Som nazis?

La dinàmica entre trinxeres és pendular: tic, ells ens ofenen/amenacen/agredeixen i nosaltres ens indignem/ens en burlem/els ignorem; tac, nosaltres ens en fotem, ells ens insulten. No sé si s’han entès les armes de cadascú: ells burxen amb canons, nosaltres amb plomes de fer pessigolles. Ho diré amb una piulada, que s’entén millor. Un encaputxat (vull dir un anònim) acusa els catalans de ‘supremacistes’ i una certa Cris li contesta: ‘Saberse mejor que el que usa la violencia para convencer no es tan raro, eh?’ Ara sí? Encara ho puc dir més clar: l’espanyolisme dispara, el sobiranisme acota el cap.

En aquesta dialèctica de sords, el top dels insults que ragen constantment de ses joliues boques és ‘nazis’. És el que triomfa més. Més que fascistas, insolidarios, xenófobos o golpistas, que perboquen des del cunyat més bavós fins a presumptes intel·lectes com Andrés Trapiello. ‘Nazis’ és el seu preferit. Els agrada tant escopir-nos-el que Jordi Borràs fins i tot va publicar una foto d’una mani espanyolista després de l’1-O on un individu amb una greu gammada tatuada al clatell sostenia un cartellet que deia: ‘ANC NAZIS’. El ris arrissat. Com és que els agrada tant? Pot ser que s’activi un mecanisme semblant al dels masclots estil ‘la Manada’, tan abundosos, que tracten les senyores que voldrien haver de guarras i zorras?

Nosaltres, quan ens ho sentim, veiem tan clar que és allò de ‘digue’m de què m’acuses i et diré de què peques’ que ni en fem cas. Però… i si tinguessin raó? I si realment fóssim uns nazis? Nazis somrients, innocus, però aris al cap i a la fi. Al capdavall, és ben veritat que ens encanta organitzar-nos, omplir carrers amb multituds, fer coreografies… Bé, al COI també li agrada, és cert: només cal veure les cerimònies que munten per les Olimpíades. Deuen ser igual de tercerreichistes que natros, suposo.

No perdem ocasió per demostrar la capacitat organitzativa que tenim. Tan cofois que n’estàvem… Mira això del viatge a Brussel·les, per exemple. Va ser llançar la idea i al cap de no res internet, Twitter i Facebook ja bullien d’iniciatives per a muntar autocars, grups de viatge, expedicions… És veritat que ells també ho fan, si més no quan toca mani espanyolista a Barcelona. Però no se’n surten tan bé, es nota que s’hi posen d’esma, sense il·lusió. Com a nazis, són uns aficionats.

O, si no, guaita la famosa entrevista al ministre Dastis al canal alemany. Encara no l’havien acabat de penjar que un usuari ja demanava subtítols i, com per art d’encanteri, immediatament van aparèixer voluntaris per a fer-ne la traducció, per a acoblar-los, per a allò que fos… Nazisme digital en estat pur.

Per acabar-ho d’adobar, només falta que alguns corresponsals estrangers ens ho alabin públicament, com ja passa des de fa unes quantes Diades. ‘Milions de manifestants i ni un sol vidre trencat’, ‘Admirable el pacifisme de les reivindicacions catalanes’… Necessitats com estem que el gran germà europeu ens digui macos i ens acaroni, lloances com aquestes són un estímul de reforç fortíssim. Acabaríem fent una Diada cada dia, si ens ensabonessin gaire més.

Mirat així, des d’aquesta òptica goebbeliana, és obvi que això que anomenem teixit associatiu, aquesta fal·lera tan autòctona d’apuntar-nos a caus, esbarts i centres excursionistes, o a gremis, associacions empresarials, organitzacions cíviques i clubs d’esbarjo, centres de treball i iniciatives solidàries o de compromís amb mil causes perdudes o per perdre, tot aquest desfici per a fer activitats de grup no és sinó una pulsió nazi. Entrenament per a quan arribi el gran dia en què marxarem sobre tot el planeta fent el pas de l’oca…

Ai, senyor… Quin mal hem fet que hàgim d’aguantar tanta estultícia? És evident que un acudit com aquest només pot sortir d’una ment avesada a interpretar el món a partir de l’enfrontament. Només qui entén la diferència com un conflicte, com un embat que es resol amb un guanyador i perdedor, pot acusar el poble català d’aquesta monstruositat. Que seria tant, perquè ens entenguem, com titllar l’espanyolisme de demòcrata.