El furgó de la policia espanyola que portava Oriol Junqueras a Estremera quan Pablo Llarena li havia denegat la llibertat

Arrencada filològica. Fa una temporada que sento ‘en Dallonses és bona gent’. Ja sé que és predicar en el desert, però miri, no. En Dallonses si de cas és bona persona, però no pot ser bona (ni mala) gent perquè per ser gent hi ha d’haver almenys dues persones (ja sé que els veïns no ho necessiten, que ells amb un de sol ja fan buena gente. I què? També celebren navidades en un sol Nadal i auguren buenos días per a un sol dia). Lectors de VilaWeb, com diria el malaguanyat foraster, sou molt bona gent, però a en Quim Masferrer no li podeu dir (tal com feia algú l’altre dia per agrair-li els serveis prestats) que és ‘bona gent’; si de cas, que és bona (o mala, que hi ha gustos per a tot) persona.

Continuació sociopolítica. La setmana passada uns quants opinionistes dels de primera divisió (dels que escriuen a la ‘prensa seria’, en feliç expressió d’El Jueves) coincidien a certificar que la catalanofòbia ja torna a ser general a Espanya. La premsa seriosa, com els diccionaris, sempre van per darrere de la realitat, per això tenen la virtut d’actuar com a valedors: si ho diuen és que definitivament és així. Amb les institucions passa la mateixa: nosaltres fa anys que rebem, però a Europa tot just ara es comencen a assabentar de les garrotades.

Aquestes digressions inicials me les ha dictades el destí. Fer de filòleg de guàrdia té aquestes coses. En la recerca del mot precís, de la definició exacta, de vegades la ciència et perd (massa librajos, hauria dit ma iaia l’aragonesa). L’altre dia afirmava que tot això que ens estan fent, o que ens estem deixant fer, no té nom. Quan una cosa no té nom, segons la veu popular, és que supera les possibilitats expressives del llenguatge. N’hi ha una altra, d’expressió: ‘és que és gros, això, eh?’ Com pots adjectivar les arbitrarietats de la Junta Electoral, la manipulació i la mentida sistemàtiques o l’escarni revengista? Quin superlatiu pots fer servir per referir-te a la misèria moral de tancar comptes de Twitter que no t’agraden, de deixar sobres amb la papereta de Ciutadanos als col·legis electorals o d’escampar mentides i falsedats sobre el Semproniana per haver organitzat un ‘sopar groc’? Com qualificar la catalanofòbia transversal i intergeneracional? Em sentia una mica com els redactors d’esports intentant trobar un terme inèdit per a descriure l’última genialitat de Messi.

I vet aquí que la solució m’arriba per la boca menys llegida. Impotent, plorosa, veient sense voler veure al telenotícies l’enèsima denegació de llibertat, se li escapa entre dents: ‘És que són mala gent.’ No és cap insult, no és cap hipèrbole, no és cap adjectiu rebuscat i punyent. És l’expressió de la sensatesa, de l’esperit que, simplement, no pot concebre tant de mal, tant de dolor en nom d’un bé presumptament superior. ‘S’ha de ser mala persona, per a això, eh?’

No cal dir que això és una apreciació subjectiva. Que comparteix un considerable nombre de persones, però sempre subjectiva. Perquè potser caldria afinar la frase: no són mala gent per se, només es comporten com a mala gent amb nosaltres. O, més ben dit, amb aquesta situació concreta que té a veure amb nosaltres. És probable que això s’acosti més a la realitat, tot i que és igualment matisable. Per la via de la qualificació no ens posarem mai d’acord. Precisament per això sempre és oportuna la mirada externa. Per exemple, la de John Carlin, feliçment ressuscitat a La Vanguardia (la citació correspon a un article de quan encara escrivia al diari de trista memòria): ‘La reacción de muchos aficionados [en relació a l’afer Piqué] nos ayuda a entender una característica curiosa de los españoles en general: lo simpáticos y nobles que son en la vida cotidiana comparado con los habitantes de cualquier otro lugar del mundo, y lo inflexibles que se vuelven comparados con el resto de Europa Occidental cuando la política nacional invade sus procesos mentales.’ Sembla que la cosa es comença a perfilar.

El desconcert general per la situació (no em refereixo a les desavinences entre els partits d’aquí sinó a l’odi i l’hostilitat creixents que arriben des d’allà) ha multiplicat els esforços per explicar-s’ho. Entre els meus historiadors de capçalera, un parell d’hipòtesis. Una de curteta, ràpida de llegir però necessàriament reduccionista, de Carles Sirera (tradueixo): ‘Als espanyols els molesta que els catalans no vulguin ser com ells, que es neguin a ser totalment assimilats per la seva cultura i perdre la identitat. Igual que als russos els molesta aquesta tossuderia polonesa de no voler ser paneslaus. Els molesta el menyspreu de no ser estimats.’ L’altra, més desenvolupada, de Xavier Diez:  ‘La identitat espanyola es fonamenta en un sentiment d’intransigència i intolerància, que es va fundar sobre l’expulsió de la dissidència religiosa i des d’un supremacisme castellanista. Que, abocada a la irrellevància geopolítica des de 1898, ha fet de la catalanofòbia una eina de cohesió nacional, que manté una aversió a la diversitat, que posseeix uns elements d’autoritarisme expressat en la presència màgica d’un cabdill (el franquisme o la monarquia) i que té tendència a aquell tribalisme que, freudianament, denota un complex d’inferioritat tan ben expressat cinematogràficament en el landisme. El procés independentista ha tensat de manera insuportable la identitat espanyola i ha expulsat de l’armari els vells fantasmes de l’autoritarisme, la intolerància, el reaccionarisme, el menyspreu a l’alta cultura i l’unanimisme.’ Tot de noms per a un comportament que no té nom. El kit imprescindible de la mala gent.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb