Hi ha a qui l’ocupa l’estat de salut de la llengua, hi ha qui construeix monuments que agiten la consciència històrica, hi ha qui alimenta el model d’escola catalana; nosaltres ens afegim a aquest projecte comunitari tot endinsant-nos en les múltiples expressions de la cultura popular.

Així, el projecte de sostenibilitat cultural SomVallBas, acotxat en la Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la UNESCO (2003) i que comença enguany, no pretén solament d’identificar i inventariar les tradicions culturals vives de la Vall d’en Bas, sinó també contribuir a salvaguardar-les. D’una banda, la Vall d’en Bas, convidant el Centre de Tradicions Populars i Patrimoni Cultural de la Smithsonian Institution (CFCH), s’ha brindat d’un moment per a plantejar-se d’on ve, qui és i on va. I, d’una altra, tota la colla d’estudiants de la facultat d’Antropologia de la UAB i del màster en Patrimoni de la UdG que fan el treball de camp es formen mentre descobreixen el seu propi patrimoni immaterial. A través de la documentació i la recopilació de relats locals, que inclouen des d’anècdotes sobre la guerra civil fins a les complexitats d’adaptar-se a la normativa europea en matèria agrícola i ramadera, arrelem en el patrimoni cultural del territori mentre afirmem la sobirania cultural.

Potser sembla estrany, això d’investigar la cultura popular en un moment polític tan complex com és l’actual. Tal vegada sí que ho és. Però, tal com indica Michael Atwood Mason, el director del Centre de Tradicions Populars i Patrimoni Cultural (CFCH) de Washington, D.C. en el seu Manifest per la Cultura Popular en l’Era Digital, quan un aprèn, per exemple, a caçar bolets del seu avi, aquest individu no manté solament certes tradicions culturals, sinó que també exerceix unes idees i valors que l’identifiquen. D’aquesta manera, conclou Mason, veure com desapareixen certes tradicions i no fer-hi res és una violació de la nostra identitat com a persones. Ja que mantenir-les ‘és un simple però potent acte d’autodeterminació’.

En definitiva, és per això que pensem que ara toca saber-nos conscients d’allò que ens afebleix i enforteix.

Però anem a passos.

L’embrió del projecte SomVallBas cal situar-lo l’any 2016, quan Lluís Amat, el batlle de l’Ajuntament de La Vall d’en Bas, i Xevi Collell, l’aleshores tècnic de cultura, assisteixen a unes jornades de reflexió cultural a la Fundació Miró a Barcelona, on fan una intervenció reivindicant el tarannà rural. Durant l’aperitiu, Michael s’acosta per conèixer en Lluís i en Xevi. Fruit d’aquesta relació, quatre artesans i un presentador de la Vall d’en Bas formen part de la comitiva que representa les tradicions populars catalanes a l’Smithsonian Folklife Festival 2018. Durant aquelles intenses setmanes de convivència i d’intercanvi, entre bambolines, es gesta aquest nou projecte que hem anomenat SomVallBas.

En les set setmanes de treball de camp SomVallBas ha copsat un arrelament profund en el paisatge. En les més de cinc-centes entrevistes ja fetes els vallbasencsens narren la posta de Sol sobre el Puigsacalm, ens expliquen com els van marcar els aigats que caigueren de les cingleres l’any 1940 o com retenen els corriols de la serra de Falgars que els uneixen amb el Cabrerès. Aquesta afecció, actualment, la canalitza una de les cinquanta-dues associacions del municipi, el Grup Excursionista Cultural i Alpinista (GECA) de Sant Esteve d’en Bas fomenta tant l’excursionisme com també la preservació del patrimoni immaterial. A més de l’excursionisme també hi ha altres expressions, com la pintura de paisatges, tan comunes que els entrevistadors ja ens hem acostumat a preguntar de qui són els quadres que pengen en estances de les cases de la Vall, perquè, si no els ha pintat un dels amfitrions, aleshores sovint han estat àvies, tietes, cosins o fills. I, d’expressions amarrades en el paisatge n’hi ha una pila més encara.

Aquest projecte, que hem plantejat per a tres anys, té tres grans moments: el primer és de recopilació de la informació; el segon és de catalogació i retorn i, finalment, el tercer és de producció i gestió del projecte de cultura tradicional sostenible.

Per començar la recollida d’informació, el projecte comença amb dues reunions. La primera és a l’abril amb veïnes i veïns de la Vall i impacta el qüestionari que creem per recopilar la informació durant el treball de camp. La segona és amb experts i tècnics en la matèria. L’objectiu és d’establir vincles i crear xarxa amb entitats i institucions locals i nacionals. Per exemple, els convenis que ja té formalitzats l’Ajuntament de la Vall d’en Bas amb la Universitat de Girona i la Universitat Autònoma de Barcelona ens brinden l’oportunitat de concebre el moment de recopilació de la informació d’una manera molt àmplia. És a dir, ens permet d’imaginar-nos la possibilitat de trucar a totes les portes i passejar per les rambles de la memòria amb cada vallbasenca. A més, també cerquem complicitats amb la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el PEHOC, el PNZVG, l’Observatori del Paisatge, Turisme Garrotxa, Museus d’Olot i comarca, Adrinoc, el Patronat de la Història d’Olot i Comarca i l’Arxiu Comarcal d’Olot.

Els mesos d’abril, juny i juliol realitzem tallers de formació per als estudiants que han de fer el treball de camp entre el 10 de juny i el 31 de juliol. Aquests mesos són molt intensos per a SomVallBas, tant per als entrevistadors com per a la comunitat. No truquem solament a les cases de la Vall i fem entrevistes, també fem el buidatge de tot allò que els vallbasencs comparteixen generosament amb cada un de nosaltres. Malgrat la fatiga, tot l’equip s’amara de Vall.

El qüestionari dirigeix l’atenció i la memòria dels participants en un viatge temporal, geogràfic, molt emocionant, ja que la primera cosa que preguntem és el primer record i acabem interessant-nos per allò que desitgen per a la Vall d’en Bas l’any 2070. El primer record, normalment, és arrelat en el poble de l’entrevistat, perquè la Vall d’en Bas és un ‘poble de pobles’ com explica sovint Lluís Amat, el batlle. Els desigs per a la Vall per al 2070 són de mantenir la tranquil·litat i de fer viable la pagesia i ramaderia de la Vall per retenir, entre més, el trencadís de camps.

En la segona fase, de catalogació i retorn de la informació, la tardor del 2019, l’equip tècnic de SomVallBas, és a dir, Michael Atwood Mason, director del CFCH, Laura Canalias, tècnic de cultura de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas, Rafel Folch, de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Xevi Collell i jo mateixa, Txell Martín, tots dos investigadors associats del CFCH, treballarem per catalogar el patrimoni immaterial de la Vall des de la seva faràndula –o tradició de gegants i bestiari festiu– fins als confitats de pruna, els bastons de boix o els goigs.

A més a més, comença també el procés de retorn d’allò que hem descobert durant el treball de camp a la Vall, perquè aquest patrimoni és de la Vall. Nosaltres, de l’Smithsonian, només som aquí perquè la Vall d’en Bas ens ho va demanar i perquè la col·laboració forma part del codi genètic del Centre de Tradicions Populars i Patrimoni Cultural, però el patrimoni immaterial que recollim és de la Vall d’en Bas i a les vallbasenques i vallbasencs els pertoca de decidir què volen salvaguardar i com.

Finalment, el darrer moment del projecte SomVallBas és el més creatiu. Amb tallers de cocreació els vallbasencs no han de decidir únicament què o quines tradicions prioritzen per salvaguardar per als qui han de venir, sinó que també han d’imaginar la millor manera de fer-ho. Si bé no és un procés absent de dificultats, allò que ens hi juguem és tan gran, tan important i elevat que ens en sortirem, segur. Malgrat tot, és un moment delicat que demana màxima col·laboració, empatia, capacitat d’escolta, generositat a l’hora de compartir idees i gentilesa en el moment d’acceptar conclusions. És un moment que exigeix de teixir complicitats del més alt nivell. És un moment que exigeix de deixar de pensar en un mateix i posar per damunt la comunitat, la Vall d’en Bas.

Ja per acabar, des del Centre de Tradicions Populars i Patrimoni Cultural de la Smithsonian Institution (CFCH), volem agrair, primer, que la Vall d’en Bas ens hagi convidat i, segon, com ens han acollit. És i ha set –com diuen per aquelles contrades flanquejades, entre més, pel Puigsacalm– un gran honor sentir relats plens de matisos que ens ajudaran a afirmar i arrelar-nos al nostre territori, mentre salvaguardem la cultura intangible de la Vall d’en Bas.

Meritxell (Txell) Martín, investigadora associada del CFCH

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb