feminista, lesbiana i cristiana?
—Sí, com una opció política però des d’una vivència. Per a mi, arribar a dir que sóc lesbiana és un fet important, tot i que ho sé des dels 13 anys.

Aquestes etiquetes les veieu com a permanents?
—És com allò de l’amor és etern mentre dura. Les etiquetes són eternes mentre duren. Per mi, tot allò que és ara és etern. Jo em concebo així i no em concebo d’una altra manera. Em passa igual quan dic que sóc cristiana o que sóc feminista. Bé, dir que sóc feminista sí que sé segur que serà per sempre. Però les identitats lligades al desig, al cos i a la fe són un procés que és ple d’alts i baixos.

Dir que sou cristiana en certs sectors socials sorprèn?
—A mi m’ha ajudat molt tot el treball que s’ha fet amb la islamofòbia, perquè quan dius que ets cristiana la gent sempre pensa en l’església catòlica i en el conservadorisme i en certs integrismes o jerarquies que no comparteixo. Sense adonar-me’n, jo també ho feia amb altres religions. Amb la islamofòbia passa això: ah, és musulmana, doncs no pot ser feminista, no pot ser lesbiana… Recordo que un dia vaig preguntar a la Teresa Forcades com es conjugava el fet de ser feminista amb l’església catòlica i em va contestar: es conjuga malament. A partir d’aquí, puc resignficar i trencar prejudicis respecte del cristianisme. Però la meva experiència és del cristianisme de base, íntimament lligada als moviments socials. Els meus començaments tenen a veure amb el meu barri, amb la parròquia, amb els obrers, amb la classe treballadora. El meu pare era un capellà d’esquerres en plena dictadura de Pinochet. Quan dic que sóc cristiana també és una etiqueta política per a recuperar aquest sentit de l’evangeli tal com l’entenc jo. De fet, totes les lluites que em mouen tenen a veure amb la despossessió. Allò de la Marçal que agraeix aquestes despossessions. ‘A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.’

Com us prova que cada vegada més persones us vegin com un referent del feminisme i de l’homosexualitat?
—Bé [riu]. Em recordo contínuament que, com deia la Montserrat Roig en una frase que tinc molt present, ‘és molt fàcil ser famosa a Barcelona’. La gent del meu cercle més íntim en fa molt d’humor i jo també me’n ric. Crec que no n’he estat prou conscient fins no fa gaire. I crec que també m’ha ajudat a treballar algunes coses. Què fem amb l’ego en aquesta posició? Darrerament, he pogut fer un treball força important per a adonar-me que inconscientment ocupem una mena de palestra, i en el moment que això trontolla t’adones de tot allò que hi has posat. Ho visc des de l’efemeritat. També és veritat que des del punt de vista de la producció literària m’ha cohibit força. La consciència que em coneix gent o que em llegeix gent em té absolutament blocada ara mateix.

Voleu intentar recuperar aquesta creació?
—Últimament miro de buscar espais on poder-me obrir. De fet, els dos últims poemes que m’han sortit més fàcilment han estat després d’anar a un concert de la Clara Peya, i no té res a veure amb el que fa la Clara, però sí que la seva creativitat obre la meva, i això ho trobo molt bonic i necessari. Quan vaig fer la residència artística amb l’Alessio Arena, el maig passat a Móra d’Ebre, va ser un altre puntàs, vaig dir: ostres, he donat sentit a allò que feia, he pogut crear. M’agraden els processos creatius col·laboratius en els quals tu ets més que espectadora.

Aquests articles d’opinió també són una forma de creació…
—El primer dia vaig pensar que seria bo que les columnes, que és un nom que té a veure amb la tipografia, sostinguessin els moments i les vides. La cosa que més m’agrada d’això que ha passat a les columnes és que han sostingut gent. Una columna que ens ajuda a recolzar-nos físicament i a transformar-nos.

Com viviu aquest procés de transformació del qual parleu?
—Molts sovint, amb contradiccions. Una de les contradiccions que encaixo més malament amb el feminisme és precisament la del cos, com visc el cos, com l’he viscut. A vegades, em sembla que m’allunya de les dones feministes que viuen el seu cos d’una altra manera. Però al final he pogut veure que totes fem com podem, que el cos de les dones és un dels baluards més difícils de conquerir per nosaltres mateixes i és el nostre exili més dur. Una manera de fer-lo nostre és fer-lo realment nostre, corporalment nostre. Les emocions, que també són cos, són una altra lluita. Poder-nos dir des d’allò que som emocionalment. Però això també ha de tenir un espai i un temps. Igual que les invisibilitats lesbianes, extrapolable a les trans o gais, em sembla que són invisibilitats molt corporals. Com això de ‘pel carrer tampoc cal que ens mostrem’. És que aquest temps en què no et mostres no ets! El temps que vivim és la vida. I reduir un amor a un espai íntim de temps, amagat i entre parets… L’amor no és solament el sexe, ser lesbiana no és solament tenir relacions sexuals amb dones. L’amor són tots els cercles concèntrics que abracen la nostra vida, l’espai, la família, el carrer, i les maneres de viure-ho.

Què heu après de les feministes d’altres generacions? Com veieu les qui vénen darrere i les qui us han precedit?
—Em són molt referents les dones joves, perquè no han caigut a la trampa que jo no vaig saber desfer. Assumíem els codis que ens havien llegat, tant en les relacions afectives i sexuals com en la creació. Les noves generacions són més lliures, ocupen un espai i no el demanen. No busquen fer-se un lloc en un món d’homes. Estic molt esperançada.

Us sentiu feliç en aquest moment de la vostra vida?
—Sí. A més, acabo de ser tia! Després de tres anys de la mort de la mare, que m’han tingut força baixa, ara començo a obrir finestres i sóc en un moment que he de mirar de no deixar-me emportar per la voràgine aquesta de què parlàvem per poder-ho viure. Perquè les alegries i les il·lusions també necessiten el seu espai.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb